N’ESPARDENYETA

—La’m contaren la nina D.ª Marieta dels Desemparats Rovira i Orlandis i N’Antonina Canyelles, de Bunyola.—

AIXÒ eren tres germanes fadrines, sense pare ni mare. Sa major havía nom Margalida, sa segona Antonina, sa darrera Espardenyeta, que anava encara a costura.

Per anar-hi, havía de passar per davant ca’l Rei; i sempre el trobava guaitant p’es balcó.

—Bon dia tenga, senyor Rei, deia ella.

—Bon dia, Espardenyeta, deia ell. I a on vas?

—A costureta! li contestava.

Com s’al·lotona era una pintura, blanca i vermeia, amb uns cabeis rossos rossos, que li pegaven casi p’es talons, i era més viva que una centella, ja hu crec qne el Rei la se mirava ben arreu, com a fadrí que era i ben casador que anava.

Se va entre-sentir quina era sa seua costura, i fa de veure sa Mestra.

—Senyora Mestra, li diu, vui fer por an Espardanyeta, perque sempre que passa per davant sa casa i me veu, com que se’n riga de mí. Me pareix més pòlissa que una geneta.

—E-hu ès molt, digué sa Mestra.

—No res, diu el Rei. Jo m’amagaré un dia damunt es vostro sòtil. La hi enviareu amb una escusa o s’altra; i veureu quin retgiró se’n durà, i si los hi davallarà an els escalons de quatre en quatre.

—¿Justament li ha de fer aquesta? diu sa Mestra.

—Justament! Paraula de Rei no pot mentir! contestà ell.

Sa Mestra, perque era el Rei, no li gosà contradir.

Ell un dia s’hi presenta ben dematinet. Se’n puja dalt es sòtil, se vest de negre, s’emmascara bé sa cara, se posa a un recó; i espera qui espera.

Arriba N’Espardenyeta a costura.

—Ves allà dalt, diu sa Mestra, a davaliar ses tisores. Son damunt sa caixa.

Ella hi puja, botant botant. Tot just quant agafa ses tisores, el Rei li pega fua; però sa polisseta gira en redó, pren escala, i amb quatre bots ja ès abaix.

—¡Senyora mestra, aquí dalt e-hi ha negres! digué alenant ben espès i tota retgirada.

Sa Mestra va fer en desintès.

Lo en demà dematí, quant anava a costura, el Rei estava an es balcó.

—Bon dia tenga, senyor Rei, digué ella.

—Bon dia Espardenyeta, diu ell.

I, com la va veure que ja era un tros enfora, se posa a cridar: ¡Senyora Mestra, aqui dalt e-hi ha negres! ¡Senyora Mestra, aqui dalt e-hi ha negres!

—Ja era ell es negre que me sortí damunt es sòtil. ¡La m’ha de pagar! digué N’Espardenyeta.

I heu de creure i pensar que es vespre va tenir manyes per amagar-se dins ca’l Rei. A la mala hora de la nit se’n entra dins sa cambra, a on ell dormía.

Anava desfressada de la mort; amb una mà duia un llumet i amb s’altra un plat amb set cagaions de ca, per dir-ho aixi com ès. S’acosta an es llit, i se posa a dir amb una veu de l’altre mon:

—¡Jo som la mort que’t venc a matar, si no te menges aqueis set cagaions de ca! ¡Jo som la mort que’t venc a matar, si no te menges aqueis set cagaions de ca!

El Rei se despert, se veu davant aquella fantasma, sent aquella veu, i li agafa un tremolor ben alt de punt per tot el còs, i… qualque cosa més que no dic. I amb unes llàgrimes com a ciurons, se posa a cridar:

—¡Ves a mon pare, ves a ma mare; deixe’m a mí, que som Rei fadrí! ¡Ves a mon pare, ves a ma mare; deixe’m a mí, que som Rei fadrí!

Bé va suplicar i pregar; pero sa fantasma, com més anava, més s’acostava, i més fort deia:

—¡Jo som la mort que’t venc a matar, si no te menges aqueis set cagaions de ca!

El Rei no tengué més remei que menjar-los-se, per escapar de ses ungles d’aquella por.

N’Espardenyeta fogí com la vista cap a ca-seua. Se lleva es desfrès, se colga.

Lo endemà dematí, a s’hora d’ets altres dies, se’n anà a costura.

El Rei no estigué an es balcó.

A on estava ell era dins es llit, vomitant i fent es tro.

Un dia, quant se va esser adobat, passava N’Espardenyeta, i el veu.

Li dona es bon dia, i, després d’haver caminades una cinquantena de passes, se posa a dir:

—¡Ves a mon pare, ves a ma mare; deixe’m a mí, que som Rei fadrí! ¡Ves a mon pare, ves a ma mare; deixe’m a mí, que som Rei fadrí!

—¡Ah polissona! diu el Rei. ¡Ja eres tu que’m feres es pas! ¡La m’has de pagar! ¡T’ho assegur!

Se’n va a sa costura, i diu a sa Mestra:

—Ja enviareu N’Espardenyeta an es meu jardí, a dur una panera de pomes.

—Bé, senyor Rei, diu sa Mestra. Ja hi anirà.

E-hi anà; però es jardiner, com la va veure damunt una pomera, que cuía pomes, va fer lo que el Rei li havía comanat que fes, en veure una fadrineta així i així: la fermà dalt sa pomera.

Des cap d’un poc, una veia que passava, l’afina, i li diu:

—¿Què fas aqui dalt, xerafí?

—¡Oh! ¿què rías? contesta sa gran traidora. ¿E-hu voldríeu sebre: no ès ver?

—De manera que sí! diu sa jaia.

—Idò heu de creure i pensar que jo era més veia i més lletja que vos; i tot-d’una que m’han haguda fermada aquí dalt, som tornada, ja me veis, de quinze anys i que fas goig de mirar.

—¿Que me dius, fieta meua doisa estimada? diu sa jaia. ¿I no m’enganes?

—¡Bones tretes tendría d’enganar-vos! diu N’Espardenyeta.

—¿I com e-hu hauríem de fer per fermar-m’hi a mí? diu sa jaia.

—Sa cosa més bona de fer del mon! contesta N’Espardenyeta. Pujau, desfermau-me a mí, i veureu que d’aviat estareu fermada vos.

Aquella veia, ja hu crec, s’aborda a l’acte a sa pomera, i a forsa d’estrevades i premudes arriba a pujar. Desferma N’Espardenyeta, N’Espardenyeta la ferma a ella, davalla, i amb sa panera de pomes an es bras, cametes me valguen, cap a ca-sa Mestra.

Pero se’n guardà com de caure de dir lo que li havía succeït.

Al punt s’entrega el Rei an es jardí, ben peus alts.

—¿Que ès venguda? digué d’un tros enfora.

—Sí, senyor, diu es jardiner. I ben fermada que la tenc.

—¿De bo? diu el Rei.

—Venga, i la veurà! contesta es criat.

Se’n van a sa pomera, i m’hi troben aquella veiarda damunt, que ja flastomava a la vela, perque, per bé que se mirava, no se temía que tornàs gens jove ni gens garrida.

Com la veren i la sentiren, i tots tres se varen esser esplicats, tocaren amb ses mans es pòrro que los havía pegat N’Espardenyeta.

El Rei se va posar fet un Nèro, i hauría esclatat un rè amb ses dents.

N’Espardenyeta des cap d’un parei de dies s’exclama:

—Ja ès hora de tornar es jornal an el Rei.

Se vest de jardinera, i ben enllestida, i endiumenjada, i amb una canastra de flors i una lliure de sabò fluix, passa per davant ca’l Rei, cridant:

—¡Qui’m compra flors! ¡Hala qui les me compra!

El Rei la sent, guaita p’es balcó, la veu, la fa pujar, i li compra totes ses flors.

S’estornella, com davallava s’escala de ca’l Rei, unta de sabó ets escalons.

Des cap d’una estona torna passar amb una altra canastra de flors, cridant amb tota sa forsa:

—¡Qui’m compra flors! ¡Hala qui les me cornpra!

El Rei la torna sentir, treu es cap an es balcó, la veu, i li crida que puig.

—¡Que davall Vossa Reial Majestat, respòn ella, si les vol a ses flors! ¡No estic jo per pujar tantes d’escales!

An el Rei li va fer tanta de gracia aquesta sortida, que ja ès partit, pegant fua cap avall per s’escala.

I va fer més via que no volgué.

Amb so sabó que N’Espardenyeta li havía posat, llenegà, i redolant redolant, com un tronc, no s’aturà fins abaix.

Va tenir un breverol a sa closca, un bras tret des lloc, un peu torsut, un genoi plomat i un parei de peladures i cops blaus.

Li escapaven uns crits i uns bels que resplandien dins es cervell, i los devíen sentir d’un quart lluny.

Quant va sebre que era que li havien untada s’escala de sabó, digué:

—¡No pot esser ningú més que sa gran polissona de N’Espardenyeta! Deixau-la-me fer! ¡les m’ha de pagar totes plegades!

Quant estigué bo, un vespre se desfressa de pelegrí, i se’n va a ca N’Espardenyeta, i toc! toc!

—¿Qui ès? digueren de dedins.

—Un pobre pelegrí qui demana posada per aquesta santa nit, digué el Rei.

—¡A una altra porta en donen dos! va respondre N’Espardenyeta.

—¡Jesús! diu Na Margalida, ¡quin mal cor que tens! ¿T’agradaria que t’ho diguessen a tu, si anaves pelegrinant p’el mon?

—Però ¡si no més tenim tres llits! digué N’Espardenyeta.

—Ja sortiré jo des meu, digué Na Margalida.

—I a on has de jeure tu? li demana N’Espardenyeta.

—Damunt s’estorí, davora sa porta des corral! contesta Na Margalida.

—No res, no res; des teu pa faràs sopes, digué N’Espardenyeta.

Na Margalida se’n va, i obri an es pelegrí. Li dona sopar, i el fa colgar dins es seu llit.

Ella va jeure damunt s’estorí, davora sa porta des corral.

N’Espardenyeta, sospitant que aquell pelegrí no era cosa bona, tancà sa seua cambra en fort de part dedins.

Ell el Rei se’n hagué de tornar així com e-hi era anat. No se pogué venjar.

Tot atxul·lat, li va estrènyer abans de s’auba, perque no el coneguessen.

A’s vespre que vengué devant, se’n hi torna, desfressat de pelegrí també; i toc! toc!

—¿Qui ès? cridaren elles.

Un pobre pelegrí que demana posada per aquesta santa nit! diu el Rei.

—Ai de bo! diu N’Espardenyeta, que va conèixer aquella veu. ¿Vol dir es un altre pelegrí? ¡Anit passada ja’n venguè un! ¡Deu esser cap hostal aquí!

—¡Jesús! s’exclama N’Antonina, ¡quin mal cor que tens! Si obrírem an es de nit passada, bellement porem obrir an aquest.

—Jo me’n gordaré com de caure! exclama N’Espardenyeta.

—Ja li obriré jo! diu N’Antonina.

—¿I que també consentiràs a jeure damunt s’estorí, davora sa porta des corral, per que ell puga jeure dins es teu llit? diu N’Espardenyeta.

—Sí que hi consent! diu N’Antonina.

—Idò endavant ses atxes! diu N’Espardenyeta.

N’Antonina se’n va, obri an es pelegrí, li dona sopar, el fa colgar dins es seu llit, i ella se jeu damunt s’estorí, davora sa porta des corral.

N’Espardenyeta, que ja veia massa clar que allò era el Rei, que n’hi cercava fer una de grossa, se tanca dins sa seua cambreta en fort: i a jeure s’ès dit.

Ell el Rei se’n hagué de tornar altra volta així com e-hi era anat. No se pogué venjar.

Tot axul·lat, li va estrènyer abans de s’auba, per que no’l coneguessen.

Es vespre que vengué davant, e-hi torna, resolt a fer estelles.

Desfressat de pelegrí, s’acosta a ses portes; i toc! toc!

—¿Qui ès? cridaren elles.

—Un pobre pelegrí que demana posada per aquesta santa nit! digué el Rei.

N’Espardenyeta tot-d’una el va conèixer, i no pogué aguantar pus.

—¡Qui fa tres, ase ès! digué ben rebenta, però que ses altres no la sentissen. ¡L’he d’escalivar a s’alicorn anit, com som dòna!

¿I que fa ella? Se guardà prou de fer ets estufornos dels altres vespres, i diu a Na Margalida i a N’Antonina:

—Ja me’n encarrec jo anit d’obrir-li, donar-li sopar i colgar-lo.

Se’n va i li obri. El fa seure a sa taula, li treu un sopar de primera i un vi d’aquell que diu: aquí som jo.

Ell n’era molt devot, i venga tímbola i altra tímbola, i al punt estigué més gat que una sopa. No s’aguantà pus a sa cadira, i quedà estès en terra, tan llarc com era.

¿Que fa N’Espardenyeta? Se’n va a dur s’estorí que tenía baix des llit, e-hi posa el Rei damunt; i, estira qui estira, l’arrossega fins davora

una finestra que mirava dins es jardí real.

Amb tota quanta forsa pogué treure, l’alsa p’es dos caps de s’estorí; el posa, així com pot, damunt sa finestra uberta de pint en ample; pega tirada a un cap per amunt, i amolla s’altre cap a defora; i el pobre Rei, ja hu crec, va prendre es cap-avall més que depressa.

Su abaix e-hi havía uns rosers tan alts i tan grossos, que ses soques eren com sa cama d’un homo, i hi va caure com un tronc.

Sa seua roba se va fer benes, i es seu cosset, podeu pensar, quedà fet un llatze, tot cops blaus, peladures i escarrinxades, i amb moltes de pues dins sa carn viva.

Amb sa tomversa i amb sa sanc que li ratjaven ses ubertes, prompte hagué escorxat es moix.

Veent-se d’aquella manera, que no hi havía part del seu còs que no li fés mal, se posa a cridar com un desesperat; i li escapaven uns gemecs i uns remeulos lo més esglaiosos.

Es criats senten allò; e-hi acudeixen correns, el me troben dins es roser, d’aquella manera.

L’agafen, el duen dins es llit. Es metges l’embenen de cap a peus; i va haver mester un bon grapat de dies per curar-se.

Ajegut dins es llit, jurava i perjurava que s’havía de venjar de N’Espardenyeta; jurava i perjurava que havía de beure de sa seua sanc.

Ella ja hu crec que hu va sebre. S’entres-sentí de quant es metges el donaren per bo; i la dòna se preparà.

Fa una nina de pedàs, la colga dins es llit, li ferma an es coll un budell ple d’arrop i an es cap una cordellina que per davall es tapament anava davall es llit.

Aquell mateix dia guaitava per sa finestra, i veu el Rei venir tot xarpat.

—Mirau, diu a ses germanes, no estic gaire fina. Si vé ningú a cercar-me, digau que me’n som anada un poc a colgar.

Se’n entra dins sa cambreta; i, en lloc de colgar-se, s’afica davall es llit.

Al punt tac! vataquí el Rei.

—¿Que hi ha res de nou, senyor Rei? digueren Na Margalida i N’Antonina.

—¿A on ès N’Espardenyeta? demanà ell, amb uns uis que li espiratjaven.

—¿Creurà que no estava gaire fina, i se’n ès anada un poc a colgar? li contestaren.

El Rei, sense mesclar cerimonies, se’n entra tot remolest dins sa cambra, resolt a fer-ne una d’ase i seca.

Afina sa nina de pedàs colgada, i se creu que és N’Espardenyeta.

I homo no hi veia de rabia.

—¡Ah polissona! s’exclama. ¡Ja no me’n faràs pus! ¡Ara t’hi tenc! ¿Que no te recordes d’aquell pic que te’n vengueres a la mala hora de la nit, desfressada de la mort, i me feres menjar allò… aquells set…

Aqui N’Espardenyeta pega tirada a sa cordellína, i sa nina de pedàs ¡capadeta que sí!

El Rei, com e-hu veu, se cremà més encara.

—¡Ja hu crec, va dir, que te’n recordes! ¡Jo si que me’n recort! ¿I també te’n deus recordar de quant m’untares s’escala de sabó, i hi vaig redolar, i me vaig xapar es cap, me vaig treure un bras des lloc, me vaig tòrser un peu, me vaig plomar un genoi, i vaig quedar ple de cops blaus?

N’Espardenyeta torna pegar tirada a sa cordellina, i sa nina de pedàs ¡capadeta que sí!

A-les-hores si que se cremà fort el Rei.

—¡Ja hu crec, va dir, que te’n recordes! ¡Jo si que me’n recort! ¿I també’t deus recordar de quant m’engatares, i me vares tirar per sa finestra, damunt aquells rosers, i vaig romandre casi aspidat?

N’Espardenyeta pega altra tirada a sa cordellina, i sa nina de pedàs ¡capadeta que sí!

El Rei aqui cuidà a fer es tro.

—¡Ja hu crec, va dir, que te’n recordes! ¡Jo sí que me’n recort! ¡I tens desvergonya per dir que sí, sa més fresca del mon! ¡Ara les me pagaràs totes!

Mentres deia això, venta s’espasa, encivella ventai a sa nina de pedàs, li taia es cap i es coll, es budell se romp, i s’arrop se posa a ratjar.

Al punt tot es llit anà arrop.

El Rei, cregut de que allò era sanc, i per cumplir es jurament que havía fet de beure de sa de N’Espardenyeta, e-hi muia es dit, el se du a sa boca; i, quant veu que aquella sanc era tan dolsa i tan dolsa, torna muiar i a xuclar.

Muia qui muia i xucla qui xucla, li espassà tota sa rabiada que duia; i se comensà a recordar de sa gran garridesa, galania i agudesa de N’Espardenyeta, i mudà de vert en blau.

—¿Quina l’he feta? ¿Quina l’he feta? se posà a pensar. Però ¿quina l’he feta?

¿Que me’n direu?

Ell li envestí tal pena i tal esclator de cor, que rom en plors, com un nin petit.

—¡Mesquinet de mí! deia s’aubercoc. ¡Som un ase! ¡som un porc! ¡meresc fermar! Però ¿què he fet? ¿què he fet? ¡He morta N’Espardenyeta, s’al·lota més garrida i més viva i més aguda que se fos vista mai! ¡I robava es cor de tots ese qui la veien! ¡I no n’hi havía cap que m’agradàs tant! ¡O quina al·lota que era aquella! ¡Fins i tot sa sanc tenía més dolsa que la mel! Es ver que jo havía jurat beure de sa seua sanc; però, per cumplir es jurament, m’hauría bastat fer-li un taiet a un dit, sols que’n fos sortida una gotineua i que la hi hagués llepada amb sa llengo! ¡Som una bistia! ¡Meresc fermar! ¡A on e-hi ha un dogal? i jo meteix me fermaré, si no hi ha ningú que me ferm! ¡Haver morta N’Espardenyeta, s’al·1ota que més m’agradava per casar-m’hi! ¿Què he de fer de viure, si ella ès morta? ¿Què he de fer de viure? ¡Cap feina hi tenc p’el mon! ¡cap! ¡cap! Aquesta espasa que li ha taiat es coll a ella, ¡que s’acor dins es meu pit, i que tassa ui tot!

Dient això, el Rei se posa sa punta de s’espasa demunt sa post des pits, i anava ja a acorar-la-se; però tot amb u N’Espardenyeta surt de davall es llit, i s’hi planta davant, tota xaravel·la.

—Que tir s’espasa, senyor Rei, diu ella. ¿Es a mí que’m vol? Vemetaquí.

El Rei, com la se veu davant viva i sana i més xalesta i galanxona que mai, tot-d’una quedà de pedra, però aviat li pujà una alegría i una gaubansa que se pensava tornar boig.

—¡Mos hem de casar! digué ell.

—¡Ja hu hauriem d’esser! digué ella.

El Rei se’n anà a ca-seua a fer enrengar tot es tu autem per ses nosses; i donà tanta pressa i tot-hom va fer tant s’aviona, que dins tres dies tot estigué a punt de pastora mía. No hi ha que dir que no estigueren per N’Espardenyeta, perque es mateix dia ja va haver enllestit tot lo que havía d’enllestir.

I arribà es dia de fer-se s’esclafit, i se va fer, se casaren, i n’hi va haver d’ast i olla i sarau i festes i balls i alimares, tot lo que va esser bo.

I el Rei i N’Espardenyeta, governant es seus vasalls, visqueren i gaudiren amb molta de pau i concordia anys i més anys; i encara son vius, si no son morts.

La Punta, Agost de 1892.