—La’m contá una criada de ca-nostra, de So’n Servera, N’Antonina Cordera.—
AIXÒ era un rei cristiá i un senyor moro, amics corals ferm.
Un dia se n´anaren a caçar.
Quant tornaven, es vespre, veuen una doneta veia que filava, amb un llum penjat an es nas.
—¿Que li tir? digué el Rei.
—No li tireu, digué es moro.
El Rei era d’un geni, que, en pensar-la, l’havia de fer, i no pogué estar pus: apunta a sa véia, li despara sa fletxa, li toma mig pam de nas, i es llum li va caure, i tots es copinyats li soiá.
Aquella véia era fada, i més maleïda que foc, i tot-d’una digué:
—Per fat i fat, que la mía mare m’ha comanat i un punt més, que lo que ara diré, que sía ver i veritat: que es qui m’ha tirada aquesta fletxa, no tenga conort fins que haja trobada s’Hermosura del mon.
El Rei tot-d’una se posá trist i funest i engronyat. Res e-hi havía que li das pler.
—Si no anam a cercar s’Hermosura del mon, está fet de mí, digué lo endemá an es senyor moro.
—Ara mateix, s’esclama aquest; i partiren totd’una.
Camina caminarás, sa nit los agafa devora un pinar.
Veren un pi molt gros, i resolgueren ajocar-s’hi devall.
Per no tenir un denou, varen compondre que mitja nit per hom un vel·laría i s’altre dormiría.
Es moro vel·la primer, i sentí, quant el Rei ja dormía com un tió, una áliga que demunt es pi feia unes riaies sa cosa més fresca, i ets aligatons que deien:
—Ma mare, ¿que teniu?
—No hu heu mester sebre!
—Digau-mos-ho!
—Qui parlará o motará, un tros de pedra mabre tornará.
—No parlarem ni motarem.
—Idò reia perque aquí baix e-hi ha un rei cristiá i un senyor moro, amic seu, que cerquen s’Hermosura del mon.
—¿Que la trobarán?
—Jo no hu sé.
—¿I qui hu sab?
—Una germana meua que está dins un altre pinar.
Es senyor moro les se posá bé dins es cap an aquestes paraules. A mitja nit crida el Rei, fa sa seua dormida, i lo en dema dematí partiren altra volta de d’allá.
Camina caminanás, sa nit los agafa baix d’unes muntanyes molt aspres, devora un pinar. Veren aprop un pi molt gros.
—¿Que mos hi ajocam? dígué es senyor moro.
—Ajoquem-mos-hi digué el Rei.
I així hu varen fer.
Es moro s’oferí a vel·lar fins a mitja nit, i el Rei se’n alegrá molt perque estava cansat i mort, i tenía una sòn que el roegava. S’ajegué, i al punt dormí més arreu que un seuló.
Dins una estona es senyor moro sentí unes riaies sa cosa més fresca damunt aquell pi.
Era una áliga que les feia, i els aligatons que no s’aturaven de dir-li:
—Ma mare, ¿que teniu, tant de riure?
—No hu heu mester sebre!
—Digau-mos-ho!
—Qui parlará o motará un tros de pedra mabre tornará.
—No parlarem n i motarem!
—Idò reia tant perque aquí baix e-hi ha el Rei cristiá i un senyor moro amic seu, que cerquen s’Hermosura del mon. Per trobar-la, han de passar aquestes muntanyes; i menen un cavall per hom; i per passar-les, no hi valen cavalls, sino unes bones cames.
—I en haver-les passades ¿que la trobarán?
—Jo no hu sé.
—I ¿qui hu sab?
—Una germana meua que está dins un altre pinar.
També les se posá bé dins es cap an aquestes paraules es senyor moro. A les dotze cridá el Rei, i va fer sa seua dormida fins a sortida de sol.
Se desxondí, i digué:
—An es meu entendre, s’Hermosura ha d’esser derrera aquestes muntanyes.
—Pero ¡n’hauríem de deixar es cavalls!
—Los fermarem a un pi.
Los hi fermaren, i tot-d’una partiren costa amunt. Aquesta es teua, aquesta es meua, enfilant-se per penyals i timbes, aferrats per mates i carritxeres, arribaren a sa cucuia, i devallaren s’altre tombant.
Ja va esser fosc com foren abaix, i tot era pinar.
Es moro afina un pi gros, i diu an el Rei.
—¿Que hi feim sa nit devall?
—Si-fa.
—Vel·laré jo primer, ¿no es ver?
—Ja hu has dit s’exclamá el Rei, i tutup s’ajeu; i al punt va fer uns roncos que el sentíen d’un quart lluny.
Es moro no’n tenía tanta de sòn.
Esperava cosa d’aquell pi.
Dins una estona comesá a sentir riaies i més riaies, fresques de tot.
Era un áliga que les feia, i els aligatons que no s’aturaven de dir-li:
—Pero, ma mare, ¿que teniu, tant de riure?
—No es conte vostro!
—Digau-mos-ho!
—Qui parlará o motará, un tros de pedra mabre tornará.
—No parlarem ni motarem!
—Idò reia tant perque aquí baix e-hi ha el Rei cristiá i un senyor moro, amic seu, que cerquen s’Hemosura del mon, que es dins aquell castell de s’entrelluu.
—¿I qui es s’Hermosura del mon?
—¡Ah fiis meus!, Es una fadrineta de setze anys, sa cosa més hermosa, garrida i agraciada que s’haja vista mai. Es senyor d’aquest castell es son pare, i n’está tan gelós, que, per que no la hi prenguen, la té tancada dins sa torre més alta i més forta. An aquesta torre hi entren per un portalet que se tanca amb una porta de ferro amb set forraiats; i no té més que un parei de finestres amunt de tot i llavò sa terrada, voltada d’un empit ben alt.