—Me’n contaren troços el Sen Pere Juan Pistola de Sant Llorenç i Na Bet Llodrana Calona i En Gaspar Busquets de So’N Servera.—
AIXÒ era un patró molt ric que tenía un fii que havía nom Robert.
Son pare un dia li va dir:
—Ja som tornat vei, els anys me pesen massa: vat-aquá sa barca, i navega tu que éts jove. Lo que te comán, que no toques may an es port de sa cibolla blanca, perque s’hi campen malament.
—No tengueu ansia, mon pare, diu En Robert. Sa mare li digué:
—Fii meu, tén aquesta de mí: sempre i aont sevuia sies fes bé i no mires an a qui; qui bé fa, bé trobará.
En Robert un dia, abans de s’auba, amb sa barca al tip de concert, saupá áncores, i, vent an popa, de d’allá:
Troba un port topadís, ven sa barcada, i n’hi donaren més doblers que no volía.
I’home tornava ric i ple, i un dia demana an es mariners:
—Escoltau: ¿i es port de sa cibolla blanca aont es?
—No’n som molt enfora.
—Idò anem-hi, veam si s’hi campen tan malament com diu mon pare.
—Amb ell no mos hi aturárem mai.
—¡Vaja, no sieu coquins! ¡allá s’ha dit!
Es mariners varen haver de creure, per greu que los sabés.
Al punt e-hi foren devant: entraren, i veren que hi havía una gran ciutat.
Donen fondo, i En Robert, com si hagués tengut foc dins ses sabates, ja salta a terra, i a trescar s’ha dit.
Com se’n tem, se troba as mig d’una plassa ben gran, aont e-hi havía una cibolla blanca, tan grossa, que tenía ses fuies com entenes de molí, i s’ui com un abre de barca des més gruixats. Abaix de sa cibolla e-hi havía un remolí de gent. S’hi arramba, i veu que tenien un mort enrevoltat, i una partida li escopíen.
Com s’ho va haver mirat una estona, no pogué pus, i romp:
—¿Pero que diantre es això que feis?
—¿Que feim? responen aquells. ¿I això demanau? ¿Que sou nat d’avui i batiat d’ahir, o veniu de ses Erasses.
—Som un homo que no era estat mai an aquesta terra, i veig ara una cosa que no havía vista en sa meua vida.
—Idò heu de sebre, li digueren, que aqui e-hi ha sa costum de que, si un se mor amb deutes, el posen devall aquesta cibolla, i no’l poren enterrar que no estiga cabal, i tots aquells an a qui devía tenen dret d’escopir-li fins que estiguen pagats i satisfets. Aquest mort va fer s’endemesa de morirse amb més deutes que cobrances: per això está així com está, i li fan lo que li fan. ¡Fort! ¡més se’n mereix! hagués pagat allá aont devía! Perque ¿quina llei es aquesta de manllevar i endeutar-se i fondre sa suor dels altres, i que llavò es qui han fet es favor de deixar, es qui han feta sa somereta, s’hágen de pegar un cop a sa barra? Per això, ¿no vols que’t duguen devall sa cibolla en esser mort? Paga, com un dimoni, allá ont deus.
Com En Robert sent tot aquell manifest, recordant-se de ses paraules de sa mare: fes bé i no mires an a qui, s’esclama:
—¿I si n’hi hagués un qui pagás per ell, no’l poríen enterrar an aquest mort?
—Ja hu crec que sí! ¡i ben aviat! pero, ¿qui será es beneit que vaja d’aquestes merques?
—Jo, diu En Robert.
Haver gastada aquesta paraula ell, i deixar-se d’escopir es qui escopien, va esser tot-u.
—¿Que deis? ¿que deis, germá? cridaven tots enrevoltant-lo. Pagau, pagau fins a dobler i maia, i veureu que de prest hi estará tapat de terra aquest polissó.
—¡Uei! no insulteu es morts, que Deu ja los ha judicats.
—No res, pagau, i si’l mos tornam passar per sa garrova ¡que mos tiren d’una passa!
En Robert se va treure un serronot de dobles de vint, que feia por, i dany dany va monyir fins que va haver pagats tots es deutes d’aquell mort; i foren tants, que’l deixaren més aixut que una pellissa. An es pobre serró el va poder girar lo meteix d’una calça, i no hi hagué perill que’n caigués cap de duret d’or, dobleta, ni doble de vint: totes havíen volat… per enterrar aquell diantre de mort.
Així meteix l’homo va perdre ses riaies, i se’n torná a sa barca, tot mostii i consirós, pensa qui pensa:
—¡No es estada mala berba aquesta! ¡Tan meteix tenía raó mon pare de fer-me de present que no m’aturás an es port de sa cibolla blanca! Pero també e-hi ha que ma mare me va comanar que sempre fes bé i no’mirás an a qui. No res, ja hu veurem que será en esser cuit. ¿E-hu he fet? ¡Vaja per ben fet! i ¡fora engronyaments ni funestedats per això ni per altre tant!
Arriba a sa barca tot xaravel·lo, i es mariners no conegueren res.
—¿Que es anat bé, patró? li demanaren.
—Bé de tot, respòn ell.
I partiren, i no s’aturaren fins a ca-seua.
Com En Robert saltá a terra, son pare i sa mare ja l’esperaven, i poreu fer contes s’abraç i ses besades que li degueren donar i s’alegría que tengueren, veent-lo més sá que un gra d’ai i més xalest que una novía.
Pero com los contá sa passada des port de sa cibolla blanca, perderen ses riaies i quedaren de pedra. Son pare li doná un dalt-a-baix, que el se cuidá menjar, perque deia que ja le-hi havía advertit devant que no’n passás, i que per sa seua caparrudeça se’n havía duit tan gros perboc: ara sa mare, considerant que en so pagar es deutes d’aquell mort no havía fet més que observar lo que ella li havía comanat, torcía es coll, i deia:
—Un poc salat mos es sortit es fer bé aquesta vegada, fii meu; pero no e-hi ha remei: qui bé fa, bé trobará; i desgracies més grosses mos poríen haver succeïdes. ¡Deu mos n’alliber, si convé!
Des cap d’una mesada En Robert un dia agafa son pare, i li diu:
—Mon pare, ¿i que no hem de fer un altre viatje?
—Sí, pero no sia cosa que tornes passar p’es port de sa cibolla blanca. ¡Ara e-hu tenc de veu re si t’haurás escalivat de no creure! ¡Si’n passes, no et tornes presentar dins aquesta casa; que’t treuré defora!
—¡Jesús, Robert! deia sa mare; ¡no’n passes per amor de Deu! ¡creu ton pare! ¡pero creu també ta mare: fes bí i no mires an a quí, fii meu!
—¡No tengueu ansia! deia ell; tot anirá bé si Deu e-hu vol i María.
Se posa dins sa barca, ben carregada de pertret, seuparen áncores, i vent en popa i vela plena, de d’allá. Cerca que cerca un port topadís, volgué Deu que en trobás un; despatxá tot es carragament, i n’hi donaren més doblers que no volía: li ompliren un serronot que feia por, tot de durets, dobles de sis lliures, de dotze i de vint.
Ja se’n tornava a ca-seua ric i plè, i heu de creure i pensar que li envestiren unes ganes tan fortes de passar p’es port de sa cibolla blanca, i varen créixer tant i tant, que no pogué pus, i diu an es mariners:
—¡Cap an es port de sa cibolla blanca tenim ses feines!
—Pero, ¿i que dirá vostro’n pare? ¡Ell que era tan entès, tan avengut, no’n volía passar mai!
—¡Cap an es port de sa cibolla blanca dic! ¡Allá aont e-hi ha patró, no manden mariners!
Ells acalaren es cap, i varen creure.
Dins set o vuit hores, ja foren dins aquell port ditxós, donen fondo, i En Robert ja salta a terra, i a trescar la ciutat s’ha dit.
Com se’n tem, se troha dins sa meteixa plassa de s’altre pic, devant aquella cibolla disforja, i ara sí que era gros es remolí de gent que e-hi havia.
—¿Que farem? diu En Robert. ¿Que será un altre mort carregat de deutes?
S’hi arramba, i va veure que no era un mort que tenía enrevoltat, sinó una fadrineta que cuidava a fer ui de plorar, i que, encara que no tragués fesomía i dugués pintada demunt s’angunia aclucadora que roegava es seu cor, se veia que era sa cosa més garrida i gentil que s’hagués vista mai. Estava atracada a sa soca de sa cibolla per aguantar-se; devora ella e-hi havía un senyorot boca closa i que feia uis ferm. Un esgotzí, que s’arrabassava una cara de Caifás lo més al viu, anava i venía per dins es rol·lo que la gent deixava buit, i deia amb una veu que esquerrinxava ses oreies i resplandía dins es cervell:
—¡Mil lliures a la una! ¡Hala, qui e-hi diu més! ¡Hala, qui e-hi diu més! que sa pessa e-hu paga. ¡Mil lliures, a la una!…
—Pero, ¿que dimonxe es això? diu En Robert, com va haver vista la feta.
—¡Que ha d’esser! li respòn un devora. ¿Que no badau els uis? Encanten aquesta fadrineta, i si e-hi voleu dir, afanyau-vos; que per-ventura no hi sereu atemps. Es corsaris han arribada avui una barcada de catius i catives, i han tenguda tanta pressa que ja només queda aquesta al·lota. L’han estojada per lo derrer perque e-hi hagués més temps de veure-la i fossen més es qui la volguesen comprar.