LA POMERRINA

—La’m comptaren les distingides senyores D.ª Magdalena Despuig i Troncoso i D.ª Maria Antonia Guasp de Feliu, de la Ciutat de Mallorca.—

AIXÒ era una gallineta que un dia se’n aná a passetjar.

Pren per avall per avall per dins un pomerar, passa per baix d’una pomera que s’esbrancava de pomes que duia, i zas, n’hi cau una demunt es cap, i amb un poc més le-hi esflora.

—¡Ai! digué tot-d’una sa gallineta, rompent amb un plors desfet; ¡ai, ma mareta meua! ¡ai, aquest capet meu! ¡ai quin mal!

—Sobre-tot, digué com prou va haver plorat i esqueinat; girem abans de més raons: no vui jo anar pus per avall per avall, que, a lo que veig, el mon s’es es girat demunt devall.

Gira i pren per amunt, i de d’allá.

Troba un gall.

—¿Aont vas, compare en gall?

—Per avall per avall.

—¡No vajes per avall per avall, que el mon s’es girat demunt devall!

—¿Qui t’ho ha dit, comare gallina?

—¡La pomerrina, que m’ha caiguda demunt la caparrina!

Es gall gira, i per amunt, i de d’allá, devant devant, i sa gallina derrera ell, perque qui tenía cames les treia, per por de no esser-hi demés.

Troben un xot.

—¿Aont vas, compare en xot?

—Per avall per avall.

—¡No vajes per avall per avall, que’l mon s’es girat demunt devall!

—¿Qui t’ho ha dit compare en gall?

—Comare gallina.

—¿I a tu ¿qui t’ho ha dit, comare gallina?

—¡La pomerrina, que m’ha caiguda demunt la caparrina!

I es xot pren per amunt, i de d’allá, devant devant, i es gall un tros derrera es xot, i sa gallina un tros derrera es gall, perque qui tenía cames les treia, per por de no esser-hi demés.

Troben un bou.

—¿Aont vas, compare en bou?

—Per avall per avall.

—¡No vajes per avall per avall, que el mon se’s girat demunt devall!

—¿I qui t’ho ha dit, compare en xot?

—Compare en gall.

—¿I a tu qui t’ho ha dit, compare en gall?

—Comare gallina.

—¿I a tu qui t’ho ha dit, comare gallina?

—¡La pomerrina, que m’ha caiguda demunt la caparrina!

I es bou ja ha girat en coa, i per amunt i de d’allá, devant devant, i un tros derrera es bou, es xot, i un tros derrera es xot es gall, i derrera de tot sa gallina, perque qui tenía cames les treia, per por de no esser-hi demés.

Troben una llebre.

—¿Aont vas, comare llebre?

—Per avall per avall.

—¡No vajes per avall, per avall, que el mon se es girat demunt devall!

—¿Qui t’ho ha dit compare en bou?

—Compare en xot.

—¿I a tu qui t’ho ha dit, compare en xot?

—Compare en gall.

—¿I a tu qui ti ho ha dit, compare en gall?

—Comare gallina.

—¿I a tu qui t’ho ha dit, comare gallina?

—¡La pomerrina, que m’ha caiguda demunt la caparrina!

I sa llebre ja ha girat, i, cametes me valguen per amunt, i es bou, es xot, es gall i sa gallina derrera ell, i de d’allá.

— o —

Arriben a una pleta, i s’hi tiren dedins.

—¡O que estaré de bé aquí diu sa gallina: tendré cuquets, llentiscla, llagosts, tarantes, de tot.

I ja es partida a cercar-ne.

—¡Jo si que hi estaré bé! diu es gall: ¡vaja quina pastura que tendrem jo i sa gallina! ¡Ja mos hi posarem bons! ¡Ja’m poré donar bon mai de cantar demunt tantes mates i uiestrells! ¡Ja l’allargaré an es coll, i la refilaré a sa veu, i m’hi sentiran d’enfora! ¡será ferest!

I ja va esser partit a fer-ne de ses seues.

—¡Jo si que hi estaré bé! digué es xot: tendré a betzef olivó, pel de ca, floreta blanca; no m’acanyissarán, me’n podré anar per ont tenga es cap girat. Només me faltará ronya per gratar.

I ja va esser partit, pastura qui pastura, i tresca qui tresca.

—¡Oh! va dir es bou: ¡ja m’hi aniré en popa dins aquesta pleta!… ¡fenás a voler! ¡lleva-mans, que no los mi acabaré! ¡fletx, tant roeg! ¡carts, que no hi faré senyal, per bé que m’hi enredonesca!… ¡sol en s’estiu, tot es qui vulga! ¡I en venir sa mosca dins es Maig, m’ajec per dins aquestes mates, revells i llampúdols! ¡Ja n’hi faré de carrera per aquí! ¡Aviat no quebré en pell! ¡Vaja, estic dins lonja!

I ja es partit a pasturar, hala qui hala.

—¿I que en direm de mí? diu sa llebre: ¡jo si que hi faré hora per llego aqui dins! Aquí rel de porrassa a forfollons, aquí pelaina a rompre, aquí elletsons una cosa mai vista; i, sobre-tot, tants de llocs bons per fer es jaç, i tant d’enfonys i amagatais per un cas de casos en venir cassadors.

I ja va esser partida a pasturar i a córrer.

— o —

Passá temps i temps, i aquells cinc animals no eren tot berbes lo bé que se campaven dins sa pleta, i ses gambades que hi feien i si en teníen pocs de mal-de-caps.

— o —

Pero ¿que me’n direu?

Ell sa gallina arribá a dir:

—¿I jo tan grasseta, amb aquestes plometes tan fines, tan lluentes, tan atepides, tan agraciada com som, haver d’estar tota-sola, sensa cap amiga ni veinada per esmolar-me sa llengo, i amb qui poderme desengavatxar? ¡Ca! ¡ca! ¡a cercar companyones me’n vaig abans de més raons! que així no puc estar. A la vila es segur que en trobaré.

Dit i fet, surt de sa pleta, i per avall s’ha dit cap a la vila.

Com e-hi arribava, surt sa criada des Rector, i diu com la veu:

—¡O la gallineta, que ve de grasseta! ¡Jo que no sabía de que havía de fer dinar an es senyor!… ¡ja m’hi caurá bé!… la farcirem!

Li pitja derrera, l’assoleix, li tors es coll, la ploma, la farceix; i, bona nit cent sous, ja no se’n resá pus de la comare gallina.

— o —

Des cap d’un parei de dies es gall diu:

—¿I jo amb aquesta cresta tan vermeia i enrevenada, amb aquests esperons tan afilats, amb aquesta pitera que trec tant pintada, tant lluenta, amb aquesta coa tan dreta, tan estufat com vaig, amb aquesta piula que trec tan alta i refilada, que no’m don ni p’es gall de ca’l rei, jo m’he d’estar dins aquesta pleta perdut, fent tant de paper com En Palou a Sa-Pobla, sensa que ningú sapia si som an el mon; allá aont n’hi ha tants ¡tants que no arriben a mitjos galls, que no son per besar-me es peus, i la gent los té per una cosa grossa? ¡Ca! ¡ca! ¡No vui jo estar pus amb aquestes! ¡Que hi estiguen es beneits per aquí! Que lo que es diu jo a la vila me’n vaig ara meteix a fer-me parlar des meus cabeis; i ¡e-hu veurem si n’hi haurá cap que me arrecón!

Dit i fet, amb una volada surt de sa pleta, i hala per avall cap a la vila.

Just com e-hi arribava, surt sa criada des Bal·le, i diu com el veu:

—¡O el gallet, que ve de grasset! ¡Jo que no sabía de que havía de fer dinar an es senyor! ¡ja m’hi caurá bé!… ¡el posarem amb tomátiga!

Li pitja derrera, l’aplega, li tors es coll, el ploma, el posa amb tomátiga; i bona nit cent sous; ja no se’n resá pus del compare en gall.

— o —

Des cap d’un parei de dies, es xot diu:

—¿I jo tan ben llavorat, tan plantós, amb aquesta llana tant llarga i tan estufada, amb aquestes popes que passeig, tan llambriner com som, jo haver d’estar per aquí tot-sol, sensa ningú que’m mir ni que’m delit, allá aont n’hi ha tants i tants que fan vasa, i no son per posar-se amb mí; i tot-hom los va barret en má peu enrera, i tot perque sempre los veuen p’es mitx i s’afiquen aont sevuia, i sa vergonya los basta per tot? Això també es massa mai de sofrir: ja’m basta de viure arreconat: vui sortir a rol·lo; vui que sapien qui som jo, i qui té braons, que los trega. ¡A la vila me’n vaig ara meteix!

Dit i fet, bota sa paret, i, trot trot, per avall cap a la vila s’ha dit.

Com e-hi arribava, surt es carnisser, era un dissapte hora-baixa, i diu:

—¡O el xotet, que ve de grasset! ¡Jo que encara no sabía que havía de taiar!… ¡ja m’hi vendrá bé! ¡No i se coneix que se’n hi ha composta molta de popa devall aquesta llana! ¡será com una fira en temer-se’n ses criades.

Ja hu crec que li pega füa, l’embarriola, ja li ha aficat es guinavet, l’infla, i escorxa; ies vespre meteix ja era tot trossos demunt sa taula de plaça, i e-hi acudí tanta gent, que no n’hi hagué per qui en volía. Ja no se’n resa pus del compare en xot.

— o —

Des cap de temps es bou, diu:

—¿I jo tan sepadet, amb aquestes trossades tan garrides, amb aquestes banyetes tan agudones, amb aquest pel tan lluent, amb aquest recoll més gruixat que una aufabia, tan fantasiós i etxerevit com som, m’he d’estar com un mussol per dins aquesta pleta, sensa que ningú me veja, sensa que ningú sapia si som viu, ni si som mort, ni si som nat ni si he deixat de néixer? ¡A veure de que servesc jo aquí dins! ¡també, haver d’esser no-res, es massa sobrat! ¡el dimoni qui hu aguant! Sobre tot, això no es viure: i no hi vui estar pus dins aquesta pleta, i a la vila me’n vaig abans de més raons: i allá ja veurem de quin cap feim estelles.

Dit i fet, bota sa paret de sa pleta, i trot trot, per avall cap a la vila.

Com e-hi arribava, surt es carnisser, era es dissapte des Patró des poble, veu es bou, i diu:

—¡O el bovet, que ve de grasset! ¡Jo que me trobava sensa carn abastament per demá!… ¡ja m, hi vendrá com l’anell al dit! ¡Ja hu será bò! ¡Si que se’n lleparán es dits es golafres! ¡se pendrán es trossos de dins ses mans!

Cerca un parei d’homos, enrevolten es pobre bou, li passen una corda per ses banyes, li afiquen un clau an es clotell l’escorxen, el trossetjen: i encara es trossos no tocaven sa taula, com ja pegaven dins sa partida de paneres de ses criades, que esperaven amb una devociò que no es de dir; i prompte tot va haver volat. Ja no se’n resá pus del compare en bou.

Dins sa pleta ja només quedava sa llebre, que digué:

—¡Ell pareix que tots aquells se’n son anats, i m’han deixada tota-sola! ¡Bella basca’m dona! ¡Millor!… estaré més ample, i no hi haurá perill que’m fassen es comptes. Jo estic bé, i qui está bé que no es moga; que aquell ja hu diu:

qui barata,

es cap se grata.

Per mon mester tenc herbeta,

i no surt per res de sa pleta.

Així hu va dir, i així e-hu va fer tenir ver.

I per aquestes cinc-centes

qui llebre vol menjar,

a sa pleta l’ha d’anar a cercar.

I sa rondaya ja está dita.

¿Vos agrada? Menjau-la-vos frita.

Si no us agrada,

Tirau-la dalt sa teulada.

Octubre de 1896.