ES SOLDADET DE SA MOTXILLA

—La’m contá el Sen Pere Gotze de Manacor.—

AIXÒ era un al·lotellot, fiï d’una pobre viuda, que li pegá per fer-se soldat.

Bé plora sa mare, pero ell, fort i no’t mogues, cap a servir el Rei. Acabat es servici, l’enviaren a ca-seua amb un pa i tres doblers per passar es camí; i amb aquest cabal l’homo toca el dos.

En aquell temps el Bon Jesús, i els Apòstols anaven p’el mon.

Estaven asseguts dins un pinar, que reposaven, i es soldadet, sensa temer-se d’ells, los passá per devora.

El Bon Jesús, com el va veure si-centes o set-centes passes enfora, diu al apòstol Sant Juan:

—Juan, ves a demanar almoina an aquest soldadet.

Sant Juan s’en hi va, cridant amb tota sa força:

—¡Qualque coseta, soldadet, per amor de Deu! ¡Per amor de Deu qualque coseta!

—¿Que dius? cridá es soldat, com el sentí.

—¡Un poc de caritat per amor de Deu!

—Jo només tenc un pa i tres doblers, i encara poría anar a combregar, diu es soldat; pero no res, acoste’t, i mos ho partirem com a bons germans.

Ell xapa es pa i n’hi dona mitx.

—Jas aquest dobler, li va dir llavò, i n’hi dona un. Te’n toca mitx més: com no’l porem xapar, el boleierem. ¡Vaja! digués: ¿cara o creu?

—Deixau-ho anar, diu Sant Juan; ja’m basta lo que m’heu donat. Per amor de Deu sia, i que Deu vos guard.

—¡Amèn! això es que hem mester, diu es soldat, i seguí cap envant i Sant Juan cap enrera:

—¡Que tal! digué el Bon Jesús. ¿Ho veis com té bon cor aquest soldadet? Mira tu, Jaume, ves-hi també, i demana-li qualque cosa més per amor de Deu.

Sant Jaume ja es partit. Com es soldadet s’en anava ben acanalat, hagué de trompitxar ferm per agafar-lo.

D’un troç enfora se posa a cridar:

—¡Qualque coseta soldadet, per amor de Deu! ¡Per amor de Deu qualque coseta!

—¿Que ja torna esser un altre? digué es soldat. ¡Ell venen espessos ferm! ¡I per paga jo puc fer moltes llargueses! No-res, faré vía i per ventura no m’agafará.

I allargá més es pas. Sant Jaume s’en tem, i arranca de córrer, crida qui crida:

—Per amor de Deu qualque coseta!

—¡Ja t’he sentit i re-de-sentit! deia es soldadet. ¡Ja he donat a un altre la mitat de tot quant duia! ¡I he de passar un camí ben llarg, i encara no he tastat res!

Com veu que aquell no s’atura de cridar i que ja li es ben aprop, l’homo, ja més de mig cremat, pega tirada a un rebroll d’un uiastre que hi havia su es camí, i diu brandant es venable:

—¡Acoste’t, veurás si t’en donaré qualcuna de coseta amb aquest!

Sant Jaume no s’aturá fins que li va esser just devant; i heu de creure i pensar que es soldadet en va tenir tal compasió, que sa verga li cau de ses mans, fa dos trossos des mig pa i n’hi dona un.

—Jas, li diu llavò, en tendrem un per-hom.

I li doná un dobler.

—¡Deu vos pag la caritat! digué Sant Jaume, i se’n torná correns a comptar la feta.

—¡Que tal! digué el Bon Jesús. ¿E-hu veis si té cor aquest soldadet? No-res, ves-hi tu ara, Bartomeu a demanar-li també qualque coseta.

Sant Bartomeu pren es bobiot, i de d’allá corre qui corre. Destría es soldadet, i se posa a cridar amb tota sa força:

—¡Soldadet! ¡o soldadet! ¡qualque coseta per amor de Deu! ¡per amor de Deu qualque coseta!

—¡Altre bony m’ha eixit! digué ell quant el sentí, i el va veure que s’en venía tan atacat. ¿Qué se deuen esser pactats? ¡No; i estic bò jo per donar, i encara no ha passat res avui p’es meu canyó! No res, arrancaré de córrer, i per ventura no m’agafará.

I ja li va haver estret, i de d’allá, tant com en poría treure.

Sant Bartomeu s’en tem, i si es soldadet corría molt, ell corria més, i hala qui hala tot dos, aquesta es teua aquesta es meua; i com més anava, més viva i més forta resplendía sa veu de Sant Bartomeu cridant: ¡Qualque coseta per amor de Deu! ¡per amor de Deu qualque coseta!

Es soldadet, veent-se perdut de tot, pega tirada a un altre rebroll d’uiastre que, afina su es camí, s' atura per esporgar-lo, i fent uns alens ben grossos, se posa a dir:

—¡Aquí t’esper, gran traïdor! Arrambe’t, per un gust… i veurás si te’n donaré de cosetes més que no’n voldrás. ¡Grans balitres! ¿Un roagó de pa que me queda, el me voleu espampolar? ¿Que sereu el dimoni per esser molts i per demanar? ¡Vos dec haver de mantenir tots jo, quant necessit que’m mantenguen a mí!

Pero ¿que me’n direu? Ell com se va veure Sant Bartomeu devant, que ja el poría tocar amb sa má, torna sentir dins es cor una compassió tan viva, tan fonda, que sa verga li cau de ses mans; i diu:

—¡Vaja! vau-t-aquí tot, tot quant duc, i Deu ja proveïrá, i en sortirem d’una vegada!

I li dona es troç de pa i es dobler que li quedaven.

—¡Deu vos pag la caritat! diu Sant Bartomeu, i se’n torna correns cap an el Bon Jesús a contar-li la feta.

—¡Qué tal! digué el Bon Jesús: ¿E-hu veis si té bon cor aquest soldadet? Sobre-tot, s’ha guanyat bé un premi, i le-hi hem de donar. Jas tu, Felip, aquesta motxilla. Dula-hi, i fes-li a sebre que en dir a qualsevol cosa: —¡hala tu dins sa motxilla!— no tendrá més remei que haver-hi d’entrar.

Sant Felip pren sa motxilla, i ja es partit.

A força de córrer molt, arriba a colombrar es soldatet, i se posa a cridar ben fort:

—¡Soldadet! ¡o soldadet! ¡Escoltau un poc! ¡aturau-vos una mica! ¡Esperau-me, per amor de Deu! ¡Aturau-vos!

—¿Que ja hi tornam esser? digué es soldat, com el sentí. Sobre-tot ¡ell será mal de fer que jo don res!

I Sant Felip que no s’aturava de cridar com un desesperat:

—¡Uei! ¡aturau-vos! ¡aturau-vos! per amor de Deu!

—¿Que dimoni voleu, tant de cridar? arribá a dir es soldadet. Ja hu he donat tot; ja estic com un jonc de fuyes.

—¡Aturau-vos dic, si voleu estar bé! diu Sant Felip.

—¿Que deis que fareu? digué tot cremat es soldadet, i s’aturá.

—¿Que faré? Vet-aquí aquesta motxilla.

—¡Buida?

—Sí-fa.

—¡Vaja quin present! ¿i que l’he de reprémer?

—Mirau, en dir a qualsevol cosa; —¡hala tu dins sa motxilla! aquella cosa no tendrá més remei que haver-hi d’entrar.

—Dassau idò, i per amor de Deu sia, diu es soldadet.

—Tot sia per amor de Deu, diu Sant Felip.

I cadascú pren per sont vent.

Es soldadet, camina caminarás, arriba a una ciutat, i no vos dic res si en duia de rusca i de rues an es gavaig.

Passa per devant un forn, veu una postada de pa, tret de l’hora, que feia menjera:

—¡Hala un pa d’aquets dins sa motxilla! digué tot remolest.

I un pa d’aquells zas s’en aná dins sa motxilla.

—Bé me va, diu es soldadet.

Afiná més envant una botiga de porquim, farcida de sobressades, cuixots, corters de xuia i botifarrons. Ja hu crec que digué:

—¡Hala un fil de sobrassades i un fil de botifarrons dins sa motxilla!

I un fil de sobrassades i un fil de botifarrons zas s’en anaren dins sa motxilla.

—No-res, digué ell, ja tenim per dinar i sopar.

S’asseu as mig d’una plaça, devora una font, xapa es pa i una sobrassada i un botifarró, i venga una bocinada de cada cosa, i ben espesses que les pegava, i amb una gana mai vista.

Se posa una panxa com unes xeremíes, i ja es partit a passetjar la ciutat.

Tresca qui tresca carrers, topa un flotó de gent. S’hi acosta, i va veure que enrevoltaven una senyora que demostrava estar tota afligida i acongoixada.

—¿Que hi ha res de nou? digué l’homo, tot rabent.

—¡Maldement no hi hagués tant! digué sa senyora. ¿Que sou estern vos?

—Si, senyora, per servir-vos.

—Idò mirau si e-hi ha de nou… o de vei; que jo som senyora d’aquesta gran casa que teniu devant, i fa una partida de setmanes que m’en he haguda d’anar perque e-hi surt por, i fins ¡tot els homos més valents i acorats no hi volen jeure, quant i més estar-hi.

—¿No e-hi volen jeure? Ell los basta poc, segons veig.

—I vos ¿que hi jauríau?

—Anit meteix, i un bon favor que’m fareu si m’hi deixau jeure, que no hauré d’anar a cap hostal.

—Vos sou qui em feis es favor, diu sa senyora. Jau sa clau.

Es soldadet la pren, l’afica dins es pany, obri, entra, tresca tota la casa, no veu fressa de res. Vengué sa fosca, encén es llum, fa foc, se senya per passar el Rosari, i, resa qui resa, frig una pellada de taiades de xuia, sobrassada i botifarrons.

Quant llevava sa pella des foc i trabucava, sent una veu per sa xemenea, que deia:

—¡Jo caic! ¡jo caic!

—¡Cau! diu es soldadet. ¡Com no éts en-terra ja!

I tutup, caigué un dimoni. ¡Jesús Sant Antoni! i ja es partit a enrevoltar sa taula.

Es soldadet, com si res fos estat, se posa es plat devant, diu es Pare-nostro, se senya i venguen taiades; i vos assegur que totes ses dents, claus i caixals feien feina per llarg.

Al punt torna sentir una altra veu que devallava per sa xemenea, i deia:

—¡Jo caic! ¡jo caic!

—¡Cau! diu es soldadet. ¡Ja hauries d’esser enterra!

I tutup, cau un altre dimoni ¡Jesús Sant Antoni! i ja es partit derrera es primer, enrevolta qui enrevolta sa taula.

I es soldadet, dassa qui dassa, bones bocinades, lo més xalest, sensa fer gens de cas d’aquells enrevoltadors banyarruts.

¿Que m’en direu? Ell en caigueren fins a nou de dimonis per sa xemenea i tots enrevolta qui enrevolta sa taula.

Un que era més alt que tots, i tenía més bon banyam i sa cova més enrevoltada, diu an els altres:

—¡Vaja, preníu-li una taiada an aquest revel·ler, que menja tant descansat!

—¡A-poc a-poc! diu es soldadet; ¡fins aqui serem amics!

_¡Preníu-n’hi una, vos dic! torna cridar aquell.

—¡Veam idò, qui será s’estirat que s’hi atanç, s’esclama es soldadet. Les he frites per mí, i no per voltros.

Es dimonis petits no gosaven cumplir ses ordes des gros, que com més anava, més fort cridava:

—¡Preníu-n’hi dic! ¡depressa!

Es soldadet al punt digué:

—¡Ja m’heu fet mal-de-cap amb tant d’estabeig! ¿Veam si no’m deixareu sopar a-pler, fòtils morts?

Llavò se perpensa, i diu:

—¿I amb aquestes he d’estar?

Pega grapada a sa motxilla, l’obri, i crida amb tota sa força:

—¡Hala, tots dins sa motxilla!

Ell aquells dimonis e-hi hagueren d’entrar com dos i dos fan quatre.

Tot-d’una que los hi tengué, ferma sa boca ben estreta, i ca’s ferrer falta gent.

E-hi arriba, i diu:

—¡Mestre, una calda depressa an aquesta motxilla!

Es mestre crida es fadrins, posen sa motxilla demunt s’encruia: agafen es martell i es mais, i hala petits tum-tatam, tum-tatam, tutatatam, fins que tot esseu cos brollá de suor.

—Ja li valdrá, diu es soldadet.

Obri sa motxilla; i vos hauría fetes moltes riaies veure aquells dimonis, un amb ses banyes rompudes, s’altre sensa, aquest amb sa cova capolada, aquell amb so cap esflorat, tots caminant a la biorxa, traguent foc p’es queixals i espires p’els uis, amb sa coa a’s mitg de ses cames, i fogint així com poríen.

Es soldadet aná a contar es pas a sa senyora de la casa, ¡estigué amb ella una quinzena de dies, ben menjat i ben begut.

An aquella casa no hi torná sortir por.

Sa senyora, tota agraïda, volía carregar de dobles de vint es soldadet, pero només n’hi pogué fer pendre un quern.

I parti, més xalest que un passarell.

Camina caminarás, arriba a una altra ciutat, i la troba tota alçada, que no hi havia qui s’hi oís.

—¡Que es això? demana ell.

—¡Qué ha d’esser, soldadet! li contestaren. Que es nostro Rei tenía una guerra amb un altre, no guanyava mai; i, perdut de tot, va invocar el dimoni. El dimoni li surt, i li diu: Te faré guanyar, pero dins un any i un dia hem de passar contes, i m’has de donar lo que’t demanaré. I ell va dir: Feta está sa barrina. Va guanyar sa guerra. Demá fa un any i un dia, i el Rei veu segur que’l dimoni lo que li demanará, será s’ánima. Per escaparse’n, ha enrevoltat ca-seua de centinel·les: en té una bona partidaa cada portal, i ell diuen que está dins sa cambra de més endins, voltat de tot es senyoriu i de tots es majors, i es lo meteix d’un sentenciat a mort.

—¿I això es tot? diu es soldadet.

—¿Que trobau que no basta?

—¡Ell no hu paga es parlar-ne!

I lo en-demá matí se presenta a ca’l Rei.

Ses centinel·les des primer portal no el volíen deixar passar; pero ell parlá tan granat i va moure tal alguer, que a la fi el deixaren passar.

Encara li costá més passar es segón portal, i sobre tot es tercer. No tengué aturai fins que posá es peus dins sa meteixa cambra del Rei.

Tots el se miraren de cap a peus; ningú e-hi va haver que el conegués.

—¿Será cas que sia el dimoni aquest? pensaren tots, i ja estigueren drets amb s’espasa desenveinada.

El Rei no sabia aont posar-se. Duia sa corona i es soldadet el va conèixer.

—¡Senyor Rei, li diu, no haja por de res! ¡Mentres me tenga a mí, estiga descansat! Bé en poren venir de dimonis, pero ¡desgraciat des qui s’atans a tocar-ii ni un fil de sa roba!

Com el Rei i es demés el sentiren i el veren tan resolt i determinat, cobraren una mica de coratje. Des cap d’un poc, tac, compareix un escabotell de dimonis, dient:

—Senyor Rei, tractes son tractes. Li férem guanyar sa guerra; avui fa un any i un dia: venim a passar comptes. Es comptes son que ha de venir amb noltros.

—¡Vos sereu atropellats un poc massa amb so xarrar! ¿Ai anem amb noltros? ¿I que no e-hi ha més?

—Tractes son tractes, deien es dimonis. ¡Que mos donen lo que es nostro! ¡Lo que mos importa es s’ánima del Rei!

—S’ánima del Rei, diu es soldadet, bé está allá aont es; i no es amb ell que les heu d’haver, es amb mí: i m’engana que en sortigueu amb bon nom.

Es dimonis el se miraren bé, quant el sentiren parlar tan estirat, i tots a la una cridaren:

—¡Ja es es soldadet de sa motxilla! ¡qui es pot salvar, que es salv!

I hu donaren a ses cames, i no s’aturaren fins an es recó més endins del infern.

Era que dins s’escabotell hi havia aquells nou de sa calda.

El Rei i los seus feren un alè ben gros; i anaren a donar una aferrada p’es coll an es soldadet.

Pero estant amb aquestes, tac, se presenta un altre escabotell de dimonis, i ben envidats i xarpats que anaven, xarrant p’es colzos, i dient:

—Senyor Rei, pactes son pactes, li ferem guanyar sa guerra. Avui fa un any i un dia. Venim a aclarir comptes. Es comptes son que ha de venir amb noltros.

—¡Altre pic, Toni Colau! s’esclama, tot cremat, es soldadet. ¡Mirau que’n teniu poca de criança! ¡Quin marinatje, senyor! No res; ¡acostau-vos, paparrers, no-ninguns, taianassos! ¡Veam qui es s’atrevit de voltros que’l toca an el Rei!

Es dimonis venien tan comptes fets, i tan poc se fixaren en so soldadet, que s’aborden a sa presa, i ja anaven a clavar-li ses ungles.

Pero es soldadet obri sa motxilla, i los pega crit:

—¡Hala, tots dins sa motxilla!

Bé esperonetjaren, bé en feren de potadetes; pero tots, un derrera s’altre, s’hagueren de aficar dins sa motxilla.

Es soldadet, com los hi tengué, ferma sa boca ben estreta, i diu:

—¡Senyor Rei, a ca un ferrer tenim ses feines!

Se’n hi van i diuen:

—Mestre, una calda an aquesta motxilla.

La posen demunt s’encruia; es mestre i es fadrins ja han agafats es martell i es mais, i hala qui hala amb tota sa força tum-tatam, tum-tatam, tutatatam, fins que pogueren tornar alè.

Es soldadet obri sa motxilla, i aquells dimonis tot esconrats, arrenyonats, ablanits i afollats, així com pogueren, cametes me valguen cap al infem abans de més raons, i no varen voler sebre res pus del Rei ni de qui pregava per ell.

El Rei carregá de dobles de vint es soldadet de sa motxilla, que se’n aná a ca-seua, i trobá encara sa mareta viva, i fadrina s’al·lota que festetjava abans d’anar-se’n an es servici. Se casaren i va viure amb elles ben a-pler una mala fi d’anys; i sempre que volgué tirar un quem de dobles de vint, el tengué dins sa butxaca. Així e-hu veiem de tots noltros si convé; i Deu no mos deix morir que no mos haja perdonats. Amèn.

Torre Nova, Janer 1896.