—La’m contaren En Toni Garrit, de Sant Llorens, i dues criades, Na Rosa Pons, de Sineu, i Na Catalina Pellicer, de Manacor. També he tenguda present la rondaia que publicá el distingit poeta i escriptor mallorquí D. Mateu Obrador i Bennásser amb lo títol Los tres fills del Rey dalt la Revista Balear de 1872, pp. 141-143 156-159 172-175 i 189-191—
AIXÒ era un homo que tenía una pollina, una cusseta i un jardinet.
Era molt afectat de pescar; però sempre duia es frare, vui dir, no tocava escata mai.
Un dia agafà un peixet lo més airós i garrit; i, quant li treia s’am, sentí que deia:
—¡No’m menges, si vols estar bé! ¡No’m menjes, si vols estar bé!
—¡Ves si’t tiraré, tant com m’has costat! digué aquell homo.
—No m’has de tirar; diu es peix. M’has de rentar amb aigo dolsa, ben rentat. La mitat d’aquesta aigo l’has de tirar a ses rebranques des portal de ca-teua; s’altre mitat l’has de posar dins dues ampolletes, i guarda-les ben guardades. De mí n’has de fer tres bocins: es cap done’l a sa dòna, es còs a sa pollina, i sa cova a sa cussa.
Aquell homo hu va fer així; i heu de creure i pensar que de cada rebranca des portal va sortir una espasa de tan bon trempe, que taiava un cabei a l’aire, i s’hi poríen mirar de tan lluenta que era; i des cap d’una temporadeta sa dòna tengué dos bessonets; tant consemblants, que qui’n veia un, veia s’altre; i sa pollina dos cavallets rotjos, tant consemblants també, que qui’n veia un, veia s’altre, tant s’assemblaven; i sa cussa dos quissons, i també qui en veia un, veia s’altre, de tan que s’assemblaven.
Es dos bessons se feren grans, i eren lo més ben plantats i més vius que una centella. Un havía nom Juan, s’altre Bernat.
Es dos cavallets i es dos quissons se feren grossos de tot. Valíen uis per mirar; i tant per córrer, com a forsa com a brega, no hi havía qui los fés arreconar.
En Juan i En Bernat en teníen un per-hom.
Son pare estava tot alabat amb tan bona nescia. Un dia treu ses dues ampolletes d’aquella aigo, i diu an En Juan i an En Bernat:
—Jau això. A ningú pot pertocar millor que a voltros. Mentres estiguen estil·lades, com ara, serà senya que vos duis bé; tot-d’una que s’embuiaràn, serà que vos diu malament.
En Juan un dia alsa es cap, i diu an En Bernat.
—Me’n vaig a cercar el món; Te’deix sa meua ampolleta. Quant la veges que s’embui, ja sabràs que significa. A reveure!
Pren sa seua espasa, se posa damunt es seu cavall, crida’s seu ca, i toca soletes.
Camina caminaràs, des cap d’una partida de díes se’n entra dins un barranc molt fondo i estret, i assetsuaixí sent un plant tendre i viu, que xapava es cor. Camina un poc més, i troba fermada a un uiastre, una fadrineta d’una quinzena d’anys, gallardíssima, amb una cara com un sol, amb uns cabeis rossos, que li pegaven més avall des genois.
L’homo va romandre sense polsos, boca closa, però amb sos uis ben badats.
Lo que no li venía a sa llengo, li sortía p’ets uis.
A la fi romp dient:
—¿Però què fas aquí, bella jove? ¿qui t’ha fermada? ¿què ès tant de plorar? Parla per amor de Deu; que aquí me tens, prompte a donar sa meua vida i tot, si ès necessari, per salvar-te!
—¡Ah, bon jove! respòn ella. Som sa més desgraciada de baix de la capa de Deu. Aqui estic esperant la mort, esperant que venga un drac de set caps a engolir-me. Es seu amagatai es una còva d’aquest barranc; surt cada setmana i se menjaría tota sa gent d’aquesta nació, si no li duguessen una fadrina de quinze a vint anys. Cada setmana treuen sòrts entre ses que som d’aquesta edat; i sa que li toca, la duen aquí, i la deixen fermada. Avui m’ha tocat a mí, i no m’ha valgut esser fia del Rei. Ja hu sabs ara perque estic així i perque plor.
Aquí la pobreta va refermar es seu plant, i es singlot i ets espaumes com que l’haguessen d’acabar de tot.
—¡Ves-te’n, ves-te’n de pressa! pogué dir a la fi an En Juan. Ves-te’n per amor de Deu! que’s drac no’s pot estorbar!… Tu que pots fogir, fuig! que no fassa dues morts en lloc d’una.
—¡Jo fugir! digué En Juan. ¡Jamai… mentres no pugues fogir tu davant! O tu te salvaràs o tots e-hi romandrem.
—¡Ah bon jove! deia ella. ¡Com se coneix que tens tan bon cor com poca noticia d’aquest drac que m’ha d’engolir! No t’ho cregues poder combatre amb ell. Ademés des set caps, en lloc de pell, té una closca tan gruixada i tan closa, que no hi ha ames que li puguen fer res, mentres no li afinin una junteta que té davall es pits. Si allà li poguessen clavar sa punta d’una espasa, al acte cauría sec. Però ¡ai! que es cavallers més valents i esforsagats que son sortits a combatre amb ell, no los han vists pus; tots los ha fets benes.
Encara sa fia del Rei estava amb sa paraula a sa boca, quant se comensa a sentir un trepig i retronar uns bramuls, que, com més anava, més aprop i més vius eren. Feien arrissar es cabeis i tremolar tot aquell barranc. Era es drac de set caps, que se’n venía com la bala, amb totes ses boques ubertes, tirant foc p’ets uis, pegant tals verducades amb sa coa, que, si fería cap soca, maldament fos d’auzina o d’uiastre, la capdevallava.
En Juan, lluny de fugir, comanant-se a Deu de tot cor, posant-se bé damunt sa sella, aficant fort es peus dins els estreps, cridant ¡coratge! ¡coratge! an es cavall roig i an es ca, amb s’espasa amb una mà i s’escut amb s’altra, envest es drac, pagant-li una mala fua. Tant forta va esser, que el feu recular; però s’animal amb un bot forest s’hi aborda i ja estigueren embolicats. I es drac, clavades i més clavades amb totes ses seues barramentes; i En Juan, espasades a dreta i esquerra; i es cavall roig, que se tornava amb ses dents i amb ses potes; i es ca, que hu feia de tot claus i amb ses ungles. Cap n’hi havía que no fes tot quan sabía i podía, cap que flaquetjàs un punt; però no se coneixía gens qui sortiría triumfant.
Podeu fer comptes sa fia del Rei si devía clamar de bon-de-veres a Deu i a tots es sants, per que hi sortís es seu defensor.
En Juan, a la fi, jugant es tot p’es tot, pega esperonada an es cavall, s’afica per entre es set caps des drac, mirant ben arreu si li afinaría sa junta que tenía baix des pits; arriba a afinar-le-hi; i amb tota quanta forsa li quedava, acora allà s’espasa, i hi aficà tota sa fuia.
Es drac se sent ferit de mort; exhala un bramul aborronador, pega una revinglada espantosa, i cau sec dins una bassa de sanc negra, que li brollava de sa ferida siulant. Teniaiu es cor xapat de mig a mig.
En Juan tot-d’una li taia ses llengos des set caps, les s’amaga, i se’n va i desferma sa fia del Rei.
—Ja te’n pots anar en voler, li digué quant li hagué desfermada.