ES CA DE’N BUA I ES MOIX DE’N

—(La me contaren En Toni Corder i na madó Aina María Perla, de So’n Serversa).— 

UN DIA, hora-baixet, es ca d’En Bua, sortí a fer quatre passes.

Passa per davora s’era d’En Pejuli, e-hi veu es moix i li diu:

—¡Hala, si anam a estirar-mos ses cames qualque poc!

—No hu haguesses dit! diu aquell. ¡Au!

Piquen de talons, i de d’allá.

—¿Que tant mateix tocarem pel? diu es moix.

—No hu sé que mos farem, diu es ca.

I encara no hu va haver dit, com zas! mou un coní; i ja li ha pitjat darrera, inyip-nyep! nyip-nyep!

Es coní afina una soca d’uiastre que feia com una lloriguera, i s’hi afica com un llamp.

Es ca romangué empantanat.

Es moix pega enforinyada derrera es coní i ja hu crec que l’aplegá, i el va treure.

—Ja tenc per sopar, va dir.

—A, poc a poc, estimat! va dir es ca. En tot cas seré jo que en soparé. Es coní es meu!

—¿Teu, i que jo l’haja agafat? diu es moix. ¡Ca, homo! ¡Ja hi beurás fresc!

—Sabs que tens tu? Molta xerrera! diu es ca. ¿I tu éts cassador, ni’n fas olor? ¿No sabs tu que es coní es des qui’l mou i sa llebra des qui l’agafa?

—Jo lo que sé, diu es moix, que, si jo no trec es cuní, encara seria dins sa lloriguera.

Es ca, com veu allò, cremat de tot diu:

—Tu no vols amollar ni jo tampoc? Es tribunal mos ho haurá d’aclarir. Anem a Manacor!

—Ara mateix, respòn es moix! i ja son partits cap a Manacor.

Devers Ca-s’Ueu (Aquest lloc i tots els demés que a continuació s’anomenen, se troben quant un va pel camí de So’n Servera a Manacor) troben un xot.

—Xot, diu es moix, ¿vens amb noltros, que duim aquest coní a plet, i me farás d’homo bo?

—Perque éts tu, vendre! diu es xot.

I tots tres, camina camínarás.

Davora es Collet de Sa Punta troben un gall.

—Gall, li diu es ca, ¿vens amb noltros, que duim aquest coní a plet, i me farás d’homo bo?

—Perque éts tu, vendre! diu es gall.

I tots quatre, hala qui hala, camí camí.

Quant foren devora Ca’n Vicens, ja comensava a fer fosca.

—Cavallers, diu es gall, jo no hi veig ja; no pas més envant.

Bé’l pregaren ets altres, pero no’l pogueren tòrser.

A la fi digueren:

—No res idò, anem a Ca’n Vicens a romandre, i demá ben damatí prendrem ets atapins.

Arriben a Ca’n Vicens, i senten que de dins deien:

—Jo’n tenc nou.

—Jo’n tenc deu.

—Jo’n tenc deu.

—Jo’n tenc nou.

Es ca va dir:

—Això son lladres que es reparteixen es doblers que han robats. Veureu quin retgiró se’n durán.

S’acosta a ses portes, toca i crida:

—¡Obriu p’el Rei!

Es lladres, quant sentiren allò, peguen bot, i, fent-se trons des doblers i de tot, fogiren com cent mil llamps; i ¡que s’havíen de girar darrera! Corregueren fins que pogueren tornar alè.

Mentres tant, es ca, es moix, es gall i es xot s’esclataven de riure de veure aquell pas.

Se’n entren dins la casa, troben damunt una taula un caramull d’or i plata, i dins sa cuina, damunt es fogons, una olla plena de carn i arròs que bollía a la vela.

—¡Quen diantre! diu es moix. Es ca pretén que es coní es seu, jo pretenc que es meu. Si’l duim an es tribunal, ni será meu ni seu, sinó d’ets animals de ploma que caplleven per allá. ¡Sabeu que val de més que’l tirem dins s’olla, i el mos menjarem tots plegats; i lo que ès estat, sia estat!

—Ben pensat! ¡ben pensat! s’exclamaren tots.

I ¿que fan ells? Escolen sa carn i s’arròs perque ja era cuit, tiren es coní dins s’olla amb so brou, e-hu tornen posar damunt es foc, i amb una exhalació va coure. Mesclaren arròs, carn i coní, s’hi abordaren, i se varen posar com tudons.

Llavò se repartiren es doblers, i se’n anaren a jeure.

Es moix se colgá dins es fogó, es gall damunt una represa que hi havia davora, es ca darrera sa porta, i es xot a la fresca a sa carrera.

Es lladres, cansats i morts de córrer, s’arribaren a aturar.

Quant varen haver reposat, un diu:

—¿I hem d’esser tap covarts, que no hem d’anar a veure si recuperam lo que hem perdut?

—No hu haguesses dit! s’exclamaren ets altres, i partiren.

Quant foren aprop de Ca’n Vicens, s’aturen tots.

Era que sa por los era tornada i no gosaven pasar envant.

A la fi un se revest de coratge, i diu:

—No res; voltros esperau-me, i jo aniré a pegar un aguait.

Fent tant poc renou com sabía, s’acosta a Ca’n Vicens. E-hi arriba; no repara es xot, empeny ses portes, veu que están en pes; obrí a poc a poc, entra. No senten una mosca, tot está a les fosques, no hi veuen dos dits lluny. Paupa qui paupa, entra dins sa cuina; per prendre un lluquet, s’acosta a sa represa, e-hi posa sa má. Encara no la hi va tenir, com es gall zas! amb una picada li treu un ui. Per no fer renou, va sufrir sense dir res, resolt a passar envant. Com ja tenía es lluquet, s’arramba an es fogó: veu dues cosetes que lluíen, se creu que son dues brasetes, e-hi afica es lluquet; i varen esser ets uis des moix, que va fer ¡¡¡fuu!!! i li clava a sa cara totes ses ungles de ses cames de davant i de darrera. L’homo no pogué aguantar pus, i hu dona a ses cames. Es ca s’hi aborda, i li devalla una anca, i a sa carrera es xot s’hi afua, i li pega una sucada tan feresta que li va rompre es budell cular.

Aquell malanat, ja hu crec, va caure de folondres més de mig mort, amb uns ais i uns gemecs lo més llastimosos. Així com pogué, se torna aixecar, i a estones de grapes, a estones coixetjant, s’acostá un poc an es seus compayons, que sentiren es gemecs i es sospirs, i s’hi arrambaren.

—¡Ai! deia ell. ¡Ai! ¡ai! ¡Som mort! ¡ja no’n faré pus!

—Pero ¿què ès estat? deien ets altres. Diga-mos què ès estat.

—¡Ai! deia ell. ¡Ai! Vos dic que som mort.

—¡Que has d’esser mort! ¡Massa tu meules granat encara! deien aquells. ¡Vaja! digue-mos que ès estat.

—¡Què ha d’esser estat! va dir ell. Som entrat; la casa estava a les fosques. M’acost a sa represa a veure si hi havia un lluquet, i n’hi he trobat un; pero també hi ha hagut un sabater, i amb sa lena m’ha tret un ui. Volía encendre es lluquet a dues brasetes que he vistes dins es fogó, i hi ha hagut un pentinador que m’ha posada sa cara com un llatze. Som fuit, per no colar la vida, i darrera sa porta hi hagut un ferrer, i m’encivella tal tenaiada, que m’ha davallada una anca; i per acabar-me d’aclotellar, a’s mig de sa carrera s’aborda un barber, xeringa amb ma, i m’ha enflocada tal xeringada, que m’ha romput es budell cular… ¡Ai! ¡ai! ¡ai! ¿No vos ho dic jo? Som mort, som mort.

Ets altres el se carregaren, i el se’n varen dur dins una còva d’una muntanya de per allá

Es gall ben damatí ja va haver acabada sa son; crida es moix, es ca i es xot, i bé de panxa i millor de bossa sén tornaren cadascú a ca-seua.

I jo me’n vaig venir amb un retalonet de formatge, i es moixos p’es camí, meu! meu! m’hi arribaren, i no me’n deixaran bocí.

Torre Nova, Joriol de 1895.