—La’m contá la mateixa criada de ca-nostra, de So’n Servera, N’Antonina Cordera.—
AIXÒ era un carboner que tenia un fii, una fia casada i dues fadrines.
Un dia el Rei, cassant cassant, passa per davant sa barraca des carboner, i troba sa seua fia darrera, una fadrineta de setze anys, sa més galanxona, que havía nom Catalineta.
El Rei, com la va veure, va romandre embadatit, i li digué:
—Alabat sía Deu.
—Pera sempre, senyor Rei! diu s’al·lotona.
—¿Quina la fas? diu el Rei.
—Cuin damunt davall són, diu ella.
—¡Damunt davall són! s’esclama el Rei, i repará una sarria que feia embalum.
—¿Que hi ha dins aquella sarria? demaná.
—Xerrim baix, digué Na Catalineta.
—¡Xerrim baix! s’esclamá el Rei, sense que li ocorregués que poría esser allò i va dir:
—¿A on ès ton pare?
—A treure gent de ca-seua, diu ella.
—¿I ta mare? diu el Rei.
—A plorar es pler de l’any passat, respòn s’al·lota.
—¿I es teu germá? diu el Rei.
—A cassar. Deixa sa cassa que ha agafada, i du sa que no ha poguda agafar, diu ella.
El Rei quedá tot confús amb aquesta partida de coses que aquella pitxorina li havía enflocades.
—Dirás a ton pare que venga es vespre a veure’m, li digué i se’n aná.
Es vespre es carboner se presenta a ca’l Rei, i diu:
—Bona nit temga senyor Rei. ¿Está bonet? ¿Que vol de mí?
—Bo estic, gracies a Deu, diu el Rei. Som passat avui per sa teua barraca, i tens una fia més viva que una centena. Li he fetes un parei de preguntes, i m’ha respost d’una manera que m’ha deixat confús. M’ha dit que cuinava damunt davall són.
—Tenía raó, diu es carboner. Eren ciurons, que, quant s’olla bull, pugen i davallen, i un cop són damunt i un cop davall.
—¡El diantre ès aquesta al·lota! diu el Rei. I m’ha dit també que dins una sarria hi havía xerrim baix.
—Es ver! diu es carboner: e-hi havía s’altra fia despuiada, perque totes dues no més tenen un vesit; el duen un dia per hom; i sa qui no’l du, está dins sa sarria; i, en venir ningú estern, xerra baix, porque no se temin d’ella.
—¡El diantte es aquesta al·lota! diu el Rei. I m’ha dit llavò que tu eres a treure gent de ca-seua.
—Es ver, diu es carboner: era a treure rabassons.
—¡Sí que endevinava idò! diu el Rei. I llavò m’ha dit que sa mare era a plorar es pler de l’any passat.
—I massa que hi era! diu es carboner. Entany casárem una fia, i despuisahir se morí, al cel sía ella i tots los morts; i sa dona hi era, ja hu veu, per donar cap. I ella i noltros plorávem i ploram, es pler que l’any passat tenguérem des casament.
I es carboner va rompre en plors.
—No plores, digué el Rei. Deu ho ha fet, i ell sab que fa, i no pot errar. Una altra cosa que m’ha dita aquella polisseta, i ès sa que m’ha deixat més confús. M’ha dit que es seu germá era a cassar; i que deixava sa cassa que havía agafada, i duia sa que no havía poguda agafar… ¡A veure qui hu entén an això!
—Jo le hi diré, diu es carboner: era esplugar-se: deixava morts es pois que agafava, i duia damunt el còs tots es qui no havía poguts agafar.
—¡El diantre es aquesta al·lota! digué el Rei tot admirat. Mira, si no la puc confondre, m’he de casar amb ella.
I ¿que fa ell? Agafa tres ous, lo trenca dins un plat, los rebat una bona estona i diu an es carboneret:
—Jès! du aquests ous a sa teua fia. Que les pos, i tendrem aviram en casar-mos.
—¡Pobre fieta meua! ¿com n’ha de sortir d’aquesta? deia es carboneret quant se’n tornava a sa barraca.
E-hi arriba, conta es pas a sa fia, i ella s’exclama:
—D’això estau embarassat? Esperau, vereu.
Agafa unes quantes grapades de civada, la mol ben mòlta, i li diu:
—Jau aquesta farina. Duis-la an el Rei. Que la sembr, i tendrem civada per dar a s’aviram en casar-mos.