—(La’m contaren En Tomás Adrover i el sen Pere Gotze de Manacor i Mn. Juan Ferriol, de Sineu).—
AIXÒ era un pare que tenía quatre fiis, que havíen nom Bernat, Antoni, Miquel i Juan.
Quant se morí no més los deixà un corp, un gall, un moix i una faus. Es major s’aferrà amb so corp, es según amb so gall, es tercer amb so moix i es darrer amb sa faus.
En Bernadet un dia alsa es cap, i diu:
—Me’n vaig a cercar el mon.
Pren es corp, i de d’allà.
Camina caminaràs, des cap de set dies, devers mitjan cap vespre, arriba a unes cases de possessió. E-hi havía un lledoner davant, que parava mig cortó, i sa soca era buida i plena de retxilleres.
—Dins aquesta soca estaré bé per reposar una estona, va dir.
S’hi afica, i des cap d’un poc mirant-se aquelles retxilleres que claretjaven, diu:
—¡Mal estar e-hi deu fer aquí dins, amb tants de forats, un dia d’ivern! Per lo que ha d’esser bo, es per vel·lar. Ell deuen poder veure per tot.
¿I que fa ell? Se posa mira qui mira per ses retxilleres. Es portal de ses cases era just allà davant, i l’homo veia casi tant bé dins la casa, com si hi fos estat. I reparà que sa senyora i sa criada duien un trafec lo més alt de punt. Assetsuaixí sa criada surt de sa cuina amb un plat de bunyols de vent, i los tanca dins un rebost; i surt sa senyora amb un plat d’oreianes, i les tanca dins un altre rebost. Les veu que arreconen ets ormetjos, que agrenen, i adesen, i prenen altra feina, com si res fos estat.
Se fa vespre, arriba es senyor, i entra.
Com ja feia fosca negre, En Bernat surt de s’amagatai. Se’n va a ses portes, itoc! toc!
—¿Qui ès? diuen de dadins.
—Un pobret que damana posada per aquesta santa nit, diu En Bernat.
Li obrin, li diuen que sí. Com reparen es corp, li damanen:
—¿I això que duis, què ès?
—Un endevinador, contesta En Bernadet.
—¿Un endevinador? I endevina tam meteix? digué aquella gent, que com que no’l cregués.
—No’m mancaría altra que no endevinàs! deia En Bernadet.
No l’acabaven de creure. Es senyor se’n entre-sent, se presenta, i diu:
—¿I això endevina?
—Sí, senyor! contesta En Bernat.
—Veiam, feis-li endevinar qualque cosa? diu es senyor.
—Ell costarà poc, diu En Bernat.
—Vaja idò, diu es senyor, no sabent com aquell aucellot negre pogués fer res de bo.
Sa senyora i sa criada sí que s’ho creien poc que endevinàs.
—¿I què voleu que endevin? diu En Bernat.
—Qualsevol cosa, diu es senyor.
—¿Voleu que endevin que hi ha dins aquest rebost? diu En Bernat apuntant a un des dos que havía vists de dins sa soca des lledoner.
—Si fa, diu es senyor.
En Bernat tot-d’una diu an es corp:
—Ascolta, revel·ler, ¿que hi ha dins aquest rebost?
I li pega amb so puny estret damunt es cap, i es corp fa ¡¡¡op!!!
—¿Què ha dit? diu es senyor.
—Que hi ha bunyols de vent, diu En Bernat.
Sa senyora i sa criada tornaren més blanques que sa paret.
—¡Bunyols de vent! diu es senyor. ¡Sí que l’ha bollada! ¡Bon endevinador mos dus! ¡Bunyols de vent! ¡Ell jo no tenc recort de quant no se’n han fets an aquesta casa!
—Bunyols de vent ha dit! diu En Bernat, i bunyols de vent e-hi ha. Que hi vaja a mirar-ho.
—Per un desengàn teu hi aniré, diu es senyor. Se’n hi va, i ja hu crec que le hi trobà an es plat de bunyols de vent que sa senyora i sa criada havíen fets d’amagat d’ell.
Es senyor quedà amb sos cabeis drets.
—¡El dimoni es aquest animal! digué l’homo a la fi.
—¡No! i encara endevínaria una altra cosa! diu En Bernat.
—¿Quina? diu es senyor.
—Me pareix que endevinaría lo que hi ha dins aquest altre rebost! diu En Bernat, i apuntà a s’altre que també havía vist obrir, de dins sa soca.
—¡O quina pudor que fa aquest brut! diu sa senyora, com sent En Bernat. ¡Treis-lo defora, que m’acub!
—¡Una pudor que amarina! diu sa criada. ¡Ai que m’atura s’alè.
—¡Treis-lo defora, depressa dic! tornà cridar sa senyora, amb una cara més vermeia, que hi hauríen pogut encendre un lluquet.
—A poc a poc! diu es senyor. Ell no hi ha tant per tant. ¡E-hi ha coses que puden més! ¡Que endevin primer, i llavò ja’n parlarem!
Mentres sa senyora i sa criada feien estabetxos, En Bernat diu an es corp:
—Escolta, revel·ler, ¿que hi ha dins aquell altre rebost?
I li pega també amb so puny estret damunt es cap; i ja hu crec que s’animal va tornar fer ¡¡¡op!!!
—¿Què ha dit? diu es senyor.
—¡Que hi ha oreianes! diu En Bernat.
—¡Oreianes! digué es senyor tot astorat.
I ja no pogué estar que no se’n anàs a pegar rodada a sa clau. Obrí sa porta; i ja hu crec que hi va esser es plat d’oreianes que sa senyora hi havía tancat.
Sa senyora i sa criada, com veren allò, quedaren sensa paraula, tremolant com una fuia de poll. No sabíen a on s’havíen de posar.
Es senyor los donà un arrambatge, que les se cuidà a menjar; i no sé amb quin sant tengueren bo, que no los arrambà un venable d’uiastre que tenía a un recó per un cas de casos.
Ni elles ni ell tengueren talent de sopar; ara En Bernat pegà una panxada feresta.
Es senyor, lo endemà matí l’agafa i li diu:
—Mira, cost lo que cost, s’endevinador m’has de vendre.
—No pot esser, senyoret! deia En Bernat. No pot esser. No tenc altre tros de pa.
—Te dic que el m’has de vendre! deia es senyor. ¡Sabs que’l necessit de molt! Jo som un homo ric i ple; pero ses coses me falten, i no sé per on me prenen. Amb aquest endevinador poría esser que alsàs xella.
En Bernat deia que no poría esser, pero a la fi es senyor diu:
—No res, el te pesaré d’or, i no’m parlem pus.
En Bernat e-hi consentí. Dugueren unes balanses; dins una hi posaren es corp i dins s’altra durets d’or, i dobletes de sis lliures i de dotze, i dobles de vint, fins que es corp pega per amunt.
En Bernat aplega aquella doblerada, i toca el dos cap a ca-seua.
Es senyor lo endemà agafa es corp, i diu:
—Ja sé a on el posaré; fermat damunt sa culassa de sa campana de sa capella. Li comanaré que en veure fressa de res, la fassa remenar; jo sentiré ses bataiades d’allà on sia, i vendré amb quatre bots.
E-hu va fer així; i se’n anà a veure es tais de feina que tenía.
No era cent passet lluny, i sa senyora i sa criada ja teníen aquestes:
—¡Ah endevinador del dimoni! ¡El dimoni te’n ha de dur! ¡No n’has de fer altre!
—¡Vaja, si prens sa guinaveta, i si t’hi enfiles, abans de més remor! deia se senyora.
—¿Que no seria millor un trinxet? deia sa criada.
—No, una altra cosa, diu sa senyora. L’agafes amb una mà p’es còs i amb s’altra p’es cap, i li pegues torsuda de coll i altra, fins que el tengues escapollat.
—¡Sí, que ha pensat bé! diu sa criada.
Tota rebenta, ja es damunt se teulada, s’enfila p’es campanaret, agafa es corp p’es còs amb una mà; pero quant amb s’altra anava a pegar-li grapada an es cap, es corp zas! li entaferra espipellada an es nas, li clava es bec ben endins i tanca.
¡O quin bel tan fort i quins crits tan esglaiadors li escaparen a sa criada tot-d’una que se va veure d’aquella manera!
Es senyor ja era enforet, pero la va sentir de lo millor, i sentí també mateix ses bataiades que es corp i sa criada feien fer, estirant cada u p’es seu vent.
—¡Ja hi ha cosa! s’exclama ell, i gira en cova.
Com més s’acostava a ses cases, més fortes eren ses bataiades i més esglaiosos es remeulos de sa criada.
L’homo quedà amb sos cabeis drets, quant l’afinà encastellada damunt es campanaret de sa capella, i com d’aprop va veure que es corp la tenía amb so bec p’es nas.