—La me contá ma mare, al cel sia ella i tots los morts.—
AIXÒ era un Amo de So-Na-Moixa, de s’any de sa neu, criat dinsses erasses, i que menjava faió per llarc. Qualsevol li poría donar entenent que ets ases volaven, i que la Mare de Deu havía nom Juana.
Sa madona havía de dur es calçons, i s’havía de cuidar de tot.
Un diumenge dematí que ella s’en anava a la vila per feines (ell no hi poría anar perque ets al·lots li corríen derrera i li cridaven alei), li digué:
—Mira! has de pensar aixecar sa lloca que tenim posada dins sa botiga. No sia cosa que t’en descuidis, i que s’animalet haja de fer un dejuni mascle, sensa tenir-ne cap obligació.
—Bé, bé, no tengues ansia, respongué es betzol.
Sa madona s’espitxa, i ell quedá assegut a’s mig de la casa, tot embabaiat, pensant en l’amor de les tres taronges.
Devers mig-dia comença a sentir córrer rates per dins sa panxa, i això el va treure de s’abil·lament.
—¡Es cotri! diu ell, que em pens que me convendría fregir un poc de xuia!
Fa foc, e-hi posa sa pella amb un parei de taiades de xuia, i hala frig qui frig.
—¡Es cotri! diu ell, cop-en-sec. Sa madona em mata: no he pensat a aixecar sa lloca. Ara que hi pens, me n’hi vaig.
Deixa sa pella demunt es foc, s’en va dins sa botiga; aixeca sa lloca, li posa grianses devora, dins un cul de gerra, i sa lloca no va fer menció de res.
—¿Que esperes que jo t’ho don a sa boca? diu ell. Ja menjarás com voldrás.
S’en va a sa cuina i troba es moixos que s’en anaven com a coets amb una taiada per-hom.
—¡O grans dimonis! diu ell, pitjant-los derrera: ¿i sa xuia frita em preniu? ¡Venga-la, dic!… ¡venga-la, que l’he frita per mí, i no per voltros!… ¡Per robada la tendreu!… ¡No la vos perdón!… ¡no la vos perdón, si no la deixau!
Figurau-vos es moixos si el se devíen escoltar molt, en no esser per anar-se’n més atacats.
Un va pendre per un vent, s’altre per s’altre: l’homo se detengué per veure quin havía d’encalçar. Com e-hu tengué resolt, es moixos ja eren a ca-Liorna, i ja teníen mig païda sa xuia.
S’en torna a ses cases, tot mostii, i troba sa lloca que no era coneixedor que hagués pegada cap espipellada.
—Això será que té set, diu ell: i molta que en deu tenir… Ja sé que faré: la m’en duc an es pou, i la hi tir de dins; així porá beure fins que esclat.
La se’n hi du, la hi tira, i li diu:
—Ja pegarás un crit en trobar que te basta i vendré a treure’t.
S’en va a ses cases es més descansat del mon, i li vengué aquesta idea:
—Ara si an aquesta bleda li pega per estar molt dins es pou, ets ous se refredarán, i bona nit llocada, i jo encara seré qui s’en durá ses tornes. No res, fins que ella crit, ja covaré jo.
S’en va dins sa botiga, i plaf! se seu demunt ets ous; i está qui está, esperant que sa lloca cridás: vina atreure’m, que no tenc pus set.
Bona estava sa lloca per cridar, si ja era morta i re-de-morta.
I s’aubarcoc assegut demunt ets ous cóva qui cóva, i espera qui espera.
Es vespre arriba sa madona, troba la casa a les fosques, no veu ningú, i crida:
—¡Alabat sía Deu!
—¡Per a sempre sia alabat! respòn l’amo de dins sa botiga.
—¿I a on éts? ¿Què vol dir tenir la casa d’aquesta manera? ¡Hala, si surts depressa!
—No puc: cóu.
—¿Què dius?… ¿però a on éts?
—Te dic que cóu, per que ets ous no refredin… ¡Tota s’aigo des pou s’haurá beguda aquest diantre de lloca! ¡De mig-dia ençá beu!
Com sa madona va sebre es pas, agafa unes corretges, l’envest, i ell e-hu doná a ses cames amb so pagat d’ets ous esclafats a ses anques; i encara que fés s’espès, fonc a temps a una partida de simades bones.
— o —
Des cap d’un parei de díes, sa madona li diu:
—T’en haurás d’anar amb s’ase an es molí a veure si tenen sa farina feta, que es pa s’acaba, i se fa precís pastar.
S’en hi va, i sa farina ja l’esperava dins es sac feia dos díes.