N’ESTEL D’OR

—La’m contaren la noble Sra. D.ª Magdalena Despuig i Troncoso, la madona Catalina Tomás Pinya de Ca’s Cegos de Manacor, i N’Antonina Cordera, serverina.—

 

AIXÒ era una al·lota pobila, garrida ferm, que havía nom Catalineta.

Anava a costura, i sa Mestra sempre li deia:

—¡O fieta meua, que t’estim! ¡Ja t’hi tractaria bé, si fos ta mare!

—Pero no hu sou, deia s’al·lota.

—E-hu sería, deia sa Mestra, si matasses sa que tens. Jo me casaría amb ton pare, i cada dia per berenar te donaria pa amb mel.

—¡Pa amb fel me donaríeu vos! deia s’al·lotona, i sortia a un altre tancat.

I heu de creure i pensar que un día, arribant de costura, damaná pa i botifarró. Sa mare, per donar-n’hi, obri sa pastera, trava sa cuberta amb una tortuga que hi havía a sa paret, s’acala per taiar es botifarró, que el tenía allá dins; Na Catalineta, jugant jugant, s’enfila a una cadira, posa sa má a sa tortuga, que tenía travada sa cuberta; sense temer-se’n, li dona mitja volta; sa cuberta escapa i, plam! cau damunt es cap de sa mare, i li va rompre s’ansa des coll, i dins una estona la pobreta ja va haver badaiat.

Na Catalineta, tot-d’una queda freda, llavò va rompre amb un plors que cuidava a estellar-se. Sense sebre que’s feia, fuig de ca-seua com una bòtxa, troba sa Mestra, le hi conta, i sa Mestra li diu:

—Mira, si no’m creus a mí, está fet de tu: dirán que l’has morta aposta.

—Digau-me que tenc de fer, s’exclamá sa malanada.

—¿Que has de fer? digué sa Mestra. Anar-te’n a ca-teua, posar-li un tros de botifarró dins sa boca i un tros de pa amb ses mans, i surts a’s mig des carrer i te poses cridar: ¡O mesquina de mí, que ma mareta s’ès aufegadeta menjant pa i botifarronet. La gent s’ho creurá; ton pare sa podrá casar amb mí, i jo seré ta mare.

Na Catalineta va fer lo que sa Mestra li havía comanat; i tot-hom se va beure que sa mareta s’era aufagadeta menjant pa i botifarronet.

Des cap d’una temporada, son pare se casa amb sa Mestra, que tenía una fia que havía nom Juanota, sa més grossera, malfenta i gropelluda que haguessen vista mai, i an el mateix temps sa més entonada i sa més superbiosa que es sol escaufava.

Com veia Na Catalineta tan garrida i agudona, no hu poria sufrir i sa mare per lo mateix.

Es primers dies li donaven, per berenar, pa amb mel; pero no s’estorbaren molt a donar-li pa amb fel i moltes ofertes de verdanc.

Un dia dematí, sa Mestra li entrega una vedella i un muixell de llana ben gros.

—¡Hala, li va dir, a pasturar aquesta vedella i a filar aquest muixell! Si’s vespre sa vedella no vé ben redona i no’m dus set fuades de fil, sabras jo qui som.

Na Catalineta pren sa filoeta i es muixell, i amb sa vedelleta davant davant, de d’allá ben atacada.

Quant fonc a fora-vila rompé amb plors, i sa vedelleta li damana:

—¿Què tens, Catalineta?

—¡Que he de tenir! diu ella. Que ma mare m’ha dit que, si’s vespre no t’he enredonida i no he filades set fuades, sabré qui ès ella.

—Si això ès tot, diu s’animaló, no ploris, fieta meua. Ponxi’m es muixell a ses banyes i que penj per davant de manera que jo li puga arribar amb sa boca; tu cerque’m erbeta, i veurás que promte t’hauré fetes ses set fuades.

Na Catalineta li ponxí es vell a ses banyes, le hi feu penjar així com li havía dit; i sa vedelleta zas! zas! amb sa boqueta estirava’s muixell; i, remugant remugant, al punt va haver fetes ses set fuades.

Na Catalineta li cercá una erbada fora mida, i sa vedelleta va pegar una panxada de primera.

Com es vespre sa Mestra va veure ses set fuades de fil que li entregá Na Catalineta i sa vedella tan redona, es feia creus, i no se’n poría avenir.

Lo endemá matí li torna entregar sa vedella i un muixell, més gros encara que’s des dia abans, i li diu:

—Ves-te’n a pasturar sa vedella; i, si es vespre no la’m menes ben redona i no has filades set fuades d’aquest muixell i no les me dus espiades i tot, sabrás jo qui som.

Na Catalineta pren sa filoeta i es muixell; i amb sa vedella davant davant, de d’allá s’ès dit.

Quant va esser a fora-vila, romp en plors, i sa vedella li damana:

—¿Que tens, Catalineta?

—¡Que he de tenir! diu ella. ¡Que ma mare m’ha dit que, si es vespre no te men ben redona, i no he fetes set fuades des muixell i no les hi duc espiades, sabré qui es ella!

—Si això es tot, diu sa vedelleta, no ploris, fieta meua. Ponxi’m es muixell a ses banyes com ahir; jo t’ho filaré; llavò me passarás ses fuades per ses banyes, i t’ho espiaré. Mentres tant, me cercarás erbeta com ahir, i me podrás tornar ben redona.

Na Catalineta li embolicá per ses banyes es muixell, penjant per davant; i sa vedella, amb sa boqueta zas! zas! l’estirava, remugant remugant. Amb una exhalacíó va haver fetes ses set fuades; i quant les va tenir passades per ses banyes, les aspiá de lo millor. Mentres tant Na Catalineta li cercá una erbada fora mida, i va poder pegar una panxada d’aquelles d’aquelles.

Sobre-tot, quant a’s vespre sa Mestra va veure sa vedella tan redona i ses set fuades filades i aspiades, no se pogué espassar ses ganes que tenía d’amassolar Na Catalineta.

Na Juanota, envejosa que era, digué aquell vespre mateix:

—Jo també hi vui anar a fer lo que ha fet aquesta.

—Si que hi anirás, digué sa mare.

Ell lo endemá dematí pren sa filoa i un muixell; i, amb sa vedelleta davant davant, cap a fora-vila.

Malfeneranda i desmanyotada que era, prová de filar un poc, i li sortía un fil ple de nuus i berrugues; tirá sa filoa i es muixell an el dimoni i se posá a jugar. Se guardá prou de cercar un brinet d’erba a sa vedelleta, i aquesta ¡ben alerta a fer-li ofertes de filar-li ni aspiar-li!

A’s vespre Na Juanota s’entregá a ca-seua amb un pam de morros, sense cap fuada filada ni aspiada i amb sa vedelleta que tastanetjava de prima.

Lo endamá sa Mestra torna enviar Na Catalineta a pasturar sa vedella i a fer set fuades i aspiar-les. Na Catalineta va partir; Na Juanota la vel·lá; va veure que era sa vedella que filava i aspiava; aná a contar-ho a sa mare; i a’s vespre de rabia totes dues, quant veren sa vedella, l’agafen, la maten; i lo endemá dematí manaren a Na Catalineta que se’n anás a fer es budells nets a un riu que passava per allá davora.

S’al·lotona los posá dins un garbellet, pren una guinaveta; i ja es partida.

Arriba an es riu; es riu duia molt de rost an aquell endret, i li prengué es budells, es garbell i sa guinaveta.

Na Catalinons, plora qui plora, parteix correns, vora vora, riu avall.

Troba una doneta veia.

—Germaneta, li diu, ¿no hauríeu vists uns budellets, un garbellet i una guinaveteta que es riu m’ha robadets?

—Si, fieta! diu sa jaia. Segueix riu avall i los trobarás; pero escolta: passe’m sa má dins s’esquena, que no sé que hi tenc.

Na Catalineta la hi passa.

—¿Que has trobat? li damana sa veia.

—Perles i diamants! diu Na Catalineta.

—Idò perles i diamants tendrás! diu sa jaia.

Sa jaia set treu una vellaneta, i diu:

—Jas, fieta meua. No la mostris ni digues a negú qui la t’ha dada. No l’has de xapar que no te veges ben apurada.

—Deu vos pac la caritat, diu s’al·lotona; i pren sa vellaneta, la s’amaga, i hala corre qui corre riu avall.

Troba una altra doneta véia, i li diu:

—Germaneta, ¿no hauríeu vists uns budellets, un garbellet i una guinaveteta que’s riu m’ha robadets.

—Sí, fieta meua! diu sa jaia. Segueix riu avall i los trobarás; pero ascolta: passe’m sa má dins s’esquena, que no sé que hi tenc.

Na Catalineta la hi passa.

—¿Que has trobat? li damana sa jaia.

—Perles i diamants! diu Na Catalineta.

—Idò perles i diamants tendrás! diu sa jaia.

Sa jaia se treu una mel·leta, i diu:

—Jas, fieta meua, aquesta mel·leta. No la mostris ni digues a negú qui la t’ha donada. No l’has’de xapar fins que te veges ben apurada.

—Deu vos pac la caritat, diu s’al·lotona; s’amaga sa mel·leta, i hala corre qui corre riu avall.

Troba una altra doneta véia, i li diu:

—Germaneta, ¿no haurieu vists uns budellets, un garbellet i una guinaveteta que’s riu m’ha robadets.

—Los he vists i los tenc! diu sa jaia.

—¿Los me voleu donar, per amor de Deu, que ma mare no m’atup? diu s’al·lotona.

—Sí, fieta meua estimada! diu sa jaia. Jo los te vui donar; pero abans m’has de passar sa má dins s’esquena, que no sé que hi tenc.

Na Catalineta la hi passá.

—¿Que hi has trobat? li damana sa jaia.

—Perlesi diamants! diu Na Catalineta.

—Idò perles i diamants tendrás! diu sa jaia.

Sa jaia se treu una noueta, i li diu:

—Jès, fieta meua aquesta noueta. No la mostris ni digues a negú qui la t’ha donada. Mira, no l’has de xapar que no te veges ben apurada.

—Deu vos pac la caritat, diu s’al·lotona; i pren sa noueta i la s’amaga.

Agafa sa guinaveteta i es garbellet amb sos budellets, que, de tant de rossegar per dins es riu, s’eren fets més nets que la plata.

Com sa veieta la va veure partir, no pogué estar que no li donás una aferrada p’es coll i una besada.

—Deu te guart, fieta meua, li digué. Ara p’es camí sentirás bramar un ase i cantar un gall. En bramar s’ase, no te girs darrera; en cantar es gall, giret.

Na Catalineta tocá soletes, i de d’allá.

Al punt sent un ase bramar; i ella ¡ben alerta a girar-se darrera!

Més envant sent cantar un gall.

Se gira, i li surt un estel d’or an es front.

Arriba a ca-seua. Sa madastra i Na Juanota la veuen amb aquella resplandor a sa cara, vermeia com la grana; més garrida que mai.

Se posaren fetes unes lleones; l’agafen, i li diuen:

—Si no mos contes tot lo que t’ha succeït, no en farás altra: te matarem.

—M’ha succeït, digué ella, que’s riu m’ha pres es garbellet, es budellets i sa guinaveteta. Corre qui corre, vora vora, riu avall, encuantr una veieta i me diu: Corre més i hu trobarás, que es riu se’n ho du. Encuantr una altra veieta, i me diu lo meteix: -Corre més, i hu trobarás, que es riu se’n ho du. Encuantr una altra veieta, i m’ha dit: Jo hu tenc, veutaquí. M’ho ha donat, e-hu he pres i hu he duit.

—¿I que més? digué sa Mestra, treguent foc p’ets uis.

—No res pus, digué Na Catalineta, més fresca que unes flors.

—Tira, idò, ves-te’n a rentar aquest front, diu sa madrasta.

—¿Que me som mascarada? ¿que hi tenc? digué s’ángel; i s’hi va dur sa má, i la se mirava, per veure si hi tenía gens de brutor.

—Ves-lo-te a rentar més que depressa! si no vols un quern de galtades! digué sa Mestra.

S’al·lotona aná a rentar-se es front, i renta qui renta, com més el se rentava, més li resplandía.

Quant Na Juanota veu allò, diu:

—Ma mare, jo també vui anar a fer uns budells nets an es riu. A Na Catalina li es sortit un estel an es front, i jo també n’hi vui un, surta d’on surta.

—Ben pensat, fieta meua dolsa, digué sa Mestra. Li aná a comprar uns budells, los hi posa dius un garbell, li doná una guinaveta, i diu:

—Hala fieta meua, espedeix. I si pots tornar amb dos estels, no torns amb un, i si pots tornar amb tres, no torns amb dos.

—No tengueu ansia: duré tots es que podré, exclama Na Juanota; i li estreny cap an es riu, carregada amb sa guinaveta, es garbell i es budells.

Feu aposta que sa corrent le hi prengués tot, i arranca de córrer, vora vora, riu avall.

Troba una doneta véia, i li diu;

—Mala veiota, ¿no hauriau vista una guinavetota, un garbellot i uns budellots que es riu m’ha presos?

—Sí que los he vists! diu sa jaia: i ben aviat que los se’n du sa corrent. Ja pots fer vía; pero abans passe’m sa má dins s’esquena, que no sé que hi tenc.

Na Juanota la hi passá.

—¿Què has trobat? li damana sa jaia.

—Pois i xinxes! diu Na Juanota.

—Idò pois i xinxes tendrás! diu sa jaia.

Na Juanota, tota esmussa davant tals comendassions, segueix vora vora, riu avall.

Troba una altra doneta véia, i li diu:

—Mala veiota, ¿no hauríeu vista una guinavetota, un garbellot i uns budellots que’s riu m’ha presos?

—Si que los he vists! diu sa jaia i ben aviat que los se’n du sa corrent. Ja pots fer vía; pero abans passem sa má dins s’esquena, que no sé que hi tenc.

Na Juanota la hi passa.

—¿Què has trobat? diu sa jaia.

—Pois i xinxes! diu Na Juanota.

—Idò pois i xinxes tendrás! diu sa jaia.

Tota esmussa davant tals comendassions, Na Juanota segueix vora vora, riu avall.

Troba una altra doneta véia, li diu:

—Mala veiota, ¿no haurieu vista una guinavetota, un garbellot i uns budellots que’s riu m’ha presos?

—Si que los he vists! diu sa jaia: i los he aplegats, per que no’s fessen mal bè.

—Vengau-los idò! diu Na Juanota.

—Vaja una manera de damanar ses coses que tens! diu sa veieta. M’engana que no sies ben malambrosa. No tengues ansia que me’n estoig cap d’aquestes enderies teues; pero abans passe’m sa má dins s’esquena, que no sé que hi tenc.

Na Juanota la hi passa.

—¿Què hi has trobat? damana sa jaia.

—Pois i xínxes! diu Na Juanota.

—Idò pois i xinxes tendrás! diu sa jaia.

Esmussa de tot, Na Juanota davant tals comendassions, agafa sa guinavetota, es garbellot i es budellots, i ja li ha estret sense dir per amor de Deu sia ni amb Deu siau.

—Ascolta, dona, diu sa jaia: així mateix poríes esser un poc més considerada amb ses pressones. Ascolta bé aquesta comanda que ara et faré: p’es cami sentirás bramar un ase i cantar un gall. En cantar es gall, no’t girs darrera! en bramar s’ase, gire-t’hi.

Na Juanota pica de talons, més alisa que un que que ha venut a espera.

Camina caminarás, sent es gall cantar, i ella ¡ben alerta a girar-se darrera!

Més envant sent bramar s’ase, se gira ben rabenta, i li sortí una cóva d’ase en mig des front.

Quant se va veure sa covota, tot-d’una quedá de pedra, sense paraula. Llavò va rompre amb un raig de flastomíes; digué totes ses que li venagueren a sa boca; se tirá en terra; se bolcá una bona estona per dins sa pols; s’omplí sa cara d’unglades; s’arrabassava es cabeis. Prová d’arrabassar-se sa covota, i estirava tan fort com poría; pero no li pogué fer res. Va acabar per esclatar en plors i quedá feta un mar de llágrimes. Jurá i perjurá que no tornaria a ca-seua mentres dugués aquell penjaroi an es front; pero va venir es vespre, comensá a fer-se fosc, li agafá por, i envestí cap a ca-seua.

Poreu fer comptes que degué dir i que degué fer sa mare quant la se va veure davant amb aquell creixull part damunt ses ceies.

Totes dues cuidaren a tornar bòtxes, i qui pagá la festa va esser Na Catalineta. Com a lleones s’hi abordaren, i li varen dar llenya fins que tengueren alè. La vestiren de quatre pelleringos, li passaren un dogal p’es coll i per sa cinta i la fermaren davall sa pastera. Allá estava nit i dia, fora de s’estona que l’amollaven per fer-li fer ses feines de la casa més feixugues; i no més arribava a quatre roagons que li tiraven; i havía de beure dins un cul de gerra, això quant pensaven a abocar-li aigo. No hi havía qui s’hi acostás ni li fés cap moixonía en no esser un canet que hi havía a la casa, que s’enfilava per ella, i li feia mil xicotines i afalagadures; i això li valía moltes cosses i poc pa de Na Juanota i de sa Mestra.

En aquell temps el Rei, que encara era fadrí, se cansá d’esser-ho; i va fer unes dictes que se faría un ball que duraría tres díes; que hi convidava totes ses al·lotes des seu reinat; i volía que no hi fessen falta, a fi de que pogués triar sa més garrida, sa que més li agradaria per casar-se.

Es dia que aquest ditxós ball comensá, gran era ca’l Rei, pero tot se va omplir.

Vos assegur que n’hi havía d’al·lotes per llarc.

Poques foren ses qui no s’hi presentassen; i cap n’hi havía que no hi anás ben convençuda de que havía d’esser sa preferida.

Na Juanota en tenía unes ganes d’anar-hi, que l’alsaven, pero no gosava dir-ho.

A la fi no poguépus, i li amollá.

—Anem-hi, ma mare! anem-hi! digué sa toixarruda.

—¡Si! ¡ja faries bona planta amb sa covota d’ase! va dir sa mare, tota enfadada.

—Jo la m’afeitaré, digué sa jembla.

Ell com dos i dos fan quatre, la s’afeitá; s’embolicá un mocador p’es front per que no li vessen s’afeitadura; i mare i fia rodaren clau, i tocaren soletes cap an es ball.

Com se suposa, deixaren Na Catalineta fermada davall sa pastera. Poreu pensar si’n devia tenir de pena de veure-se allá davall i tancada. La pobreta se va posar tan funesta, li va envestir una por tan gran i una tristor tan aclucadora, se sentí tan acongoixada, que se creia acabar la vida.

Li vengué s’acudit de xapar sa vellaneta que sa primera doneta véia li havía donada davora es riu.

La xapa; i de dins e-hi va haver un cotxo d’or i plata amb quatre cavalls i quatre cotxers, i un vestit per ella de satí groc a on e-hi havía pintats tots es peixos de la mar, i uns tapinets sa cosa més preciosa del mon.

Es cotxers la desfermen, se posa’s vestit i es tapins, s’afica dins es cotxo, i ¡cap a ca’l Rei!

Tot-d’u-na que va entrar dins es ball, que ja estava ben encès, i la veren tan garrida, tan gentil, tan aixerida, amb aquell estel d’or an es front, tot-hom va romandre amb un peu alt, sobre tot el Rei, que se plantá davant ella, i se cuidá a treure ets uis mirant-la-se fit a fit. Volgué ballar amb ella, i ja no li va lleure mirar-se’n altra.

—Ma mare, això es Na Catalineta, deia Na Juanota, des recó a on s’havía haguda de posar, per que tot-hom li feia amples, com la veien tan gropelluda.

—¡Què ha d’esser Na Catalina! deia sa mare. ¡Davall sa pastera es ella!

Quant Na Catalineta hagué ballat una bona estona amb el Rei, parteix cop en sec, més falaguera que una falzia, cap a defora. S’afica dins es cotxo, es cotxers donen llendera, i de d’allá.

—¡Criats i criades! digué el Rei amb uns grans crits, ¡correu a veure per on pren aquesta gran senyora!

Es criats i criades pitgen darrera’s cotxo d’or i plata, corrents tant com en poríen treure.

¿Que fa Na Catalineta quant veu allò? Enfonya sa má dins sa butxaca, i se posa a tirar dobles de vint i dobles de vint.

Es criats i criades, com les veren tan grosses i tan grogues, s’acalaren a aplegar-les; i vos assegur que n’hi va haver de sempentes i estirades, perque cada un volía aquelles patenes per ell.

Quant alsaren es cap, es cotxo va haver desaparegut.

Se’n tornen a ca’l Rei, més empegueïts que no sé que’m diga i contaren es pas.

El Rei va prendre una rabiada feresta, pero ben feresta: los se cuidá a menjar.

Quant Na Juanota i sa mare arribaren a ca-seua, trobaren Na Catalineta tancada i fermada, com si res fos estat.

Ni sospites varen tenir de que se fos moguda.

Lo endamá per tota la ciutat no es parlava més que de sa dama des vestit de satí groc amb so cotxo d’or i plata, de quatre cavalls i quatre cotxers, que era sa qui havía agradat més an el Rei, sa qui se’n havía duita la pauma de sa garridesa i galanía; i ningú sabía qui era, ni per on havía pres, ni on parava.

Es vespre continuá es ball; i, si moltes d’al·lotes e-hi havía hagudes es vespre abans, més n’hi hagué aquell.

Na Juanota aná ben alerta a fer-hi falta. S’hagué d’afeitar altra vegada es front perque sa covota amb ses vinticuatre hores li havía crescut tant com si mai la s’hagués escapsada.

Na Catalineta, com se torná veure tota solina, tancada i fermada davall sa pastera, se recordá de s’amel·leta que sa segona doneta véia li havía donada davora’s riu.

La xapa; i de dins e-hi va haver un cotxo d’or i plata amb vuit cavalls i vuit cotxers, i un vestit de satí verd amb tots ets animals de la terra i ets aucells de l’aire pintats, i uns tapinets sa cosa més preciosa del mon.

Es cotxers la desfermen; se posa aquell vestit i es tapins, s’afica dins es cotxo, i ¡cap a ca’l Rei s’ès dit!

Tot-d’una que entrá dins es ball, que ja estava ben encès, i la veren tan garrida, tan gentil, tan aixerida, amb aquell estel d’or an es front, tot-hom va romandre amb un peu alt, sobre-tot el Rei, que se plantá davant ella; i la se mirava tan arreu, que com que la s’hagués de menjar amb sos uis. Ja hu crec que volgué ballar amb ella, i ja no li va lleure mirar-se’n cap altra pus.

—Ma mare, deia Na Juanota, des recó d’on miraven la feta; vos dic que això es Na Catalina.

—No sies bajana! deia sa Mestra. ¡Davall sa pastera es ella!

Quant Na Catalineta hagué ballat una bona estona amb el Rei, parteix cop en sec, més falaguera que una falzía, cap a defora. S’afica dins es cotxo, es cotxers donen llendera, i de d’allá.

—¡Criats i criades! digué el Rei amb grans crits, ¡correu de pressa! ¡correu a veure per on pren aquesta gran senyora!

Es criats i criades ja han pitjat darrera es cotxo d’or i plata, i vos assegur que los hi remenaven ben aviats an es galindons.

¿Que fa Na Catalineta com veu allò? Enfonya sa má dins sa butxaca, i se posa a tirar perles i diamants.

Es criats i criades, com veren caure aquell ruixat de pedres precioses, ja estigueren de grapes; i grapada vé grapada va, qui més en poría aplegar, més n’aplegava.

Sobre-tot, quant alsaren es cap, es cotxo va haver desaparegut.

Se’n tornen a ca’l Rei, més empegueïts que no sé que’m diga; i no tengueren més remei que contar es pas.

El Rei va prendre una rabiada com no n’havía presa cap mai. No hi hagué nom lleig que no los digués; i los va prometre que, si lo endemá aquella senyora tornava i los feia sa mateixa endemesa, los faria penjar tots.

Quan Na Juanota i sa mare arribaren a ca-seua, trobaren Na Catalineta tancada i fermada davall sa pastera, com si res fos estat.

Ni sospites varen tenir de que se fos moguda.

I lo endemá per tota la ciutat no se parlava d’altra cosa més que de sa dama des vestit de satí verd amb so cotxo d’or i plata, de vuit cavalls i vuit cotxers, que era sa qui havía agradat més an el Rei, sa qui se’n havía duita la pauma en garridesa i galanía; i negú sabía qui era ni per on havía pres, ni per on parava.

Es vespre continuá es ball; i si molta de gent e-hi havía haguda es dos primers dies, moltissima més n’hi va haver es tercer, amb s’idea de veure en que pararía allò.

Com se suposa, no hi faltá sa Mestra amb Na Juanota, front embenat i tot ple de tais; perque sa covota, cada volta que la s’afeitava, tornava treure ses cerres més revengudes i granades; i no hi havía raor qui les volgués prendre. Eren com a rebrolls d’uiastre i d’una creixensa mai vista.

Comensá es ball, pero se coneixía prou que ses al·lotes ja comensaven a perdre’s coratge; i encare que los costás un greu de l’ánima, no poríen deixar de regonèixer que, si aquella dama desconeguda tornava, i no fogía de sa manera que fins llavò havía sabut fogir, elles no hi tendrien res que fer a ca’l Rei, s’hi seríen deixades veure i ballat debades.

Na Catalineta, com se torná trobar tota solina, tancada i fermada davall sa pastera, se recordá de sa noueta que sa tercera doneta véia li havía donada davora’s riu.

La xapa; i de dins e-hi va haver un cotxo d’or i plata amb dotze cavalls i dotze cotxers, i un vestit per ella de satí blau amb tots els estels del cel pintats, i uns tapinets sa cosa més preciosa.

Es cotxers la desfermen, se posa’s vestit i es tapinets, s’afica dins es cotxo, i ¡cap a ca’l Rei!

Quant entrá dins es ball, que ja estava ben encès, i la veren tan garrida, tan gentil, tan aixerida, amb aquell estel d’or an es front, tot-hom va romandre amb un peu alt, sobre-tot el Rei, que se plantá davant ella, i la se mirava tan arreu, que com que la s’hagués de menjar amb sa vista. Ja hu crec que volgué ballar amb ella, i ¿com li havía de lleure mirar-seh cap altra pus? si no li bastaven es dos uis, i deu més que n’hagués tenguts, per Na Catalineta.

Sa pitxorina, quant hagué ballat una bona estona amb el Rei, parteix cop en sec, més falaguera que una falzía, cap a defora. S’afica dins es cotxo, es cotxers donen llendera i de d’allá.

—¡Criats i criades! digué’l Rei amb grans crits, ¡correu depressa! ¡correu a veure per on pren aquesta gran senyora!

Es criats i criades ja son partits darrera es cotxo d’or i plata, i vos asegur que debanaven de casta forta.

Pero si ells feien via, molta més en feiaes cotxo, i sempre los reprenía una cosa de no dir.

Na Catalineta, com los va veure que ja no poríen pus, se treu un tapineti los ho tira.

Es dotze cavalls pegaren una fua lo mateix de falcons que se tiren damunt un esbart de coloms, i es cotxo aviat hagué desaparegut.

Es criats i criades aplegaren es tapinet, se presenten an el Rei, le hi entreguen, li conten lo que ha passat, i li va venir molt de nou.

S’aconseiá amb sos nobles de la Cort, i tots li digueren que aquell tapinet no poría esser més que de sa que l’havía tirat; i que, per aclarir qui era ella, lo més avengut sería assetjar es tapinet a totes ses al·lotes de la ciutat; i que aquella an-e qui li vengués bé, sería sa dama que es tres vespres des ball havía guanyat a totes en garridesa i gallardia i que s’era demostrada sa més digna de portar corona i de seure amb ell an es trono.

An el Rei li agradá aquesta idea, i va fer unes dictes que aniríen de casa en casa a assetjar a totes ses al·lotes aquell tapinet; i que aquella an-e qui vendría bé, seria, sa qui sa casaría amb ell.

I hu va fer tenir ver. Ja va esser partit amb sos criats de casa en casa. Entraven allá on e-hi havía al·lotes, i los assetjaven es tapinet; pero cap en trobaven que li estigués bé.

Ja estaven cansats de tantes provatures, i ja hu volien deixar anar, quant arribaren davant ca-sa Mestra.

—¿Que entram aqui? damanaren es criats.

—No res, diu el Rei, entrem-hi; que sa pell ja ès des llop.

Hi entren.

—¿Quantes d’al·lotes teniu? diu el Rei.

—Una, diu sa Mestra.

I sorti Na Juanota.

—Hala, treu es peu, li digueren.

I sa biduina el tregué, i va esser un peu tan gros, tan disforjo, tan lleig, que ja no provaren si hi cabía dins es tapí.

No hi hauria cabut maldament l’haguessen escapsat un pam.

—¿Teniu altra al·lota? damana el Rei.

—No senyor, diu sa Mestra, mastegant fesols.

El Rei va conèixer que aquell no era un sí que no volíen que fos sí.

Estrengué de passos sa Mestra; i la dona no va tenir més remei que fer sortir de davall sa pastera Na Catalineta.

Quant la veren amb s’estel an es front, tota resplandent de bellesa i galania, el Rei i tots es qui l’acompanyaven s’embadaliren contemplant-la de cap a peus.

Li assetjaren es tapinet, i li va venir tan ben ajustat i avengut, que no era possible que l’haguessen fet per un altre peu.

—¡Ja ès ella! ¡ja ès ella! s’exclamá tot-hom, i el Rei es primer de tots.

El Rei va dir a Na Catalineta:

—No res, no’t mogues, i jo me’n vaig a menar tot s’acompanyament que’t correspòn com a esposa meua que has d’esser i al punt som aquí. Prepara lo que has de preparar.

¡Bon preparar tengué s’al·lotona!

Tot-d’una que el Rei se’n va esser anat, sa Mestra la torna fermar a sa pastera.

Enllestí i endiumenjá Na Juanota lo millor que va sebre; pero no va esser possible afeitar-li sa covota d’ase, perque de sa darrera vegada tenía es front ple de crosteres, i ses serres eren tan gruixades, que no hi hagué cap estisores a la casa que les volguessen taiar.

Lo que feren va esser encambuixar-li un vel ben espès, que li tapava sa cara i casi tot es còs.

Dins una estona se presenta’l Rei amb tot s’acompanyament, amb tota la Cort.

Sa Mestra pren per sa má Na Juanota, que pareixía, ni més ni pus, un bolic de pedassos, i diu:

—Senyor Rei, velat-aqui! en voler!

Vengué molt de nou a la Cort i sobre tot an el Rei que sa novía anás tan tapada.

—¿De què fretura aquest vel? damanava tot-hom.

—Ah! deia sa Mestra, fent estabetxos, ¡sabeu que es d’empegueïdora sa meua fieta! ¡No sería capaç de suportar ses mirades de tanta gernació! A l’hora d’ara ja li hauria agafat baticor. ¡Per amor de Deu no parleu de destapar-la!

El Rei, tan enamorat estava de sa que ell se creia tenir davant, que doná fe a sa Mestra.

Feu pujar sa tapada damunt sa mula que havíen menada aposta, amb un ensellament tot de plata i seda, ell se posá an es seu costat; i, acompanyats de tota la Cort, ja foren partits.

Aquell canet de ca-sa Mestra, que no trobava negú dins aquella casa que’l se mirás amb bon ui, en no esser Na Catalineta, i s’enfilarva per ella, i un amb s’altre se feien xicotines i afalagadures, quant va veure que’l Rei i la Cort partíen, i se creien dur-se’n Na Catalineta, i se’n duien Na Juanota, se posa a lladrar com un desesperat, correns darrera darrera: i, entre llatr i llatr, no s’aturava de dir:

—¡N’Estel d’or davall pastera! i ¡Na Cóva d’ase cualca en sella! ¡N’Estel d’or davall pastera! i ¡Na Cóva d’ase cualca en sella!

—¡Aquest dimoni de ca! deia sa Mestra. ¡Pegau-li!

—¡Pegau-li! deia sa tapada de damunt sa mula.

—¡Pegau-li! repetíen el Rei i es demés per seguir la voga.

Bé li pegaven i li deien ¡fora! pero ell, com més anava, més fort i més clar deia:

—¡N’Estel d’or davall pastera! i ¡Na Cóva d’ase cualca en sella!

Tant arribá a lladrar i acridar, que la gent posá atenció an aquelles paraules, i van a dir an el Rei lo que passa.

El Rei se malpensa, i diu:

—¡Que s’atur tot-hom!

I tot-hom s’aturá.

—¡Alse’t es vel! digué a sa tapada.

Sa tapada no’s bategava.

—¡Alse’t es vel, dic! cridá’l Rei, malpensant-se més i més, i treguent espires p’ets uis.

—¡Estic massa empegueïda! va dir ella amb una veu més llastimosa.

—¡Ja el t’alsaré jo! cridá’l Rei tot cremat.

Li pega tirada, es vel va caure en terra, i va aparèixer damunt sa mula, a la vista de tot-hom, Na Juanota, lletja i malfenta, amb sa covota d’ase, amb aquell esplet de serres tan reblides, tan goixades, tan llargarudes, tan enravanades, lo mateix de pues de porc singlar.

El Rei, davant aquell pas tan ferest, no’n va taiar pus. Enviá Na Juanota i sa mare a mal viatge, i torná arrera a cercar N’Estel d’or.

Es canet los mostrá a on era.

La desfermaren i tot-hom cridá:

—¡Això ès ella! ¡això ès ella!

La fan pujar damunt sa mula, el Rei se posa an es seu costat, partiren amb tota la Cort; arribaren an es palau real, la cosa ja estava a punt de pastora mía, i secasaren.

¿I que havía de succeïr?

Que se feren unes nosses de pinyol vermei i unes festes mai vistes i un ball vitenc de tot. I el Rei i N’Estel d’or visqueren una mala fi d’anys amb pau i alegría; i encara son vius si no son morts.

Manacor, Juny de 1895.