—La me comptá Na Juana Aina Florit, alies Barratera, de Sineu.—
AIXÒ era i no era una fadrineta, de nom Catalineta, etxerevida i bona al·lota ferm. Son pare era viudo, naturalment, perque sa dona sa morí.
I heu de creure i pensar i pensar i creure que el Rei que hi havía, era tan esquitarell sobre viudos, que no los poría veure amb uis que tengués. Deia que no donaven passa dreta i que tots mereixíen passar a ses mines des sofre.
I s’arribá a enforiolar tant i tant contra’s viudos aqueix Rei, que feu fer unes dictes que dins un més si havíen d’embarcar tots quants n’hi havía dins tot es reinat, i que es qui tornaría a Mallorca sensa esser casat, li faría taiar es cap i es coll per compostura.
I allá hauríeu vist tot es viudim, viudam i viudum fer s’aviona a veure si trobaríen cap bergantella amb-e quí porer-se carregar la creu del sant matrimoni, i no haver d’abandonar Mallorca sensa més ni pus.
I es que veien que no’n trobaríen cap d’al·lotellota que volgués posar amb ells es coll devall es jou del sant matrimoni, ja foren partits a fer sa trocelleta per donar-ho a ses cames abans des día senyalat a ses dictes del senyor Rei.
Es pare de Na Catalineta va esser un d’aqueis que no va tenir tranc de trobar-ne cap de tan blaia que’l volgués; i per aquest motiu, arribat es dia que ses dictes del Rei marcaven, se va haver d’embarcar amb una tracalada més de viudos que havíen tengut tan poc tranc com ell per ginyar cap dona a posar amb ells es coll devall es jou.
L’homo deixa comanada Na Catalineta a una dona véia un poc parenta seua, i an es moment de partir digué a s’al·lotona:
—¡Vaja, Catalineta! ¡a veure que vols que’t duga de fora-Mallorca, a’s día que jo’n puga tornar!
—No importa que’m dugueu res, diu Na Catalineta; lo que importa que torneu vos ben prest.
—Bono, diu ell, idò te duré un reim, es més gros que trobaré en-lloc.
Amb això ell s’embarca amb sos altres viudos, i Na Catalineta, bé hu poreu pensar, plora qui plora, tota desconsolada, que no hi havía qui la pogués aconhortar.
Aquella tracalada de viudos, com foren a fora-Mallorca, cadascú pren per son vent, uns per la dreta, altres per l’esquerra, uns cap a llevant, altres cap a ponent, uns cap a tremuntana, altres cap a mig-jorn, tots amb un cap ben viu i uis espolsats, vel·lant totes ses caigudes, perque lo que ells pensaven:
—Si noltros no miram per noltros ¿qui hi mirará? Si noltros no feim es nostros comptes, ¿qui els-e fará? Ell ja’s sab que «qui poc t’atany, poc te plany».
Aviat varen veure es desbarat que havíen fet de no casar-se a Mallorca, fos amb qui fos, per allò que diu s’adagi: val més lo dolent conegut que lo bò a conèixer.
I ¿que no sabeu quina la feren aquells viudos, amb s’anyorança de Mallorca que els-e petxucava massa fort? Se posaren a cercar dona com uns rabiosos per porer-s’hi casar i copar-li cap a «sa Roqueta».
No poríen triar gaire perque ses dones de per allá així meteix e-hi feien nassos a s’haver-se d’embarcar, pero acabaren per allargar-hi es coll, perque ¿que ha de fer una dona, si l’enviden per casar? i més si ja es empesa d’anys i encara negú l’ha escomesa sobre aquesta cosa que du tant sa gent en revolt.
I així que se casaven aquells viudos, s’aficaven amb sa seua «costella» dins sa primera barca que trobaven, i ¡cap a Mallorca falta gent!
Es pare de Na Catalineta va esser un d’aqueis. N’arribá a trobar una de beneita que li feu bon sò; se casaren, i dins pocs dies ja prengueren barca cap aquí.
Pero heu de creure i pensar i pensar i creure que, com varen haver saupades áncores i esteses ses veles, sa barca va dir: —No’m moc.
I allá patró i mariners tot apurats perque sa barca no se bategava; i allá tot-hom: —¿Que será això? que no será? com es i com no es que ara sa barca ha posat peu fiter?
Es patró, a força de fer-se cloquetjar es cap, arribá a dir:
—¿En no esser que siga que qualcú de noltros haja fet cap descuit? Pensau-hi tots bé a veure si n’heu fet cap!
I allá mariners i passatgers tots pensa qui pensa si havíen fet cap descuit, fins que son pare de Na Catalineta, s’enverga un grandiós toc an es front, dient:
—Ja som jo que he fet es descuit! Vaig prometre a sa meua fieta que li duría un reim, es reim més gros que trobaría, i no hi havía tornat pensar pus.
—Hala idò! diu es patró. Ja poreu esser partit més que depressa que barca aturada no guanya nòlits.
—Pero ¿i aont m’en hauría d’anar, per trobarne prest de reims grossos? diu aquell.
—Aont? diu es patró. Anau a ca’l «Rei-Moro amb set pams de morro», que es allá ont n’hi ha de més grossos de reims. Es un grandiós verger que fa un cucaió a’s mig, i just an es cucaió e-hi ha ses cases del Rei-Moro i devant ses cases es parral que fa aqueis reims. Té ubert per tot, e-hi poren entrar peu pla. Si no feis gens de fressa ni trepig de res, vos ne poreu dur es reims que volgueu, i negú vos dirá com va la vida. Ara si feis gens de trepig o cap mica de fressa de res, sortirá el Rei-Moro, i vos ne fará qualcuna que vos sabrá greu, perque les té massa gelosos an aqueis reims.
I ¿que fa son pare de Na Catalineta? Se posa ses cames an es coll, i ja li ha envelat cap an es verger del «Rei-Moro amb set pams de morro». Camina caminarás i cap envant te farás, arriba aquell homonet an aquell ditxós verger. Va conèixer que hu era perque era gran gran, i feia un turó agüionat a’s mig amb unes cases an es cucaió i un grandiós parral devant, i tot ubert i esbadellat: portals, portaces, finestres i finestrons, sensa que vessen lluir cap ánima en-lloc.
Aquell homo inspeccioná una mica la cosa per veure ses entrades i ses sortides d’aquell verger a fi de porer-se’n escapar més que depressa tot-d’una que hagués cuït es reim, i que no’l poguessen haver a cames.
Badant uns uis com uns platets i anant descalç i de puntes de puntes, per no fer gens de fressa ni trepig, s’acostava s’acostava a ses cases per un caminal ben ample i ben llis que hi duia. Bé mirava a fit a fit cap envant, cap enrera, a la dreta i a l’esquerra a veure si guiparía negú nat del mon, i res.
Fent-se sempre cap envant, com s’en va tèmer se trobá baix des parral de devant ses cases des verger.
¡O quina reimada que duia aquell parral! ¡quins reimots tan grossos i tan grossos, amb uns grans com a mel·les, pero no de ses menudes, sino de ses més afavorides!
Pero, quant e-hi allargá es braç per cuir-ne un, notá que tots teníen set campanetes penjades; i uns les teníen de plata i ets altres les teníen d’or.
—Es que les tenen d’or, diu ell, serán es millors. Pero ¿i com poré cuïr cap reim d’aqueis sensa remenar aqueixes campanetes? I si en remèn cap, sonará, i ja estará fet de mí! Sortirá el Rei Moro, me posará ses mans demunt, i ja no’n cantarán pus galls ni gallines de mí!
Pensa qui pensa com en sortiría de tal enderivell, li vé una idea del dianxa. An aquella carrera hi havía pols, ell e-hi fa un roi, fa fanquet i pastat, n’umpl ses set campanetes d’un d’aquells reims més disforjos a fi de que’s batai no s’engronsás gens i no tocás. Per això agafa aquelles campanetes d’una en una, i amb una má la subjectava per que no se mogués i no engronsás ses altres, i amb s’altra má l’omplía d’aquell pastat. Així les empastissá totes, i a-les-hores, maldement s’engronsassen, ja no tocaven.
Llavò l’homo cui aquell reim disforjo, l’embarriola amb un parei de llenderines que duia aposta; i, com el tengué ben embarriolat que ja anava a donar passa per fogir més que depressa, e-hi va haver un dimoni de mosquit, que s’en anava volant volant, sensa mirar per ont prenía i zas! pega de cop descuit dins un aranell des nas d’aquell homo, i ja hu crec que li fa fer un atxem ben fort.
Fer aquell atxem i sortir tot rabent el Rei-Moro amb set pams de morro, va esser tot-u.
—¡Ah gran re-de-polissó! diu el Rei-Moro. ¿Vol dir, sensa demanar-me d’orde, te’n dus aqueix reim? ¡Ja sabrás jo qui som! ¡com tenc set pams de morro!
El Rei-Moro li embotona un braç i li ferma una cadena allá meteix; i aquell malenat se posa a dir amb un plors desfet:
—¡Amollau-me, senyor Rei! amollau-me per l’amor de Deu i per amor de sa Mare! ¡Jo vos assegur que no hu feia per mal! ¡jo vos ho jur! Es que tenc una fia a Mallorca; i, com me vaig embarcar li vaig prometre que, en tornar-hi, li duría un reim, es més gros que en-lloc trobaría… i com es reims d’aqueix parral e-hu son es més grossos que mai hagués vists en-lloc, per això es que havía cuït aquest. Pero si tan de greu vos sab, senyor Rei, jo el deixaré an aquest reim, sols que’m deixeu fogir i tornar a Mallorca.
—Ah! diu el Rei-Moro, ¿vol dir tens una fia tu?
—Sí, senyor Rei, que ha nom Catalineta, s’al·lota més garrida, aguda i bona al·lota que trepitja terra! diu ell.
—I ¿que es fadrina? diu el Rei-Moro.
—Sí, senyor Rei! diu aquell. ¡Si encara corre es setze anys!
—Bono idò! diu el Rei-Moro. Ara meteix t’amoll, pero amb uns pactes: que li has de dur aquest reim, ella el s’ha de menjar tot sensa tirar cap gra, i d’aquí a un any i un dia la m’has de dur a ella aquí; i jo t’assegur que ni ella ni tu no vos queixareu de mí!
Aquell homo, per escapar-se de ses ungles del Rei-Moro, va dir que sí a tot: i carregat amb aquell reim disforjo ja li ha copat a sa barca, que estava dins es moll espera qui espera.
Arriba a sa barca, i tot-hom mira qui mira aquell reimot, i negú se’n poría avenir.
Tornen saupar áncores i estendre ses veles es mariners i aquella barca pren sa fua, i cap a Mallorca vent en popa!
Lo endemá ja hi arribaren. Com aquell ja no era viudo i venia amb sa dona, prou que no l’aturaren de desembarcar. Se presenta a ca-seua amb sa dona i aquell reim disforjo, i poreu fer comptes Na Catalineta si hi degué estar contenta de tornar veure son pare, maldement tornás casat. Pero lo que li vengué més de nou, va esser aquell reim que li duia son pare que li digué que’l duia just per ella, i que negú en poría tastar cap gra ni aixengló més que ella, que el s’havía de mejar tot.
Na Catalineta el va pendre per compte seu an aquell reim, i en menjá fins que n’hi hagué gens, i ben saborós que el trobava, com un sucre; pero poc s’ho pensava ella que aquell reim li hagués de arribar a dur sa coa que li dugué.
Idò heu de creure i pensar i pensar i creure que, com Na Catalineta s’hagué acabat aquell reimarro, —lluny de la vista, lluny del pensament, —ja no hi torná pensar pus, i anava lo més xaravel·la amb son pare i sa mare manllevada, que la tractava com si fos estada sa mare propia, de bona al·lota que era aquella infanta.
No anava tan xaravel·lo son pare, sobre tot quant comença a acostar-se s’any i un dia de sa feta des verger del Rei-Moro i de sa promesa que va fer de menar-hi Na Catalineta.
L’homo se posá a anar mújol i mújol, mostii i funest.
—Mon pare, ¿que teniu? li demanava des-i-ara Na Catalineta.
—Res, deia son pare.
—No, deia s’al·lotona, vos teniu cosa. Sa vostra cara no ment! Vos teniu qualque corcor que vos roega. Es cor m’ho diu que teniu cosa; i ja hu sabeu que es cor no ment.
Tres dies abans de cumplir-se s’any i es dia que el Rei-Moro li havía donat de temps per menar-li Na Catalineta, crida aquesta dins sa cambra, s’hi tanca amb ella, i tot-d’una romp amb un plors desfet.
—¡Catalineta, fieta meua estimada des meu cor! li va dir amb un xinglot ben alt de punt. ¡Se fa precís dir-t’ho! Amb s’idea de dur-te de fora-Mallorca es reim que t’havía promès, me vaig aficar dins es verger del Rei-Moro, perque, me digueren que hi havía es reims més grossos de tot lo mon; i com en vaig haver cuït un, faç un ois, el Rei-Moro me sent, surt, me posa ses ungles demunt, i me fa benes si no li arrib a prometre que dins un any i un dia jo te menaría allá. De manera que hauría colada la vida jo si no faç aqueixa promesa. La vaig haver de fer; pero ara no’m basta cor per cumplir-la.
—No, mon pare, va dir s’al·lota. Lo promès sía atès. Jo no vui que faceu sa vostra paraula dolenta. Me vareu prometre an el Rei-Moro? Menau-m’hi, i será lo que Deu voldrá! Deu no abandona negú mai!
I son pare allá plora qui plora com un nin petit.
—¡Com jo hu veig! deia ell. ¿Aont havía d’anar jo an aquell bo de verger del Rei-Moro? ¿Aont vaig tenir es cap amb so anar a prometre aquesta fiona meua an el Rei-Moro? ¡No tenc altra cosa més que aquesta fiona, i haver-la de dur an aquest bo de Rei…!
I per aquí l’haurás. Aquell homo no hi sabía donar passada a tot allò; pero no tengué altre remei que posar-se dins una barca amb se seua fiona Na Catalineta; i es dia que feia s’any i un dia de sa promesa, arriben an es verger del Rei-Moro.
El Rei-Moro els havía vists venir, i ja les surt a l’encuantra amb sos set pams de morro; i, com veu Na Catalineta tan garrida i gaiarda, no vos dic res si li entra per s’ui dret i si li agrada a caramull!
—Escoltau, son pare! diu el Rei-Moro. Aquesta fia vostra val un mon. Jo no vos vaig dir que la’m menásseu per tenir-la per criada ni per esclava ni per cap altra cosa lletja, sino per casar-m’hi, si m’agradava. I com m’agrada massa, la vos deman per casar.
Aquell homonet i sa seua fia, com sentiren allò, romangueren sensa polsos; se pensaven somiar; e-hu veien i no hu creien, tan gros i tan gros e-hu trobaven.
—Vaja, diu el Rei-Moro, digau una paraula, un bon sí o un bon no.
—I tu que hi dius, Catalineta? s’exclama son pare.
—¡Jo faré lo que vos direu! respòn s’al·lotona, tota empegueïda.
—A un qui l’han de matar, diu aquell homo, li donen tres dies. Donau-mos-ne tres també, senyor Rei, per pensar-hi.
—Bono idò, diu el Rei-Moro, arribau, i estareu dins es meu casal, aont no vos faltará res que vulgueu. En voler res, digau: —«Ombres del Rei, tal cosa o tal altra». ¡I tot-d’una sortirá una ombra, i vos durá aquella cosa.
Dit això, el Rei-Moro va descomparèixer, i no’l veren pus blanc ni negre aquell horabaixa, ni lo endemá ni lo endemá passat.
Na Catalineta i son pare se’n entren dins es casal des mig des verger, així com el Rei-Moro les havía dit; i va esser un casal que no tenia fi de gran i de ben amoblat i de ben enllestit; no hi mancava un amèn.
I tot eren ombres que anaven i veníen des-i-ara, i totes zas! una bona capada de cortesía a Na Catalineta, com si fos el Santíssim.
¿Que me’n direu? Ell com va esser fosc que ja era hora de sopar, una ombra d’aquelles fa senya a Na Catalineta i a son pare de que la seguissen.
La seguixen, i els-e mena dins es menjador, les fa seure a sa taula que estava parada per tot-dos.
S’hi asseuen, i compareixen un estol d’ombres, una amb una greixonera de sopes ruiades amb ous, una altra amb uns escaldums, un altra amb un pollastre rostit, amb una oloreta que feia tot allò i una menjera, que no us poreu figurar.
¿Que m’en direu? Ell Na Catalineta i son pare cobraren coratge, i feren una sopada de primera, perque no havíen tastadet res en tot lo sant dia, amb so trastorn que duien.
Com varen haver sopat, aquella ombra que les havía mostrat es menjador, les mostra una cambra per-hom, dues cambres veinades, que era mal de dir quina estava més ben endiumenjada de totes ses coses que escauen a una cambra.
Cadascú entra dins sa seua, i posa ets ossos de pla damunt es llit, acluca ets uis, i fins lo endemá dematí, sol sortint, no les tornaren badar, tan a pler dormiren Na Catalineta i son pare.
Sobre-tot, ell s’aixecaren; com va esser hora de berenar, una ombra els-e fa senya d’entrar an es menjador; e-hi entren, s’asseuen en taula, altres ombres les duen una truita d’ous i sobrassada, que no la se pogueren acabar. Llavò surten a estirar-se ses cames per dins es verger; i, com va esser hora de dinar, una ombra els-e va a cercar, i els-e mena dins es menjador, les fa asseure a sa taula, i no hu volgueu sebre es dinar que aquelles ombres els-e dugueren; arròs engrogat, aufegat dolç, porcella rostida, greixonera de brossat, tota classe de fruita i un vi d’aquell més entremeliat. Redons de tot, s’alçen de sa taula, se’n tornen per dins es verger, prenen redòs dins es casal com se la hora-baixando, a hora de sopar ses ombres fan lo meteix que s’altre vespre, i després a jeure falta gent!