—La’m contá la madona Catalina Tomás Pinya de Ca’s Cegos de Manacor—
AIXÒ eran dues fadrines veiardes que havíen nom sa Jaia Xeloc i sa Jaia Bigalot.
Casera sempre n’havíen tenguda per vendre: lo que mai havíen tengut era estat un homo que amb cap d’elles hagués volgut posar es coll devall es jou del sant matrimoni.
Eren tan lletges, que a negú li havía bastat cor.
Na Xeloc comandava Na Bigalot, que era tan biduïna que sempre se xuclava dos dits, i ja hu crec que los arribá a tenir ben blancs i fins.
I heu de creure i pensar que el Rei se cansá d’esser fadrí, i fa fer unes dictesque havía determinat de casar-se; i per això, que li acusassen totes ses al·lotes más fines que n’haguessen fets tretze i no haguessen doblegats es vint i un; i prendría sa més fina de totes.
N’hi acusaren una mala fi; pero era tan prim cernut, bufava tant an es brou, que totes les trobava comunes.
Bè n’hi presentaven, però cap n’hi havia que li entrás per s’ui dret.
Al cap i a la fi, sa Jaia Xeloc s’hi presenta.
—Senyor Rei, digué, tenc una fadrineta, sa cosa més fina i purificada del mon.
—¡Ai de bo! diu el Rei. ¿I que no la podríem veure?
—Li diré, senyor Rei: ella per res del mon surt de ca-nostra.
—¿I, per venir aquí, no voldría sortir? diu el Rei.
—No senyor, diu Na Xeloc. ¡Si no s’ho pot figurar lo fina i empegueïdora que ès!
—No res idò, vendrem a ca-vostra, diu el Rei, i pensá amb ell mateix: —¡Ja hu deu esser bufarella! quant n’están tan gelosos es de ca-seua. ¡Ja hu veurem que será sa pessa!
Sobre tot el Rei se presenta a la casa, i Na Xeloc diu:
—Vostra Real Majestat deu venir a veure sa nostra fadrineta.
—Sols que m’hágeu entès! digué el Rei. ¿A on ès ella?
—Senyor Rei, dins sa seua cambra, diu Na Xeloc.
—Idò que surta! diu el Rei.
—Es que no vol sortir! diu Na Xeloc. ¡Sab que hu ès d’empegueïdora! i llavò que es tan fina, que sa cosa més mònica basta per ofendre-la.
—Però ¿com he de sebre jo si es tan fina com vos deis? s’exclamá el Rei, més de mig enfadat.
—¿Sabeu que farem? diu Na Xeloc. Per una retxillera de sa porta treurá dos dits, i Vostra Real Majestat los hi podrá veure. I així, si acás no li fa, no se podrá dir que ningú l’haja vista.
El Rei e-hi va consentir. Se’n van a sa porta de sa cambra, i Na Bigalot treu per una retxillera es dos dits que sempre se xuclava, única part des seu còs que fos blanca i fina.
El Rei se mirá bé aquells dos dits i s’exclama:
—¡O que hu són de blancs! ¡que hú són de fins!
—¡I si vésseu la resta! deia Na Xeloc. ¡Si vésseu la resta! ¡Jo vos ho assegur! Ell aqueis dos dits encara son lo més negre i més raspallós des seu còs.
El Rei s’ho va beure.
—Ella será sa venturosa! digué. Dins vuit dies mos casam.
Se prepara tot p’es casament, i per unes nosses amb tota l’orde.
Arribat es dia de fer-se s’esclafit, se presenta a ca’l Rei Na Xeloc menant Na Bigalot ben tapada amb un vel gruixat que li pegava fins abaix.
S’era escampada sa veu que sa novía era sa cosa més fina, i tot-hom e-hi acudía per treure-se es gat des sac.
—¡O que hu deu esser de fina! deien com la veien tant tapada.
Arribá s’hora de fer-se es matrimoni, i tot-hom que damanava:
—¿I que no s’ha de destapar?
El Rei també era d’aquest parer; pero sa jaia Xeloc contestava:
—¡Per amor de Deu no parleu d’això! ¿Quemo veis que s’empegueïria massa davant tanta gernació? ¡Si no ha mostrada cara mai! Sobre-tot; primer no se casará, si s’ha de destapar!
Quant veien que no la volíen destapar, més se creia la gent que hu sería fina, i més ganes teníen de veure-la; pero es qui les tenía més fortes era el Rei.
Se va fer es casament, comensá es sarau, i Na Bigalot ¡ben alerta a destapar-se!
Arribá s’hora de anar-se’n a colgar; i, com el Rei se va veure tot-sol amb ella, diu tot rabent:
—¡Vaja! ¡fora vel!
—Ja’l m’alsaré demá, digué ella.
—¿Demá? digué el Rei: anit! anit!
—¡Demá! torná a dir ella, tota llastimosa.
—¡No, ell ha d’esser ara mateix! digué el Rei fet tot un Nero.