—La me comptá la meua germana Francina Aina. Aquesta millor que de rondaie, te la trassa i el to d’exemples, trets de qualque Llegendari de vides de Sants de l’Edat mitja. Com el poble le s’ha fete seue, i de la seua boca le recullim.—
AIXÒ era un comte més jugador que ses cartes. No tenía cap fii, i hauría fet s’uiastre esbrancat demunt sa creueta des campanar per tenir-ne un.
Un día que havía perdut tot es cabal, i s’en tornava a ca-seua ben ala-baixa, li compareix un senyorot que duia mala ombra de tot, i li diu:
—Tendreu un infant si em promets dur-lo’m, en fer set anys, i no et faltaran doblers pus, tant juguis i tant gastis.
—¡T’ho promet! diu es comte, sensa sebre que es mentgencava, d’encallat que se veia.
—Idò el m’has de dur dins un bosc que trobarás, en haver caminat set díes cap an es ponent.
—No tengues ansia, el t’hi duré.
Sa comtessa des cap de temps tengué una nineta sa cosa més garrida. Valía uis per mirar.
Com va haver cumplits es set anys, son pare (greu de mort li sabía, pero no tengué altre remei) la se posa a ses anques des cavall, i ja es partit cap an es ponent.
Camina caminarás, passen per devant una ermita de la Puríssima, i de defora veien sa figura, que era ben polida ben polida.
Com aquella nineta la repara, diu tot-d’una:
—Mon paret, deixau-me devallar, i aniré a dir ses tres Avemaríes i sa Salve a la Purissimeta.
Son pare la devallá, i ella si en entra dins s’ermita, i diu ses tres Avemaríes i sa Salve.
Com acabava, la Puríssima obri sa boca, i li diu:
—Acoste’t, fieta meua estimada!
Sa nina s’hi acosta tremolant.
—No hages por de res, diu la Puríssima, que jo som la reina del cel, i som ta mare. Mentres sies una bona al·loteta, me tendrás an es teu costat.
—Vos promet que hu seré, diu s’al·lotona.
La Puríssima se treu un rosari ben preciós, i le-hi dona, dient:
—No te cansis mai de passar-lo: amb ell arronsarás tots es teus inimics.
Aquella nineta pren es rosari, surt de s’ermita, son pare la torna posar a ses anques des cavall, i de d’allá, camina caminarás. I s’al·lotona passa qui passa el Rosari; i com més resava, més ganes li venien de resar.
—¡Veiam si no acabarás mai! deia son pare.
Des cap des set dies de caminar cap an es ponent, se trobaren dins un bosc per ont no passava ningú mai.
Al punt los compareix es senyorot, i llavò si que hu trobá es comte que en duia de mala ombra.
No hi poría consentir a haver-li de deixar aquella fieta des seu cor; pero no pogué passar per altre vent, i s’en aná plorant.
Era sang viva lo que li ratjaven els uis, i ses llágrimes li bofegaven ses galtes.
S’al·lotona també plorava, pero resant amb una bona devoció i tota aconhortada.
Es senyorot la se mirade dalt-abaix, la veu que no para de resar i de fer córrer llágrimes i gloriapatris des rosari, i llavò si que en va fer de mala cara. No eren tot berbes.
—¡Que tant de resar! diu des cap d’una estona. ¡Ja m’has fet es cuc de s’oreia malalt!
Ella abaixa més la veu, que casi no la sentíen, i hala petita, venguen Avemaríes i Parenostros i Gloriapatris.
Es senyorot, com veu allò, tot enforiolat, li pega grapada an es rosari, le-hi pren, i le-hi tira set hores lluny.
S’al·lotona, com se veu sensa rosari, en-lloc de aturar-se de resar, va pendre sa fua més forta, i llavò si que deia arreu; i comptava amb sos dits.
Es senyorot aquí cuidá a fer es tro: se treu s’espasa, i li taia es brassos fins an es colzos.
S’angelet no comptá pus amb sos dits perque no en tenía: duia es compte de cap, i li veien es morrets que se remenaven ben depressa.
Es Parenostros i ses Avemaríes li brollaven rabents des cor, i s’en anaven cap al cel com a fletxes bronint.
Es senyorot, veent que no hi tenía res que fer amb aquella al·lotona, que tot quant e-hi posaría perdría, fogí corrents, més que depressa, fent flamada i flastomant.
Ella quedá tota-solina dins aquell bosc; i passaren dies i més dies, i setmanes, i mesos, i anys; i allá vivía de ses erbetes i de sa mica de fruita que poría abastar amb ses dents.
Com no tenía més roba que sa que duia demunt, arribá anar mig despuiada.
Un día es senyor d’aquell bosc, que era un comte, encara fadrí, passa cassant.
Ella sent s’estabó, i d’empegueïda que estava de que la vessen d’aquella manera, s’amaga dins una mata.
Es criats des comte senten mica de trepig i noten que es brancons d’aquella mata se balluguen.
S’en hi van corrents amb sos cans, no sabent quina cassa poría esser aquella.
Com veuen que es una al·lota mig despuiada, s’en van corrents a dir-ho an es senyor.
Es senyor s’hi acosta, i li tira sa capa, per que la s’abric, i surta de sa mata.
Com la s’hagué abrigada, surt, i es comte s’en compatí i s’en enamorá tan fort, que la se posa a ses anques des cavall, i cap a ca-seua.
La entrega en mans de sa mare, comanant-li que la rentassen i la vestissen de ses robes millors que hi havía a la casa.
Com la tengueren rentada i enllestida, tot-hom va quedar astorat de lo hermosa que era i agraciada. Corría es setze anys.
Ningú n’havía vista cap mai de més garrida i gentil.
—¡Quina llástima que no tenga braços! deien tots es qui la veien. Si’n tenía, el rei i tot sería poc per ella.
Es comte se feu trons de que li mancassen es braços, ¡diu a sa mare que s’hi vol casar; i sa mare no hi feu dos mots.
Se casaren i se feren unes noces de pinyol vermei, i un ball maleit, i sarau per sa mare i per sa fia.
Des cap d’una temporadeta se mou una guerra. Es comte s’en hi hagué d’anar, i deixa comanat que, en haver-hi res de nou, le-hi enviassen a dir.
Lo que hi hagué de nou des cap d’una temporadeta, que sa comtessa jove tengué un infant, un minyó com un sol; i li posaren nom Guiemet, com son pare.
Sa seua careta deixava anar tanta de resplandor, que es vespres servía per fer llum.