—La’m contaren la nina D.ª Marieta dels Desemparats Rovira i Orlandis i N’Antonina Canyelles, de Bunyola.—
AIXÒ eren tres germanes fadrines, sense pare ni mare. Sa major havía nom Margalida, sa segona Antonina, sa darrera Espardenyeta, que anava encara a costura.
Per anar-hi, havía de passar per davant ca’l Rei; i sempre el trobava guaitant p’es balcó.
—Bon dia tenga, senyor Rei, deia ella.
—Bon dia, Espardenyeta, deia ell. I a on vas?
—A costureta! li contestava.
Com s’al·lotona era una pintura, blanca i vermeia, amb uns cabeis rossos rossos, que li pegaven casi p’es talons, i era més viva que una centella, ja hu crec qne el Rei la se mirava ben arreu, com a fadrí que era i ben casador que anava.
Se va entre-sentir quina era sa seua costura, i fa de veure sa Mestra.
—Senyora Mestra, li diu, vui fer por an Espardanyeta, perque sempre que passa per davant sa casa i me veu, com que se’n riga de mí. Me pareix més pòlissa que una geneta.
—E-hu ès molt, digué sa Mestra.
—No res, diu el Rei. Jo m’amagaré un dia damunt es vostro sòtil. La hi enviareu amb una escusa o s’altra; i veureu quin retgiró se’n durà, i si los hi davallarà an els escalons de quatre en quatre.
—¿Justament li ha de fer aquesta? diu sa Mestra.
—Justament! Paraula de Rei no pot mentir! contestà ell.
Sa Mestra, perque era el Rei, no li gosà contradir.
Ell un dia s’hi presenta ben dematinet. Se’n puja dalt es sòtil, se vest de negre, s’emmascara bé sa cara, se posa a un recó; i espera qui espera.
Arriba N’Espardenyeta a costura.
—Ves allà dalt, diu sa Mestra, a davaliar ses tisores. Son damunt sa caixa.
Ella hi puja, botant botant. Tot just quant agafa ses tisores, el Rei li pega fua; però sa polisseta gira en redó, pren escala, i amb quatre bots ja ès abaix.
—¡Senyora mestra, aquí dalt e-hi ha negres! digué alenant ben espès i tota retgirada.
Sa Mestra va fer en desintès.
Lo en demà dematí, quant anava a costura, el Rei estava an es balcó.
—Bon dia tenga, senyor Rei, digué ella.
—Bon dia Espardenyeta, diu ell.
I, com la va veure que ja era un tros enfora, se posa a cridar: ¡Senyora Mestra, aqui dalt e-hi ha negres! ¡Senyora Mestra, aqui dalt e-hi ha negres!
—Ja era ell es negre que me sortí damunt es sòtil. ¡La m’ha de pagar! digué N’Espardenyeta.
I heu de creure i pensar que es vespre va tenir manyes per amagar-se dins ca’l Rei. A la mala hora de la nit se’n entra dins sa cambra, a on ell dormía.
Anava desfressada de la mort; amb una mà duia un llumet i amb s’altra un plat amb set cagaions de ca, per dir-ho aixi com ès. S’acosta an es llit, i se posa a dir amb una veu de l’altre mon:
—¡Jo som la mort que’t venc a matar, si no te menges aqueis set cagaions de ca! ¡Jo som la mort que’t venc a matar, si no te menges aqueis set cagaions de ca!
El Rei se despert, se veu davant aquella fantasma, sent aquella veu, i li agafa un tremolor ben alt de punt per tot el còs, i… qualque cosa més que no dic. I amb unes llàgrimes com a ciurons, se posa a cridar:
—¡Ves a mon pare, ves a ma mare; deixe’m a mí, que som Rei fadrí! ¡Ves a mon pare, ves a ma mare; deixe’m a mí, que som Rei fadrí!
Bé va suplicar i pregar; pero sa fantasma, com més anava, més s’acostava, i més fort deia:
—¡Jo som la mort que’t venc a matar, si no te menges aqueis set cagaions de ca!
El Rei no tengué més remei que menjar-los-se, per escapar de ses ungles d’aquella por.
N’Espardenyeta fogí com la vista cap a ca-seua. Se lleva es desfrès, se colga.
Lo endemà dematí, a s’hora d’ets altres dies, se’n anà a costura.
El Rei no estigué an es balcó.
A on estava ell era dins es llit, vomitant i fent es tro.
Un dia, quant se va esser adobat, passava N’Espardenyeta, i el veu.
Li dona es bon dia, i, després d’haver caminades una cinquantena de passes, se posa a dir:
—¡Ves a mon pare, ves a ma mare; deixe’m a mí, que som Rei fadrí! ¡Ves a mon pare, ves a ma mare; deixe’m a mí, que som Rei fadrí!
—¡Ah polissona! diu el Rei. ¡Ja eres tu que’m feres es pas! ¡La m’has de pagar! ¡T’ho assegur!
Se’n va a sa costura, i diu a sa Mestra:
—Ja enviareu N’Espardenyeta an es meu jardí, a dur una panera de pomes.
—Bé, senyor Rei, diu sa Mestra. Ja hi anirà.
E-hi anà; però es jardiner, com la va veure damunt una pomera, que cuía pomes, va fer lo que el Rei li havía comanat que fes, en veure una fadrineta així i així: la fermà dalt sa pomera.
Des cap d’un poc, una veia que passava, l’afina, i li diu:
—¿Què fas aqui dalt, xerafí?
—¡Oh! ¿què rías? contesta sa gran traidora. ¿E-hu voldríeu sebre: no ès ver?
—De manera que sí! diu sa jaia.
—Idò heu de creure i pensar que jo era més veia i més lletja que vos; i tot-d’una que m’han haguda fermada aquí dalt, som tornada, ja me veis, de quinze anys i que fas goig de mirar.
—¿Que me dius, fieta meua doisa estimada? diu sa jaia. ¿I no m’enganes?
—¡Bones tretes tendría d’enganar-vos! diu N’Espardenyeta.
—¿I com e-hu hauríem de fer per fermar-m’hi a mí? diu sa jaia.
—Sa cosa més bona de fer del mon! contesta N’Espardenyeta. Pujau, desfermau-me a mí, i veureu que d’aviat estareu fermada vos.
Aquella veia, ja hu crec, s’aborda a l’acte a sa pomera, i a forsa d’estrevades i premudes arriba a pujar. Desferma N’Espardenyeta, N’Espardenyeta la ferma a ella, davalla, i amb sa panera de pomes an es bras, cametes me valguen, cap a ca-sa Mestra.
Pero se’n guardà com de caure de dir lo que li havía succeït.
Al punt s’entrega el Rei an es jardí, ben peus alts.
—¿Que ès venguda? digué d’un tros enfora.
—Sí, senyor, diu es jardiner. I ben fermada que la tenc.
—¿De bo? diu el Rei.
—Venga, i la veurà! contesta es criat.