EN SALOM I ES BATLE

—La’m contá el famós glosador manacorí l’amo Antoni Vicens Santandreu de So’n Garbeta.—

AIXÒ era un homo que li deien En Salom, més pobre que un ropit i més afavorit d’infants que un ase magre de mosques; pero era més viu que una centella, i taiava un cabei a l’aire.

Un dia que dins ca-seua no hi havía cap roagó de pa ni d’on fer-ne, se’n va a Ca’s Bal·le.

—Senyor Bal·le, li digué, ¡qualque coseta per amor de Deu! Tres díes fa que a ca-meua tots tenim ses barres girades an es vent, i no hi entra res, en no esser qualque mosquit descuidat.

—¿I un homo com tu, amb una brassa d’espalles, diu es Bal·le, tendrá cara d’anar a demanar res?

—Idò que he de fer? diu En Salom.

—Ves a robar, que ja tens s’edat, diu es Bal·le.

En Salom se perpensà una mica, i diu:

—Ja hi aniré idò.

Es Bal·le havía enviat un pareier de bous a llaurar una terra seua.

Davora aquella terra hi havía un pínar molt gran i molt espès.

En Salom, se’n hi va, i s’hi amaga.

Era un gran sonador de fabiol, i se posa sona qui sona, ti-tu-ti ti-tu-ti; i, com més anava, més reprenía, i més vius i xalests eren es sons.

Es pareier, com sent aquelles sonades tan garrides, s’atura per sentir-les i ensaborir-les millor.

—¿Qui dimoni deu esser aquest fabioler? s’esclamá fora de sí. Ara hi tenc d’anar a veure-hu.

Deixa es bous en banda. Se’n entra dins es pinar. En Salom se’n tem, i llavò sí que hu feia de tot, sona qui sona. I comensa a fer-se en fora i en fora, i es pareier darrera ell; i ell revolts d’aquí i d’allá; i assetsuaixí sonava a rompre, i assetsuaixí ben petit ben petit, i llavò callava, i d’es cap d’una estona tornava reprendre. Al punt tengué es pareier cansat i mort i embuiat per dins aquells pins i pinotells.

—¡Que’s fassa trons es fabiol i es qui’l sona! digué a la fi aquell beneit.

Se tirà en terra, brollant de suor i amb un pantaix que’l sentíen de trecentes passes lluny, flastomant s’idea que havía tenguda d’encalsar aquell des fabiol.

Mentres tant En Salom se’n va com un coet cap an es parei, el desjuny; i amb ses corretjades mateixes des pareier, bones cimades an es bous, i cap a la vila falta gent.

Es pareier, com va haver des·suat un poc, diu:

—¡Es cobrombos! ¡que he deixats es bous en banda, i si es Bal·le vé i no m’hi troba, me farà xeroi!

S’aixeca, se’n torna a sa llaurada, i no més e-hi troba s’arada i es jou.

—¡Aquesta sí que m’ès bruta! Pero ¿i es bous? ¿i es bous? deia cridant i més blanc que sa paret.

Parteix correns a veure si los trobaría. Demanava a tot-hom que veia; ningú los havía vists blancs ni negres. A la fi troba un homonet vei que li diu:

—En Salom he vist que se’n manava dos.

Se’n va a Ca’n Salom, i’l troba que n’escorxava un.

—¡Ah gran polissó! li diu tot-d’una. ¡Lladre més que lladre!

—Així mateix podríes tenir un poc més de criansa amb so rallar, diu En Salom.

—¡Lladre més que lladre! diu es pareier. M’has robats es bous, i son des Bal·le.

—¡Com no son del Rei! diu En Salom.

—¡Ja’t costarà des pebre! ¡ja sabràs que cosa ès robar an es Bal·le! exclama es pareier.

—Jo tenía orde d’ell! diu tan fresquet En Salom.

—¿De robar? demana tot sorprès es pareier.

—De robar! contesta En Salom. E-hi som anat, i li he demanat qualque coseta per amor de Deu, que feia tres dies que no hi havía un roagó dins sa casa, i m’ha dit: ves a robar, que ja tens s’edat d’anar-hi. E-hi som anat, i allà on he pegat primer, ès estat an es seus bous. Ja le hi diràs.

Es pareier va quedar sensa paraula.

—Sobre tot, diu En Salom. ¡Sabs que’m pens que hu será de bo aquest bou! ¡vaja quines popes! En tendrem per més d’una setmana. I si no frisses molt, no te’n vages, i el podràs tastar, que sa dona i ets al·lots ja’n frigen una pellada que fa por.

Es pareier se’n va a contar-ho an es Bal·le.

—¡Ai quin homo tan grosser! digué aquest com va sentir sa passada, i amollà un enfilai de flastomíes que socorraven.

Se’n va a ca’n Salom. i el troba en taula, que s’atepía de bou amb tota sa seua llocada.

—¡Bon dia tenga, senyor Bal·le! li va dir En Salom. ¿Vostè per aquí? Si’n vol, que s’arramb. ¡Sab que hu ès de saborós!

—Pero no’m diríes com éts tan ase? diu es Bal·le, més cremat que un cabo de realistes.

—¡Sab que n’hi ha d’ases! diu En Salom. ¡I lo pitjor que’s més grossos i es qui duen més genoieres, van sensa dogal ni cabreste!

—Pero ¿a on tens sa vergoya? li diu es Bal·le.

—Prou que hu sé on la tenc! respòn En Salom. Altres n’hi ha que no hu saben ni demostren sabre-hu. ¿Què té que dir de mí?

—Homo! s’exclama es Bal·le. ¿Això me demanes i t’enfloques un bou meu, i tens s’altre no sé on?

—¿I que té que veure això? demana En Salom.

—¿Vol dir no té que veure haver-me robats dos bous? torna exclamar es Bal·le tot fora corda.

—Per un altre, sí; per vostè, no! diu En Salom, ¿Que no se recorda que m’ha dit, com som anat a damanar-li llimosna? M’ha dit que anàs a robar; i hi som anat. No he fet més que lo que vostè m’ha dit.

—¡Ell no poren fer una berba amb tu, segons veig! diu es Bal·le.

—¡Ara ès hora de berbes! exclama En Salom!

—Sobre-tot, diu es Bal·le, després de molt d’escobletjar-se: venga s’altre bou abans de més raons.

—Ara li fan es mànec! diu En Salom. No’l veurà pus, no! L’he enviat a una part que jo sé, i ja no tornarà en no esser escorxat i trossos fets, quant haurem desnossat bé aquest que hem comensat avui.

—¡No la’m fasses an aquesta! diu es Bal·le, aspergiant.

—¡Vaja si la hi faré! contesta En Salom.

—¡Jo’t posaré a sa presó! li diu es Bal·le.

—¡Ell no hu provarà! s’exclama En Salom. An es qui creu es Bal·le, no’l posen dins sa presó. I vostè bé hu sab, jo no he fet més que creure’l.

Es Bal·le a la fi diu:

—No res, la m’has feta; però fassegur que t’has de recordar de mi.

—¡Vaja si me’n recordaré! diu En Salom. ¡Sab quina llissó tan bona que m’ha donada! Jo li he de treure tota sa sustancia, pero de damunt sa seua esquena.

—¿Que dius que faràs? diu es Bal·le.

—Que així com li he presos es bous, li prendré es serró des doblers. I le hi dic davant davant.

Com es Bal·le sent aquestes comendacions, se posà fet un Nero.

—¡Un quern de dobles de vint te regal, va dir, si’l me prens an es serró!

—Feta està sa barrina! diu En Salom. Idò d’avui a vuit dies estiga preparat que li pegaré es salt.

Es Bal·le se’n va a ca-seua, i no se poría treure En Salom des cap.

—¡Aquest homo m’ha de dur a les ètigues! deia. ¡Ja será el dimoni, si’l me pren an es serró.

Compra dos cans de bou ben grossos, esporga una partida de garrots d’uiastre ben llarcs i revenguts, i trassà es pla de batalla d’aquesta manera.

—Jo li assegur an En Salom, deia ell, que si té la mala sort de venir, no se’n ha de tornar viu. Com es cans l’hauràn embotonat, li he de rompre tots aquests garrots damunt ses costelles. N’hi donaràn de fer de porcell curt i de venir-me a retreure tant si li vaig dir que anàs a robar… I per porer-me assaciar d’ell, m’he d’asseure a’s mig de la casa, amb un ca de bou a cada part, i es serró a’s mig de ses cames, i ses portes ben esbadellades. Podrà entrar peu pla, i sa seua confiansa i desenfreïment l’ha de dur a perdre. Com se creurá tenir es serró dins ses mans, tendrà es cans de bou abordats i tots es garrots, que li plouràn un ruixat de garrotades. ¡Serà ferest!

Sobre-tot, arriba es dia que feia vuit. Es vespre es Bal·le va dispondre la cosa així com havía dit.

En Salom sofregeix ben sofregides ses banyes des bou en saim; i feien una oloreta lo més bona. Les agafa, i, quant es rellotge de la vila donava les dotze, ja es partit cap a Ca’s Bal·le. Veu la casa esbadellada i es Bal·le assegut a’s mig. Rondetja una estona, s’hi acosta de puntes de puntes. Ell repara que beca a la vela. Com el veu ben adormit, entra, tira ses dues banyes an es cans, afina es serró a’s mig de ses cames des Bal·le, li pega grapada, i fuig com cent mil llamps.

Es cans de bou estaven ben afamagats, perque es Bal·le no los havía donat res de tot lo dia, a fi de que, tot-d’una que vessen En Salom, s’hi abordassen. Ja hu crec que, com veren caure ses banyes i que feien tan bona olor, ja hi estàn aficats, i roega qui roega.

Un se cansa de roegar i de no trobar gens de popa, i, cregut de que s’altre en devía trobar més, s’hi afúa per prendre-le-hi; i tots dos ja estàn embolicats, i nyip nyop.

Es Bal·le, amb aquells lladrs, tot amb u se despert. Se creu que ès En Salom que ès entrat, i que es cans ja’l tenen en-terra; i seposa a cridar:

—¡¡¡Ua, mosso!!! ¡¡¡ua, moro!!! ¡¡¡ua, mosso!!! ¡¡¡ua, petit!!! ¡¡¡adu’l!!! ¡¡¡dasse’l!!!

I ja ha agafat un parei de garrots; i garrotades a’s mig des cans, cridant:

—¡Ah gran polissó! ¡ja no’n faràs pus! ¡Ara t’hi tenc!

Es cans, com el senten, se creuen que ès que han de pitjar darrera qualcú qui fuig; i ja han pegat llongo cap a defora, corrents tant com poríen, lladrant just si tenguessen un dimoni dins el còs.

Es Bal·le bé mirà, pero ni va veure cap homo estès ni que fogís.

—¿I es serró? diu ell, mirant ben arreu allà on seia.

Mira qui mira i cerca qui cerca, pero tot va esser debades.

¿Com l’havía de veure, si En Salom ja’l tenia tancat dins sa seua caixa i sa clau dins es jaquet?

Es Bal·le se posa a cridar com un boig, alsà tot es carrer, se tira en terra, i venga sabonera per sa bocai bons croixits de dents.

—¿Què ès estat? ¿què ès estat? deien uns.

—¿Que ha d’esser estat? responien ets altres. ¡En Salom que ha pres es serró an es Bal·le!

—¡El dimoni ès ell! exclamava es qui hu sentia.

Lo en demà En Salom fa de trobar-lo, i li diu:

—¿Què tal? que le hi he pres o què?

—Salom, no siguem al·lots, diu es Bal·le: que això acabarà malament.

—Per vostè es ben segur, diu En Salom; ara per mí seràn altres cinc centes. ¡Sab que li costarà de molt es consei que’m donà! ¿O se figura que no hi ha més que donar conseis? Vostè s’ho ha cercat. No m’hagués dit: ves a robar.

—Salom, no’m vengues amb perendengues, diu es Bal·le. Torne’m es serró, i es mal será mort.

—¡Tornar-1o! ¡Ell me’n gordaré com de caure! No i encara me falta robar-li una cosa que li sabrà més greu.

—¿Què ès això? diu es Bal·le.

—Que li robaré sa dona, li contesta En Salom.

—¡Sa dona! ¿Que seràs el dimoni per robar? exclama es Bal·le.

—No m’hi hagués enviat, diu En Salom.

—¡Fe’t trons tu i s’enviar! diu tot cremat es Bal·le. Sobre-tot: tu no la’m robaràs a sa dona.

—D’aquí a vuit dies no més, i le hi dic davant davant! diu En Sàlòm.

—No res, idò. A ca-meua t’esper, i ¡com som Bal·le! que, si vens, no te’n tornaràs viu!

—Això se veurà, diu En Salom. Per fer-li aquest robo, basta que me deix uberta aquella finestra que mira damunt sa cisterna, per on ses criades treuen s’aigo.

—Uberta estarà, diu es Bal·le, i anirà bé, perque, si per allà has d’entrar, ja no entraràs. Jo mateix t’agafaré p’es carcabòs, i, anc que’l dimoni’n pas, t’he d’enviar a grufar dins es llot des cul de sa cisterna.

—No res, allà en parlarem, diu En Salom.

Se’n va, i umpl uns calsons i una camía de paia, fa un homo de bulto. I es vespre qui feia vuit, quant es rellotge de la vila donava les dotze, ja ès partit cap a ca’s Bal·le.

Veu sa finestra uberta. Es Bal·le estava dedins, i tenía dos missatges amb una destral per-hom, un darrera cada rebranca de sa finestra. Tot-d’una que En Salom guaitaría, li havíen d’entaferrar destralada.

En Salom s’hi acosta de puntes de puntes; agafa s’homo de bulto per ses cames, i a poc a poc li enfonya es cap dins sa finestra.

—Veltaquí! diu es Bal·le.

I els homos zas! una bona destralada.

No més el fregaren una mica, perque En Salom va esser ben aviat de retirar-lo.

—¡Fosca, Salom! digueren ells, ¡amb un poc més t’exceiam!

—¡Callau! diu es Bal·le: per ventura tornarà.

Des cap d’una estoneta En Salom torna enfonyar s’homo; i aquells dos zas!una bona destrelada. Pero si promptes eren ells de pegar, més prompte era En Salom de retirar s’homo de bulto.

Los va fer aquest pas sis o set vegades; i sa darrera, tot-d’una que los ho va haver retirat, el tira dins sa cisterna, i fuig a amagar-se un tros enfora.

S’homo de bulto, com pegá damunt s’aigo, va fer un renou ferest. Tot va resplandir. Es Bal·le i es missatges surten corrents, cridant com a bòtxos. S’aboquen tots an es coll de sa cisterna.

—¡Aquest pic el tenim! deien fent estabetxos. ¡Sí que hi beurà fresc! ¿que ès bona, Salom? ¡Beu, homo, ara que hi éts! ¡Beu, no temes! ¿No havíes de robar sa Bal·lessa? ¡Hala, du-la-te’n! ¡Espedeix! ¡No fasses més pusses!

Es Bal·le i es missatges varen prendre aquest cap de fil, i en digueren de bajanades fins que se varen haver desengavatxats. Llavò anaren a dur cordes i uns llévets, per treure lo que ells se figuraven que era En Salom. I allà pesca qui pesca. A forsa de malavetjar, així mateix el trobaven. Qualque pic arribaven a enganxar-lo, i pegaven tirada; pero amb so pes de sa paia remui, i sa roba, que no era gens nova, se feia un esqueix, i pataplum ja havía pegat capficó.

—¡Fosca, Salom! deien ells. ¡Ja t’amereràs bé aquesta vegada! ¡i t’hi faràs ben net! ¡No importarà que vages a mar a rentar-te, s’estiu qui vé!

Sobre-tot, aquells homos pesca qui pesca En Salom, arribaren a no veure-hi de cap bolla. Tots tres aficats i abocats an es coll de sa cisterna, los hauríen pogut pendre i dur-se’n an es coll ses cases, i no se’n serien temuts.

En Salom, com los va veure d’aquella manera i que teníen es portal de davant ben esbadellat, se’n hi entra, s’afica dins sa cambra des Bal·le, sa Bal·lessa dormia ben arreu, l’embolica amb so tapament, la se posa amb una grapada an es coll, i toca soletes.

I ¡que s’havíen de temer de res es Bal·le i es dos missatges. A lo que teníen compte era a veure si treuríen En Salom.

A la fi l’arriben a pescar bé, tiren, el treuen… i varen veure que no era En Salom, sino un homo de bulto.

Tots tres quedaren de pedra. Se miraven ells amb ells, i no se sabíen treure paraula de sa boca.

—I que será el dimoni aquest Salom? diu es Bal·le a la fi. ¿Com pot esser això? ¿Que deu tenir fullet?

—¿I que no hu veu que’n té es dimoni? digueren a la una es dos missatges, fora de sí.

—Perque bé! diu es Bal·le. ¿No l’hem sentit caure tots tres aquí dins? ¿No feia es bategot per dins s’aigo? ¿I ara mos resulta que es un homo de bulto?

—Pero que no hu veu, senyor Bal·le, que té fullet es dimoni? tornaven dir es missatges, tot esglaiats.

Estant amb aquestes, an es Bal·le li passa una idea feresta per dins es cap.

—¡Sabeu, va dir, que’s polissó, per art del dimoni, mentres noltros pescávem, m’havía d’haver presa sa dona!

Se’n va correns dins sa cambra, i ja hu crec que hu va esser buit es llit, i ben buit!

Bé miraren es Bal·le i es missatges per tot; pero sa Bal·lessa no la varen veure en vert ni en sec.

An es Bal·le li haurien pogut encendre un lluquet a sa cara.

Se’n va de quatres a Ca’n Salom, i el troba damunt es portal, més xelest i rioler que unes castanyetes.

—Salom, li digué, així mateix has fet llarc aquest pic! Això no ès pas de fer! diu es Bal·le.

—Manco son de dir ses paraules que me digué vostè, quant m’envià a robar.

—¡Fet trons tu i ses paraules!

—Així una altra vegada s’hi mirará més en so rallar.

—Sobre tot, ses raons sien acabades! sa dona vui!

—¡Sa dona! ¡Mal será de fer que la hi torn!

—¿I per que? diu es Bal·le.

—Per que ja no la tenc, diu En Salom.

—¿I que n’has fet? diu es Bal·le.

—L’he venuda, diu En Salom.

—¡L’has venuda! diu Es Bal·le.

—Idò ¿que l’havía de fer? diu En Salom.

—¿I an-e qui l’has venuda? diu es Bal·le.

—Quant la me’n duia, diu En Salom, he trobat el dimoni, i m’ha dit: —¿Que dus? —Sa dona d’es Bal·le, he dit jo. —La’t compr, ha dit ell. —La’t venc, he dit jo. I hem feta barrina.

Es Bal·le cuidá a fer es tro. Com prou va haver cridat i aspergiat, diu:

—Salom, ten compassió de mí. Fe-hu per Deu, si no hu vols fer per mí; Ves an el dimoni, a veure si vol tornar sa barrina arrera!

—¡Tornar arrera’l dimoni! diu En Salom.

—Es provar-ho no costa res! diu Es Bal·le. ¿Que te’n ha donat?

—Trecentes lliures, diu En Salom.

—Ventaquí sicentes! diu Es Bal·le. Ves-hi a l’acte, i du-le’m per amor de Deu, Salomet.

—Perque es vostè, e-hi aniré.

En Salom ja es partit cap a s’avenc per on solía sortir el dimoni. Arriba i se posa a cridar:

—¡Barrufet! ¡O Barrufet! ¡Barrufet, dic!

—¿Que dimoni tens, tant de cridar? diu En Barrufet de ben endins.

—¡Puja de pressa! diu En Salom.

—¡Deixe’m pegar un parei de tionades abans!

—Vaja, idò, espedeix! diu En Salom.

Al punt ja guaitaren per s’avenc ses banyes i llavò es cap i llavò tot es còs d’En Barrufet, que digué:

—¡Salom! ¿tu éts? ¿Quin sanyal?

—Hem, de tornar sa barrina arrera, diu En Salom.

—¿De sa Bal·lessa? diu En Barrufet

—Si fa! diu En Salom. Li sab massa greu an es Bal·le.

—Millor si n’hi sab, diu En Barrufet. Pero ¿i per això éts vengut? ¡Quines passes més perdudes! ¡Jo tornar barrines arrera! ¿Què no m’has mirat bé? Jo no compr per tornar vendre, no. Qui cau dins ses meues ungles, ja no’n surt.

—Te donaré el doble des preu! diu En Salom.

—¡Ni que el me doblasses set vegades! diu En Barrufet. ¡A mí no’m tapen la vista no es doblers!

En Salom, veent que no hi havía res que fer, se’n va an es Bal·le, i li conta lo que passa.

Es Bal·le se pegava amb so cap per ses parets.

—No res, digué a la fí. Vetaquí trecentes lliures més. Torna-hi; i, si no basten, promet-li tot quant tenc. Si la’m dus, per tu hi haurá un bon regalet.

En Salom e-hi pensa un poc, i diu:

—No res, e-hi vaig; i, si jo no la duc, que no hi vaja un altre.

Agafa una aixada, un cávec i una senaia. Se’n va a s’avenc del dimoni; i se posa pica qui pica devora sa boca; i bones cavegades, i venguen cansons i més cansons.

El dimoni sent aquell estabeig de dins l’infern, i surt a veure que ès allò. Com se veu En Salom davant, diu:

—¿I ara?

—Me’n som anat a confessar… diu En Salom.

—¡A tros de banc, quant e-hu éts! ¿Ja no has tengudes altres feines? diu En Barrufet.

—¿Te pica? ¿no ès ver? diu En Salom. ¡Idò grate’t, que bones ungles tens!

—¡Confessar-se! ¡Ja’n posarás un tros a s’olla!

—A on no’m posaràs tu cap tros serà dins l’infern, si sa confessió ès bona! ¡Ja’t conec erbeta! Periol te dius!

—Mira! deixe’m anar això… diu En Barrufet.

—I ¿qui ho ha comensat? diu En Salom. I sobretot, ¿qui t’ha enviat a demanar?

—Es que he sentit tan de picar i cavegar, i he dit: veam que será això! diu En Barrufet.

—Idò ès que m’ha donat la real gana de venir a fer aquí sa penitencia que’s confés m’ha imposada, diu En Salom.

—¿Que vol dir, sa penitencia? diu En Barrufet.

—Vol dir que la fas, diu En Salom. ¿O te penses que jo vaja de perllongues? Prou clar e-hu diu sa Doctrina que s’ha de fer tan prompte com se puga.

—¿I quina penitencia es això? diu En Barrufet.

—Que he de posar unes estacions per fer els Passos[24], diu En Salom: i aquí serà sa 1.ª estació.

—¿Què ès lo que dius? s’exclama En Barrufet. ¿I aquí has de plantar la creu?

—¡Ja hu crec que sí! diu En Salom. ¡I ben grossa que ha d’esser! L’han de veure d’una hora lluny.

—¿I Ja no hi ha altre lloc per posar-la més que aquest?

—Aquí he comensat a picar, diu En Salom, i aquí la posaré; i esperonetja tant com vulgues. No’m faltaría més que hagués fet ara tot aquest clot en va!

—Pero, homo, ¿que no veus que me taies ses cames? diu En Barrufet.

—Ja les te confegiràs, diu En Salom.

—Pero, ¿com he de poder sortir, si tu’m plantes aquí la creu? diu En Barrufet.

—¡Bella basca si no surts pus! diu En Salom. Espera que t’enviem a demanar.

El dimoni, com veu es joc tan mal parat, e-hi pensa una estona, i acaba per dir:

—No res, demane’m qualsevol cosa, i t’ho faré, si puc, ¡sols que no’m posis aquí cap estació!

—¿Que vui? diu en Salom. Sa dona des Bal·le.

—¿Això no més? diu En Barrufet. Espere’t un poc.

Pega capficó dins l’infern, i des cap d’una estoneta torna en sa Bal·lessa. La dóna an En Salom, i En Salom amb ella ¡cap a ca’s Bal·le falta gent!

Com es Bal·le los va veure, sortí correns a donar-los una aferrada p’es coll per-hom.

L’homo no hi cabía d’alegría i satisfacció. Tirà es capell a l’aire, saltava i ballava. No sabia que’s feia, i digué an En Salom.

—Mira, es doblers que t’havía donats, es que me prengueres, es parei de bous,… tot t’ho don, tot t’ho perdón, per que bé t’ho has guanyat. Tu m’has fet tocar amb ses mas lo mal que ès donar mals conseis i parlar malament. Jo t’assegur qu’estaré més alerta d’avui en devant.

En Salom se’n tornà a ca-seua, ric i plè i més i content que un Pasco. I amb sa dona i els infants va viure amb molta pau i concordia una mala fi d’anys fins que va esser mort; i al cel mos vegem tots plegats. Amèn.