EN PERE TORT

—La’m comptaran ma mare, el Sen Pere Gotze de Manacor, Na Antonieta Socíes i Morell de Llucmajor, D. juan Feliu, micer de la Ciutat de Mallorca, i el Sen Toni Nebot, Leu de So’N Servera.—

AIXÒ era un rei que només tenía una fia, s’al·lota més llesta i sabuda que escaufava el sol. Sabía del llim de les olles, tenía llengo per setze, i per coses envitricollades que li diguessen, mai la poríen confondre ni capturar.

Son pare va fer unes dictes: que es fadrí que li diría una endevinaia que no sabés desllatigar, se casaría amb ella. Ara si la desllatigava, an aquell que li hi hauría dita l’havien de fer xeroi de ses dues oreies.

Ja hu crec que començaren a presetar-s’hi fadrins i més fadrins, i e-hi anaven es més desperts i que preteníen més de cames primes; i bé n’hi deien d’endevinaies enrevisclades i fondes: pero ella, encara no les e-hi acabaven de dir, com ja los ho entimava p’es morros desllatigades.

I allá hi havía dos criats amb unes tisores de tondre per-hom amb-una má, i amb s’altra ja me teníen es pobre fadrí p’es cabeis.

—No esperonetjes, li deien, si no vols que et devallem un tros de galta.

Pegaven estreta, ses tisores feien xiiic, i ses dues oreies botíen en-terra, ratjant sang; i es pobre xeroi e-hu donava a ses cames, abans de més raons, i corría fins que tenía alè.

I per molts que n’hi anassen, i per desxondits que fossen, a tots sa fia del rei los deixava an es siti, i ses tisores des criats n’havíen de fer de feina per llarg. Per ont-se-vuia un s’en anás, no veia més que fadrins xerois.

—¿Així va això? arriba a dir un bergantellot d’un llogaret, Pere de nom, fil d’una pobre viuda, més traïdor que un gat negre, més embuyós que una colla d’escrivans, tort d’un ui, pero que amb so que tenía condret e-hi veia més que els altres de quatre en quatre, per dematí que s’aixicassen. I lo bò era que, si no’l sospesaven bé, pereixía una gallina orba, un beninoni, un beneit; pero no més e-hu era per no pagar s’hostalatje.

—¿Així va això? diu ell. ¿A tots los fan xerois? ara veurem si m’hi farán a mí.

Un dia agafa sa mare, que era una mica puranda, i li diu:

Ma mare, he pensat d’anar-me’n a dir una endevinaia a sa fia del rei, a veure si la me fas meua.

—¡O fiï meu! diu ella rompent en plors. ¿Que t’has begut es seny? ¡Deixa anar això, fiï meu! ¿Veus que tants com hi son anats, tots son tornats xerois, i ara hi anirías tu a fer caramull? ¿Tan mal a-pler les tens a ses oreies?

—Ma mare, diu ell, no us cal plorar ni fer-me es cuc de si oreia malalt: allá me’n vaig i foris. Si voleu res de ca’l rei, digau-ho; que demá dematí, abans de s’auba, ensellaré En Baulos i de d’allá.

En Baulos era un ase retut que teníen.

Sa mare, com el sentí, va fer un escándol, s’esqueixá es rebocillo, se rapá sa cara, s’estirava es cabeis, va alçá es carrer: no hi poría allargar es coll a que es seu fiï se’n hagués d’anar per esser xeroi tota la vida.

—¡An-a-qui! deia a ses veinades. ¡Jo m’estimaría més veure’l allargat dins es baül, que sensa oreiam! Ell que ja es tort, i llavò xeroi, ¡o quina faristea que fará! ¡Més m’estimaría veure’l amb sa mortaia!

Una veinada, que se hauría rigut d’un enterro, li arribá a dir:

—Lo millor que pots fer, fieta meua dolça des meu cor, es una coca amb matzines: la hi poses dins ses baiasses, ell li donará clau, batrá es peus, i no t’haurás de veure a s’afronta de tenir-lo xeroi tota la vida.

—Trop que has pensat bé, diu sa beula.

Va fer sa coca amb matzines; i com En Pere lo en-demá, abans de s’auba, li diu: —¡Hala, ma mare, si voleu res des marxando; ja malevetjareu a estar boneta, i amb Deu siau;— ella li feu de resposta:

—Ja veurás una coca dins ses baiasses que t’hi hi he posada per passar es cami: fes bonda, i Deu te guard de perill.

—Amèn, diu ell.

Pega bot demunt En Baulos, i ja es partit daixo daixo cap a ca’l Rei.

Camina caminarás, devers les onze s’animal ja no’n volía pus, i sensa dir-li ou, s’atura devall un uiastre que feia una ombra ben espessa. En Pere el desensella, el ferma. Perque hu trobava massa prest per dinar, prova de dormir una estona, i quedá més adormit que una rabassa.

En Baulos no’n tenía tanta de son: sa fam l’alçava en pes, i no veia paia ni herba en-lloc aont abordar-se. Sentí s’oloreta de sa coca, afica es cap dins ses baiasses, la troba, i ja hu crec que no li tocá voreres.

Tan maleites eren ses matzines d’aquella coca, que, tot-d’una que les tengué dins el cos, el feren tornar blau, caigué en-terra, i cosses i cosses, i aviat hagué aixamplats es potons.

Amb aquell estabeig se despert En Pere, i el me veu. El se mira una bona estona tot astorat, se’n va a ses baiasses, i sa coca no hi va esser.

—Ah polissó de Baulos, diu ell: ja éts tu que la t’has menjada.

Se’n va a obrir-li sa boca, i encara n’hi afiná bocinets encletxats entre caixal i caixal.

—No hi ha remei, diu ell: la t’has menjada a ella, pero ella t’ha mort a tu. ¡Ja hi bouetjarás una altra vegada!

Com prou va haver pensat de quin cap faría estelles, deixa En Baulos estès i seguí cap envant.

Afina dos corps que se’n veníen vola qui vola, passen p’es seu endret, los segueix amb sa vista, i veu que se posen demunt En Baulos, i espipellada ve, espipellada va, se’n atepiren fins que no pogueren dir pruna.

—Ell pareix que el troben bò, deia En Pere, que s’era assegut i los vel·lava.

S’alçaren i de d’allá, i ell derrera derrera, sensa perdre-los de vista, i notá que anaven sorrers ferm. Aquells animals tenien cosa.

Vaja si en teníen: sa carn enmatzinada d’En Baulos dins es gavaig, que al-punt los feu tornar tota sa sang més negre que ses seues plomes, i, acabats de-tot, caigueren secs docentes passes devant En Pere. Ell se’n hi va corrents, pero ja hi troba dos barbatxos, que justament passaven.

—Mirau, germá, li digueren, quines gallines negres mortes. No, i mortes de l’hora: encara son calentes.

I les teníen, i los paupaven sa còrpora i les ensumaven.

—¡Si son dos corps! deia En Pere.

—¿Corps? ¡dues gallines son ell!

—¡Vos dic que son corps! ¡Si jo los he vists caure!

Bé va fer En Pere, pero aquells no el volgueren creure.

Fort i no’t mogues que eren gallines, les plomaren, feren foc, i les varen torrar sensa esmocarles, i zas zas les se calaren com a murtons de floquet.

Més redons que porcellins, s’ajegueren; i al punt començaren a estar mal-a-pler: tornaren blaus, ja no teníen posa en-lloc, se bolcaven p’en terra, feien sabonera, i des cap d’una hora ja varen haver donat a rebre.

—¡Besties, més que besties! deia En Pere. ¡Més se’n mereixen! ¡M’haguessen cregut! I no es que jo no los ho digués que eren corps, que los feríen mal; pero ells caparruts, set n’han entrades i set n’han d’aixir, los s’han volgut clavar dins l’ánima, i… ja los hi tenen.

Com prou se va esser descapdellat contra es dos barbatxos, digué:

—Pero ¡ase de mí! Me plang dels altres, i som jo que necessit plányer. Es s’hora-baixa i encara no m’ha passat res p’es canyó, i he perdut tot quant tenía. No, i si no fas es cap viu, un pur desaire me’n durá a veure Sant Pere, abans d’arribar a ca’l Rei.

L’homo partí sensa sebre cap aont, cerca qui cerca qualque cosa que menjar. Sa fam li feia veure bellumes, tenía tombs de cap, no sabía aont posava es peus.

I heu de creure i pensar que sopega a una pedra redoladissa, i ja’l tenguérem de copes.

—¡Re-cent mil dimonis! diu ell. ¡Malapendi sa pedra!

S’aixeca, l’agafa, i tot rabiós la tira amb tota sa força a una penya que hi havía trenta passes envant, i pega dins una esparreguera que sortía d’una encletxa. Justament e-hi tengué es jaç una llebra, i l’aplegá tant bé, que en feu una coca.

En Pere se’n aná a mirar si sa pedra polissona s’era feta llenques, i me troba sa llebra morta i esclatada.

Aquella llebra estava per a fer set llebretones.

—¡Vaja quina pedrada més avenguda! diu En Pere. ¡Això se diu tenir bon dret! Sobre-tot, ja tenc per dinar i sopar. Bons siguem noltros, que Deu no falta.

Fa foc, i com tengué una bona caliuera, e-hi tira sa llebra escorxada i ses set llebretones. Com foren ben torrades, zas zas, les s’enfloca amb quatre roegs.

—No-res, digué torcant-se, jaguem una mica, i sa panxada toará.

S’ajeu, i des cap d’una estona cop en sec ja está aixecat, i se pega un esclafit as mig des front.

—¡Re-cent mil carretades de carretons de dimonis boiets! digué cridant com un loco i fent uns bots fora mida. ¡Re-cent mil querns de guimes! ¡Jo que no me’n era temut, i en lo que m’ha succeït avui tenc s’endevinaia composta per dir a sa fia del rei!… ¡Coca mata Baulos, Baulos mata dos, los dos maten altres dos: me’n aní per un camí, vaig tirar al qui veia, vaig matar el qui no veia, i m’en vaig menjar set que no eren nats!… Messions gos a qualsevol que no n’hi han dita cap a sa fia del rei d’endevinaia com aquesta. Me pareix que no la se treurá tossint, i que, per bé que s’espols, no la s’arruixará an aquesta mosca. Sobre tot ¡m’engana que sia jo es xeroi: me sembla que será ella! ¿Quin possible es que en trega agüier d’aquest cap de fil tan envitricollat: coca mata Baulos, Baulos mata dos, los dos maten altres dos; me’n aní per un camí, vaig tirar al qui veia, vaig matar el qui no veia, i me’n vaig menjar set que no eren nats?… No-res; ja té, va dir En Trompa… i tenía sa cama de s’ase; pero jo confiï d’arribar a tenir un altra cosa més prenidora: sa má de sa fia del rei.

En Pere, més xalest que una fadrina que li parlen de casar, s’ajaça baig d’aquella penya, hi va fer la nit, i lo en-demá ben dematí se posa ses cames an es coll, i de d’allá cap a ca’l rei.

Camina caminarás, e-hi arriba demunt les onze; i troba un parei de criats a sa carrera, i los escomet sensa més revolteries:

—¡Venc per dir una endevinaia a la Princesa!

—Germá, digueren es criats com el veren tot polsós, tort i mig afortunat, ¿i qué no sabeu an a que vos esposau?

—A esser gendre del Rei, respòn ell sortint com un pinyol de cirera.

—I també a romandre xeroi de ses dues oreies.

—¡Ell no en deuen xeroiar cap que no hi siga.

—Es ben segur.

—Idò deixau estar s’ansia per mí. Voltros avisau sa fia del rei, que a-posta vos tenen aquí per fer ses feines que es presenten; i no us afiqueu allá aont no vos demanen, si no hi voleu esser demés.

Es criats baixaren bandera, i van a dir an el rei lo que passa.

—Digau-li que entr, va dir el rei.

En Pere entra, i li fa sa cortesía.

—¿Se conté veritat que vols dir una endevinaia a sa meua fia?

—Sí, senyor, i de tant que en fris, m’escapa.

El rei el se mira de dalt a baix, i li va fer mals averanys.

—Tort i mitx afortunat, va dir entre si meteix, ¡fiau-vos-ne que no se’n trega qualcuna que el dimoni que l’endevin! ¡No mos ne mancaría altra! Pero no hi ha remei, paraula de rei no pot mentir.

Crida sa fia, li diu tot lo que passa; i, si poc havíen agradat ses ombres d’En Pere an el rei, manco agradaren a la Princesa.

Feren venir es criats amb ses tisores, i s’entregaren ben peus alts, perque en teníen unes ganes rabioses de ses oreies d’En Pere, veent-lo tant desenfreït i faleguer de llengo.

—¡Hala, amolla-l’hi, tant que en frisses! s’esclamá el rei malembrós.

—Ja li amollaré ja, respòn En Pere, i aviat. Vela-t-aquí sa meua endevinaia: Coca mata Baulos, Baulos mata dos, los dos maten altres dos; me’n aní per un camí, vaig tirar al qui veia, vaig matar el qui no veia i me’n vaig calar set que no eren nats.

Sa fia del rei vos assegur que la s’escolta bé a s’endevinaia, i que hi posá tots es cinc sentits, i més que n’hagués tenguts, per afinar-li sa llivanya i aglapir-la, perque s’estampa d’En Pere li agradava tan poc com a un gat sa ceba crua. Pero ell no hi va haver dona; no va esser capaç de fer-li res.

Veent-se més embuiada que un escaravat entre borres, i per veure si mentres-tant trobaría portell o forat, digué des cap d’una bona estona:

—Veam, torna-la dir, que me som distreta un poc com la m’has dita, i me son fuites un parei de paraules.

—No-res, respòn En Pere, ja la tornaré dir: no me costará gaire; pero que escolt bé per amor de Deu, i que estiga amb mí i no amb sa paret. Sa meua endevinaia es aquesta: Coca mata Baulos, Baulos mata dos, los dos maten altres dos: me’n aní per un camí, vaig tirar al qui veia, vaig matar el qui no veia, i me’n vaig calar set que no eren nats.

I ja tornarem tenir sa fia del rei capficada i pensa qui pensa: un cop fixava els uis en-terra, un cop a ses bigues. Allá li hauríau vist fer-li fer feina an aquell cap seú; i lo meteix d’un ca afamegat que li tiren un os, i s’hi aborda amb ses barres; i li clava ses dents, i les se fa croixir amb ses estretes que li pega si veu que no li pot entrar ni esbrellar-lo, i el tira, i el torna pendre, i el torna tirar, i arriba a estar rabiós de-tot, que se tornaría a un puat; lo meteix li succeí a sa fia del rei amb s’endevinaia d’En Pere: bé n’hi dona de voltes, bé la se mirá a sen-endret i a sen-revés, per demunt i per devall, per devant, per derrera i p’es costats: en lloc li afiná llivanya ni li pogué veure gens es demble. Bé s’hi va rompre ses banyes: no la pogué desllatigar, ni va sebre per ont e-hi anaven.

La dona suava a les totes, son pare i sa mare teníen cal-frets, tots es de la Cort estaven astorats. En Pere es més xalest del mon, rient-se de la feta i dient amb sos uis si no amb sa boca:

—¡Ai idò! ¡dau-li terra an aquest cep! ¡Ara e-hu veurem qui será es xeroi!

Des cap d’una bona estona digué amb to de fisconada:

—Sobre-tot, ell la puc tornar dir, si no l’ha entesa bé; i si amb ses dues enfuites que li ha pegades no la s’ha poguda fer seua, per ventura amb sa tercera la s’hi fará.

La Princesa no obrí boca. El rei, per allò que no se pogués dir que no hu havíen provat tot, va respondre per ella:

—No-res, torna-la dir, si no te ha de sebre greu.

—¿A mi greu? respòn En Pere. N’estic ben lluny. Vaja, idò, que escolt bé, que espedesca, i no tenga pus sa porfessó entretenguda.

Torná dir s’endevinaia. Sa fia del rei ja no cernía de son cedás, es cap li bronía, no hi veia de cap bolla, va acabar es menuts de tot, torná més blanca que la paret, torcé es coll, caigué de baticor…

La se’n varen haver de dur, just morta, dins un llit, i se creien que passava.

A força d’untar-li es polsos d’aigor-dent i de ventar-la, l’arribaren a retornar.

El rei, com prou va haver sucats els ais amb sos de la Cort, per desfer-se d’aquells trumfos, agafa dos criats, i los diu:

—Menauvos-ne En Pere a passetjar, mostrau-li totes ses coses més de veure, veam si, xarrant xarrant, li arrabassau encara que només sia mitja paraula, d’aont puga pendre punts sa meua fieta per deslletigar aquest dimoni d’endevinaia, que mos té a ses tres pedretes.

Es criats se’n hi van, i li diuen:

—¡Homo Pere, anem a passetjar una mica, i mos estirarem ses cames, que sempre es bò!

—Jo les tenc estirades demés, respòn s’estornell. Tant e-hi tengués es gavaig, que tot son rues de buit que’l duc. Voltros abordau-me un plat d’arròs, maldament no sia engrogat i un tassó d’un forc de vi, deixau-me fer amb ells una estoneta, i llavò ja mos passetjarem tot quant voldreu.

Es criats li aborden un plat gran d’arròs i un tassó de vi d’un forc: amb quatre grapades ja les hagué esbessonats, i, torcant-se, diu:

—¡Ara passetjem-mos tot quant volgueu.

I ja foren partits, volta qui volta carrers: i el menaren per devant ses botigues millors, per allá aont hi havía més bons casals, per ses iglesies més grans i més adornades, per tots quants de passeigs i jardins saberen: le hi mostraren tot. I, com se creien veure’l més descuidat, bé provaren per tots es vents i caires de fer-li sa garangola i sa traveta amb mil preguntes lo més atuades i traïdores; pero En Pere no sedeixá acostar d’un quart lluny, i sempre sortía a un altra tancat; com li demanaven de s’endevinaia. No li pogueren fer sang; tot va esser rentar es cap a s’ase, perdre es temps i es lleixiu. I es que ja hu diu s’adagi; si sa bistia no va de beure, no hi ha que ciular.

Veent que es ciular era per demés, cansats i morts, i amb so cap que los feia rum rum, se’n hagueren de tornar a ca’l rei.

—Senyor rei, digueren, ell no li hem poguda treure mitja parauleta que es mitja parauleta. Com li demanávem d’Andraitx, mos sortía a Capdepera. ¡No hauría d’esser tort!

—¡Ja será una bona passada aquesta! deia el rei, remanant es cap, i amb més ganes de pegar que d’altra cosa. ¡No hi ha remei! ¡La mos fará aquest diantre d’homo! ¡Pobre fieta meua!

Com va haver cridat i aspergiat una bona estona, agafa es meteixos criats, i los diu:

—No-res, anit manau-lo-vos-ne a jeure amb voltros a veure si en estar mig condormit o adormit de tot, a força de ponyir-lo, n’hi arrabassau cap de mitja parauleta que puga donar gens de llum o fum a sa meua fia per sortir des mig des fang.

—Bé, no tenga ansia, digueren ells; farem tot quant sabrem.

Agafen En Pere i li diuen:

—¡Hala, si sopam!

—¡Sopem! respòn el!

Se posen en taula, i hala enforna qui enforna; i allá ii abocaven vi per llarg.

—¡Beu, Pere! li deien, ¡ara que hi éts!

Lo que cercaven era engatar-lo; pero ell, sempre responía:

—¡Compás i viurás! S’ase i tot e-hu coneix com li basta, ¿i noltros no hu coneixerem?

Ell no foren capasses d’aficar-le-hi an es gat dins s’esquena, i no es que no fessen tots es possibles.

Se’n van a jeure, el se posen a’s mig, i un cop un, un cop s’altre, no s’aturaven de ponyir-lo i de dir-li:

—¡Pero, Pere! ¿Per qué no la m’has d’explicar a s’endevinaia, ara que som tot-sols! ¡Explica-le’m, petit a s’oreia! ¡Vaja ara que ningú mos sent! ¡Ara que s’altre s’es adormit!

—La nit es per dormir, el dia per treballar, deia En Pere, i se girava d’un altre costat, i ¡bons roncos!

Des cap d’una estona aquell ja feia com que dormir ben arreu, i s’altre ja tornava:

—¡Hala, Pere, si la m’expliques a mí! ¡No hu diré a ningú! ¡t’ho promet! Ja s’es vist ben clar que no s’hi pot posar amb tu sa fia del Rei. ¡Si no hi ha homo per tu! ¡ben bé que s’es vist! ¡Vaja explica-le’m, tan amics com som! ¡Vaja!

—La nit es per dormir, el dia per treballar, tornava dir En Pere, i ja el teniem girat de s’altre costat, i ¡bons roncos!

Bé el ponyiren, bé li borinetjaren a s’oreia, bé varen gremoletjar; pero no li pogueren treure sino que la nit era per dormir i el dia per treballar.

—Senyor Rey, digueren es criats lo endemá dematí: ell no tenim res an es fus. ¡Es el reverent dimoni! ¡no l’hauran a cames! ¡E-hi perdrá amb ell tot quant e-hi posará!

El Rei no sabía per ont pendre ni que fer-se, i En Pere que s’hi presenta, i li diu:

—Senyor Rei, pactes son pactes: sa seua fia vui; la m’he guanyada, i cadascú que tenga lo que es seu. ¿No li he dita una endevinaia que no l’ha sabuda desllatigar?

—Sí, pero ¡també es una casta d’endevinaia, que no sé d’ont la t’has treta!…

—La m’haja treta d’ont la m’haja treta, ha bastat per capturar sa seua fia. ¿Es així o no es aixi?

—Es ver…

—Idò que se cumplesquen ses dictes que Vostra Reial Majestat ha fetes.

El Rei se doná per perdut, crida sa seua fia i tota la Cort i diu:

—Paraula de rei no pot mentir: vaig prometre sa fia an es qui li diría una endevinaia que no sabés desllatigar. En Pere la hi ha dita; amb En Pere s’ha de casar; i n’hágem rallat prou.

Ningú gosá contradir, pero s’alçá un gros rum rum.

—¡Pobre fieta meua! deia la Reina fent sa llagrimeta; —¡Pobre princesa! deia tot-hom. ¡Qui la hi hagués hagut de dir que havía de parar an això! ¡Aont s’es vist mai una fia de rei haver-se de casar amb un tort!

—¡A poc a poc! va respondre aquí En Pere. ¡Si som tort, e-hu som per desgracia, per un cop que vaig errar!

—¿Qué vol dir per un cop que vares errar? demaná el Rei.

—¿Qué vol dir per un cop? demanava tot-hom.

—Jo vos ho contaré amb quatre paraules, respòn s’estornell, i voltros meteixos ja direu llavò si amb raó me poren dir una paraula perque me falta un ui. Idò heu de creure i pensar i pensar i creure que an es meu poble, qui més, qui manco, tot-hom es afectat de dolç; i, per no fer tant de llait, en lloc de pegar an es sucre, que per allá no se’n hi fa, i l’han de comprar si’n volen, peguen a sa mel, que en poren tenir a voler, si armen un banc de beies. Qui no pot armar un banc, arma lo manco una caera; si es tota-sola, la solen tenir dins es corral. Mon pare que Deu tenga, n’hi tenía, pero se va morir com jo no feia s’alçada de tres ous, i ses beies s’aboliren. Tot-d’una que vaig esser al·lotell, ma mare m’agafa, i me diu: —A veure si trobes cap aixam i armarem beies, que també es massa sobrat no haver de tenir mel per sa despesa de la casa. —No tengueu ansia, vaig dir jo: deixau que s’acost es’bril. —¡Es’bril! diu ma mare. ¡Ca, homo, no has de tenir tanta patxorra! Sempre sentía dir a ton pare, en gloria sía ell i tots los morts, que a mitjan març ja començava es triquet d’aixamenar. —No res, vaig dir jo, que s’entreg es març, i deixau estar s’ansia per mi, que, devota poreu esser vos de sa mel, pero jo no’m don per ningú. Arribá mitján març, i ja som partit cada dia de bon sol, ja grandiet, cerca qui cerca aixams; perque lo que es diu aquests revel·lers no van d’alçar-se si no veuen bon solei. Jo en trobava a belquena, pero hi havía banc o caera devora: mirava si era vuitanta passes lluny, i ses vuitanta mai arribaven, i m’havía de pegar un cop a la barra; per-que ja es sab: sa llei és que s’aixam posat a manco de vuitanta passes de banc o caera, és de l’amo des banc o de sa caera; ara si passen ses vuitanta passes, és des qui primer el troba i l’aixeca o hi deixa una senya. A la fi en trop un com sa cofa d’un capell, que no tenía banc ni caera cent passes al redó. Deix senya, me’n vaig de quatres a dur una caera, l’aixec, i cap a ca-nostra, i ma mare ben contenta. El pos dins es corral, i ja es partit a trescar. Es veinats, envejosa que es sa gent i no poren sufrir que un alç xella, començaren a dir: —¡Jès! ¡sa viuda que ha posades beies! ¡no n’hi mancava altre per malcriar es seu fii! ¡E-hi perdrá s’ase i ses magranes!— Sobre tot, los va caure tan tort, que se’n venen un dia plegats, i mos diuen: —Heu posades beies, i ara se mesclarán amb ses nostres, les mos desbaratarán, i el dimoni meteix no será capaç de triar-les; i es mancabs serán nostros. Si no les llevau abans de més raons, anam a donar part cuantra voltros. —¿Això es tot? vaig dir jo. —¿Que trobes que no basta? respongueren ells, amb uns uis que los espiretjavem. —Ell no hu paga es parlar-ne. ¿Teniu por de que se mesclin, i de llavò no porer-les triar? No res, jo senyaré ses meues, i es mal será mort. Dit i fet, me’n vaig a comprar un dobler d’aumángara, la pos dins un test amb aigo, faç un solpasseret d’unes quantes serres, i lo endemá dematí, abans de sortir es sol, me plant devant sa caera amb so solpasser muiat amb una má i es test amb s’altra. Començen a sortir beies, i tantes com en sortien, los feia una creu de Sant Antoni demunt s’esquena. Justament en sortiren dues d’embolicades, només vaig porer senyar sa de demunt. Pitx derrera s’altra, amb so solpasseret muiat, per veure si li arrib i li fas sa creu. I ella de d’allá, i jo derrera ella, i hala qui hala per envant, i sa dimoniera que no desmaiava gota, i jo que hu havía de fer de tot.

A la fi dins un barranc la vaig arribar a retre: va tenir la mala sort de ferir a un penyal, amb sa fua que duia tota s’esclatá, i se posa a ratjar mel i mel. No ponder gens, pero en devallava un saragai, com es còs d’un homo: jo m’hi aboc, i pec una panxada que me dura set dies. —¿I tanta mel s’ha de perdre? vaig jo dir. Perque heu de pensar i creure que, com més anava, més bon roi en venía: a-les-hores ja n’hi havía una embassada que feia feredat. I ¿qué faç jo? Me pas Sa má dins s’esquena, me trop dues puçes, en faç dos odres, i los umpl de mel. Sent picor an es clotell, grat, trob un poi, l’esclaf, i hi va haver dedins un ase amb uns escorbeis, En Baulos, un ase lo més abrinat i falaguer. Li pos un odre a cada banda, i —¡Arri, Baulos!— li enfloc simada, i cap a ca-nostra. M’era fet tan enfora, que per arribar-hi vaig haver de passar per un poble, aont la gent era més llépola que ses serps. Jo hu vaig conèixer tot-d’una que hi vaig esser, perque vaig reparar que tots teníen uns morros prims prims; i es senya que no ment: morros prims, llepol segur. Jo vaig dir: aquí hi ha un sou que guanyar. I ja som partit crida qui crida! —¡Hala, qui me barata ous amb mel! ¡hala, dones, una mel de primera! Bona la vaig haver dita! Al punt vaig estar enrevoltat de dones, que s’en veníen amb sos ous dins es devantals o dins un paner, i totes volíen esser ses de devant per por de no esser-hi a temps. Tota sa mel amb una exhalació va haver volat, i més n’hagués duita. Ets ous casi no caberen dins dos covos; los ferm demunt ets escorbeis, i cap a ca-nostra s’es dit. Com ma mare va veure es viatge, no s’en poría avenir. —¿I ara qué hem de fer tants d’ous? —¡Bon fony! dic jo: posau lloques i farem una llocada orbe. Posárem set lloques, i, hala cova qui cova; i les aixicávem dues vegadas cada dia, los donávem bon blat, i aigo ben clara; i encara no pegaven sa derrera espipellada, ja les teníem colgades altra volta per que ets ous no refredassen. Dins ses tres setmanes de coats los tocava es néixer; pero ell passaren ses tres setmanes, passá un més, i un altre mes, passaren set mesos, i encara no hi havia cap poll que hagués picat, ni se veia senya de res. —¿Qué no veus, deia ma mare, que aquests ous son de guix? ¡Ja te pegaren bon porro ja! ¡Més te en mereis! ¿qui t’havía fet cocouer a tu? Tu haguesses duita sa mel… —Ma mare, vaig jo dir, ni per això ni per altre tant no mos hem d’apurar. ¿Es polls no neixen perque no piquen? Ja hi haurá qui picará per ells. No endevinaríeu quina la vaig fer? Pos ets escorbeis an En Baulos i ets ous dins dos covos, i cap a una era s’es dit. En trob una que m’agrada. Los hi estenc, prenc es cap des sedeny, me pos a’s mig, encivell simada i altre an En Baulos, i s’animal ja es partit a batre; i bat qui bat ets ous. I heu de creure i pensar que de cada ou que En Baulos fería, zas! sortía un pollet més sé que un gra d’ai i tot etxerevit, i tot-d’una ja se’n anava corrents a pasturar. ¿Qué me’n direu? Dins mitja hora vaig tenir tants de polls com ous havía duits a s’era. Me n’ho men tot a ca-nostra, i dins un parei de setmanes no hi havía qui s’hi oís de polles i de gallets que hi capllevaven. Un dia jo abeurava En Baulos a un ribell, i un dianxa de poll no tengué altra part aont picar més que sa coa de s’animal. S’animal li tira cossa, i li engruna sa cresta. Sa ferida pren malament, comença a emmaleïr-se de bon-de-veres. —Aquesta cresta mos dura un mal resultat, diu ma mare. —Lo millor que poreu fer, diu una veinada, posar-hi reina. M’en vaig a un pinar a dur-ne, en duc, n’hi pos, sa cresta s’adoba; pero com m’en tem, m’hi va esser nat un pi. —¡Jès! deia la gent que el veia, ¡aquest gallet que li es sortit un pi a sa cresta! I es pi que creixía més que una carabaçera: al punt va esser com sa teulada, llavò com es campanar, al punt pegá an es niguls, i ja no li destriaven s’ui. Feia un parei de rames i vaig reparar que a una un corp e-hi tenía es niu. Me pos a tirar-li pedres i terroços per descarabutar-le-hi; vaig notar que feia un gran empapussat, i dic: —¿Amb aquestes he d’estar? Ja m’enfil per sa soca, i per amunt i per amunt. Arrib a sa primera rama, i m’hi trob un hort, sa cosa més de veure: allá uns pebrers que pegaven p’es pits, allá tomatigueres com un llençol, allá carabaçeres amb unes carabaçes i carabaçots com a botes de mena, allá sindries i melons que feien més d’un quintar. N’alui una de sindria disforja i que feia cara de bona ferm. —La petgellarem an aquesta, vaig jo dir. —Me trec es guinavet, le hi afic, m’hi cau dedins. E-hi enfony es braç. Faç es forat més gran fins que hi vaig poder passar, i me’n hi entr. Si, fiets, dins sa sindria vaig haver d’entrar per treure aquell traidor de guinavet. Cerca qui cerca, p’en-lloc el veien lluïr. Des cap d’una estona passa un homo, i diu: —Germá ¿i qué cercau, si no es massa preguntar? —Un guinavet que m’es caigut dins aquesta sindria. —¡Un guinavet! diu ell. Ja hu poreu deixar anar, que jo fa set anys que cerc una guarda d’egos, esquellades de nou, que m’hi escaparen, i no me som aturat de cercar, i ni les he trobades ni sabudes noves. —Germanet, dic jo, per amor de Deu sia de s’avís que m’heu donat. Surt de sa sindria a l’acte; alç es cap, veig que es pi tenía una altra rama més amunt; m’enfil per sa soca, i fins an aquella rama; i me trob que encara en té una altra part-demunt; e-hi puig, i vaig pujar fins a set rames. S’ui de més amunt casi arribava an el cel. Llavò me vaig recordar que ma mare sempre’m feia passar pare-nostros per Na Xinoi[18], una germaneta meua que s’era morta, ja dona feta, com jo mamava: i dic: —Tan aprop que som del cel, me convendría cridar Na Xinoi, veiam que conta. I ja me pos a cridar: ¡Xinoi! ¡o Xinoi! ¡Xinoi, dic! En Pere som, es teu germanet. ¡Vaja si treus es cap una mica! Tant vaig cridar, que assetsuaixí s’obrí una finestra, i guaita una fadrineta com un sol. Jo no he vista una cara més guapa i més agradosa mai, ni crec que n’hi haja. —¡Pere! ¿tu per aquí? diu ella. —¿I tu éts sa meua germana? dic jo, tot esglaiat, ¡sabs que éts de garrida! —Ell aquí-dalt no hi ha res lleig ni res dolent, diu ella: pero, ¿quin senyal per aquí? —Fieta meua, dic jo, has de creure i pensar que me som enfilat per aquest pi, he volgut arribar an es cucuió, i aquí me tens. Pero ¡i tu pareis una reina! sabs que vas d’enllestida! ¡sabs que hu éts de guapa!… ¡o fieta meua!… ¡embelleis! ¡Ja t’hi deus campar bé per aquí dalt! —¡Bé de tot! diu ella, —I ¿com no m’hi deixes pegar un aguait? dic jo. Ella me feu de resposta: —Da’m sa má. La hi don, me pega tirada, m’alça en pes, i ja me té dins el cel. ¡O fiets! Com jo me veig allá dins i estenc un poc la vista, romanc tot-d’una enlluernat de tanta claror, garridesa i galanía. De tant que vaig veure, no sé lo que vaig veure; de tant que m’agradá, de tant que m’omplí es cor, no sé lo que em metjenc com en parl! No en vui parlar per por de soiar-ho. ¡Que havía de sebre jo lo que me passava! i ¡qué havía de pensar a devallar, Deu meu de la gloria! P’es meu gust e-hi sería Quedat per a sempre; pero sa germana me digué: —Fiet, te’n haurás de tornar a córrer, fins a la fi, sa carrera que Deu te té destinada. —¿I no pot esser per cap vent del mon es quedar jo aqui dalt? —No, fiet, diu ella: anem a sa finestra, i t’amollaré demunt sa cucuia des pi. Guaitárem per sa finestra, i es pi ja no era an aquell endret, sino més de mitja hora lluny; perque an es diantre de gall, com jo estava embadalit dins el cel, li pegá per anar-se’n a encalçar llagosts, i com es pi estava demunt sa seua cresta, ja hu crec que es pi s’en aná amb ell, i me deixa plantat. —¡Aquesta si que m’es bruta! vaig dir jo: ¿i ara com e-hu farem? Na Xinoi e-hi pensa una mica, i diu: —No res, jo tenc una mala-fi de capdells de fil, perque an el mon era molt filadora i aquí dalt poques vegades me veuen sensa sa filoa i es fus. Idò nuarem tots es capdells un amb altre, te fermaré p’es dit gros des peu, t’amollaré a poc a poc, i amb tant de fil com e-hi ha, es segur que bastará per arribar-te en-terra; i, si no basta, lo que falt será un tres i no res. Dit i fet s’en va a dur es capdells, i no n’havía vists tants mai: feien es comú d’una muntanya. Com los tengué tots nuats, me ferma un cap an es dit gros des peu endret, i me diu: —No res, senye’t que no tengues cap de-nou; i ja me comanarás molt ma mare, i feis bonda, que se’s mester. Me seny, trec es cap a sa finestra; i per avall; i ja es partida a amollar-me; i amolla qui amolla fil, ¡jo per avall; i per avall. —¡Ah gallet del dimoni! deia jo ¿aont dimoni t’en havíes d’anar a caminar? ¡Les has de pagar cares an aquestes passes, jo t’ho assegur! ¡No te’n escapes! ¡t’he de menjar frit! —I Na Xinoi amolla qui amolla fil, i jo per avall i per avall, i casi no era coneixedor que m’hi acostás a sa terra. —¡El dimoni será per esser endins! deia jo ¡ja no hi arribaré mai! A la fi sent Na Xinoi, que deia: —¡Ja no hi ha pus fil! —¿No hi ha pus fil? ¡Bona l’hem feta! Faltaven set-centes braces per arribar en-terra. Me pos pensa qui pensa de quin cap faría estelles, i acap per dir, cridant amb tota sa força: —¡Encara hi falten unes quantes braces per arribar abaix; pero amolla així mateix, i será lo que Deu voldrá! M’amolla, i ¡allò hu va esser una fua que vaig pegar cap avall! Vos assegur que hi devallava depressa, i sensa engaltar-me gens, fin que,claclac, pec abaix amb so cap devant, i, amb sa meteixa grufada i sa força que duia es meu còs, es cap va quedar sembrat set pams dins sa terra. —¡Bona l’hem feta, dic jo, com veig es pas; ja tornam tenir es ram dins es revell. Ell ara, per treure es cap no me queda altre remei que anar a cercar un cávec de ca-nostra per decantar sa terra des costats. —Me’n hi vaig, duc es cávec, me pos a pegar cavegades, i ben alerta que hi anava i prou esment que hi tenía a no ferir ni de resquillada es pobre cap meu; però pec cavegada per arrabaçar un mac que estava fort ferm, i, sensa voler, en lloc de ferir es mac, me fer aquest ui, i el me vaig fer benes. Per això es que som tort… ¿E-hu veis com e-hu va esser un cop que vaig errar? Ara voltros meteixos digan si amb raó ningú me pot dir una paraula perque me falt un ui.

En Pere aqui acabá es seu cap de fil.

El Rei, la Reina, sa seua fia, tots els de la Cort, boca badada sempre, no li havíen perduda mitja parauleta, i se feien creus de tot allò que havien sentit. Com los va haver espassat una mica s’esglai, tots varen caure a dir:

—Pero bé, ¿i des cap què en feres?

—¡Què n’havía de fer! respòn ell, més fresc que una cama-rotja. El me vaig posar demunt ses espal·les, se confegí de tot, me’n vaig a ca-nostra, i sa primera que vaig fer, fonc menjar-me frit es gallet que m’havía feta tan bona endemesa.

Aquí tot-hom acabá de veure que tota aquella contarella tan llargaruda i desbaratada, En Pere la s’havía treta des cap per riure-se des sant i ses xeremíes. Li feren explicar s’endevinaia, i tot-hom quedá convençut de que, tort poría esser i mig afortunat, pero que era més viu que una centella, que donava set voltes a tots es més desperts, que bolcava tot-hom, i ningú el bolcava a ell; que per estret que se vés, sempre trobava portell o forat per ont sortir, i que per això era s’homo més trempat i més avengut, que era fet a-posta, per sa fia del Rei, i per un dia dur sa corona.

Tot-hom, i el Rei es primer, trobava que era així, també hu trobá la Princesa, que el se començá a mirar amb bon ui i a posar-li voluntat, i arribá a dir:

—Per part meua mos porem casar en voler.

—¡Idò endevant ses atxes! digué En Pere, fent un alè ben gros i pegant un bot ben alt.

Enrengaren la cosa, i se va fer s’esclafit, se casaren. El Rei los doná sa corona, i ells dos varen viure anys i més anys amb molta pau i concordia ells amb ells i amb tot-hom; i… encara son vius, si no son morts; i al cel mos vegem tots plegats. Amèn.

Torra Nova, Agost 1896.