N´ESPIRAFOCS

N'ESPIRAFOCS 

La  me  contá   Na Margalida  Maca,  de  Maria  de la Salut

Aixo era un pare i una mare que només tenien una fia que riomia Espirafocs i era s'al.lota més garrida i ben carada que uis de persones nades haguessen vista.

Com estava a la flor del món, tengué sa desgracia de perdre sa mare, que se morí d'una terciana forta.

I heu de creure i pensar, i  pensar i creure, que son pare se cornencá a mirar sa fia; i, com més la se mirava, més garrida la  trobava, i no veia cap altra dona que li agradas tant  per tornar-se casar, per lo quant li entra una casera rabiosa, fins  que un dia no pogué pus i li digué en rudes:

—Mira: cap dona veig que m'agradi per casar més que tu. Per lo mateix, surta des llevant, surta des ponent, mos hem de casar, i foris.

N'Espirafocs, davant tal descárrega, romangué sense polsos.  No sabent per on pendre, se'n va  a confessar, i conta an es confés lo que li passa amb  son pare. Es confés hi pensa una  estona i diu:

—I tu, ¿que hi consents o no, a casar-t'hí?

—En via neguna!, diu s'al.lota; primer morir que  fer tal pecat!

—Ido  mira, —diu es confés—  diras a ton pare, pe'r casarmos,  primer m'heu de dur tres vestits:

Un de tots els estels, un de sa lluna, i s'altre des sol.

No los te pora dur, i així rornandrá  atxuhat i capturat.

N'Espirafocs se'n va a son pare i li enfl.oca aquesta:

—Mon pare, per casar-nos, m'heu de dur primer tres vestits:

Un que duga tots els estels, un altre que duga la lluna, i s'altre que duga es sol.

Son  pare; com la sentí, remangué tot estaferillat, i a la fi diu:

—Pero ¿qui dimoni t'ha donat aquest consei?

—No ho vulgueu sebre,  diu ella. Lo diit, diit. Son pare, pensa qui pensa com se n'havia de desfer d'aquells trumfos, cregué que no tenia altre llivell que prometre s'anima an el dimoni si li treia aquells tres vestits per sa seua fia.

Fet i dit, crida el dimoni, el dimoni li  compareix tot eixermat, i aquell   carabassenc li  amolla s'animalada, dient:

—Te promet s'ánima si me dus tres vestits:

Un de tots els estels, un altre de sa lluna i s'altre des sol, per dur-los asa meua fia, que no se vol casar amb mi si no li duc aquests   pusseteros de vestits.

—¿I quan else t'he de dur? —diu el dimoni.

—¡Més prest avui que dema! —diu aquell aliardo.

—Ido dema mateix else te duré. —diu el dimoni.

¿Que me'n direu? Ell lo endemá el dimoni li du es tres vestits:

Es de tots els estels, es de sa lluna i es des  sol.

S'aliardo else presenta a sa fia i li  diu:

—¡Ara mateix, cap a l'església a casarnos! ¡Partí'n davant!

Aquella al.lota no tengué altre remei que partir-hi.

I heu de creure i pensar, i pensar i creure, que, com hagueren donades unes quantes passes, baix des peus de son pare, sa  terra s'obrí, i ell per endins! i no el veren pus. Més se'n mereixia per polissó i mala anima.

N'Espirafocs invoca la Mare-de-Déu de tot cor, que li sortí i li diu:

—Si ets una bona al.lota, no hages por, jo t' assistiré.

—Vos ho promet que ho seré una bona al.lota, diu N'Espirafocs.

La Mare-de-Déu li dóna dos botilets plens d'aigo, un més gran i un més ménut,  i li diu:

—Si te rentes amb s'aigo des gran, tornaras garrida com el sol; si te rentes amb s'aigo des petit, tornaras lletja com el pecat.

Se renta amb s'aigo des petit, i torna tan lletja que guardava de mals pensaments.

Se'n va a ca'l Rei a veure si la volen per criada.

La Reina veia, que era viuda, la lloga, perque el Rei, que encara era fadrí, no la se mir.

El Rei no la poria sofrir, li tirava tronxos de col i li feia mil desprecis.

Amb aixó, an el Rei li entra sa casera, pero de casta forta, i féu unes dictes, que per espai de tres vespres faria a ca seua un ball, que hi anassen totes ses fadrines, i ell  ballaria amb totes, triaria sa que li agradaria més, i se casaria amb ella.

Ja ho cree que se desxondiren granat totes ses fadrines, fadrinetxes i' fadrinardes, ben resoltes a dir que sí més que depressa, per mica que el Rei les envidas.

I totes ja foren partides a escatar-se ben escatades  i a enllimonar-se ben enllimonades i a encitronar-se es vestit millor i més elegant que pogueren; se feren ses piules tan bé com  saberen, i es tres vespres selietjats p'es ball, totes cornparegueren d'hora a ca'l  Rei.

I no vos dic res si totes ballaren com a perns de rifa. Res, qui tengué ungles, les tregué.

I heu de creure i pensar que es primer vespre, N'Espirafocs demana a la Reina veia per anar an aquell ball.

La Reina veia totd'una li digué que no en rudes;  pero N'Espirafocs tant gremoletja, que la Reina a la fi li diu:

—Pero ¿com t'hi has de presentar an es ball?

¿Com no veus que el Rei no voldrá ballar amb tu, tan lletgeta com ets, per dir-ho així com és?

—Vossa Reial Majestat, diu N'Espirafocs, deix s'ánsia per mi. Ja me'n desfaré jo!

—Mira ido, diu la Reina veía; des teu pa faras sopes. Per part meua, ja pots trompitxar a anar-hi,

N'Espirafocs se tanca dins sa seua cambreta, se treu es vestit que duia, se renta de s'aigo des botilet gran i a l'acte torna tan garrida com el sol; se posa es vestit de tots els estels,  i se presenta dins es ball.

Com la  gent la va veure, es ball s'aturá, perque tots romangueren amb un peu alt davant sa garridesa i galania de tal al.lota que negú coneixia ni recordaven haver-la vista mai.

Pero es qui romangué més embadalit i més estaferillat fonc el Rei,  que a l'acte volgué  ballar amb ella i no se'n sabia  deixar.

Aquí totes ses altres bailadores perderen es jocs i ses riaies,  perque  veren massa ciar que aquella pitxorina  else guanyava de massa i que el Rei no en triaría d'altra.

Com el Rei ja no pogué pus de ballar, se treu un anell i el dóna an aquella gran princesa de galania.  La qual agafa s'anell i fuig com un llampó.

—Criats i criades! crida el Rei.  Encalcan aqueixa gran senyora, i reparau per on pren!

Es criats i criades ja son partits a encalcar-la; pero ella, zas! else tira una grapada de cendra p'ets uis,  i ja no la poguéren seguir pus amb sa vista ni pogueren sebre per on prengué. Ja tengueren prou feines d'espolsar-se aquella cendra i fer-se'n nets ets uis.

El Rei ja no estigué pus per ballar, i dligué:

—Ja n'hi haurá prou per anit!  Derná vespre, si Déu ho vol i Maria,  ja  hi tornarem.

I tota la gent huida, i bona nit!  bona nit!

I lo endemá tothom parlava d'aquella fadrina tan bella i tan bella que havia comparegut en es ball de ca'l Rei,  que negú sabia d'on era ni de quines egos venia, ni qui poria esser, pero que havia guanyat a totes en galania i en patriguesa a sebre ballar.

N'Espirafocs,  totd'una que es criats i criades del Rei la perderen de vista, se tanca dins sa seua cambreta, se treu aquell vestit de tots ets estels,  se pega fregada per sa cara amb sa má banyada de s'aigo des botilet petit,  i a l'acte torna tan lletja com era estada des que entra per criada a ca'l Rei.

I ¿que  fa ella? Se colga, i fins lo enderná dematí.

Es segon vespre de ball,  quant aquest ja havia comencat,  N'Espirafocs demana a la Reina veia per tornar-hi,  La Reina totd'una li deia que no,  pero a la fi,  veient-la tan encarada,  li dona orde;  i ella de d'allá  a tancar-se dins sa seua cambreta.  Se renta de s'aigo des botilet gran, torna tan bella com el sol, lo mateix que es primer vespre, i se posa es vestit de sa Lluna. I ja és partida cap a sa sala des ball.

Com hi entra i la gent la veu, tothom roman amb un peu alt, i mira qui mira aquella gran pitxorina, i no hi havia boca que no digués:

—No hi ha remei,  aixo és s'al.lota més garrida del món! Totes ses altres, devora ella,  són morques!

Ja ho crec que el Rei volgué ballar amb ella, i no se'n sabia deixar.

—¿Que no n'hi haurá prou per anit? —arriba a dir ella.

El Rei allarga es coll a no ballar pus.  Se posa sa má a sa butxaca, se treu un anell preciós de tot i l'allarga a sa pitxorina, que en lloc de prenir-lo, pega toc a sa má del Rei per davall, li fa botir s'anell a sa treginada, i ella fuig com la bala.

—Criats i criades! —crida el Rei. Encalcau-la í pitjau-li darrera, veia per on pren!

Es criats i criarles li pitgen darrera, tots de-quatres, tant com en porien treure. Pero N'Espirafocs se treu una bona grapada de pebre coent,  i zas! la tira an els uis des qui l'encalcaven, que tengueren prou que fer d'espolsar-se aquell polsim tan endimoniat que feia plorar ets uis a la  carrera;  i ja ho crec que perderen de vista N'Espirafocs, qui fugí com un llampó a tancar-se dins sa seua cambreta;  se treu es vestit, de sa lluna,  se pega una fregada de s'aigo des botilet petir, i torna tan lletja com es dia que se. presenta a ca'l  Reí per llogars'hi.

Amb aixo es ball s'hagué d'aturar perqué  sa, ballera fugí a tothom,  i el Rei digué:

—Res, ja n'hi haurá prou per anit.  Derna vespre se fara  es Val-Déu,

I tothom buida, anant-se'n cadascú a ca-seua a dormir, que ja passava d'hora, I tothom no feia més que parlar d'aquella fadrineta tan garrida i tan xerevella, que guanyava de massa a. totes ses altres fadrines en vivor i galania i a sebre ballar.

Arriba es vespre que feia tres, que hi havia d'haver es darrer ball i s'havia de fer es Val-Déu, com havia dit el Rei.

Tota la ciutat comparegué a ca'l Rei per veure com acabaría aquell bo de ball i si tornaria compareixer aquell diantre de fadrineta i quina la se treuria des cap per fer sa gamena an el Rei,  i com se faria es Val-Déu de tal cabermom.

Comenca a s'hora selietjada es ball,  ences i rabiós de tot,  i vos assegur que totes ses al lotes else remenaven espesan es galindons, i en feien de revolts i en pegaven d'enfuites per la dreta i per l'esquerra. Totes semblava que havien de fer ui.

N'Espirafocs, com cregué que ja era hora de compareixer, demana a la Reina veia per tornar-hi. La Reina li diu:

—Hala! Que t'han de fer!  Ves-te-n'hi, per un desengan teu.

Ella a l'acte corre a tancar-se dins sa seua. cambreta, se renta de s'aigo des botilet gran, i torna s'allota més garrida que nengú hagués vista mai. Se posa es vestit des sol, i tota enllestida i empiolada se presenta dins es ball.

Com tothom lavé, romangueren embadalits i sense polsos,  pero el Rei més que tots, i se posa. a ballar amb ella,  i balla  qui balla un i altre com un pern de rifa, fins que el Rei acaba s'ale i diu:

—Ja basta!  Ja n'hi ha prou!

Se posa sama a sa butxaca, se treu un anell sa cosa més preciosa que pogueu pensar i l'allarga an aquella pitxorina, que en lloc de pendre'l, pega toc davall sa má del Reí, li fa botir s'anell a sa treginada, i ella fuig com la bala.

—Criats i criades! —crida el Rei.—Partiu corrents darrera aquesta gran traidora! i alerta que no vos escap, com ses altres vegades!

Tots es criats i criades ja han pitjat darrera aquella gran traidora,  que se posa sa ma a sa butxaca, i venguen grapades i grapades de durets d'or, dobletes de quatre lliures i de dotze lliures,  i dobles de vint en peca, pero d'aquelles tan grogues!

Aquells criats i criades,  com veren aquella ruixada d'or que los pegava per sa cara i rebotia p'en  terra, ja ho creec que s'acalaren per fer-ne una replega tan grossa com pogueren, i no pensaren pus en sa gran traidora que los ho tirava, que fonc el diantre  per descompareixer dets uis de tothom; se tanca dins sa seua cambreta, se treu  es vestit des sol, se pega una fregada amb sa má  banyada de s'aigo des botilet petit, torna més lletja que el pecat, i se colga; i bona nit cent-sous!

No vos dic res des cabermoni i des marruell que s'arma devés ca'l Rei i dins tota la ciutat, davant es pas d'aquella fadrineta que en sos tres dies de ball ha via fet anar en revolt el  Rei,  tota la  cort i tota la  ciutat, havia guanyat a ballar a totes ses al.lotes i les havia vencudes en garridesa i galania, i s'havia rigut del mateix Rei fugintli bitlo-bitlo i deixant atxul-lats criats i criades, capturant-los d'encalcar-la i de veure  per on prenia.

El Rei no hi poria donar passada i digué que estava resolt d'anar a cercar aquella fadrineta i que no s'aturaria de trescar món fins i tant que l'hagués  trobada.  Se féu apareiar un cavall de •primera i mana que li fessen tres pans.  Li apareien es cavall,  li fan es tres pans, i 'Espirafocs trobá un enginy per aficar un billet dins cada pa amb un escrit, perque el Rei, en xapar es pa, pogués pendre llum.

Se'n puja el Rei a cavall amb sos tres pans dins un bossot,  i ja és partit de d'alla, com començava a apuntar auba.

Camina caminaras i cap envant te faras, i passa qui passa terres,  demanant per tot arreu clarícies d'una fadrineta així i així;  pero negú en sabia me ni perdiu. S'horabaixa de tot, se sent correr rates per dins sa panxa; i ¿que fa ell? S'atura i xapa un pa; veu un billetó dedins,  i repara que estava escrit i  que deia:

Hereu  de la Casa,

¿on  vas i d'on  véns?

Aixó  que  tant cerques

dins  ca-teua  ho tens!

Poreu fer comptes si li dlegué venir de nou an el Reí trobar dins aquell pa tal billet i que dlugués escrites tals paraules. Se'n va a un hostal a romandre, no dernostrant-se qui era, i lo enderná dematí a punta d'auba ja  és partit de d'allá.

Camina caminaras i cap envant te faras,  i demana qui demana clarícies d'una fadrineta així i així; negú n'hi sabé donar cap.  Horabaixa se torna sentir córrer rates per dins sa panxa,  i zas!  se treu un altre pa, el xapa i m'hi troba també un  billete,  i repara  que  duia  unes  paraules escrites i  que deien:

Hereu de la Casa,

¿on vas i d'on véns?

Lo que tu tant cerques,

dins ca-teua ho tensl

Si de nou li era vengut es billet des primer dia, més de nou li vengué  es des segon.

—Pero ¿qui  dimoni m'ha posats aqueis billetons dins aqueis dos pans? deia el Rei,  pegant-se toes pes cap.

S'atura a romandre en es primer hostal que topa,  sense demostrar-se qui era, i lo enderná  de matí a trenc d'auba ja és partit de d'alla.

Camina caminaras tot lo dia i cap envant te faras, i demana qui demana indicis d'una fadrineta així i així,  pero negú n'hi sabé donar cap.

Horabaixa de tot se torna sentir córrer rates per dins sa panxa, i ¿que fa ell? Se treu s'altre pa, el xapa,  i ja ho cree que hi trobá també un billetó i repara que duia unes lletres que deien:

Hereu de la Casa

¿on vas i d'on vens?

Lo que tu tant cerques

a ca-teua ho tens.

I si molt de nou Ji era vengut trobar díns es dos pans primers tals billets, més de nou li vengué trobar-ne un dins es pa que feia tres.

¿Que me'n direu? ¡Ell, el  Rei, davant  aquell pas des tres billets,  gira en redó cap a ca-seua sense pus raons.  Hi arriba, i s'ajeu totd'una per malalt.

Criden es metges,  el se  miren bé,  el polsen,  el tornen polsar.  No li troben  mal, pero ell diu:

—No vos buideu es cap.  Si no trob aquella fadrineta que em fé es pas des tres vespres des ball, esta fet de mi: me moriré.

Sobre tot, ell se renega a pendre res. I la Reina veia, sa mare, tota apurada, sense sebre per on  pendre..

Aquí N'Espirafocs diu a la Reina:

—Senyora Reina:  ¿vol  Vossa Reial Majestat que jo provi de fer unes sopetes que sé fer, i per ventura el Rei else voldria tastar?

—¿Que  ha de voler el!  sopetes fetes de sa teua ma,  amb lo quantra que te du? diu la Reina.

—No le  hi dliguen que són fetes meues!  Diu N'Espirafocs.

La Reina veia, per lo apurada que se veía, a la fi diu:

—No res,  prova-ho de fer aquestes sopes, perque no se puga dir que no ho hem provat tot!

N'Espirafocs fa aquelles sopes i hi posa dedins aquell anellet que el Rei ha vía donat an aquella fadrineta desconeguda es primer vespre des ball; i se'n va corrents a tancar-se dins sa seua carnbreta, se renta de s'aigo des botilet gran i a l'acte torna més bella que el sol, se posa es vestit amb tots ets estels pintats, i se presenta en es portal de sa cambra del Rei, just quant acabaven de dur a Sa Reial Majestat aquelles sopes on hi havia aquell anellet. Ell tasca ses sopes i les troba com un sucre; hi afina s'anellet dedins; el se mira de prim compte i veu que és es mateix anell que havia donat an aquella fadrineta es primer vespre des ball.

N'Espirafocs en aquell mateix moment s'acosta an es llit del Reí i li demana:

—Senyor Rei, ¿que tal aquestes sopes? ¿Li agraden, tanmateix?

El Rei se mira fit a fit N'Espirafocs i veu que és sa mateixa fadrineta des primer vespre des ball, i s'exclama amb un gran crit:

—Molt m'agraden aqueixes sopes; pero molt més m'agrades tu.

N'Espirafocs a l'acte gira en coa, i corrents cap a tancar-se dins sa seua cambreta! Se treu es vestit dets estels, se posa es vestit de sa Lluna i se torna presentar dins sa cambra  del Rei i diu a Sa Reial Majestat:

—¿Vol  dir li agraden aqueixes sopes, i diu que encara li agrada més sa qui les ha fetes?

—¿I que ets tu qui les m'has fetes? —diu el Rei, badant uns uis com uns platets, girats cap a N'Espirafocs.

—Per ella me tenc! diu aquesta, fugint com la bala cap a tancar-se de bell frese dins sa seua cambreta. Se treu es vestit de sa lluna, se posa amb una grapada es des sol, i compareix de bell nou dins sa cambra del Rei.

El Rei, ¿quina vos pareix que la va fer? Ido, com veu alter pic N'Espirafocs. Pega bot des llit, agafa N'Espirafocs per ses dues mans i li diu:

—Tu ets sa fadrineta que vingueres es tres vespres an es ball, i fores sa més bona balladora de totes i sa més garrida de totes cuantes de fadrines hi havia.  Tu has guanyada s'acció; amb tu  m'he de casar!

—Ell  que ho véssem! va dir ella.

A l'acte comencen a enrengar la cosa, i dins set dies, se féu s'esclafit: se casaren. I venguen unes noces de pinyol verrnei, un ball ben vitenc, i festes i sarau per llarg.

I el Rei amb N'Espirafocs i N'Espiraíocs amb el Rei visqueren anys i anys i tengueren una partida de fiis. I el Rei que ara reina n'és desxendent, segons m'assegura sa qui me contá aqueixa rondaia,  Na Margalida Maca, des poble de Maria, que, com ho diu, hem de creure que ho sap de bona tinta.

I si no ho creis, anau-le-hí a demanar, perque si no és morta, encara deu esser plena de vida.

I al cel mos vegem  tots plegats. Amen.

Barcelona,  24 d'octubre de 1929.