ES CASTELL D’IRÀS I NO TORNARÀ

—La’m contaren ses madones manacorines Antonina Vallespir de So’n Boga i Catalina Tomás Pinya, el sen Miquel Neula de So’n Carrió, un pareier de Se’n Gallana, N’Antoni Garrit de Sant Llorens i un al·lot del Bon Jesús.—

 

AIXÒ era un Comte, molt gran senyor, que anava perdut perdut darrera es joc.

No més tenía un fii, En Bernadet.

Un dia que jugant, era quedat sensa una creu, li compareix un personatge d’un aspecte molt ferest, i li diu:

—Si’m promets durme’s teu fii, com farà desset anys, an es Castell d’iràs i no tornaràs, tendràs tots es doblers que vuies, i no perdràs mai.

—Feta està sa barrina, diu es Comte, de perdut que se veia.

Desde aquell dia sempre va guanyar, i manetjava ses dobles de vint a palades; pero sempre que arribava an es seu castell i En Bernadet li plegava mans, sentía una ponyida dins es cor, com si un punyal le hi atravessàs de part a part.

En Bernadet fa desset anys, i son pare un dia l’agafa i li diu, rompent en plors.

—Fii meu, se fa precís dir-t’ho. Un dia que havía perdut tot quant tenía, me sortí un homo i me digué que, si li prometía dur-te, en fer desset anys, an esCastell d’iràs i no tornaràs, jo tendría més doblers que no voldría, i per molt que jugàs, no perdría mai. Le hi vaig prometre. Ell va cumplir sa seua paraula, i ara me toca a mí cumplir sa meua.

—¿Per això tant de plors? diu En Bernadet, tot rabent. Demà meteix me pos en camí.

Pren un cavall i un serró de dobles de vint, i ja ès partit. Camina caminarás, a tot-hom que veia damanava on era es Castell d’iràs i no tornaràs. Ningú n’hi sabía donar noves.

Des cap de set dies, a entradeta de fosca, destría un llumeneret blau.

—¡Oh! digué. ¡Un llumenaret blau! E-hi arribarem, si a Deu plau!

E-hi arriba, i va esser una ermita.

S’acosta a ses portes, i toc toc.

—¿Qui ès? diu una veu.

—Amics, diu En Bernadet. Obriu per amor de Deu.

S’obrí sa porta, i sortí un ermitanet, amb una barba que li pegava per sa cinta.

—¡Benvingut sies, o jovenet! digué. I ¿quin senyal per aquí?

—Cerc es Castell d’iràs i no tornaràs. ¿No’m diríeu a on cau?

—¿Es Castell d’iràs i no tornaràs? Mai l’havía sentit anomenar, diu s’ermitanet. I no ès que no sia vei jo i que no fassa molts d’anys que som an aquesta ermita. Ja n’hi ha mil. La primería passava gent, pero ja feia trecents anys que no era passat ningú.

—¡Sant Cristo gloriós! ¿Que me deis? diu En Bernadet.

—Lo que sents! diu s’ermità. Tu deus estar cansat.

—Ja deis ver! diu En Bernadet.

—Idò romàn, farem sa vel·la plegats. Jo som el Rei dets animals de la terra. Demà, sol sortint, los cridarem tots; i per ventura n’hi haurà qualcún que mos sabrà donar noves d’aquest castell que cerques.

En Bernadet va romandre; passaren la corona, soparen, feren la pretxa fins que sa sòn los guanyà de tot, i se’n anaren a jeure.

Lo endemà a trenc d’auba s’ermità crida En Bernadet, passaren un enfilai ben llarc de pare-nostros, i barenaren. Sol sortint, s’ermità surt defora, i se posa a tocar un fabiolet, ti-tu-tí ti-tu-tí ti-tu-tí.

Comensen a comparèixer animals i més animals. Al punt e-hi foren tots. Paraven més de cent corterades; i, per molt que la vista s’estengués, no veien més que caps, capots, caparrots, capets, caparrins, caparrineus, caparrinois i caparrinoiets, i tots ben vius i uis espolsats.

S’ermitá amb tota quanta veu pogué treure, va dir:

—¿N’hi ha cap de voltros que sapia a on cau es Castell d’iràs i no tornaràs?

Cap n’hi hagué que hu sabés.

En Bernadet hagué de tornar prendre els atapins, i de d’allà.

Camina caminaràs, des cap d’altres set dies, a entradeta de fosca, veu un llumenaret blau.

E-hi arriba, i va esser una ermita damunt uns penyals devora mar.

S’acosta a ses portes, i toc! toc!

—¿Qui ès? diu una veu.

—Amics, diu En Bernadet. Obriu per amor de Deu!

S’obri sa porta, i sortí un ermitanet amb una barba que li pegava p’es genois.

—¡Benvingut sies, o jovenet! digué. I ¿quin senyal per aquí?

—Cerc es Castell d’iràs i no tornaràs. ¿No’m diríeu a on cau? diu En Bernadet.

—¡Es Castell d’iràs i no tornaràs! diu s’ermità. ¡Mai havía sentit anomenar tal castell! I no ès que no sia vei i que no fassa molt de temps que som an aquesta ermita. Conta que ja hi ha mil anys. La primería passava gent així mateix; pero ara en feia sicents que no era passat ningú.

—¡Mare meua! ¿què me deis? diu En Bernat.

—Lo que sents. Res, tu vens cansat! diu s’ermità.

—Sí que deis ver! diu En Bernadet.

—Idò romàn! diu s’ermità: farem sa vel·la plegats. Jo som el Rei dels peixos de la mar; i demà, sol sortint, los cridarem tots, i per ventura n’hi haurà qualcún que mos sabrà donar noves d’aquest castell que cerques.

—¡Ben pensat! diu En Bernadet, i va romandre.

Passaren la Corona, soparen, feren la pretxa fins que sa sòn los va guanyar de tot, i se’n anaren a jeure.

Lo endemà a trenc d’auba, s’ermità crida En Bernadet, passaren un enfilai ben llarc de Pare-nostros, berenaren; i, sol sortint, se’n van devora s’aigo. S’ermità pega siulo, i hala siula qui siula!

Comensen a comparèixer peixos i més peixos; aviat e-hi foren tots… I paraven es redol de més de docentes corterades; i, per molt que un estengués la vista, no veia més que caps, capots, caparrots, capets, caparrins, caparrineus, caparrinois i caparrinoiets que guaitaven a flor d’aigo, tots ben vius i uis espolsats.

S’ermità, amb tota quanta veu pogué treure, diu:

—¿N’hi ha cap de voltros que sapia a on cau es Castell d’iràs i no tornaràs?

Cap n’hi hagué que hu sabés.

En Bernadet no tengué altre remei que prendre de bell nou ets atapins, i de d’allà.

Camina caminaràs, des cap de set dies, a entradeta de fosca, destría un llumenaret blau.

—¡Un llumenaret blau! digué tot content. E-hi arribarem, si a Deu plau.

E-hi arriba, i va esser una ermita damunt un puig molt agüionat.

S’acosta a ses portes, i toc! toc!

—¿Qui ès? diu una veu.

—Amics, diu En Bernat. Obriu per amor de Deu!

S’obrin ses portes, i sortí un ermitanet, amb sa barba tan llarga que li fregava’s peus i es turmells; i, si s’acalava una mica, la se trepitjava.

—¡Benvingut sies, o jovenet! digué. I ¿quin senyal per aquí?

—Cerc es Castell d’iràs i no tornaràs. ¿No’m diríeu a on cau?

—¡Es Castell d’iràs i no tornaràs! diu s’ermità. Mai havía sentit anomenar tal castell. I no ès que no sia vei jo i que no’n fassa molts d’anys que som an aquesta ermita. Conta que ja’n fa mil. La primería passava gent; pero ja feia nou cents anys que no era passat ningú.

—¡Mare meua! diu En Bernadet ¿què me deis?

—Lo que sents. Res, tu vens cansat! diu s’ermitá.

—Sí que deis ver! diu En Bernadet.

—Idò romàn, i farem sa vel·la plegats. Jo som el Rei d’ets aucells del cel, i demà, sol sortint, los cridarem tots. Per ventura n’hi haurà qualcún que el sapia an aquest castell que cerques.

—Bon favor me feis, diu En Bernadet, i va romandre.

Passaren la Corona, separen, feren la pretxa fins que sa sòn los guanya de tot, i se’n anaren a jeure.

Lo endemà a trenc d’auba s’ermità crida En Bernadet, passaren un enfilai ben llarc de, Pare-nostros, i berenaren. S’ermità surt defora, pega siulo i altre siulo; i siulava tan fort, que tot allò resplandía.

Comensen a comparèixer aucells i més aucells, grossos, petits, mitjansers i de totes quantes classes vos pogueu imaginar. Al punt e-hi foren tots, paraven més de trecentes corterades; i tot lo que que sa vista poría destriar, tot eran caps, capots, caparrots, capets, caparrins, caparrineus, caparrinois i caparrinoiets, i tots ben vius i uis espolsats.

S’ermità, amb tota quanta veu pogué treure, diu:

—¿N’hi ha cap de voltros que sapia a on cau es Castell d’iràs i no tornaràs?

Tots deien que no hu sabien, fins que una áliga, sa més grossa i més véia, que ja tenía es cap i es coll tot pelat, obrí boca i diu:

—Jo hu sé.

En Beinadet tot d’una s’hi acosta, i ja li diu:

—¿Com e-hu he de fer per anar-hi?

—Jo t’hi duré, si me vols creure, diu s’àliga.

—Estic a ton manar! diu En Bernadet.

—¿Veus aquell bou? diu s’áliga, mostrant-n’hi un que pasturava per allà devora. Ves-hi, escorxe’l, fes-ne quatre corters, los dus, los me poses damunt i tu també, i partirem.

En Bernadet se’n va an es bou, el mata, l’escorxa, en fa quatre corters, los se carrega, torna a s’áliga, i s’hi aixanca damunt. S’aucellot aixampla ses ales, pega briuada, s’alsa lo mateix d’un còdol que un barrobí, quant esclata, fa botir a l’aire; i àliga i Bernadet per amunt s’ès dit, i per amunt, i per amunt. Ses muntanyes s’aplanaven, ses valls i comallars s’omplien, la mar ja no més era una taca blavenca; ja no’s destriava res que es bategás, ni fes gens de renou ni mica de remor ni mudansa; i ells sempre per amunt, i de d’allà, vola qui vola per s’endret de sa taca blavenca.

Passen tres dies i s’àliga diu:

—Bernadet da’m un corter, que ses ales s’acopen.

Le hi dona, recobra ses forses, i torna volar tan aviat com primer, i de d’allà.

Passen tres dies més, i diu altra vegada:

—Bernadet, da’m un corter, que ses ales s’acopen.

Le hi dona, recobra ses forses, i torna volar tan aviat com primer, i de d’allà.

Passen tres dies més, i diu altra vegada:

—Bernadet, da’m un corter, que ses ales s’acopen.

Le hi dona, recobra ses forses i toma volar tan aviat com primer, i de d’allà.

Passen tres dies més, i diu altra vegada:

—Bernadet, da’m un corter, quesesales s’acopen.

Le hi dona, recobra ses forses, i torna volar tan aviat com primer, i de d’allà.

Passen tres dies més, i diu altra vegada:

—Bernadet da’m un corter! que ses ales s’acopen.

—Quatre n’hi havía, diu En Bernadet, quatre

te’n he dats, diu s’al·lot, tot rabent. No res, jas un bras! i le hi allarga.

—No’l vui, l’has de mester per tu. Ja som aprop i me pareix que així meteix podré arribar.

Ses penyes no eren gaire lluny. Amb tota quanta forsa li quedava, pega fua cap avall i fent escunsa; i li va venir tan just tan just no caure dins s’aigo.

De damunt penyes veien a s’entrellúu unes casetes blanques.

—¿Veus aquelles casetes? diu s’àliga. Idò allà has d’anar. E-hi trobaràs una jaia de cinc cents anys. Per amor de Deu fé lo que’t dirà, i trobaràs es castell que cerques. Tots es que hi son venguts, i no l’han creguda, no los han vists pus.

En Bernadet se’n hi va, i troba sa jaia an es portal.

—¡Ola, jovenet! diu ella. ¿Quin vent t’ha duit? Cent anys feia que no era vengut ningú.

—Cerc es Castell d’iràs i no tornaràs, diu En Bernadet.

—Idò vina, diu sa jaia, i te diré que has de fer.

El mena devora un riu ben ample i d’una aigo com un crestai.

—Aquí, diu sa jaia, vendràn a rentar un covonet de roba perhom ses tres fies del Rei des Castell d’iràs i no tornaràs: Na Margalida, Na Rosa i Na Fadeta; si una garrida, s’altra més; pero encara sa darrera se’n du sa ventatge. ¡Mira si hu deu esser garrida i galanxona! Idò encara ès molt més llesta i sabuda. Tu meteix e-hu veuràs per lo que ara’t diré. De llest que ès son pare, el dimoni fa a mitges amb ell; i sa dona, la Reina, sab encara set vegades més que el Rei. Idò bé, Na Fadeta sab set vegades més que sa mare.

—¡O quina al·lota més bufarella que deu esser! s’exclama En Bernadet, fent uns uis com uns salers.

—¡Jo t’ho assegur! digué sa jaia. Pos messions que ja n’estàs més de mig enamorat!

—¡Sí que teniu raó! diu En Bernadet.

—¿Ara? En veure-la! en veure-la! exclama sa jaia; i sobre tot quant n’hi veges fer de ses seues. No res, ara tu t’amagues dins aquestes mates. Vendrà Na Margalida amb so covonet a damunt es cap i se post davall xella. Es covonet serà d’esquerdes i verducs de plata; sa post serà tota d’or. Se llevarà ses faldetes de damunt i s’anell; se posarà a rentar sa roba fins que la tenga més blanca que la neu; pero tu, ¡ben alerta a badar boca ni a bategar-te! Vendrà llavò Na Rosa, també amb so covonet d’esquerdes i verducs de plata damunt es cap i sa post d’or davall xella. Se llevarà ses faldetes de damunt i se posarà renta qui renta sa roba fins que la tendrà més blanca que la neu. Vendrà llavò Na Fadeta, també amb so covonet d’esquerdes i verducs de plata damunt es cap i sa post d’or davall xella. Se llevarà ses faldetes de damunt, se treurà s’anell, i el deixarà dalt una roca. Se posarà a rentar, renta qui renta i canta qui canta. Tu a-les-hores surts de puntes de puntes i que ella no se’n tema, li prens s’anell, te tornes amagar. Quant ella tendrà sa roba més blanca que la neu, i l’haurà composta dins es covonet, se’n anirà a posar-se ses faldetes i llavò s’anell. No’l trobarà, i dirà tota impacientada: —¿I per on deu haver pres? Tu llavò surts, i dius: —Veltaquí! Le hi dones, li contes lo que te passa; i ella ja’t dirà lo que has de fer. I ¡creu-la per amor de Deu! que tots es qui son venguts i no l’han creguda, no los han vists pus.

En Bernadet s’amaga dins aquelles mates. Dins una estoneta veu Na Margalida que se’n vé, amb so covonet de plata dalt es cap i sa post d’or davall xella. Se lleva ses faldetes de damunt i s’anell; i ¡hala renta qui renta i canta qui canta! fins que té sa roba més blanca que la neu.

¡Si l’haguésseu vist an En Bernadet quins uis que feia, veent Na Margalida tan garrida i tan ben taiada! pero anà molt alerta a motar ni a bategar-se.

Se’n vé llavò Na Rosa, també amb so covonet de plata dalt es cap i sa post d’or davall xella. Se lleva ses faldetes de damunti s’anell; i ¡hala renta qui renta i canta qui canta! fins que té sa roba més blanca que la neu.

¡Si l’haguésseu vist an En Bernadet quins uis que feia, veent Na Rosa tan garrida i tan ben taiada! pero anà ben alerta a motar ni a bategar-se.

Se’n vé llavò Na Fadeta, també amb so covonet de plata dalt es cap i sa post d’or davall xella. Se lleva ses faldetes de damunt, se treu s’anell, el deixa dalt una roca, i ¡hala renta qui renta i canta qui canta!

¡An aquesta sí que la hi trobava garrida i ben taiada En Bernadet! Na Margalida i Na Rosa no eren res devora ella!

L’homo no se poría assaciar de mirar-la-se.

Com la creu més descuidada, surt de ses mates, de puntes de puntes, pega grapada a s’anell, i ja torna esser dins s’amagatai.

Na Fadeta no se temé de res.

Com va tenir sa roba més blanca que la neu, la compòn ben composta dins es covonet; se posa ses faldetes, repara que s’anell no es dalt aquella roca. Mira si ha llenegat o si es vent l’ha fet redolar. Mira ben arreu per tot aquell endret. No’l veu lluïr en lloc.

—¿Pero a on serà aquest bo d’anell? Diu tota enfadada.

En Bernadet pega llongo, se planta tot xaravel·lo davant ella, i diu:

—Veltaquí!

—¡O que’m fas de contenta, jovenet! diu ella, prenent s’anell. Ja’m pensava no veure’l pus. I ¿què cerques per aquí, si no es massa preguntar?

—Es Castell d’iràs t’no tornaràs.

—Jo’n som, diu Na Fadeta. Mon pare es el Rei. Mira, si’l vols trobar, prens aquest camí, per on ses meues germanes i jo som vengudes. No’l deixis, i aviat e-hi seràs. Mon pare se passetjarà per sa carrera. L’escomets, te farà entrar, te posaràn taula, te diràn que menges. Tu, abans de tastar res, has de dir, petit, que no’t sentin: —¿Fadeta, que’n puc menjar? Perque si no hu deies i en menjaves, podria esser que t’hi haguessen posades metzines, i batríes es peus. Llavò te menaràn dins una cambra, a on e-hi haurà un llit de set matalassos. Abans de jeure’t-hi, demanaràs, petit, que no’t sentin: —¿Fadeta, que hi puc jeure? Perque si no hu damanaves i t’hi jeguesses, podría esser que’s matalassos fossen de foc, maldement paresquessen de plomes, i quedaríes com un caliu d’ablamat. ¿Tendràs present això que’t dic?

—¡Massa que le hi tendré! respòn En Bernadet.

—No res, reprèn Na Fadeta. A Deu siau! que hauré de fer via, per que mon pare no se temi que me som entretenguda.

—¡Val Deu i àliga! digué, i torna una àliga; pega volada, i de d’allà.

En Bernadet parteix, camí camí. Al punt a s’entrellúu destrià ses torres des castell i aviat e-hi va esser davant.

El Rei se passetjava per devora sa portassa, cap baix i amb una cara ben sarracena.

—Alabat sia Deu, diu En Bernadet.

El Rei no tornà resposta, ni alsà es cap.

—Bones tardes tenga, senyor Rei, diu s’al·lot.

—Ses mateixes, jovenet, va respondre. Ja hu sabía que havíes de venir! ¡Ai de tu, si no fosses vengut! No res; tu deus estar cansat, i tendràs talent.

L’entrà dins un gran menjador, a on e-hi havía una taula parada de tota classe de menjar.

—Menja, menja, li digueren.

Ell, petit, que no’l sentissen, damana.

—Fadeta ¿que’n puc menjar?

I va sentir sa veu de Na Fadeta, fina i fonda, que deia:

—Menge’n.

En Bernadet se posà bé de panxa.

El menaren dins una cambra, a on e-hi havía un llit amb set matalassos.

—Vet-aquí es teu llit, li digueren.

Ell, petit, que no’l sentissen, damana:

—Fadeta ¿que hi puc jeure?

I sentí sa veu, fina i fonda, de Na Fadeta que deia:

—Jeu-hi.

En Bernat se colgà, i al punt dormí com un peix dins l’aigo.

Lo endamà matí a les set el criden:

—Aixeque’t, que es hora de berenar i d’anar a sa feina.

S’aixeca, berena, i el Rei el se’n mena a un camp de cinquanta corterades, més llis que es call de sa mà, sense un macolí, quant i més una pedra.

—¿Veus aqueix camp? diu el Rei. Idò a’s véspre el m’has d’haver voltat de paret, sembrat de vinya, vermat, trepitjats es reims i fet vi per beure jo i tots es meus amics que he de tenir a sopar. Si’s vespre no hu tens llest, de tu en faràn quatre corters.

El Rei se’n va. En Bernadet queda de pedra. Com pogué tornar alè, romp en plors.

Li compareix Na Fadeta.

—¿Què tens? li damana.

—¡Què he de tenir! diu ell. ¡Ton pare que m’ha dit que, si es vespre no he voltat aquest camp de paret, sembrat de vinya, vermat, trapitjats es reims i fet vi per beure ell i es seus amics que ha de tenir a sopar, de mí en faràn quatre corters!

—¿D’això estàs embarassat? diu ella.

—¡Massa que hi estic! exclama ell.

—Idò, mira, diu ella. Del bon fat i del mal fat, que la mia mare m’ha comanat i un punt més; que lo que ara diré, que sia ver i veritat: que se volt aquest camp de paret.

I tot-d’una se sentí una remor com d’una caldera de tafona que bull. Sa cara de sa terra, lo mateix que s’aigo bullenta, tot eren bambolles que alsava, i de cada bambolla sortía una pedra. Se mou un vent fort que se resol en trebolins, i se posa a arremolinar aquelles pedres voltant es camp. Ses pedres comensen a botar; i, cop vé cop va, se posen unes damunt ses altres, fent filades i filades…

¿Que me’n direu? A’s temps de dir set Pare-nostros sa paret estigué feta voltant tot es camp.

Na Fadeta pega siulo, i compareixen set estols d’homonets i donetes de colzada, i los diu:

—Homonetsi donetes, hala tots a treballar: heu de fer aqueix camp vinya, i avui mateix e-hi heu de cuir es reims i heu de fer es vi.

Aquella tracalada d’homonets i donetes ja son partits: uns senya qui senya ses tires; altres amb xadetes cava qui cava, i hala gavetes fetes! i ses dones a dur sarments. Al punt en tornen carregades; les sembren, les tapen de terra; i venguen gerretes d’aigo, i rega qui rega. Quant ses gavetes s’acabaven i sa vinya casi estava sembrada, venía un estol d’un pinar amb una partida de feixos de politxons. E-hu esbanquen i e-hu politxonen tot. Arriba un altre estol d’un olivar, fent redolar una partida de soques d’olivera. Amb serres, aixes i destraletes les serren, les entaulen, fan congrenys, dogues i fons. Mentres uns ja comensen a vestir botes congrenyades, altres ja tenen es clot des cup llest, i altres ses pedres vives picades per forrar-lo, es manobres sa mescla feta i es ciment pastat; i es picapedrers amb quatre grapades fan sa volta, i posen i clouen ses pedres. Quant posen sa darrera palada, es fusters peguen es darrer cop a sa postissada des cup, i la tiren damunt sa boca. Mentres tant, ets altres estols no s’aturen de regar sa vinya i de bufar-hi per fer-hi fresca. Ell ses sarments comensen a inflar, se vesten de pámpol, se carreguen de borrons. Amb caliuets de foc ses donetes los encalenteixen, i tornen reims, amb una rapa d’un forc i mig, amb uns grans com a mel·les. Un estol d’esparteretes ha fetes senaies per tot-hom. Cadascú pren sa seua, i ja son partits a vermar; i en tenir sa senaia plena, ¡hala an es cup! I es trapitjadors, ben arromangats, trapitja qui trapitja, i bones cantades! Tot-d’una que es cup es ple, amollen a sa xeta, i se posen a omplir botes. Fan una partida de cupades; trascolen, umplen tot es botam.

¿Que me’n direu? Com comensava a fer fosqueta i sortía s’estel des porquers, es vi ja havía bollit i s’era estil·lat.

Na Fadeta obrí un parei de xetes, i sortí brunent un suc escumós, negre, llampant, i d’un bevent lo més esquisit.

Ets homonets i donetes begueren fins que es seu còs en volgué; i amb un realet de plata que Na Fadeta los posà a tots dins sa mà, fogiren fent bots i esqueravits, i desaparegueren com s’ànima de Robert.

Na Fadeta també se’n anà, comanant an En Bernadet que no digués a ningú que se fossen vists ni que li hagués aidat!

—¡No hages por! ¡no hu diré no! s’exclama ell.

Al punt el Rei se presenta. Veu sa paret feta sa vinya plantada i vermada, i tot aquell botam, nou flamant i ple de vi. Queda tot astorat, sensa paraula.

—¡Ja ès Na Fadeta que t’ha aidat! digué a la fi. En Bernadet negà, i era ver: no li havía aidat; le hi havía fet tot.

Lo endamá de matí tornen cridar En Bernadet a les set.

—Aixeque’t, que es hora de berenar i d’anar a sa feina.

S’aixeca, berena, i el Rei el se’n mena dins un bosc ben espès d’auzines, uiastres, llampúdols, mates, argelagues i romaguers.

—¿Veus aquest bosc? li diu. Idò es vespre l’has d’haver tret, llaurat i sembrat de xeixa, entrecavat, xercolat, segat, batut, mòlt es gra, i has de tenir pa fet, per menjar jo i es meus amics que he de tenir a sopar. Si es vespre no hu tens tot llest, de tu en faràn quatre corters.

El Rei se’n va. En’Bernadet quedà de pedra. Com pogué tornar en si, rompé en plors.

Li compareix Na Fadeta.

—¿Què tens? li diu.

—¡Què he detenir! diu ell. ¡Ton pare que m’ha dit que de mí’n faràn quatre corters, si es vespre no he tret aquest bosc, llaurat i sembrat de xeixa, entrecavat, xercolat, segat, batut, mòlt es gra, i si no tenc pa fet, per menjar ell i es seus amics que ha de tenir a sopar!

—D’això estàs embarassat? diu ella.

I heu de creure i pensar que se posa sa ma a sa butxaca, se treu un canonet d’or, el destapa, i en sortí un esbart de dimonis boiets tan gros; que ningú era capaç de contar-los. I no tenien repòs: i bots, i xecalines, i corregudes, i sempentes.

—A poc a poc! diu Na Fadeta. Ja botareu i folgareu en lleure! Vos he trets per fer sa tasca d’En Bernadet, i ja poreu esser partits.

—¡A veure què hem de fer! digueren tots a la una.

—¿Què heu de fer? diu Na Fadeta. Avui mateix heu de treure aquest! bosc, heu de llaurar i sembrar xeixa, heu d’entrecavar, xercolar, segar, batre, moldre es gra, i es vespre hi ha d’haver una fornada de pa fet.

Com es dimonis boiets varen haver sentida Na Fadeta, formen una partida d’estols. Uns ja estàn aferrats a ses auzines, uiastres i llampúdols; i tirada vé i tirada va, ta-trac! ses soquesrompudes; i en tocar mata, ja la veuen amb so rabassó per amunt. I altres s’aborden a ses branques, en fan trossos i munts, i les feixen; mentres una partida amb parpals i picasses ja peguen a ses roques i sobams; i esclafits, i còdols i llenques a l’aire. Ja n’hi ha que fiquen ses banyes dins sa terra; empenyen, i llaura qui llaura, i bons terrossos, que una partida posen damunt es feixos de llenya, compartits en filera per tot; i al punt ja estàn fets es formiguers. Los peguen foc; i fum i més fum. Ja son cremats, ja los escampen; ja fan goret, ja giren, ja sembren. Una partida prenen el vol, i menen nigulets que se posen a ploure. Sa llevor neix; tot ja verdetja, i creix una cosa mai vista. Mentres es dimonis boiets amb ses ungles entrecaven i xercolen, sa xeixa pren un blau lo més garrit, posa canya, treu espiga, tomba es coll de lo bé que grana; i es dimonions amb ses dents ben esmolades, clavada i altra an es brins, com los veuen ben granets. Ja han feta una era, ja garbetgen ja estenen, ja baten, ja venten, ja traspelen, ja han arerat. Un estol acaba un molí de vent, i mol es gra; un altre acaba un forn, i li peguen foc. Una partida, brassos arromangats, esperen sa farina. Los ho duen, pasten, fenyen, ja ès tou, ja enfornen…

¿Que me’n direu? Quant comensava a fer fosqueta, que sortía s’estel des porquers, e-hi havía una fornada de pa lo més avengut, estufat, colradet, que feia mengera, amb una oloreta que deixava anar lo més bona.

Na Fadeta se va veure en feines per tancar dins es canonet d’or es dimonis boiets, que anaven desbaratats de tot. Quant los hi tengué, tocá soletes, dient:

—¡Per amor de Deu, Bernadet, no digues a ningú que sia jo que t’he aidat!

—¡No hages por! ¡no hu diré no! s’exclama ell.

Se presentà el Rei. Veu es bosc tret, veu que han llaurat, sembrat, entrecavat, xercolat, segat, batut, i mòlt es gra; veu es pa fet i cuit dins es forn. L’homo romàn amb sos cabeis drets, sensa paraula.

—¡Ja és Na Fadeta qui t’ha aidat! s’exclama a la fi.

—No m’ha aidat no, digué En Bernadet.

I tenía raó: no li havía aidat, le hi havía fet tot.

Lo endemà matí tornen cridar En Bernadet a les set.

—Hala! aixeque’t! que ès hora de berenar i d’anar a sa feina.

S’aixeca, berena, i el Rei el se’n mena a sa vorera de mar, i li diu:

—Fa cent anys que allà endins vaig tenir un combat amb un altre rei, i hi vaig perdre una tumbaga que duia a un dit. Cerca-le’m. Si es vespre no la m’has trobada, de tu en faràn quatre corters.

El Rei se’n va; i En Bernadet, tot apurat, plora qui plora.

Li compareix Na Fadeta.

—¿Que tens tant de plorar? li diu.

—¡Que he de tenir! respon ell. Que ton pare m’ha dit que cerc una tumbaga que va perdre, fa cent anys, dins aquesta mar; i que, si es vespre no la hi he trobada, de mí en faràn quatre corters.

—¿D’això estàs embarassat? diu ella. Espere’t un poc.

Se’n va, i al punt torna amb un ribell i una guinaveta, i diu:

—Si’m promets de fer lo que’t diré, es vespre podràs entregar sa tumbaga a mon pare.

—Si que t’ho promet! diu En Bernadet.

—Idò mira! diu ella: m’acores aquesta guinaveta, me fas tota trossos, me capoles ben capolada, fins que’s tros més gros sia com una llentía; e-hu poses tot dins es ribell, e-hu tires a la mar; i ¡alerta que no te’n caiga gens damunt ses penyes ni dins cap encletxa! Jo m’escamparé per dins s’aigo fins arribar an es fons, i hu rastretjaré tot fins que haja trobada sa tumbaga.

Quant En Bernadet sent això, sentí ses ales des cor que s’acopaven. Llavò se revest de coratge i diu:

—Primer que tocar, ni permetre que’t toquin, un fil de sa teua roba, quant i més aficar-te aquesta guineveta i capolar-te, més tost m’escorteraràn i me capolaràn a mí.

—Pero ¡si, en trobar sa tumbaga, diu ella, tot-d’una quedaré confegida, i sortiré més garrida i més galanxona que mai!

I Na Fadeta prega qui prega En Bernadet que li acoràs sa guinaveta i la capolàs, i En Bernadet que deia que no li bastava cor per fer-ho. A la fi, davant tantes pregaries com ella li feia, i confiat de que succeïría tot així com li havía dit, agafa sa guinaveta, la hi acora, la capola ben capolada, fins que es tros més gros va esser com una llentía; i tira sa gran ribellada dins mar, tot lo endins que pogué, perque no n’hi caigués gens damunt ses penyes, ni dins cap encletxa. Justament n’hi va caure un trosset; i bé va fer, pero no’l va poder afinar.

Quant sa ribellada pegà dins mar, s’alsa una bollidissa sa cosa més feresta. ¡O quines ones se mogueren tan grosses i tan furioses! Com que s’haguessen d’engolir tota la terra.

Des cap d’un quart, la mar cop en sec se posa com una bassa d’oli… Na Fadeta treu es cap, i alsa un bras mostrant sa tumbaga an En Bernadet. Com era una gran nadadora, al punt ès a penyes: i surt sense una costureta, més gentil i garrida que mai. Repara que’s dit petit de sa man dreta estava una mica escapollat.

Se’n va an En Bernadet i li diu, presentant-li sa tumbaga.

—¿E-hu veus com la t’he treta i me som tornada confegir lo meteix que abans? ¿Es gens coneixedor que m’hagen capolada?

—No, deia En Bernadet, mirant-la-se, tot esglaiat, sense sebre que li passava, com la se veia davant, tan ben confegida, sensa cap senya en tot es seu còs de que mai l’haguessen capolada, i tan gentil, tan galanxona.

—Bé ès anat, diu ella, encara que aquest dit petit estiga escapollat.

I el mostrà an En Bernadet.

—¿I això què ès?

—¡Que ha d’esser! diu ella. Aquella micoia que t’es caiguda dins una encletxa, com me tiraves a la mar.

—¿I que mos pot esser mal això? diu En Bernat.

—No, si tu me vols creure, diu Na Fadeta.

—Massa que te creuré! diu ell. Digues coses!

—Idò ara te’n vas a mon pare i li entregues sa tumbaga. No li dius que jo l’haja treta, i ell te dirá: —¡O valent jove, no hi ha homo per tu! ¡te vui per gendre! ¡t’has de casar amb una fia meua! Digués quina vols. —Alerta tu a dir que’n vols a mí. Si hu deies, així coneixería que som jo que t’he aidat, i mos faría matar a tots dos.

—No tengues ansia! diu En Bernadet. Massa que’t creuré.

Se’n va an el Rei.

—Senyor Rei, diu, vetaquí sa tumbaga.

—¡O valent jove! s’exclama’l Rei. ¡Vol dir la dus! Ja m’hi fas content. Veig que no hi ha homo per tu; te vui per gendre. Tres fies tenc; ara les te mostraré, i prendràs sa que vuies.

Se’n va, i al punt torna amb ses tres fies, totes tres tan garrides, que era imposible mirar-les i no embadalir-s’hi. Fins que les s’havíen mirades una bona estona i de prim compte, no se veia sa ventatge que se’n duia Na Fadeta damunt Na Margalida i Na Rosa.

En Bernadet se cuidava a treure ets uis de mirar, pero amb sa boca ben closa.

—¿Que no’n sortirem? digué el Rei des cap d’una estona. ¡Vaja! diguès quina vols! i lo que s’ha d’empenyorar, que se venga!

—Totes tres m’agraden, diu En Bernat.

—¡Ja hu crec que t’agraden! diu el Rei. ¡Ell no n’hi ha cap de tiradora, en que m’estiga lleig dir-ho!

—¡E-hu son ben prenidores totes tres! deia En Bernadet, fent es beneit.

—¡Veiam idò quina prens! diu el Rei, més de mig cremat.

—Prendré sa que Vostra Reial Majestat me dirà.

—Pero ¡si has de ser tu que has de triar! diu el Rei.

—Idò trii… sa que Vostra Reial Majestat s’estima més que prenga.

Bé va fer el Rei, pero no’l pogué treure d’aquí. Quant va veure que era impossible dur-lo a dir quina volía, desesperat de no poder-li fer sa garangola, s’exclama.

—No res: les tancarem dins una cambra; farem tres foradins a sa porta; elles treuràn un ditet per hom. Tu n’agafaràs un, es que vulgues. Mirarem de quina ès i aquella será sa venturosa.

E-hu feren aixi. Les hi tancaren, tregueren es ditet per hom p’es foradins de sa porta, i Na Fadeta va treure aquell dit petit escapollat.

En Bernadet el coneix, i l’agafa. Obrin sa porta, veren que era de Na Fadeta, i ella va ser sa venturosa.

Posaren fil a la güia. Quant tot estigué enrangat, se feren ses nosses; i n’hi va haver de sarau tot lo que va esser bo.

El Rei, tot cremat de veure que En Bernadet l’havía treta llarga, i ben convençut de que era Na Fadeta qui li havía aidat, va dir:

—No res, les me pagaran totes plegades! No hi ha vèl! Anit, com estaràn ben adormits, me’n hi vaig de puntes de puntes, i los acor s’espasa a tots-dos, i en sortirem d’una vegada!

Sobre tot, des cap d’una bona estona d’estar colgats En Bernadet i Na Fadeta, el Rei, per veure si ja dormien, se posa a cridar de dins sa seua cambra:

—¡Fadeta!

—¡Que mana, mon pare! respòn ella tot-duna.

—Encara no dormiu? diu el Rei.

—No encara! diu ella.

—Vaja idò, que ja ès hora, deia’l Rei.

Des cap d’una altra estona, torna cridar:

—¡Fadeta!

—¡Que mana, mon pare! respòn ella tota rabenta.

I sempre que la cridava, li responía.

—¡Ja no se dormiràn mai! deia’l Rei, tot impacient.

Ell la tenien ben lluny a sa sòn.

Na Fadeta, com va sentir son pare que la cridava tant, se malpensà.

—Bernadet, digué, aquest cridar de mon pare no m’agrada gota. Es segur que mos ne vol fer qualcuna. ¡Sabs que el conec de bé! Me sab greu haver-ho de dir, perque es mon pare; pero se fa precís. Bé que tu massa hu has experimentat. Es s’homo més dolent que negú haja vist. Figure’t que’l dimoni fa a mitges amb ell. Ara, com veu que no t’ha pogut safalcar, està fet un Nero. Deu haver col·legít que som jo que t’he aidat, i la du tant de mí com de tu. Posaría messions que ja’n té una de pensada per llevar-mos des mig.

—Veies idò què hem de fer! diu En Bernadet.

—¿Què hem de fer? Ves a sa botiga. Veuràs dos odres; entra dins es celler, ompli-los de vin blanc d’una boteta que afinaràs a un recó, demunt un carretell.

En Bernadet se’n va a sa botiga, troba ets odres; se’n va dins es celler, afina sa boteta. Umpl, i se’n torna amb sos odres plens a Na Fadeta. Los posen dins es llit, un an es costat de s’altre, los tapen ben tapats. Pareixien d’un tros enfora just homo i dona colgats.

—No res, diu Na Fadeta, jas aquesta gonella, veste’n depressa a s’estable. E-hi ha tres cavalls, un gras, un de mitges carns, i un que no més té sa pell i ets ossos. Per lloc fort es primer fa tanta de via com es vent, es segón tanta com sa vista i es tercer tanta com es pensament. Posa sa brilla i sa sella an aquest, embolica-li per ses potes sa gonella, per que mon pare no senta es trepig, i jo mentres tant faré sa trosselleta.

I el Rei que cada mitja hora cridava:

—¡Fadeta!

—Que mana, mon pare, responía ella tota rabenta.

En Bernadet se’n va a s’estable; troba’s tres cavalls, i los se mira de dalt a baix, i diu:

—Aquest més gras no mos convé, i aquest més magre ¿quin possible ès que mos puga duri arribar a ca-nostra? Prendré aquest de mitges carns.

Li posa sa brilla i sa sella, li embolida per ses potes sa gonella, i se’n va, i diu a Na Fadeta:

—En voler.

—Idò en davant, diu ella.

—Fadeta! crida el Rei altra volta.

—Que mana, mon pare, respòn ella.

—Pero ¿a on treu cap tant de cridar? deia la Reina, tota enfadada. ¡Com han de poder dormit, pobres criatures!

—Jo ja sé que fas, deia ell.

Na Fadeta a-les-hores deixa tres salivadetes en terra, per que responguen per ella quant son pare la crit. I davalla amb En Bernadet cap an es cavall. Quant veu que ès aquell de mitges carns i no es més magre, diu:

—¿Què has fet, Bernadet? ¿No t’havía dit jo que ensellasses es més magre?

—Es ver! diu En Bernadet: pero no més té sa pell i ets ossos, i no es capaç de dur-mos tots dos i arribar a ca-nostra.

—¡Bona la m’has feta amb aquest no creure! diu ella.

—¡Jesús! ¡No t’enfadis! diu ell. ¡Costarà poc baratar-lo!

—No! diu ella: que ja hem fet massa temps. No sia cosa que mon pare se’n temi, i mos hi trob. Endavant, i ja hu veurem! Serà lo que Deu voldrà!

S’hi posen damunt, allarguen la vista tant com poren, per paga feia una lluneta ben clara; peguen cimada, es cavall ja ès partit de quatres, i llongo i altre llongo. I com feia tanta de vía com sa vista, amb cada llongo se tirava a s’entrellúu.

Figurau-vos si’n devíen fer de camí.

Des cap de mitja hora el Rei crida.

—¡Fadeta!

—¡Què mana, mon pare! va dir sa primera salivadeta, i se va esbaltir, i va fer una veu just sa de Na Fadeta.

—¡Ja no s’adormiràn mai aqueis dimonis! deia el Rei.

Des cap de mitja hora més, torna cridar:

—¡Fadeta!

—¡Què mana, mon pare! digué sa segona Salivadeta, pero ja més petit perque ja estava mig assecada. Així meteix va fer una veu just sa de Na Fadeta.

—Aquest pic ja no ha cridat tan fort, diu el Rei. ¡A’s cap darrer, com sa sòn los comensa a agarrotar!

Des cap de mitja hora torna cridar:

—¡Fadeta!

—¡Què mana, mon pare! digué sa tercera salivadeta, pero petit, ben petit, que casi no la sentíen, perque ja s’era assecada casi de tot. Així meteix va fer una veu just sa de Na Fadeta.

—¡Sí que s’adormen aquesta vegada! diu el Rei. ¡Ja no los ne queden gaire d’alens que fer! Totes les me pagaràn amb una vegada! No res, esperem mitja hora més, i ja dormiràn com a troncs.

Des cap de mitja hora torna cridar.

—¡Fadeta!

Escolta qui escolta, no sent ningú que responga.

—¡Ara ès s’hora! diu ell.

Pega bot des llit, pren s’espasa, se’n va a sa cambra de Na Fadeta. Empeny sa porta a poc a poc. S’atura; escolta una estoneta. No’s sent una mosca. Entra de puntes de puntes, topa an es llit, paupa es dos embalums d’ets odres, i alsa es tapament per que s’estocada fos més segura.

—¡Beute aquesta tu, i tu aquesta altra! diu, i, zas! zas! acora s’espasa a tots dos tai de manec.

I ja hu crec que d’ets odres, amb sa premuda que se’n dugueren, sortíren brunents, dos raigs de vi que pegaren per sa cara del Rei i el deixaren xop.

N’hi entrà per dins sa boca, i sentí una dolsor fora mida.

—¡Que dimoni ès aquesta sang tan dolsa! s’exclama tot esglaiat.

Se’n va corrents a dur un llum… I en lloc d’En Bernadet i Na Fadeta, me troba es dos odres foradats i tot es llit i es trispol que anava vi.

L’homo quedà de pedra. Llavò se posà a cridar com un desesperat.

—¡Aquests polissons! ¡Ja son fuits! ¡No la m’han feta que no la m’haja pensada! ¡Aquesta Fadeta del dimoni! ¡Mal no fos estada naixent!

Com estigué escanyat de cridar i de flastomar, diu a la Reina.

—Veiam tu que sabs set vegades més que jo, quin camí me dones? ¿per on tenc de prendre? Perque no m’he d’aturar que no los haja agafats i fets trossos amb ses meues mans.

—Vés, diu ella, a veure dins s’estable quin cavall falta.

E-hi va a mirar-ho i torna, i diu:

—Es de mitges carns.

—No res, diu ella, encara los agafaràs. Pren es més magre, que fa tanta de vía com es pensament.

El Rei el pren i ja es partit, de d’allá.

En Bernadet i Na Fadeta ja eren milenars de milenars de llegos lluny; pero, com es cavall de son pare feia tanta via com es pensament, al punt los va tenir.

Na Fadeta anava a ses anques, i mirava darrera d’en tant en tant, per temer-se tot-d’una que hi hagués fressa de res. Tot-d’una que’l va veure diu:

—¡Ah Bernadet! vet-aquí mon pare que se’n vé com un llamp. Estam perduts.

—A veure idò com te’n desfàs d’aquests trunfos.

—No res, diu ella. Per fat i fat, que la mia mare m’ha comanat i un punt més, que lo que ara diré, que sia ver i veritat: que jo torn un carboner, En Bernadet una sitja de carbó i es cavall un auzinar.

I al acte ella tornà un carboner, ben ravascós, tot mascarat, amb un mocador de daus p’es cap i una bona pipa an es morros; i En Bernadet una sitja de carbó com un rol·lo d’era, que treia fum per tots es vents, i deixava anar un tuf de cremat, que casi aturava s’alè; i es cavall tornà un auzinar ben gran, amb unes auzines que feien por de grosses que eren. N’hi havía que paraven mig cortó.

El Rei, que ja se creia tenir-los dins ses mans, se tem que li han descomparegut. Mira i mira per tot ben arreu, i no afina res més que aquell auzinar i aquella sitja de carbó i aquell carboneret.

—¡Aquesta si que m’ès bona! diu ell. ¿I per on m’han pres?

Com prou va haver mirat, s’acosta an es carboneret.

—Carboneret, diu, ¿no hauríeu vist passar un jovenet i una joveneta damunt un cavall?

—Veniu, diu es carboner, dins sis dies, i vos ne poreu dur tot es que voldreu. No fa mitja hora que se’n han duita sa darrera sarria que’m quedava.

—¡Vos dic si heu vist passar un jovenet i una joveneta damunt un cavall! diu el Rei tot impacient.

—¡No vos dic que l’he acabat, no fa mitja hora! diu es carboner. ¿O voleu que descarabut sa sitja per vos? ¿I que vos figurau que n’hi trobarieu de carbó dadins? ¿Com sou tan carabassenc?

Sobre-tot, bé va damanar el Rei i tornà damanar; pero an es carboneret no’l va porer treure de sa sitja, i des carbó, i de que se’n acabaven de dur sa darrera sarria.

Apurat de tot, el deixa, i se’n torna an es Castell.

—¿Que no los menes? diu la Reina.

—¡Que he de menar? ja los tenía, i assetsuaixí m’han descomparegut. He vista una sitja de carbó dins un auzinar, som anat a damanar an es carboneret si los havía vists, i m’es sortit a una altra part i no n’he pogut treure agüier.

—¡Ah beneit! diu la Reina. ¡Com t’han enganat! Aquell carboner era ella, sa sitja En Bernadet, s’auzinar es cavall.

—¿Què me dius? exclama el Rei.

—Lo que sents, diu la Reina. ¡ja pots tornar esser partit de pressa!

El Rei gira’s cavall, li pega esperonada, i es cavall llongo i altre llongo.

Per més que En Bernadet i Na Fadeta s’eren fets enfora, al punt los tornà tenir.

Na Fadeta, que cada instant se girava darrera per temer-se tot-d’una que hi hagués fressa de res, el destría i diu:

—Bernadet, ja tornam tenir mon pare damunt. Just un llamp se’n vé.

—A veure idò com te’n desfàs d’aquests trunfos, diu ell.

—No res, diu ella. Per fat i fat, que la mia mare m’ha comenat i un punt més, lo que ara diré que sia ver i veritat: que jo torn un pastor, En Bernat es ca, i es cavall una guarda de set centes euveies.

Encara no hu va haver dit, com ella tornà un pastor amb una pellissa i una taleca de pell de cabra, i sona qui sona un fabiol; En Bernadet, un ca de bestiar ben alt i gras, assegut davant es pastor, mirant-lo-se fit a fit; i es cavall una guarda de set centes euveies que pasturaven a la vela.

El Rei, que ja se creia tenir-los dins ses ungles, se tem que li han desaparegut. Mira i mira per tot ben arreu, i no afinà res més que aquell pastor qui toca’s fabiol, i sa guarda qui pastura i es ca qui seu, pero que aviat pega bot cap a ell, i lladra qui lladra. Es pastor li crida ¡fora!, i s’animal gruny qui gruny.

El Rei s’acosta, i diu:

—Pastoret, ¿no haurieu vist passar un jovenet i una joveneta damunt un cavall?

—Bona la faríem, si jo venía ses euveies! diu es pastor. Anau a l’Amo, si’n voleu cap!

—¡Vos dic si hauríeu vist passar un jovenet i una joveneta damunt un cavall! diu el Rei.

—¡O quin homo tan bobià! diu es pastor. ¿Pero com les vos tenc de vendre, si no son meues? ¿I vos sou mercader ni’n feis olor? ¿O veniu de ses Arasses?

Sobre tot, bé va fer el Rei, pero no poguè treure es pastor de que ses euveies no eren seues, i que, si les volía comprar, que se’n anàs a l’Amo.

A la fi, apurat de tot, el deixa, i se’n torna tot rabiós an es Castell.

—¿I encara no los menes? diu la Reina, com el veu.

—Què he de menar! diu ell. Ja los tornava tenir, i cop en sec m’han descomparegut. He vista una guarda d’euveies, es pastor i es ca; m’hi acost, i demàn si los havíen vists passar, i es pastor m’ha sortit a una altra part, i no n’he pogut treure agüier.

—¡Ah beneit! diu la Reina. ¡Com t’han tornat enganar! Es pastor era ella, es ca ell, sa guarda d’euveies es cavall.

—¡Què me dius! exclama ell.

—Lo que sents! diu la Reina. ¡Torne-hi, depressa!

El Rei gira es cavall, li pega esperonada, i s’animal llongo i altre llongo.

Molt enfora s’eren fets Na Fadeta i En Bernadet; però al punt los torna tenir.

Na Fadeta que cada instant se girava darrera per temer-se tot-d’una que hi hauría fressa de res, el colombra i diu:

—Bernadet, ja tornam tenir mon pare damunt. Just un llamp se’n vé.

—A veure, idò, diu ell, com te’n desfàs d’aquests trunfos.

—Ja no més me queda una cosa! diu ella.

—¿I encara no l’has feta? diu ell.

—Es que li costarà la vida! diu Na Fadeta.

—¿I que no la mos costarà a noltros, si no li costa a ell? diu En Bernadet.

—Es ver! diu ella.

—Idò ¡endavant! diu ell.

—No res, diu Na Fadeta: tu i es cavall fareu lo que jo faré. Per fat i fat, que la mia mare m’ha comanat i un punt més, que lo que ara diré, que sia ver i veritat: que jo torn una lleona, En Bernadet un tigre i es cavall un onso!

A l’acte Na Fadeta va esser una lleona, En Bernadet un tigre i es cavall un onso. Feien por de grossos i de ferests, tiraven foc p’ets uis, treien unes arpes com a ganxos de romana, i es renou que feien amb ses dents, hauría arrissats es cabeis a qualsevol.

Arriba’l Rei: sa lleona, es tigre i s’onso s’hi afúen; se sent un crit aufegat i un croixit d’ossos aborronador…

El Rei i es cavall ja eren trossos, i trossos quedaren dins una bassa de sanc, negra i que alsava fumet.

Ja havía trobada sabata de son peu el Rei des Castell d’iràs i no tornaràs.

Ja era hora de que anàs a fer companyía an En Barrufet dins sa foganya de l’infern.

E-hi va caure tan emplomat, que no s’aturà fins a lo més endins de tot.

No vos dic res si’s dimonis en feren una de ses festes més grosses que hagen fetes mai.

Ja estaven salvats En Bernadet i Na Fadeta. Caminaren uns quants dies més, i destriaren blavencs, damunt un puig, es castell i la ciutat des Comte, son pare.

Com ja no n’eren mitja hora lluny, troben un pou, i s’aturen a beure.

—Mira, Fadeta, diu ell; per cap vent del mon te vui arribar damunt ses anques des cavall. Estaría lleig per un senyor com som jo i per una senyora com éts tu. Sobre tot, mon pare i ma mare hu prendríen molt tort. Espere’m aquí, jo arribaré tot-sol, i vendrem amb so cotxo i tota la nostra gent per fer-te sa rebuda que’t mereis.

—¡Bernadet, no’m deixes! deia Na Fadeta. ¡No’m deixes! Que, si me deixes, com som Fadeta, que no pensaràs pus amb mí.

—¡Ja hi vas errada! deia ell.

—¡Te dic que no pensaràs pus amb mí! diu ella.

—Això no ès possible, Fadeta! deia ell.

—T’assegur que no hi pensaràs pus, i mira quina hora t’ho dic! deia Na Fadeta.

—No sies beneita! contestava En Bernadet.

Sobre tot, com Na Fadeta el veu tan encarat, li arriba a dir:

—No res, si tan encapirronat e-hi estàs, ves-te’n; pero no vulgues que ningú et toc. Si’t toquen, no pensaràs pus amb mí. Serà lo meteix que si no m’haguesses vista mai.

—Si ès així, no hages por! diu En Bernadet; no hi haurà cap de-nou. No’m tocarà ningú.

I va partir. Amb una exhalació va esser a ca-seua. Son pare i sa mare, com el veren, ja hi estàn abordats per abrassarlo; i ell que se feia enrera cridant:

—¡No’m toqueu per amor de Deu! ¡per amor de Deu no’m toqueu! ¡ja vos explicaré es misteri! ¡Que enganxin ses mules an es cotxo més que depressa!

Son pare i sa mare no poríen estar que no s’hi aferrassen, pero ell los fogía, i no s’aturava de dir que fessen enganxar ses mules.

Mentres feia lo que poría per defensar-se des brassos de son pare i sa mare, i es criats enganxaven, surt una cusseta que havía jugat més vegades amb ell que pels no tenía damunt el cos, i zas! ja està enfilada per ell, cuidant a estellar-se de xicota que li feia.

A l’acte En Bernadet va romandre com un beneit, com un que surt d’un desmai o’s despert d’un sò molt llarc.

Son pare i sa mare l’abrassaren i el besaren tot lo que volgueren…

Ja no’s recordava ni’s recordà pus de Na Fadeta, com si no l’hagués vista ni sentida anomenar mai.

Tot-d’una que es criats tengueren enganxat, van a dir-le-hi, i no va sebre de que li parlaven.

Bé li digueren que era ell que los havía fet enganxar. No li varen poder treure de sa boca més paraules que aquestes:

—No sé de que’m parlau. Deixau-me fer. No m’enfadeu.

I seguí tot embebeiat, com un beneit.

Bé li damanaven son pare i sa mare a on era estat, que li havía succeït, què havía vist, per on era vengut, com s’era campat; pero no foren capaces de treure-li, més paraules que aquelles:

—No sé de que’m parlau. Deixau-me anar. No m’enfadeu.

I passaren dies i més dies, i setmanes i més setmanes, i mesos i anys; i En Bernadet seguía en so seu embadaliment, i menjava i bevía es més descansat del mon, sensa cap mal-de-cap.

Na Fadeta, veent que En Bernadet no tornava amb cotxo ni sensa cotxo, se cansà d’esperar. Entra dins la ciutat, se’n puja fins an es Castell des Comte, s’hi planta davant. Veu trafegar criats i criades, entrar i sortir gent, guaitar per finestres i terrades es Comte i sa Comtessa i En Bernadet i tot; pero no provà de dir qui era ni va fer cap passa per donar-se a conèixer, perque bé veia que, no recordant-se de res En Bernadet, sería de bades tot quant faría per que la creguessen i l’admetessen tal quina era.

—¡A veure de quin cap feim estelles! digué, veent-se dins aquell marruell.

Pensa qui pensa que faría, que no faría, a la fi davalla a la ciutat; i com tenía unes mans beneïdes per qualsevol feina de dona i no hi havía res que l’embarassàs, se posa a fer de cosidora i brodadora.

Cosía i brodava bé, i guanyava de tan bon tros a ses altres, que al punt va esser sa qui tenía més anomenada; i li donaven tota sa feina ses cases millors i fins i tot Ca’s Comte, que era sa principal.

En Bernadet continuava tan embadalit com an es moment mateix que sa cusseta s’era enfilada per ell. Si no li damanaven de noves, no deia res mai; no movía conversa a ningú, ni se mirava cap al·lota, i feia tant de cas de ses moltes que li treien i li presentaven, com des moix.

I el passetjaven per viles i ciutats, i el menaven a festes i bauxes, i feien per ell balls i saraus a rompre; pero tot era rentar es cap a s’ase, perdre es temps i es lleixiu.

Son pare i sa mare arribaren a dir:

—Això no pot passar pus. Li deuen haver donats encanteris an aquest al·lot nostro. Lo millor es casar-lo. Si així no li espassa aquest abil·lament, si això no’l desxondeix, al manco no se porá dir que no hu hàgem provat tot.

—T’hem de casar, li digueren.

—Bé, digué ell, i va fer tan poca menció com si hu haguessen dit a sa paret.

Li cercaren una al·lota, una fia d’un Comte veinat, que, encara que no se perdés per garrida, era xalesta i devertida.

—Te casaràs amb aquesta, li digueren.

—Bé, digué ell, i no’n resà pus.

Posaŕen fil a la güia per enrangar tot es carro portal que establía, tractant-se de dos senyors tan rics i tan nobles.

Na Fadeta va cosir ses novianses, figurau-vos amb-e quin coret.

Arribà es dia senyalat per fer-se es casament, i se va fer.

E-hi va haver unes nosses lo més alt de punt.

Tota la ciutat e-hi va prendre part.

¡Vaja quina partida de taules que varen haver de fer! Sa gentada que hi posà es peus davall, feia por.

Varen haver d’encendre’s llum per acabar de dinar.

Quant varen haver acabat, digueren que cadascú havía de contar un pas que fes riure.

Se’n contaren molts, i la gent cuidà a esclatar-se de riaies.

Na Fadeta hi era còme convidada; i li tocà contar.

I ¿què fa sa pitxorina? Se treu una capsa. E-hi va haver una tórtora i un tórt. Posa sa tórtora a un cap de taula i es tórt a s’altre cap.

Sa tórtora se posa a dir:

—¿No’t recordes, tórt, de quant cercaves un castell, i no’l poríes trobar en manera ninguna, i davora un riu hi va haver qui te digué a on era, i què havies de fer en esser-hi?

—A mí no me recorda, digué es tórt, cap baix.

—¿I no’t recordes tampoc, tornà dir sa tórtora, d’aquella vegada que, per que no’t matassen, e-hi hagué qui amb un sol dia va voltar un camp de paret, e-hi planta una vinya, e-hi va cuïr es reims i va fer es vi?

—A mí no me recorda, deia es tórt, més cap baix encara.

—¿I no’t recordes tampoc, torna dir sa tórtora, d’una altra vegada que, per que no’t matassen, e-hi hagué qui amb un sol dia va treure un bosc, el sembrà de xeixa, la hi va cuïr i en va fer pa?

—A mí no me recorda, deia es tórt, encara més cap baix.

—¿I no’t recordes tampoc, toma dir sa tórtora, d’una altra vegada que, per que no’t matassen, e-hi hagué qui va treure des fons de la mar gran una tumbaga que feia cent anys e-hi havíen perduda?

—A mí no me recorda, deia es tórt; i, com més anava, més capficat estava.

—¿I no’t recordes tampoc, torna dir sa tórtora, de quant per tres foradins d’una porta te varen treure tres ditets, i n’hi va haver un d’escapollat, i tu l’agafares, i te casares amb sa qui’l t’havía tret, i fogíreu es mateix vespre, i vos encalsaren, i no vos pogueren agafar?

Aquí es tórt quedà boca closa, i se posa a mirar sa tórtora fit a fit.

En Bernadet, que mentres sa tórtora feia aquell enfilai de preguntes an es tórt, també estava ben cap baix, l’alsà an es meteix temps que es tórt, i se posa a mirar Na Fadeta, mira qui te mira. Li pegava unes uiades que l’atravessava. Com que la s’hagués de menjar amb sa vista… Ella estava dreta, tota airosa, amb ses mans damunt sa taula, pegant una uiada an En Bernadet, una a sa tórtora, una altra an es tórt, llavò una a tota la gent, i tornava an En Bernadet. Estava la dona a la flor del mon, an es ple de sa seua garridesa i galanía. S’era enllestida i endiumenjada tant com havía pogut. Mai havía feta tanta de planta. Al punt to-thom li va tenir ets uis damunt, veent que En Bernat la se mirava tan arreu, i que sa tórtora i es tórt que havía trets de dins sa capsa, feien aquelles coses.

Perque sa tórtora, com reparà que es tórt havi alsat es cap i la se mirava d’aquella manera, se posà a mirar-lo a ell. Mira qui mira, va reprendre s’enfilai de preguntes, dient:

—¿I no’t recordes tampoc de qui deixares davora un pou i lo que li prometeres que no succeiría i t’ha succeït; i t’ha succeït fins an es punt de que ja no’t recordes de qui’t mostrà es castell, te va plantar sa vinya i te va fer es vi; te va treure es bosc i te va coure sa fornada de pa, te va trobar sa tumbaga, te va treure es dit escapollat, i se va casar amb tu, i t’ha salvada set voltes sa vida? ¿Això no’t recorda? Mire’m bé; veuràs quí som. ¿No sabs tu que, mentres jo sia viva, no’t pots casar amb una altra? ¿No sabs tu que, mentres jo sia viva, ningú més que que jo pot esser sa teua esposa de bon-de-veres? ¿Això no sabs? ¿Això no’t recorda? ¿Això no veus?

Aquí es tórt va mudar de vert en blau, i pega crit.

—¡Sí que me recorda, tórtoreta meua! ¡Sí que ès ver tot quant has dit! ¡Sí que hu éts sa meua esposa!

I ja ha aixamplades ses ales, i ja ès partit tot xaravel·lo cap a sa tórtora.

An aquell moment meteix, En Bernadet sortí tot amb u d’aquell embadaliment que li havía fet perdre es Kirieleyson i el tenía fet un beneit; i com si li hagués caiguda una bena de davant ets uis, e-hu va veure tot; li tornà a sa memoria tot lo que li havía passat, va conèixer Na Fadeta.

I no pogué estar pus. S’aixeca, deixa en porret sa novía, que seia an es seu costat, i se’n va correns a donar un abràs a Na Fadeta, tot clamant:

—¡Tu éts sa meua amor! ¡Tu éts sa meua esposa! Mentres tu sies viva, ningú e-hu pot esser més que tu!

Tot-hom quedà amb sos cabeis drets davant aquell pas. Ningú se’n podía avenir.

En Bernadet i Na Fadeta contaren fil per randa tot lo que los havía succeït. No hi hagué ningú que no los cregués; sa novía i es parents se’n anaren tot atxul·lats, veent que feien nosa; es Comte i sa Comtessa abrassaren Na Fadeta, i la regonegueren còme vertadera muller d’En Bernadet; i continuà es sarau comensat. Tot-hom cridava i botava d’alegría, donant mil enhoresbones an En Bernadet i Na Fadeta, a son pare i sa mare. I heu de creure i pensar que a tots es qui hi havía allà a plegats, es fadrins perque eren fadrins i es casats perque encara no havíen perduts es jocs, a tots los entrà una ballera, que no teníen repòs a ses cames, i se va encendre un ball vitenc de tot, que durà fins devers mitja nit.

Com estigueren cansats i morts de riure i de a folgar, se’n anà cadascú a ca-seua, fent-se creus tot-hom des pas d’En Bernadet i Na Fadeta, que visqueren contents i alegres una mala fi d’anys. I… si no son morts, son vius; i, si no son vius, son morts. I al cel mos vegem tots plegats. Amen.