—La’m contá el famós glosador manacorí l’amo Antoni Vicens Santandreu de So’n Garbeta.—
AIXÒ era un homo que li deien En Salom, més pobre que un ropit i més afavorit d’infants que un ase magre de mosques; pero era més viu que una centella, i taiava un cabei a l’aire.
Un dia que dins ca-seua no hi havía cap roagó de pa ni d’on fer-ne, se’n va a Ca’s Bal·le.
—Senyor Bal·le, li digué, ¡qualque coseta per amor de Deu! Tres díes fa que a ca-meua tots tenim ses barres girades an es vent, i no hi entra res, en no esser qualque mosquit descuidat.
—¿I un homo com tu, amb una brassa d’espalles, diu es Bal·le, tendrá cara d’anar a demanar res?
—Idò que he de fer? diu En Salom.
—Ves a robar, que ja tens s’edat, diu es Bal·le.
En Salom se perpensà una mica, i diu:
—Ja hi aniré idò.
Es Bal·le havía enviat un pareier de bous a llaurar una terra seua.
Davora aquella terra hi havía un pínar molt gran i molt espès.
En Salom, se’n hi va, i s’hi amaga.
Era un gran sonador de fabiol, i se posa sona qui sona, ti-tu-ti ti-tu-ti; i, com més anava, més reprenía, i més vius i xalests eren es sons.
Es pareier, com sent aquelles sonades tan garrides, s’atura per sentir-les i ensaborir-les millor.
—¿Qui dimoni deu esser aquest fabioler? s’esclamá fora de sí. Ara hi tenc d’anar a veure-hu.
Deixa es bous en banda. Se’n entra dins es pinar. En Salom se’n tem, i llavò sí que hu feia de tot, sona qui sona. I comensa a fer-se en fora i en fora, i es pareier darrera ell; i ell revolts d’aquí i d’allá; i assetsuaixí sonava a rompre, i assetsuaixí ben petit ben petit, i llavò callava, i d’es cap d’una estona tornava reprendre. Al punt tengué es pareier cansat i mort i embuiat per dins aquells pins i pinotells.
—¡Que’s fassa trons es fabiol i es qui’l sona! digué a la fi aquell beneit.
Se tirà en terra, brollant de suor i amb un pantaix que’l sentíen de trecentes passes lluny, flastomant s’idea que havía tenguda d’encalsar aquell des fabiol.
Mentres tant En Salom se’n va com un coet cap an es parei, el desjuny; i amb ses corretjades mateixes des pareier, bones cimades an es bous, i cap a la vila falta gent.
Es pareier, com va haver des·suat un poc, diu:
—¡Es cobrombos! ¡que he deixats es bous en banda, i si es Bal·le vé i no m’hi troba, me farà xeroi!
S’aixeca, se’n torna a sa llaurada, i no més e-hi troba s’arada i es jou.
—¡Aquesta sí que m’ès bruta! Pero ¿i es bous? ¿i es bous? deia cridant i més blanc que sa paret.
Parteix correns a veure si los trobaría. Demanava a tot-hom que veia; ningú los havía vists blancs ni negres. A la fi troba un homonet vei que li diu:
—En Salom he vist que se’n manava dos.
Se’n va a Ca’n Salom, i’l troba que n’escorxava un.
—¡Ah gran polissó! li diu tot-d’una. ¡Lladre més que lladre!
—Així mateix podríes tenir un poc més de criansa amb so rallar, diu En Salom.
—¡Lladre més que lladre! diu es pareier. M’has robats es bous, i son des Bal·le.
—¡Com no son del Rei! diu En Salom.
—¡Ja’t costarà des pebre! ¡ja sabràs que cosa ès robar an es Bal·le! exclama es pareier.
—Jo tenía orde d’ell! diu tan fresquet En Salom.
—¿De robar? demana tot sorprès es pareier.
—De robar! contesta En Salom. E-hi som anat, i li he demanat qualque coseta per amor de Deu, que feia tres dies que no hi havía un roagó dins sa casa, i m’ha dit: ves a robar, que ja tens s’edat d’anar-hi. E-hi som anat, i allà on he pegat primer, ès estat an es seus bous. Ja le hi diràs.
Es pareier va quedar sensa paraula.
—Sobre tot, diu En Salom. ¡Sabs que’m pens que hu será de bo aquest bou! ¡vaja quines popes! En tendrem per més d’una setmana. I si no frisses molt, no te’n vages, i el podràs tastar, que sa dona i ets al·lots ja’n frigen una pellada que fa por.
Es pareier se’n va a contar-ho an es Bal·le.
—¡Ai quin homo tan grosser! digué aquest com va sentir sa passada, i amollà un enfilai de flastomíes que socorraven.
Se’n va a ca’n Salom. i el troba en taula, que s’atepía de bou amb tota sa seua llocada.
—¡Bon dia tenga, senyor Bal·le! li va dir En Salom. ¿Vostè per aquí? Si’n vol, que s’arramb. ¡Sab que hu ès de saborós!
—Pero no’m diríes com éts tan ase? diu es Bal·le, més cremat que un cabo de realistes.
—¡Sab que n’hi ha d’ases! diu En Salom. ¡I lo pitjor que’s més grossos i es qui duen més genoieres, van sensa dogal ni cabreste!
—Pero ¿a on tens sa vergoya? li diu es Bal·le.
—Prou que hu sé on la tenc! respòn En Salom. Altres n’hi ha que no hu saben ni demostren sabre-hu. ¿Què té que dir de mí?
—Homo! s’exclama es Bal·le. ¿Això me demanes i t’enfloques un bou meu, i tens s’altre no sé on?
—¿I que té que veure això? demana En Salom.
—¿Vol dir no té que veure haver-me robats dos bous? torna exclamar es Bal·le tot fora corda.
—Per un altre, sí; per vostè, no! diu En Salom, ¿Que no se recorda que m’ha dit, com som anat a damanar-li llimosna? M’ha dit que anàs a robar; i hi som anat. No he fet més que lo que vostè m’ha dit.
—¡Ell no poren fer una berba amb tu, segons veig! diu es Bal·le.
—¡Ara ès hora de berbes! exclama En Salom!
—Sobre-tot, diu es Bal·le, després de molt d’escobletjar-se: venga s’altre bou abans de més raons.
—Ara li fan es mànec! diu En Salom. No’l veurà pus, no! L’he enviat a una part que jo sé, i ja no tornarà en no esser escorxat i trossos fets, quant haurem desnossat bé aquest que hem comensat avui.
—¡No la’m fasses an aquesta! diu es Bal·le, aspergiant.
—¡Vaja si la hi faré! contesta En Salom.
—¡Jo’t posaré a sa presó! li diu es Bal·le.
—¡Ell no hu provarà! s’exclama En Salom. An es qui creu es Bal·le, no’l posen dins sa presó. I vostè bé hu sab, jo no he fet més que creure’l.
Es Bal·le a la fi diu:
—No res, la m’has feta; però fassegur que t’has de recordar de mi.
—¡Vaja si me’n recordaré! diu En Salom. ¡Sab quina llissó tan bona que m’ha donada! Jo li he de treure tota sa sustancia, pero de damunt sa seua esquena.
—¿Que dius que faràs? diu es Bal·le.
—Que així com li he presos es bous, li prendré es serró des doblers. I le hi dic davant davant.
Com es Bal·le sent aquestes comendacions, se posà fet un Nero.
—¡Un quern de dobles de vint te regal, va dir, si’l me prens an es serró!
—Feta està sa barrina! diu En Salom. Idò d’avui a vuit dies estiga preparat que li pegaré es salt.
Es Bal·le se’n va a ca-seua, i no se poría treure En Salom des cap.
—¡Aquest homo m’ha de dur a les ètigues! deia. ¡Ja será el dimoni, si’l me pren an es serró.
Compra dos cans de bou ben grossos, esporga una partida de garrots d’uiastre ben llarcs i revenguts, i trassà es pla de batalla d’aquesta manera.
—Jo li assegur an En Salom, deia ell, que si té la mala sort de venir, no se’n ha de tornar viu. Com es cans l’hauràn embotonat, li he de rompre tots aquests garrots damunt ses costelles. N’hi donaràn de fer de porcell curt i de venir-me a retreure tant si li vaig dir que anàs a robar… I per porer-me assaciar d’ell, m’he d’asseure a’s mig de la casa, amb un ca de bou a cada part, i es serró a’s mig de ses cames, i ses portes ben esbadellades. Podrà entrar peu pla, i sa seua confiansa i desenfreïment l’ha de dur a perdre. Com se creurá tenir es serró dins ses mans, tendrà es cans de bou abordats i tots es garrots, que li plouràn un ruixat de garrotades. ¡Serà ferest!
Sobre-tot, arriba es dia que feia vuit. Es vespre es Bal·le va dispondre la cosa així com havía dit.
En Salom sofregeix ben sofregides ses banyes des bou en saim; i feien una oloreta lo més bona. Les agafa, i, quant es rellotge de la vila donava les dotze, ja es partit cap a Ca’s Bal·le. Veu la casa esbadellada i es Bal·le assegut a’s mig. Rondetja una estona, s’hi acosta de puntes de puntes. Ell repara que beca a la vela. Com el veu ben adormit, entra, tira ses dues banyes an es cans, afina es serró a’s mig de ses cames des Bal·le, li pega grapada, i fuig com cent mil llamps.