—La’m contaren la noble senyora D.ª Elisabet Rossinyol i Dezcallar de Dameto, mon pare i En Toni Garrit de Sant Llorens des Cardassar.—
AIXÒ era un pare i una mare que teníen tres fiis, En Pere, En Bernat i En Juanet.
Sempre acabaven primer es pa que sa talent, de pobres que eren.
Un dia En Pere, cansat de patir fam, alsa es cap i diu.
—Me’n vaig a descubrir mon.
Pren un tros de pa i formatge i li estreny.
Camina caminaràs, troba una doneta amb un al·lotó, i ja l’ha escomesa i li diu:
—¿No’m diríau, germaneta, a on trobaría lo que cerc?
—I ¿que cerques? li demana sa doneta.
—Ventura, respòn En Pere.
—Idò mira, li diu aquella doneta, ves-te’n per avall. Trobaràs una garriga molt rasa i llavò un comallar molt fondo. Ves sempre cap envant. A un coster veuràs una covota paredada, amb un portal i unes portes tancades i un pi davant. Allò ès s’amagatai de nou gegants, i hi tenen uns caramulls de dobles de vint de carassa que fan por. Tot-d’una que arribis, t’enfiles per aquell pi, i fins an es cap d’amunt. Quant fassa fosca negra, sentiràs una veu que dirà: Mar-i-mon, obri! obri, bitzoc!I ses portes s’obriràn. Serà que es nou gegants, que no més van de nit, prendràn campanya. Es derrer que surta, dirà: Mar-i-mon, tanca! tanca, bitzoc! I ses portes se tancaràn. Llavò abraonarà es pi, i li pegarà un parei d’engronsades per veure si hi ha negú de dalt que los puga traïr. Tu aferre’t fort, que si no t’hi aferres, botiràs; i abans d’arribar en terra, ja t’hauràn menjat. Si tu no caus, se’n aniràn de d’allà. Tu llavò davalles, dius davant ses portes ses paraules que per obrirles i per tancar-les hauràn dites es gegants, ses portes s’obriràn i se tancaràn, i podràs carregar de dobles de vint, tant com vulgues.
—¿Això ès tot lo que he de fer? digué En Pere, veent que sa doneta s’era aturada.
—Això ès tot, digué ella.
En Pere sensa dir-li per amor de Deu sia! ni a reveure! parteix amb unes bones passes.
—Espera un poc, bon jove, diu sa dona. Mira aquest al·lotó que men. Fa un dia que no ha menjadet res. Dona-li, per amor de Deu, una espipellada d’aquest pa i formatge que dus.
—No lleu, digué En Pere. L’he mester per mi. I, deixant-la amb sa paraula a sa boca, se’n va. Camina caminaràs, arriba a sa garriga rasa, i l’atravessa; troba’s barranc, i de d’allà. Afina sa covota paredada, veu ses portes tancades i es pi davant. S’enfila p’es pi; i fins a’s cap d’amunt. Aviat va esser fosca negra. Comensa a sentir trapig i rall per dins sa còva; i escolta qui escolta, sent una veu que diu:
—Mar-i-mon, obri! obri, bitzoc!
I s’obrin ses portes i surten es nou gegants.
—Mar-i-mon, tanca! tanca, bitzoc! digué es qui anava darrera; i ses portes se tancaren.
Se gira an es pi i diu:
—¿E-hi ha negú aquí dalt?
I ja l’ha abraonat, i espolsada vé i espolsada va.
Si fort s’era aferrat En Pere, més fort espolsà es gegant, i el feu botir cinquanta passes lluny. Tots nou s’hi abocaren, li clavaren ungles i dents; i estirada vé i estirada va, un se’n va dur una cuixa, s’altre una cama, s’altre es cap, s’altre una banda de costellam, s’altre un peu; i n’hi hagué que no més arribaren a una oreia.
D’En Pere no se’n resà pus.
— o —
En Bernat, es germà segón, cansat també d’anar panxa pansida, des cap d’uns quants dies alsa’s cap, pren un tros de pa i formatge, ¡i a cercar ventura s’ès dit!
Camina caminaràs, troba aquella mateixa dona amb s’al·lotó, i ja l’ha escomesa dient-li:
—Germaneta, ¿no’m diríeu a on trobaria lo que cerc?
—I ¿que cerques? li demana ella.
—Ventura, respòn En Bernat.
—Idò mira, li diu aquella doneta, ves-te’n per avall. Trobaràs una garriga molt rasa, i llavò un comallar molt fondo. Ves sempre cap envant. A un coster veuràs una covota amb sa boca paredada i un portal amb unes portes tancades, i un pi davant molt alt. Allò ès s’amagatai de nou gegants, i hi tenen uns caramulls de dobles de vint de carassa que fan por. Tot-d’una que arribis, t’enfiles p’es pi, i fins a’s cap d’amunt s’ès dit. En fer fosca negra, sentiràs una veu que dirà; Mar-i-mon, obri! obri, bitzoc!; i ses portes s’obriràn. Serà que es gegants, que no més van de nit, prendràn campanya. Es darrer que surta, dirà: Mar-i-mon, tanca! tanca, bitzoc!; i ses portes se tancaràn. Llavò abraonarà sa soca des pi i li ferà pegar un parei d’engronsades fortes per veure si hi ha negú damunt. Tu aferre’t fort, perque si caus amb aquelles engronsades, encara no seràs en-terra, com ja t’hauràn menjat. En esser lluny es gegants, tu devalles; dius davant ses portes ses paraules que per obrir-les i tancar-les hauràn dites es gegants; ses portes s’obriràn i se tancaràn, i podràs carregar de dobles de vint, tant com vulgues.
—¿Així hu he de fer? s’exclama En Bernat.
—Així, respòn sa véia.
I l’homo, sense dir per amor de Dea sia! ni a reveure! parteix de d’allà.
—Espera un poc, bon jove, crida aquella doneta.
—¿Què voleu? demana En Bernat.
—Compati’t d’aquest al·lotó que men! diu sa véia: fa un dia que no ha menjadet res nat del mon. Dona-li una espipellada de pa i formatge.
—¡Donar, m’heu dit? s’exclama En Bernat. ¡No vaig de res: l’he mester per mi!
I ja li ha estret, i de d’allà.
Troba sa garriga i la passa. Arriba an es barranc i s’hi afica. Afina sa covota paredada, ses portes tancades i es pi davant. S’enfila p’es pi com una taranta p’es seu fil, i fins que ès an es cap d’amunt no s’atura. Aviat va esser fosc: comensa a sentir trepig i rall per dins sa còva i una veu que diu:
—Mar-i-mon, obri! obri, bitzoc!
I s’obrin ses portes, i surten es nou gegants.
—Mar-i-mon, tanca! tanca, bitzoc! digué es qui anava darrera, i ses portes se tancaren.
Se gira an es pi, i diu:
—¿Que hi ha negú aquí dalt?
I ja’l té abraonat, i espolsada ve i espolsada va; pero En Bernat s’era aferrat ben fort, i no va caure.
—No hi ha negú no, digueren es gegants, i feren sa seua vía.