ES TRES GERMANS I ES NOU GEGAN

—La’m contaren la noble senyora D.ª Elisabet Rossinyol i Dezcallar de Dameto, mon pare i En Toni Garrit de Sant Llorens des Cardassar.—

AIXÒ era un pare i una mare que teníen tres fiis, En Pere, En Bernat i En Juanet.

Sempre acabaven primer es pa que sa talent, de pobres que eren.

Un dia En Pere, cansat de patir fam, alsa es cap i diu.

—Me’n vaig a descubrir mon.

Pren un tros de pa i formatge i li estreny.

Camina caminaràs, troba una doneta amb un al·lotó, i ja l’ha escomesa i li diu:

—¿No’m diríau, germaneta, a on trobaría lo que cerc?

—I ¿que cerques? li demana sa doneta.

—Ventura, respòn En Pere.

—Idò mira, li diu aquella doneta, ves-te’n per avall. Trobaràs una garriga molt rasa i llavò un comallar molt fondo. Ves sempre cap envant. A un coster veuràs una covota paredada, amb un portal i unes portes tancades i un pi davant. Allò ès s’amagatai de nou gegants, i hi tenen uns caramulls de dobles de vint de carassa que fan por. Tot-d’una que arribis, t’enfiles per aquell pi, i fins an es cap d’amunt. Quant fassa fosca negra, sentiràs una veu que dirà: Mar-i-mon, obri! obri, bitzoc!I ses portes s’obriràn. Serà que es nou gegants, que no més van de nit, prendràn campanya. Es derrer que surta, dirà: Mar-i-mon, tanca! tanca, bitzoc! I ses portes se tancaràn. Llavò abraonarà es pi, i li pegarà un parei d’engronsades per veure si hi ha negú de dalt que los puga traïr. Tu aferre’t fort, que si no t’hi aferres, botiràs; i abans d’arribar en terra, ja t’hauràn menjat. Si tu no caus, se’n aniràn de d’allà. Tu llavò davalles, dius davant ses portes ses paraules que per obrirles i per tancar-les hauràn dites es gegants, ses portes s’obriràn i se tancaràn, i podràs carregar de dobles de vint, tant com vulgues.

—¿Això ès tot lo que he de fer? digué En Pere, veent que sa doneta s’era aturada.

—Això ès tot, digué ella.

En Pere sensa dir-li per amor de Deu sia! ni a reveure! parteix amb unes bones passes.

—Espera un poc, bon jove, diu sa dona. Mira aquest al·lotó que men. Fa un dia que no ha menjadet res. Dona-li, per amor de Deu, una espipellada d’aquest pa i formatge que dus.

—No lleu, digué En Pere. L’he mester per mi. I, deixant-la amb sa paraula a sa boca, se’n va. Camina caminaràs, arriba a sa garriga rasa, i l’atravessa; troba’s barranc, i de d’allà. Afina sa covota paredada, veu ses portes tancades i es pi davant. S’enfila p’es pi; i fins a’s cap d’amunt. Aviat va esser fosca negra. Comensa a sentir trapig i rall per dins sa còva; i escolta qui escolta, sent una veu que diu:

—Mar-i-mon, obri! obri, bitzoc!

I s’obrin ses portes i surten es nou gegants.

—Mar-i-mon, tanca! tanca, bitzoc! digué es qui anava darrera; i ses portes se tancaren.

Se gira an es pi i diu:

—¿E-hi ha negú aquí dalt?

I ja l’ha abraonat, i espolsada vé i espolsada va.

Si fort s’era aferrat En Pere, més fort espolsà es gegant, i el feu botir cinquanta passes lluny. Tots nou s’hi abocaren, li clavaren ungles i dents; i estirada vé i estirada va, un se’n va dur una cuixa, s’altre una cama, s’altre es cap, s’altre una banda de costellam, s’altre un peu; i n’hi hagué que no més arribaren a una oreia.

D’En Pere no se’n resà pus.

— o —

En Bernat, es germà segón, cansat també d’anar panxa pansida, des cap d’uns quants dies alsa’s cap, pren un tros de pa i formatge, ¡i a cercar ventura s’ès dit!

Camina caminaràs, troba aquella mateixa dona amb s’al·lotó, i ja l’ha escomesa dient-li:

—Germaneta, ¿no’m diríeu a on trobaria lo que cerc?

—I ¿que cerques? li demana ella.

—Ventura, respòn En Bernat.

—Idò mira, li diu aquella doneta, ves-te’n per avall. Trobaràs una garriga molt rasa, i llavò un comallar molt fondo. Ves sempre cap envant. A un coster veuràs una covota amb sa boca paredada i un portal amb unes portes tancades, i un pi davant molt alt. Allò ès s’amagatai de nou gegants, i hi tenen uns caramulls de dobles de vint de carassa que fan por. Tot-d’una que arribis, t’enfiles p’es pi, i fins a’s cap d’amunt s’ès dit. En fer fosca negra, sentiràs una veu que dirà; Mar-i-mon, obri! obri, bitzoc!; i ses portes s’obriràn. Serà que es gegants, que no més van de nit, prendràn campanya. Es darrer que surta, dirà: Mar-i-mon, tanca! tanca, bitzoc!; i ses portes se tancaràn. Llavò abraonarà sa soca des pi i li ferà pegar un parei d’engronsades fortes per veure si hi ha negú damunt. Tu aferre’t fort, perque si caus amb aquelles engronsades, encara no seràs en-terra, com ja t’hauràn menjat. En esser lluny es gegants, tu devalles; dius davant ses portes ses paraules que per obrir-les i tancar-les hauràn dites es gegants; ses portes s’obriràn i se tancaràn, i podràs carregar de dobles de vint, tant com vulgues.

—¿Així hu he de fer? s’exclama En Bernat.

—Així, respòn sa véia.

I l’homo, sense dir per amor de Dea sia! ni a reveure! parteix de d’allà.

—Espera un poc, bon jove, crida aquella doneta.

—¿Què voleu? demana En Bernat.

—Compati’t d’aquest al·lotó que men! diu sa véia: fa un dia que no ha menjadet res nat del mon. Dona-li una espipellada de pa i formatge.

—¡Donar, m’heu dit? s’exclama En Bernat. ¡No vaig de res: l’he mester per mi!

I ja li ha estret, i de d’allà.

Troba sa garriga i la passa. Arriba an es barranc i s’hi afica. Afina sa covota paredada, ses portes tancades i es pi davant. S’enfila p’es pi com una taranta p’es seu fil, i fins que ès an es cap d’amunt no s’atura. Aviat va esser fosc: comensa a sentir trepig i rall per dins sa còva i una veu que diu:

—Mar-i-mon, obri! obri, bitzoc!

I s’obrin ses portes, i surten es nou gegants.

—Mar-i-mon, tanca! tanca, bitzoc! digué es qui anava darrera, i ses portes se tancaren.

Se gira an es pi, i diu:

—¿Que hi ha negú aquí dalt?

I ja’l té abraonat, i espolsada ve i espolsada va; pero En Bernat s’era aferrat ben fort, i no va caure.

—No hi ha negú no, digueren es gegants, i feren sa seua vía.

Quant foren ben enfora, En Bernat davalla, se planta davant ses portes, i diu:

—Mar-i-mon, obri! obri, bitzoc!

I ses portes s’obriren.

Entra i diu:

—Mar-i-mon, tanca! tanca, bitzoc!

I ses portes se tancaren.

Allà dins e-hi havía nou caramulls de dobles de vint, i nou taules amb una bota de vi, un ribell d’arròs i un boc rostit damunt cada taula.

L’homo duia molta rusca, i pega un parei de cuierades a cada ribell, una espipellada a cada boc i un glop a cada bota. Com estigué bé de panxa, s’afica a ses dobles de vint; se’n umpl ses butxaques, es mocador, es faldar de sa camía. Res d’això l’assacía. Se treu es calsons, los nua abaix i los umpl; se treu sa camia, i hi posa ses que pot. Se’n afica una partida dins sa boca.

—Sobre tot, s’exclama. Estic ric i ple. Si encuantr negú, me’n regal que’m vegen tot nuu. Jo que vaja carregat de dobles de vint, i que riga la gent.

Se planta davant ses portes, obri sa boca per dir ses paraules que les feien obrir, i ses paraules no li vengueren a sa llengo ni a sa memoria.

Bé va fer, pero-no n’hi recordà mitja, ni’n pogué dir cap.

I sempenta va i sempenta vé a ses portes, i ses portes ¡que s’havíen d’obrir!

Passaren hores i hores; i davora s’auba sentí es trepig des gegants que se’n venien.

Sense sebre que’s feia, tira es calsons i sa camía i tot quant duia, i se posa a cercar qualque enfony per amagar-se.

Veu una garbera d’ossos. Els ossos eren d’ets homos qui eren entrats per la mateix que ell, i es gegants los hi havíen trobats, i n’havíen feta una vega.

S’aficà davall aquells ossos tot lo endins que pogué.

Aviat l’aixordà una veu que digué lo que ell no era estat capaç de dir.

—Mar-i-mon, obri! obri, bitzoc!

I ses portes s’obriren, i es gegants entraren, ensuma qui ensuma.

—Sent olor de carn humana! deien tots.

Se giren a ses taules, i se posen a cridar:

—A mi’m falta vino!

—I a mi arrosso!

—I a mi boco!

—¿Qui hi ha per aquí? ¿qui hi ha per aquí?

Cerca qui cerca per tot, no trobaven negú, fins que un diu:

—¡Sabeu que hauria d’esser davall sa garbera d’ossos!

La giraren tota, i ja hu crec que le hi trobaren an En Bernat.

—¡Ja tenim es lladre! ¡Ja’l tenim! cridaren tots.

I el ponxiren a un burjó, el farciren i el rostiren, i no hi hagué bocinada per-hom.

I no se’n resà pus des marxando.

— o —

Des tres germans ja no més quedava En Juanet, que també se cansà de sentir córrer ses rates per dins sa panxa.

Un dia alsa’s cap, pren un tros de pa i formatge, i li estreny.

Camina caminaràs, troba aquella mateixa dona amb s’al·lotó, i ja l’ha escomesa dient-li:

—No’m diríeu, germaneta, a on trobaría lo que cerc.

—I ¿què cerques? li demana ella.

—Ventura! respòn En Juanet.

—Idò mira, diu aquella doneta, ves-te’n per avall. Trobaràs una garriga molt rasa i llavò un comallar molt fondo. Fe’t sempre cap envant. Veuràs una covota amb sa boca paredada, un portal amb unes portes tancades i un pi davant. Allò es s’amagatai de nou gegants, i hi tenen uns caramulls de dobles de vint de carassa que fan por. Tot-d’una que arribis, t’enfiles p’es pi, i fins an es cap d’amunt s’ès dit. En fer fosca negra, sentiràs una veu que dirà: Mar-i-mon, obri! obri, bitzoc! i ses portes s’obriràn. Serà que es nou gegants, que no més van de nit, prendràn campanya. Es darrer que surta, dirà: Mar-i-mon, tanca! tanca, bitzoc! i ses portes se tancaràn. Llavò abraonarà es pi, i li pegarà unes quantes espolsades fortes, per veure si hi ha negú damunt. Tu aferre’t fort; que si no t’aferres, botiràs; i abans d’esser en-terra ja t’hauràn menjat. Si no caus, se’n aniràn de d’allà. Tu llavò davalles; dius davant ses portes ses paraules que per obrir-les i tancar-les hauràn dites es gegants, i ses portes s’obriràn i se tancaràn; i podràs carregar de dobles de vint, tant com vulgues.

—Això ès lo que he de fer? diu En Juanet, veent que aquella dona s’era returada.

—Això ès tot, digué ella.

—Germaneta, diu En Juanet. Deu vos pac es favor que m’heu fet, i ell vos guard com a mi mateix, i manau-me feines que vos puga fer.

—Lo que’t demàn, diguè ella, que donis una espipellada de pa i formatge an aquest infantó, que fa un dia que no ha tastadet res.

—Velt-aquí tot, digué En Juanet, i li donà tot es pa i formatge que duia, i pica de talons ben aviat.

Arriba a sa garriga, i la passa. Troba’s barranc, i de d’allà. Afina sa covota paredada, amb so portal i ses portes tancades i es pi davant.

S’enfila p’es pi com un verderol que se’n puja an es niu. Se posa lo millor que sab per poder-se aferrar fort. Quant ès fosca negra, comensa a sentir trepig i rall per dins sa còva, i una veu que diu:

—Mar-i-mon obri! obri, bitzoc!

S’obrin ses portes i surten es nou gegants.

—Mar-i-mon, tanca! tanca, bitzoc! diu es darrer. Ses portes se tanquen, i un d’ells se’n va cap an es pi, remugant, remugant.

—¿Que hi ha negú aquí dalt?

I ja’l té abraonat, i bones espolsades.

Sa rama des pi casi besava sa terra amb ses anades i vengudes; pero En Juanet, més aferrat que una pegellida, no caigué mai.

—No hi ha negú no, s’exclamaren es gegants; i li varen estrenyer.

Quant foren lluny, En Juanet davalla; se planta davant ses portes, i diu:

—Mar-i-mon, obri! obri, bitzoc!

Ses portes s’obrin, ell entra i diu:

—Mar-i-mon, tanca! tanca, bitzoc!

I ses portes se tanquen.

L’homo veu ses nou taules amb un boc rostit, un ribell d’arròs i una bota de vi damunt cada una, i es nou caramulls de dobles de vint.

Deixà anà ses taules; carrega de dobles de vint fins que trobà que li bastaven; i diu davant ses portes.

—Mar-i-mon, obri! obri, bitzoc!

I ses portes s’obrin amb tota sa seua majestat. En Juanet surt ben depressa, i diu:

—Mar-i-mon, tanca! tanca, bitzoc!

I ses portes se tanquen, i En Juanet amb aquell viatge de dobles de vint ¡cap a ca-seua ben atacat!

Figurau-vos son pare i sa mare, com veren tantes dobles de vint, si hi degueren estar contents.

Des cap d’una temporadeta En Juanet tornà a fer un pareí de viatges a sa còva des gegants, i sempre li digué de lo millor.

Al punt ca-seua fonc sa casa més adinerada de tot aquell contorn.

I la gent no se’n poría avenir, i mermulaven per llarc.

Pero encara anaven més morrotosos es gegants; que se varen tèmer des petgells que los pegaven, pero mai poríen afinar qui era s’atrevit que los entrava d’aquella manera.

Enrabiats de tot, surten un dia per veure si aclariríen res.

Troben un pastoret, i com los se va veure davant i que l’enrevoltaren, se posa a tremolar com una fuia de poll, i a plorar com un nin petit.

—No ploris, li digueren; no tengues ansia de res, no hi som per tu. Es que mos entren dins sa còva i se’n duen ses dobles de vint tai seguit, i no sabem qui ès. Sia es qui sia, per pobre que fos abans, a l’hora d’ara, amb lo que mos ha pres, per forsa ha de manetjar es doblers a palades. Lo que noltros volem de tu, que mos digues si saps que per aquí devora hi haja negú que dins poc temps se sia fet ric.

Es pastoret, per por de sa pell i per llevar-se aquells nou llocifers de davant, los anomena Ca’n Juanet, i los mostrà a on era.

—Aquest Juanet, digueren es gegants, no pot esser cap gallina banyada ni cap escaravat botetxo. Per forsa ha d’esser de s’ui des vent. Es precís jugar d’astucia amb ell, si’l volem haver.

Sobre tot, tiraren junta i vet-aquí lo que resolgueren: varen prendre nou bous d’una guarda que trobaren; en feren nou odres; llogaren nou pareiers de cós amb sos carros i es pareis, i los varen dir:

—Noltros mos posam dins ets odres, voltros mos duis a Ca’n Juanet, figurant que sou oliers i ets odres plens d’oli que anau a vendre, i que el voleu vendre a qualsevol preu. En Juanet ès segur que el vos voldrà comprar, i sortirà. Tot-d’una que’l vegeu, mos heu de pegar ponyida amb un clau que vos donarem per-hom, i heu de dir: ja ès hora. Si hu feis així, no vos queixareu de noltros: vos omplirem a tots sa taleca de dobles de vint,

Ja hu crec que aquells pareiers en foren.

Es gegants los donaren es claus, los mostraren es camí per anar a Ca’n Juanet; se posaren dins ets odres. Amb sos odres damunt es carros, partiren es pareiers; i tengueren tan poca sòn, que arribaren a Ca’n Juanet tres hores antes de s’auba, i trobaren tancat.

Digueren ou, desxingueraren: i espera qui espera, los agarrota un xubec tan maleit, que los doblegà tots, vulgues no vulgues, i se dormiren com a troncs.

En Juanet era un homo que tenía poca vessa ferm, i sempre solía esser més dematiner que s’auba.

Antes que aquesta comensàs a riure, ell guaita per sa finestra, i veu aquells nou carros davant.

—¿Que serà tant de carratum? digué; i surt a veure-hu d’aprop.

Mira dins es nou carros, i veu aquells odrots i es pareiers adormits.

—M’engana, s’exclama, que sien cosa bona aquests odres.

Com es pareiers estaven adormits cada un dins sa sarrieta des seu carro i duien sa taleca p’es coll, i sortia de dins ella es clau que havía de servir de ponyidor, En Juanet té s’acudit d’agafar un clau d’aquells i ponyir un odre. I tot-d’una sortí de dins s’odre una veu que digué:

—¿Que ja ès hora?

En Juanet, com sent allò, queda de pedra. Pensa una mica que hi havía que fer, i a la fi diu:

—No ès hora.

—Idò ¿per que te’n vens a ponyir? digueren de dins s’odre.

—No hu havía fet a posta, respòn ell.

L’homo aquí se malpensà, i digué:

—Ja son es nou gegants que se’n venen a ferme’n una. M’engana que no se’n vagen ben tosos.

Se’n va a Ca’l Rei, troba tancat i tot-hom davall es llensol, i cuida a esbucar ses portes toca qui toca; los fa aixecar, conta lo que passa. El Rei li dona tota sa tropa que tenia en peu, i amb ella ja ès partit cap a Ca-seua.

Es nou pareiers, un poc antes de sortir es sol, s’eren despertats; havíen vist Ca’n Juanet ubert, havíen demanat l’amo de la casa, per veure si los voldría comprar s’oli que duien; i es dos veis los havíen dit, quant veren que En Juanet no hi era.

—Noltros no mos cuidam de res; es un fii nostro qui se’n cuida, i ara justament no hi ès. Esperau-lo, que no’s pot estorbar gaire.

—¡Ja estam ben arregiats! digueren es pareiers. ¿I ara que feim?

Varen resoldre d’esperar.

Espera qui espera, se feu gran dia, i gran dia i En Juanet que no venía.

Pero ja arribà a venir, i un poc massa.

Com es pareiers se’n temeren, ses tropes los eren damunt.

Se presenta En Juanet, amb una espasa ben afilada, i, amb un tanca i obri d’uis, ses tropes los tengueren enrevoltats.

¿I què fa En Juanet amb aquella espasa tan ben afilada? Se’n va de carro en carro, i ¡bones ponyides a cada odre!

—¡Ai! deia es de dins. ¿Que ja ès hora?

—Passa d’hora, deia En Juanet.

I es gegants pegaven bot, sortint d’ets odres. Quant se veren enrevoltats de tanta tropa, cuidaren a fer es tro de rabia, i s’hi abordaren com a lleons, amb uns brúfols i uns bramuls que feien arrissar es cabeis; i en arribar a un homo, ja era bocins. Pero es soldats eren de pel arreveixinat; i, si en queia un, ja n’hi havía un altre an es seu lloc; i feien ploure damunt es gegants un ruixat de fletxes i una calabruixada de pedres, i amb ses llanses i ses espases los devertíen de casta forta, i los feien ses pessigoies ben endins.

Bé varen fer es gegants; pero un després s’altre acabaren per caure, massells de ferides, i aixamplaren es potons.

Quant los se’n duien a enterrar, a qualcún li trobaren un homo sencer dins es canyó de ses sopes.

En Juanet contà an el Rei tot lo que havía passat.

El Rei i tota la Cort anaren a sa còva des gegants, i veren aquella partida de caramulls de dobles de vint. Tiraren junta sobre lo que s’havía de fer, i se va resoldre que En Juanet se quedàs amb lo que se’n havía duit, en recompensa d’haver destapats aquells lladres i esser estat causa de que los matassen, i que ses altres dobles de vint, com se judicava que eren robades i no se poría sebre an-e quí, que el Rei se quedàs amb elles, i fins i tant que les hagués gastades totes, no fes pagar a negú taia ni contribució de cap classe.

Quant la gent e-hu va sebre, tots botaven d’alegría, i feren unes festes que duraren un parei de setmanes. I En Juanet amb son pare i sa mare, rics i plens, i el Rei amb sos seus vasalls, francs de taies i contribucions, visqueren xalests i devertits.

I encara són vius si no són morts.