—La’m comptaran ma mare, el Sen Pere Gotze de Manacor, Na Antonieta Socíes i Morell de Llucmajor, D. juan Feliu, micer de la Ciutat de Mallorca, i el Sen Toni Nebot, Leu de So’N Servera.—
AIXÒ era un rei que només tenía una fia, s’al·lota més llesta i sabuda que escaufava el sol. Sabía del llim de les olles, tenía llengo per setze, i per coses envitricollades que li diguessen, mai la poríen confondre ni capturar.
Son pare va fer unes dictes: que es fadrí que li diría una endevinaia que no sabés desllatigar, se casaría amb ella. Ara si la desllatigava, an aquell que li hi hauría dita l’havien de fer xeroi de ses dues oreies.
Ja hu crec que començaren a presetar-s’hi fadrins i més fadrins, i e-hi anaven es més desperts i que preteníen més de cames primes; i bé n’hi deien d’endevinaies enrevisclades i fondes: pero ella, encara no les e-hi acabaven de dir, com ja los ho entimava p’es morros desllatigades.
I allá hi havía dos criats amb unes tisores de tondre per-hom amb-una má, i amb s’altra ja me teníen es pobre fadrí p’es cabeis.
—No esperonetjes, li deien, si no vols que et devallem un tros de galta.
Pegaven estreta, ses tisores feien xiiic, i ses dues oreies botíen en-terra, ratjant sang; i es pobre xeroi e-hu donava a ses cames, abans de més raons, i corría fins que tenía alè.
I per molts que n’hi anassen, i per desxondits que fossen, a tots sa fia del rei los deixava an es siti, i ses tisores des criats n’havíen de fer de feina per llarg. Per ont-se-vuia un s’en anás, no veia més que fadrins xerois.
—¿Així va això? arriba a dir un bergantellot d’un llogaret, Pere de nom, fil d’una pobre viuda, més traïdor que un gat negre, més embuyós que una colla d’escrivans, tort d’un ui, pero que amb so que tenía condret e-hi veia més que els altres de quatre en quatre, per dematí que s’aixicassen. I lo bò era que, si no’l sospesaven bé, pereixía una gallina orba, un beninoni, un beneit; pero no més e-hu era per no pagar s’hostalatje.
—¿Així va això? diu ell. ¿A tots los fan xerois? ara veurem si m’hi farán a mí.
Un dia agafa sa mare, que era una mica puranda, i li diu:
Ma mare, he pensat d’anar-me’n a dir una endevinaia a sa fia del rei, a veure si la me fas meua.
—¡O fiï meu! diu ella rompent en plors. ¿Que t’has begut es seny? ¡Deixa anar això, fiï meu! ¿Veus que tants com hi son anats, tots son tornats xerois, i ara hi anirías tu a fer caramull? ¿Tan mal a-pler les tens a ses oreies?
—Ma mare, diu ell, no us cal plorar ni fer-me es cuc de si oreia malalt: allá me’n vaig i foris. Si voleu res de ca’l rei, digau-ho; que demá dematí, abans de s’auba, ensellaré En Baulos i de d’allá.
En Baulos era un ase retut que teníen.
Sa mare, com el sentí, va fer un escándol, s’esqueixá es rebocillo, se rapá sa cara, s’estirava es cabeis, va alçá es carrer: no hi poría allargar es coll a que es seu fiï se’n hagués d’anar per esser xeroi tota la vida.
—¡An-a-qui! deia a ses veinades. ¡Jo m’estimaría més veure’l allargat dins es baül, que sensa oreiam! Ell que ja es tort, i llavò xeroi, ¡o quina faristea que fará! ¡Més m’estimaría veure’l amb sa mortaia!
Una veinada, que se hauría rigut d’un enterro, li arribá a dir:
—Lo millor que pots fer, fieta meua dolça des meu cor, es una coca amb matzines: la hi poses dins ses baiasses, ell li donará clau, batrá es peus, i no t’haurás de veure a s’afronta de tenir-lo xeroi tota la vida.
—Trop que has pensat bé, diu sa beula.
Va fer sa coca amb matzines; i com En Pere lo en-demá, abans de s’auba, li diu: —¡Hala, ma mare, si voleu res des marxando; ja malevetjareu a estar boneta, i amb Deu siau;— ella li feu de resposta:
—Ja veurás una coca dins ses baiasses que t’hi hi he posada per passar es cami: fes bonda, i Deu te guard de perill.
—Amèn, diu ell.
Pega bot demunt En Baulos, i ja es partit daixo daixo cap a ca’l Rei.
Camina caminarás, devers les onze s’animal ja no’n volía pus, i sensa dir-li ou, s’atura devall un uiastre que feia una ombra ben espessa. En Pere el desensella, el ferma. Perque hu trobava massa prest per dinar, prova de dormir una estona, i quedá més adormit que una rabassa.
En Baulos no’n tenía tanta de son: sa fam l’alçava en pes, i no veia paia ni herba en-lloc aont abordar-se. Sentí s’oloreta de sa coca, afica es cap dins ses baiasses, la troba, i ja hu crec que no li tocá voreres.
Tan maleites eren ses matzines d’aquella coca, que, tot-d’una que les tengué dins el cos, el feren tornar blau, caigué en-terra, i cosses i cosses, i aviat hagué aixamplats es potons.
Amb aquell estabeig se despert En Pere, i el me veu. El se mira una bona estona tot astorat, se’n va a ses baiasses, i sa coca no hi va esser.
—Ah polissó de Baulos, diu ell: ja éts tu que la t’has menjada.
Se’n va a obrir-li sa boca, i encara n’hi afiná bocinets encletxats entre caixal i caixal.
—No hi ha remei, diu ell: la t’has menjada a ella, pero ella t’ha mort a tu. ¡Ja hi bouetjarás una altra vegada!
Com prou va haver pensat de quin cap faría estelles, deixa En Baulos estès i seguí cap envant.
Afina dos corps que se’n veníen vola qui vola, passen p’es seu endret, los segueix amb sa vista, i veu que se posen demunt En Baulos, i espipellada ve, espipellada va, se’n atepiren fins que no pogueren dir pruna.
—Ell pareix que el troben bò, deia En Pere, que s’era assegut i los vel·lava.
S’alçaren i de d’allá, i ell derrera derrera, sensa perdre-los de vista, i notá que anaven sorrers ferm. Aquells animals tenien cosa.
Vaja si en teníen: sa carn enmatzinada d’En Baulos dins es gavaig, que al-punt los feu tornar tota sa sang més negre que ses seues plomes, i, acabats de-tot, caigueren secs docentes passes devant En Pere. Ell se’n hi va corrents, pero ja hi troba dos barbatxos, que justament passaven.
—Mirau, germá, li digueren, quines gallines negres mortes. No, i mortes de l’hora: encara son calentes.
I les teníen, i los paupaven sa còrpora i les ensumaven.
—¡Si son dos corps! deia En Pere.
—¿Corps? ¡dues gallines son ell!
—¡Vos dic que son corps! ¡Si jo los he vists caure!
Bé va fer En Pere, pero aquells no el volgueren creure.
Fort i no’t mogues que eren gallines, les plomaren, feren foc, i les varen torrar sensa esmocarles, i zas zas les se calaren com a murtons de floquet.
Més redons que porcellins, s’ajegueren; i al punt començaren a estar mal-a-pler: tornaren blaus, ja no teníen posa en-lloc, se bolcaven p’en terra, feien sabonera, i des cap d’una hora ja varen haver donat a rebre.
—¡Besties, més que besties! deia En Pere. ¡Més se’n mereixen! ¡M’haguessen cregut! I no es que jo no los ho digués que eren corps, que los feríen mal; pero ells caparruts, set n’han entrades i set n’han d’aixir, los s’han volgut clavar dins l’ánima, i… ja los hi tenen.
Com prou se va esser descapdellat contra es dos barbatxos, digué:
—Pero ¡ase de mí! Me plang dels altres, i som jo que necessit plányer. Es s’hora-baixa i encara no m’ha passat res p’es canyó, i he perdut tot quant tenía. No, i si no fas es cap viu, un pur desaire me’n durá a veure Sant Pere, abans d’arribar a ca’l Rei.
L’homo partí sensa sebre cap aont, cerca qui cerca qualque cosa que menjar. Sa fam li feia veure bellumes, tenía tombs de cap, no sabía aont posava es peus.
I heu de creure i pensar que sopega a una pedra redoladissa, i ja’l tenguérem de copes.
—¡Re-cent mil dimonis! diu ell. ¡Malapendi sa pedra!
S’aixeca, l’agafa, i tot rabiós la tira amb tota sa força a una penya que hi havía trenta passes envant, i pega dins una esparreguera que sortía d’una encletxa. Justament e-hi tengué es jaç una llebra, i l’aplegá tant bé, que en feu una coca.
En Pere se’n aná a mirar si sa pedra polissona s’era feta llenques, i me troba sa llebra morta i esclatada.
Aquella llebra estava per a fer set llebretones.
—¡Vaja quina pedrada més avenguda! diu En Pere. ¡Això se diu tenir bon dret! Sobre-tot, ja tenc per dinar i sopar. Bons siguem noltros, que Deu no falta.
Fa foc, i com tengué una bona caliuera, e-hi tira sa llebra escorxada i ses set llebretones. Com foren ben torrades, zas zas, les s’enfloca amb quatre roegs.
—No-res, digué torcant-se, jaguem una mica, i sa panxada toará.
S’ajeu, i des cap d’una estona cop en sec ja está aixecat, i se pega un esclafit as mig des front.
—¡Re-cent mil carretades de carretons de dimonis boiets! digué cridant com un loco i fent uns bots fora mida. ¡Re-cent mil querns de guimes! ¡Jo que no me’n era temut, i en lo que m’ha succeït avui tenc s’endevinaia composta per dir a sa fia del rei!… ¡Coca mata Baulos, Baulos mata dos, los dos maten altres dos: me’n aní per un camí, vaig tirar al qui veia, vaig matar el qui no veia, i m’en vaig menjar set que no eren nats!… Messions gos a qualsevol que no n’hi han dita cap a sa fia del rei d’endevinaia com aquesta. Me pareix que no la se treurá tossint, i que, per bé que s’espols, no la s’arruixará an aquesta mosca. Sobre tot ¡m’engana que sia jo es xeroi: me sembla que será ella! ¿Quin possible es que en trega agüier d’aquest cap de fil tan envitricollat: coca mata Baulos, Baulos mata dos, los dos maten altres dos; me’n aní per un camí, vaig tirar al qui veia, vaig matar el qui no veia, i me’n vaig menjar set que no eren nats?… No-res; ja té, va dir En Trompa… i tenía sa cama de s’ase; pero jo confiï d’arribar a tenir un altra cosa més prenidora: sa má de sa fia del rei.
En Pere, més xalest que una fadrina que li parlen de casar, s’ajaça baig d’aquella penya, hi va fer la nit, i lo en-demá ben dematí se posa ses cames an es coll, i de d’allá cap a ca’l rei.