N'ESPIRAFOCS
La me contá Na Margalida Maca, de Maria de la Salut
Aixo era un pare i una mare que només tenien una fia que riomia Espirafocs i era s'al.lota més garrida i ben carada que uis de persones nades haguessen vista.
Com estava a la flor del món, tengué sa desgracia de perdre sa mare, que se morí d'una terciana forta.
I heu de creure i pensar, i pensar i creure, que son pare se cornencá a mirar sa fia; i, com més la se mirava, més garrida la trobava, i no veia cap altra dona que li agradas tant per tornar-se casar, per lo quant li entra una casera rabiosa, fins que un dia no pogué pus i li digué en rudes:
—Mira: cap dona veig que m'agradi per casar més que tu. Per lo mateix, surta des llevant, surta des ponent, mos hem de casar, i foris.
N'Espirafocs, davant tal descárrega, romangué sense polsos. No sabent per on pendre, se'n va a confessar, i conta an es confés lo que li passa amb son pare. Es confés hi pensa una estona i diu:
—I tu, ¿que hi consents o no, a casar-t'hí?
—En via neguna!, diu s'al.lota; primer morir que fer tal pecat!
—Ido mira, —diu es confés— diras a ton pare, pe'r casarmos, primer m'heu de dur tres vestits:
Un de tots els estels, un de sa lluna, i s'altre des sol.
No los te pora dur, i així rornandrá atxuhat i capturat.
N'Espirafocs se'n va a son pare i li enfl.oca aquesta:
—Mon pare, per casar-nos, m'heu de dur primer tres vestits:
Un que duga tots els estels, un altre que duga la lluna, i s'altre que duga es sol.
Son pare; com la sentí, remangué tot estaferillat, i a la fi diu:
—Pero ¿qui dimoni t'ha donat aquest consei?
—No ho vulgueu sebre, diu ella. Lo diit, diit. Son pare, pensa qui pensa com se n'havia de desfer d'aquells trumfos, cregué que no tenia altre llivell que prometre s'anima an el dimoni si li treia aquells tres vestits per sa seua fia.
Fet i dit, crida el dimoni, el dimoni li compareix tot eixermat, i aquell carabassenc li amolla s'animalada, dient:
—Te promet s'ánima si me dus tres vestits:
Un de tots els estels, un altre de sa lluna i s'altre des sol, per dur-los asa meua fia, que no se vol casar amb mi si no li duc aquests pusseteros de vestits.
—¿I quan else t'he de dur? —diu el dimoni.
—¡Més prest avui que dema! —diu aquell aliardo.
—Ido dema mateix else te duré. —diu el dimoni.
¿Que me'n direu? Ell lo endemá el dimoni li du es tres vestits:
Es de tots els estels, es de sa lluna i es des sol.
S'aliardo else presenta a sa fia i li diu:
—¡Ara mateix, cap a l'església a casarnos! ¡Partí'n davant!
Aquella al.lota no tengué altre remei que partir-hi.
I heu de creure i pensar, i pensar i creure, que, com hagueren donades unes quantes passes, baix des peus de son pare, sa terra s'obrí, i ell per endins! i no el veren pus. Més se'n mereixia per polissó i mala anima.
N'Espirafocs invoca la Mare-de-Déu de tot cor, que li sortí i li diu:
—Si ets una bona al.lota, no hages por, jo t' assistiré.
—Vos ho promet que ho seré una bona al.lota, diu N'Espirafocs.
La Mare-de-Déu li dóna dos botilets plens d'aigo, un més gran i un més ménut, i li diu:
—Si te rentes amb s'aigo des gran, tornaras garrida com el sol; si te rentes amb s'aigo des petit, tornaras lletja com el pecat.
Se renta amb s'aigo des petit, i torna tan lletja que guardava de mals pensaments.
Se'n va a ca'l Rei a veure si la volen per criada.
La Reina veia, que era viuda, la lloga, perque el Rei, que encara era fadrí, no la se mir.
El Rei no la poria sofrir, li tirava tronxos de col i li feia mil desprecis.
Amb aixó, an el Rei li entra sa casera, pero de casta forta, i féu unes dictes, que per espai de tres vespres faria a ca seua un ball, que hi anassen totes ses fadrines, i ell ballaria amb totes, triaria sa que li agradaria més, i se casaria amb ella.
Ja ho cree que se desxondiren granat totes ses fadrines, fadrinetxes i' fadrinardes, ben resoltes a dir que sí més que depressa, per mica que el Rei les envidas.
I totes ja foren partides a escatar-se ben escatades i a enllimonar-se ben enllimonades i a encitronar-se es vestit millor i més elegant que pogueren; se feren ses piules tan bé com saberen, i es tres vespres selietjats p'es ball, totes cornparegueren d'hora a ca'l Rei.
I no vos dic res si totes ballaren com a perns de rifa. Res, qui tengué ungles, les tregué.
I heu de creure i pensar que es primer vespre, N'Espirafocs demana a la Reina veia per anar an aquell ball.
La Reina veia totd'una li digué que no en rudes; pero N'Espirafocs tant gremoletja, que la Reina a la fi li diu:
—Pero ¿com t'hi has de presentar an es ball?
¿Com no veus que el Rei no voldrá ballar amb tu, tan lletgeta com ets, per dir-ho així com és?
—Vossa Reial Majestat, diu N'Espirafocs, deix s'ánsia per mi. Ja me'n desfaré jo!
—Mira ido, diu la Reina veía; des teu pa faras sopes. Per part meua, ja pots trompitxar a anar-hi,
N'Espirafocs se tanca dins sa seua cambreta, se treu es vestit que duia, se renta de s'aigo des botilet gran i a l'acte torna tan garrida com el sol; se posa es vestit de tots els estels, i se presenta dins es ball.
Com la gent la va veure, es ball s'aturá, perque tots romangueren amb un peu alt davant sa garridesa i galania de tal al.lota que negú coneixia ni recordaven haver-la vista mai.
Pero es qui romangué més embadalit i més estaferillat fonc el Rei, que a l'acte volgué ballar amb ella i no se'n sabia deixar.
Aquí totes ses altres bailadores perderen es jocs i ses riaies, perque veren massa ciar que aquella pitxorina else guanyava de massa i que el Rei no en triaría d'altra.
Com el Rei ja no pogué pus de ballar, se treu un anell i el dóna an aquella gran princesa de galania. La qual agafa s'anell i fuig com un llampó.