La´m contaren En Toni Garrit, de Sant Llorenc des Cardassar, el sen Pere Gotze. L´amo En Salvador de Son Mas i L´amo Antoni Mascaró de la Larineta, de Manacor i Don Joan Ferriol, preveré, de Sineu
Això era un homo casat, amb un xinxer d’infants, i molt afectat d’alçar es colzo i escorxar moixos. Havia nom En Pere Gri.
A sa comare li passà per s’escudeller d’entregar-se a ca’n Pere amb un altre bigarniu.
En es batiar foren ses raons, perque no trobaven ningú que volgués esser padrí.
Justament el Rei i la Reina passen per allà, i els arriba a ses oreies, i el Rei diu:
—Ja ho serem noltros.
Varen esser padrins, el Rei i la Reina, i donaren una dobla de vint perhom an En Pere perque sa dona tengués bon servici i fessen així mateix una mica de refresc, amb una condició: que ell només poria buidar un tassa.
Aquí l’homo trescà totes ses botigues, cerca qui cerca tasses grans. En troba una que n’hi cabia una lliura afavorida, i la se cala ben al raset d’aigordent.
No vos dic res, sa meula que aplegà!
No li bastaren dos dies per fer-li sa pell.
Com el Rei ho sabé, perque no donàs mal viure a sa dona, el desterra a Maó.
Però sa dona al punt no pogué estar pus, de tant que l’enyorava. I a la fi digué:
—Ja sé què faré. Me’n vaig a ca’l Rei; de cop-descuit li prenc sa mula millor d’es cotxo, la me’n men dins es pinar de Son Serra d’Artà, que no té fi; i la hi deix fermada llargueta, que puga pasturar així mateix. El Rei la farà cercar; ses darreres que tendran d’anar a Son Serra. Jo llavò hi aniré a dir-li que En Pere meu la trobaria; el farà venir, i així tornarem estar plegats, que a posta mos casàrem per estar-hi.
Així com la s’havia pensada, la va fer, i va endevinar: tots es criats del Rei cerca qui cerca sa mula, uns p’es pla, ets altres per la muntanya; mai anaren a pensar que de Ciutat se fos espitxada a Son Serra d’Artà.
Sa dona d’En Pere aleshores se presenta an el Rei i li diu:
—Senyor Rei, En Pere meu li trobaria sa mula.
—Ell trobar sa mula? Si fos una botella d’aigordent, ja ho crec!
—Senyor Rei, li dic que li trobaria sa mula. Que em tirin d’una passa si no la hi troba! Si és un endevinador de primera!
El Rei, veent que sa mula no compareixia, l’envia a demanar de Maó, an En Pere, perque endevinàs on era aquell animal.
Com l’homo sentí el recaldo, encara que estigués content així mateix de tornar, pujava més es retgiró que s’alegria; perque deia ell:
—¿Però qui dimoni m’ha fet a mi endevinador?
En devia tenir poques, de feines, es qui m’ha posat aquest barret davant el Rei! Si no em costa sa pell, no serà res!
Mentres tant, l’afiquen dins sa barca, i cap a Mallorca falta gent.
Es mariners el se cuidaven a menjar amb sa vista i ell més de mig empipat veent que tots ets uis l’afitoraven, arribà a dir:
—¿Que m’heu afinada cap puça?
Es mariners no gosaven a tornar-li ses pilotes en es joc; perque lo que ells deien entre si mateixos:
—Alerta mosques! Que Déu sap lo que és capaç de fer aquest homo, quant el Rei que és el Rei, l’envia a demanar perque endevín.
Es patró no va tenir tanta feredat, i li volgué fer una prova.
Se posa una fuia de tabac ben estreta dins sa mà; se’n va an En Pere, i li diu, mostrant-li es puny:
-Veiam si sou bo per endevinar! Endevinau-me què tenc aquí dins!
—¿Vos voleu fer trons, vós? ¿Que no trobau que hi estic atabacat que basta, i encara vendreu a atabacar-me més?
—El dimoni sou! Sí que ho és tabac lo que hi tenc! Sí que ho heu endevinat!
I li mostra sa fuia, tot astorat; però encara hi romangué més En Pere, de veure que, sense temer-se’n, havia feta aquella endevinada.
Arriben a Mallorca. Sa dona ja va esser en es moll. Tot d’una s’aferra p’es coll an En Pere, i li diu a s’oreia:
-Sa mula és dins es pinar de Son Serra; som jo que la hi he amagada.
Ja hi havia es criats del Rei que esperaven En Pere, i d’allà mateix el se’n varen menar.
I el Rei diu:
—Hala, Pere, veiam on és sa mula!
En Pere es posa a pensar gratant-se es clotell, i un cortesà li diu:
—¿No saps tu que davant el Rei no se graten?
—Idò si no em puc gratar, no sabré endevinar.