—La me comptaren mos bons amics D. Joan i D. Pere Orlandis Despuig i N’Antonieta Socíes i Morell.—
AIXÒ era un rei que tenia tres fiïs.
Encara eren petits, i jugaven per dins es jardí.
Los havíen agafada un águila grossa de-tot, i los ho havíen fermada per una cama amb una corda a sa soca d’un taronjer, perque e-hi jugassen.
Es dos majors la ponyíen amb canyes i garrots, i a-vegades eren a-temps a dur-se’n qualca espipellada bona i qualca arpada que treia sang. Ara es derrer, En Bernadet, era ben al-revés: l’afalagava, sempre li anava amb moixoníes, li duia coses bones, i no poría sufrir es seus germans, com veia que l’atabuixaven tant.
—¡Això no va pus digué un dia; i es vespre com veu que tot-hom ja dormía, s’en va dins es jardí, i diu a s’águila:
—Venc a desfermar-te, i així es meus germans no et farán passar pus martiri.
La desferma, i s’águila, tota agraïda, li diu:
—¡Que Deu t’ho pag lo que has fet per mi! pero jo també t’ho vui pagar. Mira, arrabasse’m sa ploma més llarga de s’ala endreta: des canó fén un siulet, i no el perdes. Si mai te veus estret i apurat, sone’l, i jo vendré a donar-te adjutori.
En Bernadet e-hu va fer així; i s’águila pega tres bots per pendre sa fúa, aixampla ses ales, i per amunt s’ha dit, no la veren pus.
Lo en-demá els altres dos fiïs del rei ploraren tot lo dia, feien potadetes i se tiraven en-terra, perque s’águila los era fuita i no sabien com.
Dins poc temps se mou una guerra, el rei s’en hi hagué d’anar; i e-hu va haver de fer de-tot, per guanyar-la.
Com era tan acorat, que no tenía por de res, i sempre volía anar devant, torná amb una partida de ferides.
Es metjes feren tot quant varen sebre per curarles-hi.
Anava bé de totes fora d’una ben grossa que en tenía a una cama, que, com més coses li posaven, més s’enmaleía.
Es metjes arribaren a dir:
—Si no li posen la flor romanial, no s’adobará mai.
—¿I aont se fa aquesta flor? demana el rei.
—Això es lo que noltros no sabem, digueren ells. No-més sabem que es una flor que tot e-hu cura, si ses nostres lletres no menten.
El rei crida es seus fiïs, i los diu:
—Fiïs meus, ja hu veis: es metjes diuen que si no em posen an aquesta ferida la flor romanial, no e-hi ha cura per mí. Aquesta flor pareix que ningú la sab: a voltros vos toca anar-la a cercar fins que l’hájau trobada. Es qui l’hem duga, aquell tendrá sa corona, en morir-me jo.
Es tres germans prenen un bossot de dobles de vint i un cavall, i ja son partits.
Troben un entreforc de tres camins i diuen:
—Prenguem-ne un per-hom, i dins un any i un dia aquí mos hem d’esperar.
Així quedaren; i cadascú per son vent, camina caminarás, i de d’allá, cerca qui cerca la flor romanial, i demanant-ne noves a tot-hom que veien; pero ningú los ne sabía donar.
I trescaven terres i més terres, i passaven setmanes i mesos, tant teníen avui com demá: en-lloc trobaven ni indicis d’aquella bona de flor.
Ja corría es mes qui feia dotze, i En Bernadet a la-fí se recordá de lo que li havía comanat s’águila: que en veure-se apurat, sonás es siulet que havía fet des canó de sa ploma de s’ala endreta.
Ell sona, i al-acte li compareix s’águila.
—¿Qué vols de mí, Bernadet?
—¡Qué he de voler! Que mon pare té una ferida a una cama, que no s’adobará mentres no li posen la flor romanial; i mos ha enviats a cercar-la a mí i an els altres dos germans; i es qui la hi duga, aquell ha de tenir sa corona. Fa onze mesos que la cerc per tot, i no l’he pugada trobar en-lloc: a veure tu si la sabs i si me dius aont es.
Eren a sa vorera de mar, i endins, a s’entrellum, veien un grandiós penyal de s’alçada de quatre o cinc campanars, en forma de bec, tot esvorellat, boirós, blavenc. Pareixía s’abre-mestre d’una nau disforja afonada.
—¿Veus aquell penyal? diu s’águila.
—Si, diu En Bernadet.
—Idò allá dalt se congría una casta de romaní, no s’en congría en-lloc pus; i aquest romaní fa la flor romanial que tu cerques.
En Bernadet va perdre es coratje de-tot, i digué:
—¿Pero quin possible es arribar-hi? Aqui no e-hi ha cap barca; i maldement n’hi hagués, ¿qui es capaç d’enfilar-se per aquell penyal i arribar al cap demunt?
—¡Ca, homo, no t’apures! ¡Qué d’aviat e-hi serem. Tu aixinque’t demunt mí i aferre’t fort, que si queies, no et veuríen pus; i no hajes por.
En Bernadet s’hi aixanca, i s’aterra ben fort.
—¿Estás? diu ella.
—Estic, respòn ell.
S’águila pega briuada, i per amunt s’ha dit, i per amunt, i de d’allá cap an es penyal.
¿Qué m’en direu? Ell no s’aturá fins que e-hi va esser demunt.
Allá dalt casi no-més e-hi havía lloc per ella i p’En Bernadet, que la tenía ben estreta, tremolant com una fuia de poll, i no la volía amollar de por que es cap no li rodás o no li llenegás un peu, perque hauría redolat cap-avall, rebotint de ressingle en ressingle, fins a pegar tot bocins un capficó en tota l’orde dins la mar, que bramulava allá avall tota alçurada. Ses ones duien tanta malicia, que amb cada sobatuda tot es penyal vimetjava.
—¡María Santíssimeta! ¡Bon Jesuset meu! deia En Bernat, plorant. ¡A bona part m’has duit! ¡ja no en faré altra!… ¡está fet de mí!
—¡Ca homo! deia s’águila, donant-li coratje: ¡no tengues por de res! ¡no t’acoquines, que no e-hi ha tant per tant!
Just devora es seus peus s’obría una encletxa, i tirava ben endins.
—Mira dins aquesta encletxa, diu s’águila, veam que e-hi afinarás an es fons.
En Bernadet e-hi mira, i des cap d’un poc diu:
—O quina cosa més guapa! ¡quina cosa més de veure que e-hi destriï! ¡Una flor!… ¡sa flor més hermosa que haja vista mai!… ¡O quina oloreta tan bona que deixa anar!… ¡de tan endins m’envest!
—Idò vet-aquí la flor romanial, diu s’águ-ila. A veure si t’afiques dins aquesta encletxa, i si li arribes.
En Bernadet s’afica amb so cap devant, fent navegar ses mans de bona manera. Ja no el veien de tant que s’era enfonyat; pero s’encletxa, com més anava, més s’estrenyía, i arribá un punt que s’al·lot no pogué passá pus envant. No-més li faltava un paumet per bastar la flor romanial.
Bé s’estirá i enforinyá; sa bona de flor era un paumet més avall.