—La’m contaren la noble Sra. D.ª Magdalena Despuig i Troncoso, la madona Catalina Tomás Pinya de Ca’s Cegos de Manacor, i N’Antonina Cordera, serverina.—
AIXÒ era una al·lota pobila, garrida ferm, que havía nom Catalineta.
Anava a costura, i sa Mestra sempre li deia:
—¡O fieta meua, que t’estim! ¡Ja t’hi tractaria bé, si fos ta mare!
—Pero no hu sou, deia s’al·lota.
—E-hu sería, deia sa Mestra, si matasses sa que tens. Jo me casaría amb ton pare, i cada dia per berenar te donaria pa amb mel.
—¡Pa amb fel me donaríeu vos! deia s’al·lotona, i sortia a un altre tancat.
I heu de creure i pensar que un día, arribant de costura, damaná pa i botifarró. Sa mare, per donar-n’hi, obri sa pastera, trava sa cuberta amb una tortuga que hi havía a sa paret, s’acala per taiar es botifarró, que el tenía allá dins; Na Catalineta, jugant jugant, s’enfila a una cadira, posa sa má a sa tortuga, que tenía travada sa cuberta; sense temer-se’n, li dona mitja volta; sa cuberta escapa i, plam! cau damunt es cap de sa mare, i li va rompre s’ansa des coll, i dins una estona la pobreta ja va haver badaiat.
Na Catalineta, tot-d’una queda freda, llavò va rompre amb un plors que cuidava a estellar-se. Sense sebre que’s feia, fuig de ca-seua com una bòtxa, troba sa Mestra, le hi conta, i sa Mestra li diu:
—Mira, si no’m creus a mí, está fet de tu: dirán que l’has morta aposta.
—Digau-me que tenc de fer, s’exclamá sa malanada.
—¿Que has de fer? digué sa Mestra. Anar-te’n a ca-teua, posar-li un tros de botifarró dins sa boca i un tros de pa amb ses mans, i surts a’s mig des carrer i te poses cridar: ¡O mesquina de mí, que ma mareta s’ès aufegadeta menjant pa i botifarronet. La gent s’ho creurá; ton pare sa podrá casar amb mí, i jo seré ta mare.
Na Catalineta va fer lo que sa Mestra li havía comanat; i tot-hom se va beure que sa mareta s’era aufagadeta menjant pa i botifarronet.
Des cap d’una temporada, son pare se casa amb sa Mestra, que tenía una fia que havía nom Juanota, sa més grossera, malfenta i gropelluda que haguessen vista mai, i an el mateix temps sa més entonada i sa més superbiosa que es sol escaufava.
Com veia Na Catalineta tan garrida i agudona, no hu poria sufrir i sa mare per lo mateix.
Es primers dies li donaven, per berenar, pa amb mel; pero no s’estorbaren molt a donar-li pa amb fel i moltes ofertes de verdanc.
Un dia dematí, sa Mestra li entrega una vedella i un muixell de llana ben gros.
—¡Hala, li va dir, a pasturar aquesta vedella i a filar aquest muixell! Si’s vespre sa vedella no vé ben redona i no’m dus set fuades de fil, sabras jo qui som.
Na Catalineta pren sa filoeta i es muixell, i amb sa vedelleta davant davant, de d’allá ben atacada.
Quant fonc a fora-vila rompé amb plors, i sa vedelleta li damana:
—¿Què tens, Catalineta?
—¡Que he de tenir! diu ella. Que ma mare m’ha dit que, si’s vespre no t’he enredonida i no he filades set fuades, sabré qui ès ella.
—Si això ès tot, diu s’animaló, no ploris, fieta meua. Ponxi’m es muixell a ses banyes i que penj per davant de manera que jo li puga arribar amb sa boca; tu cerque’m erbeta, i veurás que promte t’hauré fetes ses set fuades.
Na Catalineta li ponxí es vell a ses banyes, le hi feu penjar així com li havía dit; i sa vedelleta zas! zas! amb sa boqueta estirava’s muixell; i, remugant remugant, al punt va haver fetes ses set fuades.
Na Catalineta li cercá una erbada fora mida, i sa vedelleta va pegar una panxada de primera.
Com es vespre sa Mestra va veure ses set fuades de fil que li entregá Na Catalineta i sa vedella tan redona, es feia creus, i no se’n poría avenir.
Lo endemá matí li torna entregar sa vedella i un muixell, més gros encara que’s des dia abans, i li diu:
—Ves-te’n a pasturar sa vedella; i, si es vespre no la’m menes ben redona i no has filades set fuades d’aquest muixell i no les me dus espiades i tot, sabrás jo qui som.
Na Catalineta pren sa filoeta i es muixell; i amb sa vedella davant davant, de d’allá s’ès dit.
Quant va esser a fora-vila, romp en plors, i sa vedella li damana:
—¿Que tens, Catalineta?
—¡Que he de tenir! diu ella. ¡Que ma mare m’ha dit que, si es vespre no te men ben redona, i no he fetes set fuades des muixell i no les hi duc espiades, sabré qui es ella!
—Si això es tot, diu sa vedelleta, no ploris, fieta meua. Ponxi’m es muixell a ses banyes com ahir; jo t’ho filaré; llavò me passarás ses fuades per ses banyes, i t’ho espiaré. Mentres tant, me cercarás erbeta com ahir, i me podrás tornar ben redona.
Na Catalineta li embolicá per ses banyes es muixell, penjant per davant; i sa vedella, amb sa boqueta zas! zas! l’estirava, remugant remugant. Amb una exhalacíó va haver fetes ses set fuades; i quant les va tenir passades per ses banyes, les aspiá de lo millor. Mentres tant Na Catalineta li cercá una erbada fora mida, i va poder pegar una panxada d’aquelles d’aquelles.
Sobre-tot, quant a’s vespre sa Mestra va veure sa vedella tan redona i ses set fuades filades i aspiades, no se pogué espassar ses ganes que tenía d’amassolar Na Catalineta.
Na Juanota, envejosa que era, digué aquell vespre mateix:
—Jo també hi vui anar a fer lo que ha fet aquesta.
—Si que hi anirás, digué sa mare.
Ell lo endemá dematí pren sa filoa i un muixell; i, amb sa vedelleta davant davant, cap a fora-vila.
Malfeneranda i desmanyotada que era, prová de filar un poc, i li sortía un fil ple de nuus i berrugues; tirá sa filoa i es muixell an el dimoni i se posá a jugar. Se guardá prou de cercar un brinet d’erba a sa vedelleta, i aquesta ¡ben alerta a fer-li ofertes de filar-li ni aspiar-li!
A’s vespre Na Juanota s’entregá a ca-seua amb un pam de morros, sense cap fuada filada ni aspiada i amb sa vedelleta que tastanetjava de prima.
Lo endamá sa Mestra torna enviar Na Catalineta a pasturar sa vedella i a fer set fuades i aspiar-les. Na Catalineta va partir; Na Juanota la vel·lá; va veure que era sa vedella que filava i aspiava; aná a contar-ho a sa mare; i a’s vespre de rabia totes dues, quant veren sa vedella, l’agafen, la maten; i lo endemá dematí manaren a Na Catalineta que se’n anás a fer es budells nets a un riu que passava per allá davora.
S’al·lotona los posá dins un garbellet, pren una guinaveta; i ja es partida.
Arriba an es riu; es riu duia molt de rost an aquell endret, i li prengué es budells, es garbell i sa guinaveta.
Na Catalinons, plora qui plora, parteix correns, vora vora, riu avall.
Troba una doneta veia.
—Germaneta, li diu, ¿no hauríeu vists uns budellets, un garbellet i una guinaveteta que es riu m’ha robadets?
—Si, fieta! diu sa jaia. Segueix riu avall i los trobarás; pero escolta: passe’m sa má dins s’esquena, que no sé que hi tenc.
Na Catalineta la hi passa.
—¿Que has trobat? li damana sa veia.
—Perles i diamants! diu Na Catalineta.
—Idò perles i diamants tendrás! diu sa jaia.
Sa jaia set treu una vellaneta, i diu:
—Jas, fieta meua. No la mostris ni digues a negú qui la t’ha dada. No l’has de xapar que no te veges ben apurada.
—Deu vos pac la caritat, diu s’al·lotona; i pren sa vellaneta, la s’amaga, i hala corre qui corre riu avall.
Troba una altra doneta véia, i li diu:
—Germaneta, ¿no hauríeu vists uns budellets, un garbellet i una guinaveteta que’s riu m’ha robadets.
—Sí, fieta meua! diu sa jaia. Segueix riu avall i los trobarás; pero ascolta: passe’m sa má dins s’esquena, que no sé que hi tenc.
Na Catalineta la hi passa.
—¿Que has trobat? li damana sa jaia.
—Perles i diamants! diu Na Catalineta.
—Idò perles i diamants tendrás! diu sa jaia.
Sa jaia se treu una mel·leta, i diu:
—Jas, fieta meua, aquesta mel·leta. No la mostris ni digues a negú qui la t’ha donada. No l’has’de xapar fins que te veges ben apurada.
—Deu vos pac la caritat, diu s’al·lotona; s’amaga sa mel·leta, i hala corre qui corre riu avall.
Troba una altra doneta véia, i li diu:
—Germaneta, ¿no haurieu vists uns budellets, un garbellet i una guinaveteta que’s riu m’ha robadets.
—Los he vists i los tenc! diu sa jaia.
—¿Los me voleu donar, per amor de Deu, que ma mare no m’atup? diu s’al·lotona.
—Sí, fieta meua estimada! diu sa jaia. Jo los te vui donar; pero abans m’has de passar sa má dins s’esquena, que no sé que hi tenc.
Na Catalineta la hi passá.
—¿Que hi has trobat? li damana sa jaia.
—Perlesi diamants! diu Na Catalineta.
—Idò perles i diamants tendrás! diu sa jaia.
Sa jaia se treu una noueta, i li diu:
—Jès, fieta meua aquesta noueta. No la mostris ni digues a negú qui la t’ha donada. Mira, no l’has de xapar que no te veges ben apurada.
—Deu vos pac la caritat, diu s’al·lotona; i pren sa noueta i la s’amaga.
Agafa sa guinaveteta i es garbellet amb sos budellets, que, de tant de rossegar per dins es riu, s’eren fets més nets que la plata.
Com sa veieta la va veure partir, no pogué estar que no li donás una aferrada p’es coll i una besada.
—Deu te guart, fieta meua, li digué. Ara p’es camí sentirás bramar un ase i cantar un gall. En bramar s’ase, no te girs darrera; en cantar es gall, giret.
Na Catalineta tocá soletes, i de d’allá.
Al punt sent un ase bramar; i ella ¡ben alerta a girar-se darrera!
Més envant sent cantar un gall.
Se gira, i li surt un estel d’or an es front.
Arriba a ca-seua. Sa madastra i Na Juanota la veuen amb aquella resplandor a sa cara, vermeia com la grana; més garrida que mai.
Se posaren fetes unes lleones; l’agafen, i li diuen:
—Si no mos contes tot lo que t’ha succeït, no en farás altra: te matarem.
—M’ha succeït, digué ella, que’s riu m’ha pres es garbellet, es budellets i sa guinaveteta. Corre qui corre, vora vora, riu avall, encuantr una veieta i me diu: Corre més i hu trobarás, que es riu se’n ho du. Encuantr una altra veieta, i me diu lo meteix: -Corre més, i hu trobarás, que es riu se’n ho du. Encuantr una altra veieta, i m’ha dit: Jo hu tenc, veutaquí. M’ho ha donat, e-hu he pres i hu he duit.
—¿I que més? digué sa Mestra, treguent foc p’ets uis.
—No res pus, digué Na Catalineta, més fresca que unes flors.
—Tira, idò, ves-te’n a rentar aquest front, diu sa madrasta.
—¿Que me som mascarada? ¿que hi tenc? digué s’ángel; i s’hi va dur sa má, i la se mirava, per veure si hi tenía gens de brutor.
—Ves-lo-te a rentar més que depressa! si no vols un quern de galtades! digué sa Mestra.