—La’m contaren ses madones manacorines Antonina Vallespir de So’n Boga i Catalina Tomás Pinya, el sen Miquel Neula de So’n Carrió, un pareier de Se’n Gallana, N’Antoni Garrit de Sant Llorens i un al·lot del Bon Jesús.—
AIXÒ era un Comte, molt gran senyor, que anava perdut perdut darrera es joc.
No més tenía un fii, En Bernadet.
Un dia que jugant, era quedat sensa una creu, li compareix un personatge d’un aspecte molt ferest, i li diu:
—Si’m promets durme’s teu fii, com farà desset anys, an es Castell d’iràs i no tornaràs, tendràs tots es doblers que vuies, i no perdràs mai.
—Feta està sa barrina, diu es Comte, de perdut que se veia.
Desde aquell dia sempre va guanyar, i manetjava ses dobles de vint a palades; pero sempre que arribava an es seu castell i En Bernadet li plegava mans, sentía una ponyida dins es cor, com si un punyal le hi atravessàs de part a part.
En Bernadet fa desset anys, i son pare un dia l’agafa i li diu, rompent en plors.
—Fii meu, se fa precís dir-t’ho. Un dia que havía perdut tot quant tenía, me sortí un homo i me digué que, si li prometía dur-te, en fer desset anys, an esCastell d’iràs i no tornaràs, jo tendría més doblers que no voldría, i per molt que jugàs, no perdría mai. Le hi vaig prometre. Ell va cumplir sa seua paraula, i ara me toca a mí cumplir sa meua.
—¿Per això tant de plors? diu En Bernadet, tot rabent. Demà meteix me pos en camí.
Pren un cavall i un serró de dobles de vint, i ja ès partit. Camina caminarás, a tot-hom que veia damanava on era es Castell d’iràs i no tornaràs. Ningú n’hi sabía donar noves.
Des cap de set dies, a entradeta de fosca, destría un llumeneret blau.
—¡Oh! digué. ¡Un llumenaret blau! E-hi arribarem, si a Deu plau!
E-hi arriba, i va esser una ermita.
S’acosta a ses portes, i toc toc.
—¿Qui ès? diu una veu.
—Amics, diu En Bernadet. Obriu per amor de Deu.
S’obrí sa porta, i sortí un ermitanet, amb una barba que li pegava per sa cinta.
—¡Benvingut sies, o jovenet! digué. I ¿quin senyal per aquí?
—Cerc es Castell d’iràs i no tornaràs. ¿No’m diríeu a on cau?
—¿Es Castell d’iràs i no tornaràs? Mai l’havía sentit anomenar, diu s’ermitanet. I no ès que no sia vei jo i que no fassa molts d’anys que som an aquesta ermita. Ja n’hi ha mil. La primería passava gent, pero ja feia trecents anys que no era passat ningú.
—¡Sant Cristo gloriós! ¿Que me deis? diu En Bernadet.
—Lo que sents! diu s’ermità. Tu deus estar cansat.
—Ja deis ver! diu En Bernadet.
—Idò romàn, farem sa vel·la plegats. Jo som el Rei dets animals de la terra. Demà, sol sortint, los cridarem tots; i per ventura n’hi haurà qualcún que mos sabrà donar noves d’aquest castell que cerques.
En Bernadet va romandre; passaren la corona, soparen, feren la pretxa fins que sa sòn los guanyà de tot, i se’n anaren a jeure.
Lo endemà a trenc d’auba s’ermità crida En Bernadet, passaren un enfilai ben llarc de pare-nostros, i barenaren. Sol sortint, s’ermità surt defora, i se posa a tocar un fabiolet, ti-tu-tí ti-tu-tí ti-tu-tí.
Comensen a comparèixer animals i més animals. Al punt e-hi foren tots. Paraven més de cent corterades; i, per molt que la vista s’estengués, no veien més que caps, capots, caparrots, capets, caparrins, caparrineus, caparrinois i caparrinoiets, i tots ben vius i uis espolsats.
S’ermitá amb tota quanta veu pogué treure, va dir:
—¿N’hi ha cap de voltros que sapia a on cau es Castell d’iràs i no tornaràs?
Cap n’hi hagué que hu sabés.
En Bernadet hagué de tornar prendre els atapins, i de d’allà.
Camina caminaràs, des cap d’altres set dies, a entradeta de fosca, veu un llumenaret blau.
E-hi arriba, i va esser una ermita damunt uns penyals devora mar.
S’acosta a ses portes, i toc! toc!
—¿Qui ès? diu una veu.
—Amics, diu En Bernadet. Obriu per amor de Deu!
S’obri sa porta, i sortí un ermitanet amb una barba que li pegava p’es genois.
—¡Benvingut sies, o jovenet! digué. I ¿quin senyal per aquí?
—Cerc es Castell d’iràs i no tornaràs. ¿No’m diríeu a on cau? diu En Bernadet.
—¡Es Castell d’iràs i no tornaràs! diu s’ermità. ¡Mai havía sentit anomenar tal castell! I no ès que no sia vei i que no fassa molt de temps que som an aquesta ermita. Conta que ja hi ha mil anys. La primería passava gent així mateix; pero ara en feia sicents que no era passat ningú.
—¡Mare meua! ¿què me deis? diu En Bernat.
—Lo que sents. Res, tu vens cansat! diu s’ermità.
—Sí que deis ver! diu En Bernadet.
—Idò romàn! diu s’ermità: farem sa vel·la plegats. Jo som el Rei dels peixos de la mar; i demà, sol sortint, los cridarem tots, i per ventura n’hi haurà qualcún que mos sabrà donar noves d’aquest castell que cerques.
—¡Ben pensat! diu En Bernadet, i va romandre.
Passaren la Corona, soparen, feren la pretxa fins que sa sòn los va guanyar de tot, i se’n anaren a jeure.
Lo endemà a trenc d’auba, s’ermità crida En Bernadet, passaren un enfilai ben llarc de Pare-nostros, berenaren; i, sol sortint, se’n van devora s’aigo. S’ermità pega siulo, i hala siula qui siula!
Comensen a comparèixer peixos i més peixos; aviat e-hi foren tots… I paraven es redol de més de docentes corterades; i, per molt que un estengués la vista, no veia més que caps, capots, caparrots, capets, caparrins, caparrineus, caparrinois i caparrinoiets que guaitaven a flor d’aigo, tots ben vius i uis espolsats.
S’ermità, amb tota quanta veu pogué treure, diu:
—¿N’hi ha cap de voltros que sapia a on cau es Castell d’iràs i no tornaràs?
Cap n’hi hagué que hu sabés.
En Bernadet no tengué altre remei que prendre de bell nou ets atapins, i de d’allà.
Camina caminaràs, des cap de set dies, a entradeta de fosca, destría un llumenaret blau.
—¡Un llumenaret blau! digué tot content. E-hi arribarem, si a Deu plau.
E-hi arriba, i va esser una ermita damunt un puig molt agüionat.
S’acosta a ses portes, i toc! toc!
—¿Qui ès? diu una veu.
—Amics, diu En Bernat. Obriu per amor de Deu!
S’obrin ses portes, i sortí un ermitanet, amb sa barba tan llarga que li fregava’s peus i es turmells; i, si s’acalava una mica, la se trepitjava.
—¡Benvingut sies, o jovenet! digué. I ¿quin senyal per aquí?
—Cerc es Castell d’iràs i no tornaràs. ¿No’m diríeu a on cau?
—¡Es Castell d’iràs i no tornaràs! diu s’ermità. Mai havía sentit anomenar tal castell. I no ès que no sia vei jo i que no’n fassa molts d’anys que som an aquesta ermita. Conta que ja’n fa mil. La primería passava gent; pero ja feia nou cents anys que no era passat ningú.
—¡Mare meua! diu En Bernadet ¿què me deis?
—Lo que sents. Res, tu vens cansat! diu s’ermitá.
—Sí que deis ver! diu En Bernadet.
—Idò romàn, i farem sa vel·la plegats. Jo som el Rei d’ets aucells del cel, i demà, sol sortint, los cridarem tots. Per ventura n’hi haurà qualcún que el sapia an aquest castell que cerques.
—Bon favor me feis, diu En Bernadet, i va romandre.
Passaren la Corona, separen, feren la pretxa fins que sa sòn los guanya de tot, i se’n anaren a jeure.
Lo endemà a trenc d’auba s’ermità crida En Bernadet, passaren un enfilai ben llarc de, Pare-nostros, i berenaren. S’ermità surt defora, pega siulo i altre siulo; i siulava tan fort, que tot allò resplandía.
Comensen a comparèixer aucells i més aucells, grossos, petits, mitjansers i de totes quantes classes vos pogueu imaginar. Al punt e-hi foren tots, paraven més de trecentes corterades; i tot lo que que sa vista poría destriar, tot eran caps, capots, caparrots, capets, caparrins, caparrineus, caparrinois i caparrinoiets, i tots ben vius i uis espolsats.
S’ermità, amb tota quanta veu pogué treure, diu:
—¿N’hi ha cap de voltros que sapia a on cau es Castell d’iràs i no tornaràs?
Tots deien que no hu sabien, fins que una áliga, sa més grossa i més véia, que ja tenía es cap i es coll tot pelat, obrí boca i diu:
—Jo hu sé.
En Beinadet tot d’una s’hi acosta, i ja li diu:
—¿Com e-hu he de fer per anar-hi?
—Jo t’hi duré, si me vols creure, diu s’àliga.
—Estic a ton manar! diu En Bernadet.
—¿Veus aquell bou? diu s’áliga, mostrant-n’hi un que pasturava per allà devora. Ves-hi, escorxe’l, fes-ne quatre corters, los dus, los me poses damunt i tu també, i partirem.
En Bernadet se’n va an es bou, el mata, l’escorxa, en fa quatre corters, los se carrega, torna a s’áliga, i s’hi aixanca damunt. S’aucellot aixampla ses ales, pega briuada, s’alsa lo mateix d’un còdol que un barrobí, quant esclata, fa botir a l’aire; i àliga i Bernadet per amunt s’ès dit, i per amunt, i per amunt. Ses muntanyes s’aplanaven, ses valls i comallars s’omplien, la mar ja no més era una taca blavenca; ja no’s destriava res que es bategás, ni fes gens de renou ni mica de remor ni mudansa; i ells sempre per amunt, i de d’allà, vola qui vola per s’endret de sa taca blavenca.
Passen tres dies i s’àliga diu:
—Bernadet da’m un corter, que ses ales s’acopen.
Le hi dona, recobra ses forses, i torna volar tan aviat com primer, i de d’allà.
Passen tres dies més, i diu altra vegada:
—Bernadet, da’m un corter, que ses ales s’acopen.
Le hi dona, recobra ses forses, i torna volar tan aviat com primer, i de d’allà.
Passen tres dies més, i diu altra vegada:
—Bernadet, da’m un corter, que ses ales s’acopen.
Le hi dona, recobra ses forses i toma volar tan aviat com primer, i de d’allà.
Passen tres dies més, i diu altra vegada:
—Bernadet, da’m un corter, quesesales s’acopen.
Le hi dona, recobra ses forses, i torna volar tan aviat com primer, i de d’allà.
Passen tres dies més, i diu altra vegada:
—Bernadet da’m un corter! que ses ales s’acopen.
—Quatre n’hi havía, diu En Bernadet, quatre
te’n he dats, diu s’al·lot, tot rabent. No res, jas un bras! i le hi allarga.
—No’l vui, l’has de mester per tu. Ja som aprop i me pareix que així meteix podré arribar.
Ses penyes no eren gaire lluny. Amb tota quanta forsa li quedava, pega fua cap avall i fent escunsa; i li va venir tan just tan just no caure dins s’aigo.
De damunt penyes veien a s’entrellúu unes casetes blanques.
—¿Veus aquelles casetes? diu s’àliga. Idò allà has d’anar. E-hi trobaràs una jaia de cinc cents anys. Per amor de Deu fé lo que’t dirà, i trobaràs es castell que cerques. Tots es que hi son venguts, i no l’han creguda, no los han vists pus.
En Bernadet se’n hi va, i troba sa jaia an es portal.
—¡Ola, jovenet! diu ella. ¿Quin vent t’ha duit? Cent anys feia que no era vengut ningú.
—Cerc es Castell d’iràs i no tornaràs, diu En Bernadet.
—Idò vina, diu sa jaia, i te diré que has de fer.
El mena devora un riu ben ample i d’una aigo com un crestai.
—Aquí, diu sa jaia, vendràn a rentar un covonet de roba perhom ses tres fies del Rei des Castell d’iràs i no tornaràs: Na Margalida, Na Rosa i Na Fadeta; si una garrida, s’altra més; pero encara sa darrera se’n du sa ventatge. ¡Mira si hu deu esser garrida i galanxona! Idò encara ès molt més llesta i sabuda. Tu meteix e-hu veuràs per lo que ara’t diré. De llest que ès son pare, el dimoni fa a mitges amb ell; i sa dona, la Reina, sab encara set vegades més que el Rei. Idò bé, Na Fadeta sab set vegades més que sa mare.
—¡O quina al·lota més bufarella que deu esser! s’exclama En Bernadet, fent uns uis com uns salers.
—¡Jo t’ho assegur! digué sa jaia. Pos messions que ja n’estàs més de mig enamorat!
—¡Sí que teniu raó! diu En Bernadet.
—¿Ara? En veure-la! en veure-la! exclama sa jaia; i sobre tot quant n’hi veges fer de ses seues. No res, ara tu t’amagues dins aquestes mates. Vendrà Na Margalida amb so covonet a damunt es cap i se post davall xella. Es covonet serà d’esquerdes i verducs de plata; sa post serà tota d’or. Se llevarà ses faldetes de damunt i s’anell; se posarà a rentar sa roba fins que la tenga més blanca que la neu; pero tu, ¡ben alerta a badar boca ni a bategar-te! Vendrà llavò Na Rosa, també amb so covonet d’esquerdes i verducs de plata damunt es cap i sa post d’or davall xella. Se llevarà ses faldetes de damunt i se posarà renta qui renta sa roba fins que la tendrà més blanca que la neu. Vendrà llavò Na Fadeta, també amb so covonet d’esquerdes i verducs de plata damunt es cap i sa post d’or davall xella. Se llevarà ses faldetes de damunt, se treurà s’anell, i el deixarà dalt una roca. Se posarà a rentar, renta qui renta i canta qui canta. Tu a-les-hores surts de puntes de puntes i que ella no se’n tema, li prens s’anell, te tornes amagar. Quant ella tendrà sa roba més blanca que la neu, i l’haurà composta dins es covonet, se’n anirà a posar-se ses faldetes i llavò s’anell. No’l trobarà, i dirà tota impacientada: —¿I per on deu haver pres? Tu llavò surts, i dius: —Veltaquí! Le hi dones, li contes lo que te passa; i ella ja’t dirà lo que has de fer. I ¡creu-la per amor de Deu! que tots es qui son venguts i no l’han creguda, no los han vists pus.
En Bernadet s’amaga dins aquelles mates. Dins una estoneta veu Na Margalida que se’n vé, amb so covonet de plata dalt es cap i sa post d’or davall xella. Se lleva ses faldetes de damunt i s’anell; i ¡hala renta qui renta i canta qui canta! fins que té sa roba més blanca que la neu.
¡Si l’haguésseu vist an En Bernadet quins uis que feia, veent Na Margalida tan garrida i tan ben taiada! pero anà molt alerta a motar ni a bategar-se.
Se’n vé llavò Na Rosa, també amb so covonet de plata dalt es cap i sa post d’or davall xella. Se lleva ses faldetes de damunti s’anell; i ¡hala renta qui renta i canta qui canta! fins que té sa roba més blanca que la neu.
¡Si l’haguésseu vist an En Bernadet quins uis que feia, veent Na Rosa tan garrida i tan ben taiada! pero anà ben alerta a motar ni a bategar-se.
Se’n vé llavò Na Fadeta, també amb so covonet de plata dalt es cap i sa post d’or davall xella. Se lleva ses faldetes de damunt, se treu s’anell, el deixa dalt una roca, i ¡hala renta qui renta i canta qui canta!
¡An aquesta sí que la hi trobava garrida i ben taiada En Bernadet! Na Margalida i Na Rosa no eren res devora ella!
L’homo no se poría assaciar de mirar-la-se.
Com la creu més descuidada, surt de ses mates, de puntes de puntes, pega grapada a s’anell, i ja torna esser dins s’amagatai.
Na Fadeta no se temé de res.
Com va tenir sa roba més blanca que la neu, la compòn ben composta dins es covonet; se posa ses faldetes, repara que s’anell no es dalt aquella roca. Mira si ha llenegat o si es vent l’ha fet redolar. Mira ben arreu per tot aquell endret. No’l veu lluïr en lloc.
—¿Pero a on serà aquest bo d’anell? Diu tota enfadada.
En Bernadet pega llongo, se planta tot xaravel·lo davant ella, i diu:
—Veltaquí!
—¡O que’m fas de contenta, jovenet! diu ella, prenent s’anell. Ja’m pensava no veure’l pus. I ¿què cerques per aquí, si no es massa preguntar?
—Es Castell d’iràs t’no tornaràs.
—Jo’n som, diu Na Fadeta. Mon pare es el Rei. Mira, si’l vols trobar, prens aquest camí, per on ses meues germanes i jo som vengudes. No’l deixis, i aviat e-hi seràs. Mon pare se passetjarà per sa carrera. L’escomets, te farà entrar, te posaràn taula, te diràn que menges. Tu, abans de tastar res, has de dir, petit, que no’t sentin: —¿Fadeta, que’n puc menjar? Perque si no hu deies i en menjaves, podria esser que t’hi haguessen posades metzines, i batríes es peus. Llavò te menaràn dins una cambra, a on e-hi haurà un llit de set matalassos. Abans de jeure’t-hi, demanaràs, petit, que no’t sentin: —¿Fadeta, que hi puc jeure? Perque si no hu damanaves i t’hi jeguesses, podría esser que’s matalassos fossen de foc, maldement paresquessen de plomes, i quedaríes com un caliu d’ablamat. ¿Tendràs present això que’t dic?
—¡Massa que le hi tendré! respòn En Bernadet.
—No res, reprèn Na Fadeta. A Deu siau! que hauré de fer via, per que mon pare no se temi que me som entretenguda.
—¡Val Deu i àliga! digué, i torna una àliga; pega volada, i de d’allà.
En Bernadet parteix, camí camí. Al punt a s’entrellúu destrià ses torres des castell i aviat e-hi va esser davant.
El Rei se passetjava per devora sa portassa, cap baix i amb una cara ben sarracena.
—Alabat sia Deu, diu En Bernadet.
El Rei no tornà resposta, ni alsà es cap.
—Bones tardes tenga, senyor Rei, diu s’al·lot.
—Ses mateixes, jovenet, va respondre. Ja hu sabía que havíes de venir! ¡Ai de tu, si no fosses vengut! No res; tu deus estar cansat, i tendràs talent.
L’entrà dins un gran menjador, a on e-hi havía una taula parada de tota classe de menjar.
—Menja, menja, li digueren.
Ell, petit, que no’l sentissen, damana.
—Fadeta ¿que’n puc menjar?
I va sentir sa veu de Na Fadeta, fina i fonda, que deia:
—Menge’n.
En Bernadet se posà bé de panxa.
El menaren dins una cambra, a on e-hi havía un llit amb set matalassos.
—Vet-aquí es teu llit, li digueren.
Ell, petit, que no’l sentissen, damana:
—Fadeta ¿que hi puc jeure?
I sentí sa veu, fina i fonda, de Na Fadeta que deia:
—Jeu-hi.
En Bernat se colgà, i al punt dormí com un peix dins l’aigo.
Lo endamà matí a les set el criden:
—Aixeque’t, que es hora de berenar i d’anar a sa feina.
S’aixeca, berena, i el Rei el se’n mena a un camp de cinquanta corterades, més llis que es call de sa mà, sense un macolí, quant i més una pedra.
—¿Veus aqueix camp? diu el Rei. Idò a’s véspre el m’has d’haver voltat de paret, sembrat de vinya, vermat, trepitjats es reims i fet vi per beure jo i tots es meus amics que he de tenir a sopar. Si’s vespre no hu tens llest, de tu en faràn quatre corters.
El Rei se’n va. En Bernadet queda de pedra. Com pogué tornar alè, romp en plors.
Li compareix Na Fadeta.
—¿Què tens? li damana.
—¡Què he de tenir! diu ell. ¡Ton pare que m’ha dit que, si es vespre no he voltat aquest camp de paret, sembrat de vinya, vermat, trapitjats es reims i fet vi per beure ell i es seus amics que ha de tenir a sopar, de mí en faràn quatre corters!
—¿D’això estàs embarassat? diu ella.
—¡Massa que hi estic! exclama ell.
—Idò, mira, diu ella. Del bon fat i del mal fat, que la mia mare m’ha comanat i un punt més; que lo que ara diré, que sia ver i veritat: que se volt aquest camp de paret.
I tot-d’una se sentí una remor com d’una caldera de tafona que bull. Sa cara de sa terra, lo mateix que s’aigo bullenta, tot eren bambolles que alsava, i de cada bambolla sortía una pedra. Se mou un vent fort que se resol en trebolins, i se posa a arremolinar aquelles pedres voltant es camp. Ses pedres comensen a botar; i, cop vé cop va, se posen unes damunt ses altres, fent filades i filades…
¿Que me’n direu? A’s temps de dir set Pare-nostros sa paret estigué feta voltant tot es camp.
Na Fadeta pega siulo, i compareixen set estols d’homonets i donetes de colzada, i los diu:
—Homonetsi donetes, hala tots a treballar: heu de fer aqueix camp vinya, i avui mateix e-hi heu de cuir es reims i heu de fer es vi.