S’HERMOSURA DEL MON

—La’m contá una criada de ca-nostra, de So’n Servera, N’Antonina Cordera.—

AIXÒ era un rei cristiá i un senyor moro, amics corals ferm.

Un dia se n´anaren a caçar.

Quant tornaven, es vespre, veuen una doneta veia que filava, amb un llum penjat an es nas.

—¿Que li tir? digué el Rei.

—No li tireu, digué es moro.

El Rei era d’un geni, que, en pensar-la, l’havia de fer, i no pogué estar pus: apunta a sa véia, li despara sa fletxa, li toma mig pam de nas, i es llum li va caure, i tots es copinyats li soiá.

Aquella véia era fada, i més maleïda que foc, i tot-d’una digué:

—Per fat i fat, que la mía mare m’ha comanat i un punt més, que lo que ara diré, que sía ver i veritat: que es qui m’ha tirada aquesta fletxa, no tenga conort fins que haja trobada s’Hermosura del mon.

El Rei tot-d’una se posá trist i funest i engronyat. Res e-hi havía que li das pler.

—Si no anam a cercar s’Hermosura del mon, está fet de mí, digué lo endemá an es senyor moro.

—Ara mateix, s’esclama aquest; i partiren totd’una.

Camina caminarás, sa nit los agafa devora un pinar.

Veren un pi molt gros, i resolgueren ajocar-s’hi devall.

Per no tenir un denou, varen compondre que mitja nit per hom un vel·laría i s’altre dormiría.

Es moro vel·la primer, i sentí, quant el Rei ja dormía com un tió, una áliga que demunt es pi feia unes riaies sa cosa més fresca, i ets aligatons que deien:

—Ma mare, ¿que teniu?

—No hu heu mester sebre!

—Digau-mos-ho!

—Qui parlará o motará, un tros de pedra mabre tornará.

—No parlarem ni motarem.

—Idò reia perque aquí baix e-hi ha un rei cristiá i un senyor moro, amic seu, que cerquen s’Hermosura del mon.

—¿Que la trobarán?

—Jo no hu sé.

—¿I qui hu sab?

—Una germana meua que está dins un altre pinar.

Es senyor moro les se posá bé dins es cap an aquestes paraules. A mitja nit crida el Rei, fa sa seua dormida, i lo en dema dematí partiren altra volta de d’allá.

Camina caminanás, sa nit los agafa baix d’unes muntanyes molt aspres, devora un pinar. Veren aprop un pi molt gros.

—¿Que mos hi ajocam? dígué es senyor moro.

—Ajoquem-mos-hi digué el Rei.

I així hu varen fer.

Es moro s’oferí a vel·lar fins a mitja nit, i el Rei se’n alegrá molt perque estava cansat i mort, i tenía una sòn que el roegava. S’ajegué, i al punt dormí més arreu que un seuló.

Dins una estona es senyor moro sentí unes riaies sa cosa més fresca damunt aquell pi.

Era una áliga que les feia, i els aligatons que no s’aturaven de dir-li:

—Ma mare, ¿que teniu, tant de riure?

—No hu heu mester sebre!

—Digau-mos-ho!

—Qui parlará o motará un tros de pedra mabre tornará.

—No parlarem n i motarem!

—Idò reia tant perque aquí baix e-hi ha el Rei cristiá i un senyor moro amic seu, que cerquen s’Hermosura del mon. Per trobar-la, han de passar aquestes muntanyes; i menen un cavall per hom; i per passar-les, no hi valen cavalls, sino unes bones cames.

—I en haver-les passades ¿que la trobarán?

—Jo no hu sé.

—I ¿qui hu sab?

—Una germana meua que está dins un altre pinar.

També les se posá bé dins es cap an aquestes paraules es senyor moro. A les dotze cridá el Rei, i va fer sa seua dormida fins a sortida de sol.

Se desxondí, i digué:

—An es meu entendre, s’Hermosura ha d’esser derrera aquestes muntanyes.

—Pero ¡n’hauríem de deixar es cavalls!

—Los fermarem a un pi.

Los hi fermaren, i tot-d’una partiren costa amunt. Aquesta es teua, aquesta es meua, enfilant-se per penyals i timbes, aferrats per mates i carritxeres, arribaren a sa cucuia, i devallaren s’altre tombant.

Ja va esser fosc com foren abaix, i tot era pinar.

Es moro afina un pi gros, i diu an el Rei.

—¿Que hi feim sa nit devall?

—Si-fa.

—Vel·laré jo primer, ¿no es ver?

—Ja hu has dit s’exclamá el Rei, i tutup s’ajeu; i al punt va fer uns roncos que el sentíen d’un quart lluny.

Es moro no’n tenía tanta de sòn.

Esperava cosa d’aquell pi.

Dins una estona comesá a sentir riaies i més riaies, fresques de tot.

Era un áliga que les feia, i els aligatons que no s’aturaven de dir-li:

—Pero, ma mare, ¿que teniu, tant de riure?

—No es conte vostro!

—Digau-mos-ho!

—Qui parlará o motará, un tros de pedra mabre tornará.

—No parlarem ni motarem!

—Idò reia tant perque aquí baix e-hi ha el Rei cristiá i un senyor moro, amic seu, que cerquen s’Hemosura del mon, que es dins aquell castell de s’entrelluu.

—¿I qui es s’Hermosura del mon?

—¡Ah fiis meus!, Es una fadrineta de setze anys, sa cosa més hermosa, garrida i agraciada que s’haja vista mai. Es senyor d’aquest castell es son pare, i n’está tan gelós, que, per que no la hi prenguen, la té tancada dins sa torre més alta i més forta. An aquesta torre hi entren per un portalet que se tanca amb una porta de ferro amb set forraiats; i no té més que un parei de finestres amunt de tot i llavò sa terrada, voltada d’un empit ben alt.

—¿No hi pot guaitar per demunt aquest empit s’Hermosura del mon?

—¡Que ha de poder guaitar, en no esser el cel!

—Idò ¿com l’han de trobar aquest Rei cristiá i aquest senyor moro?

—Per trobar-la no hi ha més que un camí; fer un canti d’or; que el Rei s’hi pos de dins, i es senyor moro, que’l passeig per devora es castell, cridant: —¡Qui’m compra aquest canti d’or! ¡qui’m compra aquest canti d’or! Si ella el sent, voldrá es canti. Demanará a son pare que le hi compr. Son pare le hi comprará, per tenir-la contenta i le hi fará pujar. Ella, en esser tota sola, el destapará, i hi afinará el Rei. Si vol fogir amb ell, se podrán amollar nuant llensols amb llensols, i fermant un cap a una de ses puntes que té sa torre demunt de tot.

—¿I que fará el Rei, si s’Hermosura del mon vol fogir amb ell?

—Fogirán, i se casarán.

—¿Que tendraán infants?

—Sí, una partida; però es primer…

—¿Que fará es primer?

—Tendrá una serpent dins es cap. Es cap comensará a inflar-se; i, si no le hi taien, sortirá sa serpent, i se menjará el Rei, la Reina i tot-hom qui trobará.

Podeu fer comptes quins uis devía badar es senyor moro com sentía tot allò. Lo que més l’apurava era haver de tornar un tros de pedra mabre, si parlava ni motava a ningú de totes aquelles coses.

A mitja nit crida el Rei, i ell va fer sa seua dormida.

Se despertá sol sortint, i diu:

—¿Voleu que trobem s’Hermosura del mon?

—Com més prest, millor.

—Idò jurau-me que no’m demanareu es per que de res que vos diga, i la trobarem.

—T’ho jur.

—Idò mirau, anem a ca un argenter a comanar un canti d’or.

E-hi anaren. Es senyor moro doná ses mides, va dir així com havía d’estar.

S’argenter los ho va fer.

Quant tengueren es canti, se’n van cap an es castell. No n’eren gaire enfora, i es senyor moro diu an el Rei.

—S’Hermosura del mon es dins una torre d’aquest castell. Per entrar-hi i dur-la-vos-ne, vos heu de posar dins aquest canti, i deixau-me fer a mí. Ses vostres feines serán no badar boca ni moure-vos per res, fins que vos trobeu dins aquella torre tot sol amb s’Hermosura del mon.

El Rei se posa dins es canti, es senyor moro el tapa ben tapat; el se carrega, s’acosta an es castell i ja es partit a voltar-lo, crida qui crida:

—¡Qui’m compra aquest canti d’or! ¡hala qui’l me compra!

S’Hermosura del mon sent aquesta veu una i una altra vegada.

—¡Un canti d’or! diu ella. ¡O que deu esser de preciós! ¡O que m’agradaría!

Crida una criada i li diu:

—¡Ves a dir a mon pare que per amor de Deu me compr aquest canti d’or que passetgen!

Sa criada hi va; son pare, per no fer fellona aquella fia seua tan volguda, el compra, i le hi fa pujar.

—¡O que ès de feixuc deien es criats quant le hi pujaven. ¡Quina joia més bufarella!

Es canti estava tapat, ningú’s sospita de res.

L’entraren dins sa cambra a on era s’Hermosura del mon, i le hi deixaren.

I ella se posá a mirar-lo-se de prim compte.

¡O que le hi trobava de garrit i preciós!

No sabía que li passava. I el se mirava, i el se tornava mirar, i se cuidava a treure ets uis.

Li afiná sa tapadora, que clovía de lo millor, i destapa.

Mira de dins, i hi troba… el Rei cristiá.

Poreu fer comptes quin retgiró se’n degué dur.

La pobreta queda sensa polsos, i se va haver de seure.

El Rei pegá bot, i ja va esser fora des canti.

—No tengues ansia de res, li digué ell. No tengues por jo no’t vui fer res que’t desagrat. Te dic que no tengues por de res.

La dona veentlo tant admetent, tan compost i tan remirat, se va tranquilisar, i aviat es retgiró li va esser espassat.

El Rei com la veia tan jove, tan atxaravida, tan gallarda, tota resplandent de gracia i d’hermosura, ¡sabeu que hi estava d’embabaiat, contemplant-la de cap a peus! Ell no pipelletjava ni alenava casi casi.

Tot-dos llavò s’explicaren, i resultá que, si cotent estava el Rei de haver-la trobada dins sa torre, més contenta estava ella d’haver-lo trobat dins es canti.

Pensaren a veure com s’ho faríen per fogir, i digueren:

—Lo millor será nuar llensols amb llensols fins que mos bastin per arribar a baix de sa torre, i anit, quant tot-hom des castell dormirá, mos amollarem.

Arribá es vespre, se va fer mitja nit. Tot-hom ja dormia dins es castell.

El Rei i s’Hermosura del mon ja teníen es llensols nuats, miraren si arribaven en terra, n’hi varen haver d’afegir un parei més; fermaren un cap a una de ses puntes més gruixades que feia sa torre a lo més amunt de tot; i per-avall s’ha dit. A’s temps de dir tres pare-nostros ja foren a baix.

Es senyor moro los hi esperava, i tots tres e-hu donaren a ses cames.

Lo endemá de matí, es sol alt, varen esser a s’altra banda d’aquelles muntanyes, trobaren es cavalls fermats, s’hi posaren demunt, i de d’allá cap a ca’l Rei.

El Rei ja tenía alegría; ja havía trobada s’Hermosura del mon.

Arribaren, se varen casar, se feren unes nosses de pinyol vermei; i unes festes mai vistes.

Des cap d’un any i un dia la Reina tengué un nin.

A’s primer diumenge que vengué, es senyor moro, que encara no s’era mogut de la Cort de ses nosses ensá, digué an el Rei i a tots es demés:

—Anau a missa, i jo ja guardaré s’infant i sa mare.

Se’n hi anaren. S’infant estava dins es bres, i es senyor moro li nota que’s cap s’inflava, i que ja era partit a crivellar-se.

Recordant-se de ses paraules de s’áliga, se destira de s’espasa, i li taia es cap que redolá p’en terra.

La Reina el va veure de dins es llit, i podeu fer comptes quin crit degué pegar, quin esglai degué prendre i quin plors degué fer.

Al punt el Rei torna de missa, i troba s’infant sensa cap i coll, i la Reina que no la podíen retornar.

Es senyor moro confessá que era ell que havía taiat aquell cap, i el Rei digué:

—Qui mata, ha de morir.

I condamná a mort es senyor moro.

El pugen a la forca, i d’allá dalt demana una gracia, sa gracia de poder contar es com i es perque havía taiat es cap de s’infant.

El Rei la hi concedí, i comensá aquest cap de fil.

—A cercar s’Hermosura del mon mos n’anárem el Rei i jo. Romanguérem es primer vespre devall un pi; i mentres el Rei dormía, i jo vel·lava, vaig sentir riure una áliga dalt es pi i que contava an es seus aligatons lo que noltros dos anavem a cercar.

Quant va haver dit això, es peus i ses cames li tornaren de pedra mabre.

El Rei se’n va temer, i diu:

—No contis pus.

Pero ell no pogué aturar-se, i continuá:

—Es segon vespre romanguérem devall un altre pi; i, quant el Rei dormía i jo vel·lava, vaig sentir riure una altra áliga, i que contava an ets seus aligatons que noltros, per trobar s’Hermosura del mon, hauríem de passar unes muntanyes que hi havia allá devora.

Quant va haver dit això, li tornaren de pedra mabre ses cuixes i sa cinta.

—No contis pus! deia el Rei, veent allò.

—Que no coi pus! cridava tot-hom.

Pero ell no podía aturar-se, i continuá:

—Es tercer vespre romanguérem devall un altre pi, i jo vel·lava; vaig sentir una altra áliga riure i que contava an es seus aligatons que s’Hermosura del mon estava tancada dins un castell; que, per trobar-la, s’havía de fer un canti d’or, i el Rei s’hi havía de posar de dins; i que, si es senyor des castell comprava es canti per s’Hermosura, aquesta hi trobaría el Rei, i el Rei hi se’n podría dur i casar-se amb ella; i des cap d’un any tendríen un infant; i que es cap de s’infant s’inflaria; i si no le hi taiaven, sortiría una serpent, i se menjaría el Rei, la Reina i tothom de la Ciutat. Amb lo que aquella áliga va dir; trobarem s’Hermosura del mon; el Rei s’hi casa, tengueren un infant.

Tot-hom era a missa i jo’l guardava, i vaig veure que es seu capet s’inflava i anava a crivellar-se. Per salvar-vos sa vida a tots, li vaig taiar aquest cap, i per això m’han condamnat a mort.

Quant va esser aquí, no pogué dir res pus, ja tenía de pedra mabre es ventre i es pits, es brassos, es coll i es cap.

No més li quedava viva sa llengo, i de pedra torná també mateix tot-d’una que va haver acabada sa derrera paraula.

Havía parlat i motat sobre lo que ses tres áligues havien dit damunt es pi an es seus aligatons, i per això era tornat un tros de pedra mabre.

El Rei, la Reina i tot es poble romperen en plors devant aquell cas tan aborronador, i no hi havia qui los pogués aconhortar.

Tot amb u se sent una veu que crida:

—¡Ah idò! Ja hi tornarán a tomar mig pam de nas a una dona de bé! ¡Més se’n mereixen!

Era una jaia ruada i mostatxuda i amb sa pinya escapsada; era aquella véia fada que’l Rei li havia feta s’endemesa de desparar-li an es nas.

La gent l’enrevoltá, se posaren a preguntar-la, li varen treure una partida de paraules que li hauría valgut més no dir, van a contar-ho tot an el Rei, el Rei la fa comparèixer, i li diu:

—Tu que has pres aqueix greix de veure-mos plorar a tots, fé que aquest malanat no sía pus un tros de pedra mabre. Si no hu fas, te fermarán a ses coues de quatre cavalls i cadascú prendrá p’es seu vent, rossegant es tros que se’n duga de sa teua còrpora.

Quant sa jaia sentí allò, va perdre ses riaies de tot.

Se posa cabila qui cabila, i des cap d’una estona diu:

—Que fassen un caramull de llenya fins a tapar es tròs de pedra mabre i que li peguin foc. Al punt som aquí.

—¡Uei! digué el Rei. Tu no’t mourás d’aquí que’s meu amic no sía tornat de carn i os. Digués què ès i a on e-hu tens i t’ho durán.

—Idò, digué sa jáia, que vagen a ca-meua, que òbriguen sa caixa: e-hi ha una redoma, i que la duguen.

Mentres e-hi anaven, es caramull de llenya ja era alt ferm, i li pegaren foc.

Al punt va fer una flamada com un campanar.

Dugueren sa redoma a sa jaia.

De dins e-hi havía es tros de nas que’l Rei li havía tomat, i se conservava fresc, com si fos tomat de l’hora.

Sa jaia demana:

—¿Están ablamats ja es tions?

E-hu miraren i hi varen estar.

I que fa ella? Tira sa redoma dins aquella foqueteria, i va fer un tro que tirá tot-hom d’esquena i va rompre tots es vidres de la ciutat.

De sa gran calivera no més queda un munt de cendra; i es senyor moro, sá i bo, com si res fos estat, en sortí, i se’n aná a donar un abrás an el Rei.

No’s pot dir s’alegría que tengué tot-hom, i se va armar un sarau de los cent mil diantres per celebrar aquella feta.

I el Rei i s’Hermosura del mon volgueren donar an es senyor moro un premi ben gros per tant i tant com havia fet per ells i per tots es seus vasalls. Conseguiren que se convertís, el feren sa segona persona de tot es reinat, i el casaren amb una de ses al·lotes més avengudes, més garrides, nobles i riques que se porien trobar; i tots plegats varen viure contents i alegres fins que se moriren.

I al cel mos vegem tots plegats. Amen.

Torre Nova, abril de 1895.