—(La me contaren En Toni Corder i na madó Aina María Perla, de So’n Serversa).—
UN DIA, hora-baixet, es ca d’En Bua, sortí a fer quatre passes.
Passa per davora s’era d’En Pejuli, e-hi veu es moix i li diu:
—¡Hala, si anam a estirar-mos ses cames qualque poc!
—No hu haguesses dit! diu aquell. ¡Au!
Piquen de talons, i de d’allá.
—¿Que tant mateix tocarem pel? diu es moix.
—No hu sé que mos farem, diu es ca.
I encara no hu va haver dit, com zas! mou un coní; i ja li ha pitjat darrera, inyip-nyep! nyip-nyep!
Es coní afina una soca d’uiastre que feia com una lloriguera, i s’hi afica com un llamp.
Es ca romangué empantanat.
Es moix pega enforinyada derrera es coní i ja hu crec que l’aplegá, i el va treure.
—Ja tenc per sopar, va dir.
—A, poc a poc, estimat! va dir es ca. En tot cas seré jo que en soparé. Es coní es meu!
—¿Teu, i que jo l’haja agafat? diu es moix. ¡Ca, homo! ¡Ja hi beurás fresc!
—Sabs que tens tu? Molta xerrera! diu es ca. ¿I tu éts cassador, ni’n fas olor? ¿No sabs tu que es coní es des qui’l mou i sa llebra des qui l’agafa?
—Jo lo que sé, diu es moix, que, si jo no trec es cuní, encara seria dins sa lloriguera.
Es ca, com veu allò, cremat de tot diu:
—Tu no vols amollar ni jo tampoc? Es tribunal mos ho haurá d’aclarir. Anem a Manacor!
—Ara mateix, respòn es moix! i ja son partits cap a Manacor.
Devers Ca-s’Ueu (Aquest lloc i tots els demés que a continuació s’anomenen, se troben quant un va pel camí de So’n Servera a Manacor) troben un xot.
—Xot, diu es moix, ¿vens amb noltros, que duim aquest coní a plet, i me farás d’homo bo?
—Perque éts tu, vendre! diu es xot.
I tots tres, camina camínarás.
Davora es Collet de Sa Punta troben un gall.
—Gall, li diu es ca, ¿vens amb noltros, que duim aquest coní a plet, i me farás d’homo bo?
—Perque éts tu, vendre! diu es gall.
I tots quatre, hala qui hala, camí camí.
Quant foren devora Ca’n Vicens, ja comensava a fer fosca.
—Cavallers, diu es gall, jo no hi veig ja; no pas més envant.
Bé’l pregaren ets altres, pero no’l pogueren tòrser.
A la fi digueren:
—No res idò, anem a Ca’n Vicens a romandre, i demá ben damatí prendrem ets atapins.
Arriben a Ca’n Vicens, i senten que de dins deien:
—Jo’n tenc nou.
—Jo’n tenc deu.
—Jo’n tenc deu.
—Jo’n tenc nou.
Es ca va dir:
—Això son lladres que es reparteixen es doblers que han robats. Veureu quin retgiró se’n durán.
S’acosta a ses portes, toca i crida:
—¡Obriu p’el Rei!
Es lladres, quant sentiren allò, peguen bot, i, fent-se trons des doblers i de tot, fogiren com cent mil llamps; i ¡que s’havíen de girar darrera! Corregueren fins que pogueren tornar alè.
Mentres tant, es ca, es moix, es gall i es xot s’esclataven de riure de veure aquell pas.
Se’n entren dins la casa, troben damunt una taula un caramull d’or i plata, i dins sa cuina, damunt es fogons, una olla plena de carn i arròs que bollía a la vela.
—¡Quen diantre! diu es moix. Es ca pretén que es coní es seu, jo pretenc que es meu. Si’l duim an es tribunal, ni será meu ni seu, sinó d’ets animals de ploma que caplleven per allá. ¡Sabeu que val de més que’l tirem dins s’olla, i el mos menjarem tots plegats; i lo que ès estat, sia estat!
—Ben pensat! ¡ben pensat! s’exclamaren tots.
I ¿que fan ells? Escolen sa carn i s’arròs perque ja era cuit, tiren es coní dins s’olla amb so brou, e-hu tornen posar damunt es foc, i amb una exhalació va coure. Mesclaren arròs, carn i coní, s’hi abordaren, i se varen posar com tudons.