—La’m contá el famós glosador manacorí l’amo Antoni Vicens Santandreu de So’n Garbeta—
AIXÒ era un al·lotet que havía nom Agraciat.
Quant corría tretze anys, va caure en mans de bandetjats, que el se’n dugueren a sa seua cova, i li feien comensar foc, agrenar i escurar.
Un dia el Rei sortí a fer una cassada. Un parei de cassadors pegaren an aquella cova, es lladres eren a córrer la gandaina, i N’Agraciat s’assoleiava.
Es cassadors s’hi acostaren i li digueren:
—Al·lotet, ¿què fas per aqui?
—Som es criadet d’una partida de lladres que estàn an aquesta cova. Me varen prendre, i m’he de cuidar d’enllestir-los ses coses.
Aquells homos se compatiren d’ell, i li varen dir:
—¿Vols venir amb noltros, que som cassadors del Rei?
—¿Si vui venir? Més que de pressa! diu ell.
Se’n hi anà, i el presentaren an el Rei.
Quant el Rei el va veure tan galanxonet, li va dir:
—¿Vols esser paje meu?
—Si, senyor, contesta N’Agraciat.
—Idò hu seràs, diu el Rei.
Des cap d’un parei d’anys, el Rei se volgué casar. Reuneix es nobles de la Cort, i diu:
—A veure qui ès que me vol anar a menar la Princesa des cabeis d’or, que me tenc de casar amb ella.
—I ¿a on ès? li damanaren.
—Cercau-la, i la trobareu, diu el Rei. Vetaquí ses senyes que vos puc dar: ès sa dona més garrida que hàgeu vista mai.
—Jo no’m don amb cor, digué un.
—I jo tampoc, digué un altre.
I no n’ hi va haver cap que no fes sa meteixa resposta.
Quant N’Agraciat veu tal endemesa, s’exclama:
—Senyor Rei, sempre’m teniu a mí.
—¿Que vol dir? diu el Rei. ¿I tu hi aniries a menar-le’m?
—En voler, puc esser partit, contesta N’Agraciat.
—Are mateix! diu el Rei.
—¡Idò endavant! digué es paje.
Damana un cavall, una espasa, una ballesta i fletxes. Les hi donen, i ja ès partit.
Camina camínaràs, des cap de set dies troba un riu, i veu dins un bassiot de sa vorera un peixet que verduquetjava fort ferm, perque s’aigo li comensava a faltar.
N’Agraciat, tot compatit, davalla des cavall, agafa es peixet per sa coua, i el tira dins es riu. Es peix, ja hu crec, va romandre a pler tot-d’una que tocá aigo bona. Tregué es capet, i diu:
—¡Ah Agraciat, Agraciat! Lo que ara has fet ¡que te serà de ben pagat!
N’Agraciat seguí, camina caminaràs.
Des cap de set dies troba un mussol que tenía es niu dins sa soca un d’uiastre, i una serpetota que s’hi enfilava, per engolir-se es mussolets.
N’Agraciat, compatit d’aquells animalons, apunta amb sa ballesta an es cap de sa serp, despara, i sa fletxa le hi passa de part a part: sa serp pega revinglada, cau lo mateix d’un rest de corda, i, quant va esser enterra, ja va haver badaiat.
Es mussol llavò digué:
—¡Ah, Agraciat, Agraciat! Lo que ara has fet ¡que te serà de ben pagat!
N’Agraciat torna a fer sa seua via, camina caminaràs.
Des cap de set dies, veu un falcó aficat a un corp, que ja feia ses derreres.
Tot compatit des corp, apunta amb sa ballesta an es falcó; despara, i es falcó va caure sec.
Poreu fer comptes aquell corp si se’n hi va anar ben content i agraït.
I li va dir:
—¡Ah Agraciat, Agraciat! Lo que ara has fet ¡que te serà de ben pagat!
N’Agraciat seguí cap envant.
Des cap de set dies troba un pastor i li diu:
—Germà, ¿no’m diríeu per on ès la Princesa des cabeis d’or?
—Ja sé jo on ès, contesta es pastor; pero…
—Digau-m’ho per amor de Deu! digué N’Agraciat, que la me’n tenc de menar, perque mon Rei i Senyor se vol casar amb ella.
—Pero ¿i veniu tot-sol? li damana es pastor.
—Amb l’àngel de la Guarda, respòn N’Agraciat.