—La’m contá el Sen Pere Gotze de Manacor.—
AIXÒ era un al·lotellot, fiï d’una pobre viuda, que li pegá per fer-se soldat.
Bé plora sa mare, pero ell, fort i no’t mogues, cap a servir el Rei. Acabat es servici, l’enviaren a ca-seua amb un pa i tres doblers per passar es camí; i amb aquest cabal l’homo toca el dos.
En aquell temps el Bon Jesús, i els Apòstols anaven p’el mon.
Estaven asseguts dins un pinar, que reposaven, i es soldadet, sensa temer-se d’ells, los passá per devora.
El Bon Jesús, com el va veure si-centes o set-centes passes enfora, diu al apòstol Sant Juan:
—Juan, ves a demanar almoina an aquest soldadet.
Sant Juan s’en hi va, cridant amb tota sa força:
—¡Qualque coseta, soldadet, per amor de Deu! ¡Per amor de Deu qualque coseta!
—¿Que dius? cridá es soldat, com el sentí.
—¡Un poc de caritat per amor de Deu!
—Jo només tenc un pa i tres doblers, i encara poría anar a combregar, diu es soldat; pero no res, acoste’t, i mos ho partirem com a bons germans.
Ell xapa es pa i n’hi dona mitx.
—Jas aquest dobler, li va dir llavò, i n’hi dona un. Te’n toca mitx més: com no’l porem xapar, el boleierem. ¡Vaja! digués: ¿cara o creu?
—Deixau-ho anar, diu Sant Juan; ja’m basta lo que m’heu donat. Per amor de Deu sia, i que Deu vos guard.
—¡Amèn! això es que hem mester, diu es soldat, i seguí cap envant i Sant Juan cap enrera:
—¡Que tal! digué el Bon Jesús. ¿Ho veis com té bon cor aquest soldadet? Mira tu, Jaume, ves-hi també, i demana-li qualque cosa més per amor de Deu.
Sant Jaume ja es partit. Com es soldadet s’en anava ben acanalat, hagué de trompitxar ferm per agafar-lo.
D’un troç enfora se posa a cridar:
—¡Qualque coseta soldadet, per amor de Deu! ¡Per amor de Deu qualque coseta!
—¿Que ja torna esser un altre? digué es soldat. ¡Ell venen espessos ferm! ¡I per paga jo puc fer moltes llargueses! No-res, faré vía i per ventura no m’agafará.
I allargá més es pas. Sant Jaume s’en tem, i arranca de córrer, crida qui crida:
—Per amor de Deu qualque coseta!
—¡Ja t’he sentit i re-de-sentit! deia es soldadet. ¡Ja he donat a un altre la mitat de tot quant duia! ¡I he de passar un camí ben llarg, i encara no he tastat res!
Com veu que aquell no s’atura de cridar i que ja li es ben aprop, l’homo, ja més de mig cremat, pega tirada a un rebroll d’un uiastre que hi havia su es camí, i diu brandant es venable:
—¡Acoste’t, veurás si t’en donaré qualcuna de coseta amb aquest!
Sant Jaume no s’aturá fins que li va esser just devant; i heu de creure i pensar que es soldadet en va tenir tal compasió, que sa verga li cau de ses mans, fa dos trossos des mig pa i n’hi dona un.
—Jas, li diu llavò, en tendrem un per-hom.
I li doná un dobler.
—¡Deu vos pag la caritat! digué Sant Jaume, i se’n torná correns a comptar la feta.
—¡Que tal! digué el Bon Jesús. ¿E-hu veis si té cor aquest soldadet? No-res, ves-hi tu ara, Bartomeu a demanar-li també qualque coseta.
Sant Bartomeu pren es bobiot, i de d’allá corre qui corre. Destría es soldadet, i se posa a cridar amb tota sa força:
—¡Soldadet! ¡o soldadet! ¡qualque coseta per amor de Deu! ¡per amor de Deu qualque coseta!
—¡Altre bony m’ha eixit! digué ell quant el sentí, i el va veure que s’en venía tan atacat. ¿Qué se deuen esser pactats? ¡No; i estic bò jo per donar, i encara no ha passat res avui p’es meu canyó! No res, arrancaré de córrer, i per ventura no m’agafará.
I ja li va haver estret, i de d’allá, tant com en poría treure.
Sant Bartomeu s’en tem, i si es soldadet corría molt, ell corria més, i hala qui hala tot dos, aquesta es teua aquesta es meua; i com més anava, més viva i més forta resplendía sa veu de Sant Bartomeu cridant: ¡Qualque coseta per amor de Deu! ¡per amor de Deu qualque coseta!
Es soldadet, veent-se perdut de tot, pega tirada a un altre rebroll d’uiastre que, afina su es camí, s' atura per esporgar-lo, i fent uns alens ben grossos, se posa a dir:
—¡Aquí t’esper, gran traïdor! Arrambe’t, per un gust… i veurás si te’n donaré de cosetes més que no’n voldrás. ¡Grans balitres! ¿Un roagó de pa que me queda, el me voleu espampolar? ¿Que sereu el dimoni per esser molts i per demanar? ¡Vos dec haver de mantenir tots jo, quant necessit que’m mantenguen a mí!
Pero ¿que me’n direu? Ell com se va veure Sant Bartomeu devant, que ja el poría tocar amb sa má, torna sentir dins es cor una compassió tan viva, tan fonda, que sa verga li cau de ses mans; i diu:
—¡Vaja! vau-t-aquí tot, tot quant duc, i Deu ja proveïrá, i en sortirem d’una vegada!
I li dona es troç de pa i es dobler que li quedaven.
—¡Deu vos pag la caritat! diu Sant Bartomeu, i se’n torna correns cap an el Bon Jesús a contar-li la feta.
—¡Qué tal! digué el Bon Jesús: ¿E-hu veis si té bon cor aquest soldadet? Sobre-tot, s’ha guanyat bé un premi, i le-hi hem de donar. Jas tu, Felip, aquesta motxilla. Dula-hi, i fes-li a sebre que en dir a qualsevol cosa: —¡hala tu dins sa motxilla!— no tendrá més remei que haver-hi d’entrar.
Sant Felip pren sa motxilla, i ja es partit.
A força de córrer molt, arriba a colombrar es soldatet, i se posa a cridar ben fort:
—¡Soldadet! ¡o soldadet! ¡Escoltau un poc! ¡aturau-vos una mica! ¡Esperau-me, per amor de Deu! ¡Aturau-vos!
—¿Que ja hi tornam esser? digué es soldat, com el sentí. Sobre-tot ¡ell será mal de fer que jo don res!
I Sant Felip que no s’aturava de cridar com un desesperat:
—¡Uei! ¡aturau-vos! ¡aturau-vos! per amor de Deu!
—¿Que dimoni voleu, tant de cridar? arribá a dir es soldadet. Ja hu he donat tot; ja estic com un jonc de fuyes.
—¡Aturau-vos dic, si voleu estar bé! diu Sant Felip.
—¿Que deis que fareu? digué tot cremat es soldadet, i s’aturá.
—¿Que faré? Vet-aquí aquesta motxilla.
—¡Buida?
—Sí-fa.
—¡Vaja quin present! ¿i que l’he de reprémer?
—Mirau, en dir a qualsevol cosa; —¡hala tu dins sa motxilla! aquella cosa no tendrá més remei que haver-hi d’entrar.
—Dassau idò, i per amor de Deu sia, diu es soldadet.
—Tot sia per amor de Deu, diu Sant Felip.