—La me comptaren En Toni Garrit de Sant Llorenç, l’amo Antoni Vicenç Santandreu, de So’N Garbeta, el sen Toni Nebot, Leu, i Na Rafela Calona de So’N Servera, i D. Juan Ferriol, Pre., de Sineu.—
AIXÒ era un pare que tenía tres fiis, En Pere, En Pau i En Bernat.
Se morí, i no-més deixá mig-hort de terra amb un morer.
Posá an es testament: faç mon fill hereu.
—Jo som fii, jo som s’hereu, diu es major.
—A-poc a-poc, dia es segón. Si tu ets fii, també hu som jo; i si et toca a tu esser s’hereu, també em toca a mí.
—¿I a mí que no em comptau per res? diu es derrer. ¡Veiam si em fareu bort a-poc a-poc! ¡Ell e-hi haurá d’haver més de dos doblers de raons per pendrem s’hereuatge!
Aquesta es teua, aquesta es meua, no se poríen avenir per cap vent del mon.
Bé los deien que, per no anar de plets, i fondre-hu tot derrera escrivans, micers i procuradors, fessen tres parts iguals de s’heretat, i n’hi hagués una per-hom: pero ells responíen:
—¿Fer tres parts? ¡Ja mai! Prou poc es, ¿i encara e-hu voldríau xapar? ¡Ell sería com es porc d’En Nas de Bota, que tot se va retre en llemugues! (Llemugues son lo meteix que a Ciutat diuen reissons). ¡Benhaja un bon hereu! ¡Primer fará flamada s’heretat, que no consentirem a xapar-la! ¡Qui tendrá ungles les treurá!
Com prou se varen haver gatinyats, digueren:
—Lo millor es que anem an el rei, i ell que faça sa sentencia.
Un día dematí s’aixecaren abans d’anar en lloc, i ja foren partits un derrera s’altre.
Camina caminarás, En Pere troba un homo que havía perduda una mula, i la cercava.
—Germá, diu s’homo, ¿no hauríeu vista una mula?
—¿Que era torta? diu En Pere.
—Sí que hu era. ¿Vol dir l’heu vista?
—Jo tampoc no he dit tant.
Aquell de sa mula seguí sa seua vía, i al punt encuantra es germá segón.
—Germá, li diu; ¿no hauríeu vista una mula?
—¿Que era coixa? diu En Pau.
—Sí que hu es. ¿Vol dir l’heu vista?
—Jo tampoc no he dit tant.
Aquell de sa mula seguí sa seua vía, i al punt encuantra es germá derrer.
—Germá, li diu; no hauríeu vista una mula?
—¿Que era curta? demana En Bernat.
—Sí que hu es. ¿Vol dir l’heu vista?
—Jo tampoc no he dit tant.
Aquell de sa mula seguí sa seua vía, tot consirós i mal-a-pler.
—¡Com es vel·la llissa! deia ell, que tan meteix es gros que aquests tres homos m’hagen endevinats es tres defectes de sa meua mula, sensa haver-la vista ni coneixer-la. Si no son ells que la m’han presa, ells saben per ont caplleva. Sobre tot, o el dimoni e-hi ballará de capoll o han de sebre perque no m’han volgut donar més claricies de sa mula. An el rei m’en vaig a contar-ho.
Gira en coa, i s’en hi va; i feu tanta via per una dressera, que hi va esser primer que aquells tres, que arribaren com ell acabava de comptar es pas an el rei.
Los conegueren, i criden es major.
—¿Com es, diu el rei, que has demanat si era torta sa mula, sensa haver-la vista?
—Jo le-hi diré, respon s’estornell: perque p’es camí, com venía, he reparat que només estava menjada una vorera, i s’altra no era coneixedor que l’haguessen tocada. I jo he pensat: això no pot esser més que una bistia torta d’un ui. Si hagués vista s’herba de ses dues voreres, no se sería contentada amb sa d’una.
—¡Aquesta et val! diu el rei, i crida es segón.
—¿Com es, li diu, que has demanat si sa mula era coixa, si no l’havíes vista?
—Jo le-hi diré, respon s’estornell: perque p’es camí havía reparades unes petjades de bistia seguides seguides, i que, en-lloc d’haver-hi ses quatre potes senyades, no-més n’hi havía tres: i jo tot-d’una he pensat: Ja devía esser coixa aquesta bistia que es passada.
—¡Aquesta et val! diu el rei, i crida es derrer.
—¿Com es, li diu, que has demanat si sa mula era curta, si no l’havíes vista?
—Jo le-hi diré, respòn s’estornell: perque p’es camí havía reparat que es sembrat de cada vorera no tenia sa roada gens espolsada, i que hi havía potades fresques; i he pensat tot-d’una: això no pot esser més que una biStia curta que es passada per aquí, i no ha pogut espolsar aquests brins.
—¡Aquesta et val! diu el rei.
I aquell de sa mula s’en hagué de tornar sensa res an es fus.
—¡Quins tres beneits! deia el rei remenant es cap, i pensa qui pensa, amb sa resposta que cada un havía feta.