—La’m contá la madona Catalina Tomás Pinya de Ca’s Cegos de Manacor—
AIXÒ era un rei i una reina que no teníen gens de bo amb sa comare, i n’estaven ben fellons! ¿Qui sab lo que hauríen donat per un nin o una nina?
La Reina era sa dona més garrida que se fos vista; pero encara se figurava esser-ho més que no hu era.
Sempre la teníen davant es mirai, contemplant-se a sí mateixa; i desiara que deia:
—Mirai, ¿som bella?
—Si, senyora Reina! deia es mirai.
—¿N’hi ha d’altra de més bella? demanava ella.
—No, senyora Reina! deia es mirai.
I la dona quedava més satisfeta que un ca amb un os.
Un dia menjava una magrana a sa finestra, i li cau un gra en-terra.
—¡Criats i criades! digué, correu! que me ès caigut un gra en-terra.
Es criats i criades corregueren, le hi troben, le hi duen, i llavò s’exclama:
—Tant m’agrada aquesta magrana, que, si tenía una fia, li posaría nomMagraneta.
Aquella paraula no va caure en terra.
No sé si la degué sentir sa comare.
Lo cert es que la Reina des cap de nou mesos tengué una ninona, sa cosa més fina i purificada; i li posaren nom Magraneta.
I heu de creu i pensar que va créixer; i se va fer tant i tant, que aviat cuantrapassá, pero d’un bon tros totes ses dones d’aquell temps, en vivor i gracia, en galania i garridesa.
No vos dic res, es fiis de rei, quant se’n varen témer, si la demanaven a son pare.
La Reina continuava cada dia contemplant-se dins es mirai i fent-li ses mateixes preguntes:
—Mirai, ¿som bella?
—Sí, senyora Reina! deia es mirai.
Pero un dia com li demaná:
—¿N’hi ha d’altra de més bella?
Es mirai va respondre:
—Si, senyora Reina.
—¿I qui ès aquesta poca vergonya? digué ella tota enfabiolada.
—La vostra fia Magraneta, va respondre es mirai.
—¿Si? digué ella. Idò la faré matar.
Quant se va esser calmada, des cap d’un parei de díes, així mateix va trobar que havía fet gros; pero s’idea no més de que hi hagués d’haver una altra dona més garrida que ella, maldament fos sa seua fia, la treia des solc, i li feia perdre sa tramuntana de vista, i cridar com una desesperada:
—¡Una dona més garrida que jo! ¿Quin possible ès suportar-ho?… ¡Que muira! ¡que muira!
I quant notava que Na Magraneta, com més anava, més garrida era, i tot-hom parlava de Na Magraneta, i no més parlaven de sa mare per dir que, davora sa fia ja no era miradora, sa rabia l’alsava en pes; fins que un dia agafa dos negrets, pages seus, i los diu, posant-los dins ses mans una capsa:
—Mirau, menau-vos-ne ma fia Magraneta dins es cotxo; i, en esser ben enfora, matau-la i duis-me es seu cor dins aquesta capsa. Si no hu feis així, es cap vos botirá de dalt ses espal·les!
Aquells negrets quedaren de pedra, pero no gosaren recapitolar perque la coneixíen.
Lo endemá la Reina fa enganxar es cotxo.
—¡Hala! digué a Na Magraneta, anirás a passetjar amb sos negrets.
S’al·lotona, que era sa més creent del mon, anc que trobás fora de lloc aquell sortir a passetjar tota sola amb sos negrets, se posá dins es cotxo amb ells, i partiren.
I ses mules trota qui trota, i passaven plans i turons i plans i turons.
—¿A on anam? deia desiara Na Magraneta, entre sorpresa i astorada.
—A fer una volta, responien es negrets, amb una cara ben trista.
I es cotxo sempre corre que corre, i ses mules que no desmaiaven gens.
—Pero ¿no’m diríeu a on anam? tornava a demanar ella. ¡Tornem arrera per amor de Deu!
Es negrets no sabien que li havíen de respondre, ni alos bastava cor per fer lo que la Reina los havía manat.
Després de moltes de vegades de demanar-los Na Magraneta a on anaven i que tornassen arrera, a la fi, trobant-se dins un bosc que no hi havía qui l’acabás de travessar, feren aturar es cotxo; davallaren, i romperen en plors.
—Magraneta, digueren, se fa precís haver-t’ho de dir: te duim a matar. Ta mare mos ho ha manat, i ha dit que, si no te matam i no li duim es teu cor, mos fará matar a noltros.
—No’m mateu per amor de Deu! ¡no’m mateu! deia Na Magraneta plorant; i es negrets que ploraven més que ella.
Amb això passa una cabra amb una cabrida.
—No res, digueren es negrets, matarem aquesta cabrideta, li treurem es cor, el durem a ta mare, se creurá que ès es teu, i tu per aquí ja t’enginyarás a viure.
E-hu feren així, i la Reina los va creure, i va fer un alè ben gros.
¡Quin baf d’infern degué sortir de sa seua boca!
Na Magraneta queda tota solina dins aquell grandiós boscatge.
Plora qui plora, caminava i s’aturava, sense sebre per on prendre ni què fer.
Quant se’n va tèmer, es sol va esser post, i sa fosca comensá a venir.
—¡Mesquina de mí! digué. ¿A on he de passar la nit? ¡Hauré de jeure damunt sa terra broixa!… Pero ¿i si venen animals ferosos?
Pensa qui pensa i mira qui mira, afina un pi, i s’exclama:
—Ja sé que faré: pujaré dalt aquest pi, i podré dormir descansada.
E-hi puja, escampa la vista, i repará… lo que encara no havía reparat amb so trastorn que duia: un grandiós castell que tenía davant su allá.
Dins un forat de sa torre més alta d’aquest castell e-hi feia es niu, e-hi havía una mala fi d’anys, una colometa, sa cosa més fina i aixerida.
Allò era es Castell de la Colometa.
S’al·lotona sent una veu que diu:
—Portes, obriu.
S’obrin ses portes, i surten tretze homos tan grandolassos que pareixíen gegants, i se’n van de d’allá.
Na Magraneta nota que es darrer que sorti diguè:
—Portes, tancau.
I ses portes se tancaren.
De retgirada que estava, no’s gosá moure i passá la nit mig dormint, mig vel·lant. Un poc abans de s’auba tornaren aquells tretze, s’aficaren dins es castell, i ses portes no’s tornaren a obrir fins es vespre que vengué, quant ells altra volta prengueren es bobiot.