—La me contaren mon germá Andreu i el Sen Pere Gotze de Manacor.—
AIXÒ era un homo que havía nom Pere, i un any va dir:
—Si tenc bon any a sa rota, he de fer una coca amb taiades com una roda de carro.
Va tenir una anyada orbe, i va fer sa coca amb taiades de sa mida que havía dit.
Com estava dos per tres per donar-li clau, passen el Bon Jesús i Sant Pere, que en aquell temps anaven p’el mon.
—Alabat sía Deu! digueren.
—Alabem-lo per a sempre! diu En Pere. Si voleu seure, vet-aquí cadires.
—¡Quina coca tan grossa! ¿Tota la t’acabaràs?
—I més n’hi hagués.
—Dona-mos-ne un poc, diu el Bon Jesús.
—No, diu En Pere, perque feis parts i quarts: a uns los voleu an el cel, i als altres no.
—¡I si an el cel només hi póden entrar es bons!
—No m’empatx de raons. No vos ne vui donar de coca, i no suqueu pus els ais.
El Bon Jesús i Sant Pere se’n van, i des cap d’una estona passa el Dimoni.
—¿Que no n’hi haurá per tots? va dir, veent En Pere que no se donava raó a ses barres, menja qui menja coca.
—Pero no n’hi haurá per tu, diu s’estornell.
—¿I per quines cinc-centes? diu el Dimoni.
—Fas parts i quarts: a uns los te’n dus, i alsiaitres no.
—¡Ah cap de porc! ¿Que es pert per mí, si no los me’n’duc tots? ¿Que’t fas contes que per durlos-me’n no hi haja més que pegar grapada, i per avall? ¿I no sabs tu de sa manera que me taiá ses cames es meu contrari més gros? Ell per dur-me’n cap, primer l’he de ginyar a venir; i per ginyar-lo, m’he de valer de mil enginys i embuis, i ha d’esser a força de dur-lo enganat i de donar-li figues per llenternes, i gat per llebre, i fer-li veure es blanc negre, i donar-li entenent que la Mare de Deu havia nom Juana. I com prou m’he rompudes ses banyes, i-hu he fet de tot, llavò encara molta volta el me saupen.
—¿Sabs que son això? diu En Pere. Raons foradades: per dematí que t’aixeques, fas parts i quarts. ¡I no te’n donaré de coca! ¡e-hu sapies!
El Dimoni se va haver de pegar un toc a sa barra. No e-hi hagué perill que li fés gens de mal-de-ventre sa coca d’En Pere.
Des cap d’una estona passa la Mort.
Veu En Pere aferrat a sa coca, i que ja l’havía feta més ge mitja, i diu:
—¡Re-quemiscle, Pere! ¡quin troç de coca! ¿I com era antes d’ensatar-la?
—Com una roda de carro.
—E-hi pensares, idò a fer-ne. ¿I que no la’m deixaràs tastar?
—A tu sí, perque no fas parts i quarts: a tots los te’n dus; no’n deixes cap per llevor. Jas, fieta.
I n’hi dona més de la mitat de sa que li quedava.
La Mort, tan afamagada com sempre, amb quatre xuclades la se va passar.
—Mira, li va dir com se torcava, te vui pagar es favor que m’has fet: en veure un malalt, repàra si li brun una mosca devora es cap o devora es peus. Si li brun devora es cap, dins tres díes estará bò. Si li brun devora es peus, dins tres díes será mort.
Com En Pere sent això, esclama:
—¡Que’m tiren d’una passa, si torn agafar cap eina en tots es díes de sa meua vida!
Va vendre es blat que havía tengut a sa rota, se compra un vestit de metje, se’n va a Ciutat i hala passetja qui passetja carrers, més estirat que un parpal i més inflat que un lleu en ceba.
La gent ja e-hu crec que’l repará, i tot-hom:
—¡Un metje nou! ¡un metje nou!
—¿Aont es? aont? deien es que teníen malalt a ca-seua.
—Vamet-aquí, deia En Pere. ¿Que voleu?
—Senyor doctor, li deien, per amor de Deu i per amor de sa Mare, veniu veureu un malaltet, veam si li trobareu remei.
En Pere entrava dins sa cambra, s’acostava an es llit, més serio que una patata. Escometía es malalt, feia com que polsar-lo, deia que no volía sentir gens d’estabeig; i tot-hom boca closa, que casi no alenaven. En Pere, escolta qui escolta i mira qui mira, reparava aont li bronía cap mosca an es malalt.
Si li bronía an es peus, deia:
—No hi ha res que fer; dins tres díes será mort.
Ara si li bronía an es cap, deia:
—Això no es res; dins tres díes estará bò.
I se treia un bocí de paper, e-hi feia quatre burots amb un carbó, i deia a la casa:
—Jau això. Anau a ca es potecari. Vos fará unes cuierades, i que les prenga.
—Senyor doctor, ¿que importa súu?
—Per part meua; pot suar fins que tenga suera.
—¿I que pot menjar gens?
—¡Que menj, si té talent!
—¿Qualsevol cosa pot menjar?
—Un llamp forcat i tot, si se’n agrada.
Sensa més cumpliments, En Pere se’n anava; i per ofertes de doblers que li fessen, no prenía res.
—Ja tornaré d’aquí a tres díes, deia ell; i si es malalt no ha feta sa via que he dita, estarem cabals; i si l’ha feta, me donareu lo que voldreu.
Si sa mosca havía bronit, a su es peus, dins tres díes es malalt era mort; i com es metje nou se presentava, en no esser que fos una gent ferrassa de tot, sempre li donaven qui més qui manco, una pesseta. Ara si sa mosca havia bronit su es cap, dins tres díes es malalt estava sá i bò; i com se presentava es metje nou, tot-hom s’aferrava per ell, i no los se poría desllepissar; i qui més poria, més li donava. Si era una casa un poc polent, li omplíen ses butxaques de doblers.
—Una cosa e-hi ha, senyor doctor, li solien dir com la cosa ja s’era apassivada.
—Digau quina es, deia ell.
—Que es malalt no ha preses ses cuierades. No hi va haver cap potecari que entengués aquella recepta. A tots anarem.
¿Com l’havíen d’entendre, si En Pere sabía tant d’escriure com s’ase d’ensafranar?
—¿I que son agafats amb cans aquests potecaris de per aqui? deia s’estorneil. ¡Veam si a-poc a-poc jo m’hauré de fer potecari també!
La gent, com veien que es metje nou endevinava tots es malalts i no n’hi fallava cap, estaven ben segurs que se perdía p’es potecaris, que no sabíen desllatigar ses receptes, de fondes que eren.