La´m contaren ma mare i Don Ramon Orlandis i Maroto, al cel sien tots dos, i Na Bet Caloma, de Son Servera. La Real era una abadia de monjos bernats de devora la Ciutat de Mallorca.
Això era un abat de la Real que estava molt gras, home pacífic i de bon prou.
El rei, que estava més magre que un canyís, passà per davant l’abadia i, quan veu l’abat que feia tant d’embalum, li diu:
—Com dianxa està tan gras Vossa Paternitat, i jo tan magre?
—I això no veu? —diu l’abat—. És que Vossa Reial Majestat té molts de maldecaps, i s’hi fica massa; i jo si en tenc, els sé prendre s’embocadura.
Al rei li vengué de nou tal sortida, i pensà: «I aquest pare abat que es deu voler riure de mi? T’assegur que n’hi he de fer una, que ho veurem, si n’hi durà, de maldecaps, i si ho tendrà bo de fer prendre’ls s’embocadura.»
Sobretot, el rei conversà una estona amb l’abat, i quan ja anava a partir, li digué:
—Pare abat, sobre això que m’ha dit, que es maldecaps no li entren, li comunic que dins tres dies m’ha d’haver contestat aqueixes tres preguntes:
1a: què valc jo, en dur es millor vestit que tenc;
2a: quin temps necessitaria un cavall per voltar el món, i
3a: m’ha d’endevinar es meus pensaments. I afegí:
—I va amb uns pactes: que si me dóna sa resposta que pertoca a aquestes preguntes, el pesarem d’or, i tot anirà destinat a l’abadia; i si no hi sap respondre, el faré embarcar per beneit.
I dit això, el rei ja li ha estret cap a Ciutat.
L’abat romangué sense paraula; i no vos dic res si n’hi entraren, de maldecaps, i si li feien ses pessigolles endins; i, com més anava, més.
Es monjos, quan el veren tan capficat, li demanaren si hi havia res de nou.
—Deixau-me fer —deia ell.
I ja el tornaven a tenir capficat; i, com més anava, manco afinava ses tres respostes.
Es dia que feia dos, es vespre, l’home no pogué aguantar pus: crida es monjos i els diu això que passa.
Quan aquells monjos el sentiren, també quedaren capturats, sense veure-hi sortida per cap vent, a aquell cabermoni.
A la fi digueren:
—No la veim de cap manera, sa resposta d’aqueixes preguntes. Hauríem de cridar tota la comunitat, i dir- los això que passa, a veure si n’hi haurà cap que mostri un camí per sortir de sa mala petja on estam enrocats.
El pare abat ho fa així: crida la comunitat, i conta això que li passa, i que, si dins vint-i-quatre hores no ha contestat aquelles tres preguntes, l’embarcaran per beneit.
Quan la comunitat sentí aquell reclam, ningú badà boca, fins que s’aixeca es coc, i diu:
—Que puc dir una paraula?
—Mentre sigui d’això, sí —diu el pare abat.
—Idò la diré —diu es coc—: pare abat, jo m’encarreg de respondre aqueixes tres preguntes, amb uns pactes.
—Quins són? —diu l’abat tot d’una, fent un gros alè.
—Que m’ha de deixar es seus hàbits Vossa Paternitat.
Poc hi mancà per tothom esclafir de riure pensant quin paper faria es coc, que era un magrel•lo, dins es hàbits del pare abat, tan cepat i gruixadot.
L’endemà es coc se fica dins es hàbits de l’abat, i ja ho crec que li rossegaven!
Pren es bobiot cap a cal rei, i diu as soldats:
—Digau al senyor rei que som aquí.
—I qui sou, vós, germanet? —digueren es soldats quan varen veure aquells grans hàbits i sa mica d’home que els rossegava.
—Un monjo de la Real —digué ell, no fent cas de ses rialles que guaitaven per sa boca des qui tenia davant.
Es soldats se’n van al rei i li diuen:
—Senyor, ací defora hi ha un monjo de la Real que el demana.
—Ah! Ja sé quin és: el pare abat; digau-li que segui una micoia, i avisau tota la cort, que els he de mester.
S’aplega tota la cort, i el rei, vestit amb sa roba millor que tenia, s’asseu en es tron i diu: