EN PERE DE SA BUTZA

—La’m contaren ma mare, mon germà Martí i mon amic don Pere Orlandis i Despuig.—

AIXÒ era un pollastrellot que havía nom Pere.

Un dia sa mare li diu:

—Ves-me a comprar carn sensa ossos. Vet-aquí un sou. No’n vulgues donar més.

En Pere se’n va a Ca’s Carnisser i diu:

—Ma mare ha dit que’m doneu carn sensa ossos.

—¡Carn sensa ossos! diu es carnisser. Una butza no’n té cap.

—¿I que val? diu En Pere.

—Quatre doblers, diu es carnisser.

—¡Quatre doblers! diu En Pere. Ja vos bastarà un sou. Ma mare no vol que vos ne don més.

—¿Pero no’t diuen que no més val quatre doblers?

—Pero, si ma mare no més vol que’n don un sou, ¿que hi puc fer jo? diu En Pere.

—¿Que hi pots fer? No esser tan carabassenc! diu es carnisser.

A la fi es carnisser pren es sou, i li dona una butza plena, com se suposa.

En Pere l’agafa, i la du a sa mare.

—¡Una butza! diu sa mare, com el veu. ¡Ah tros de banc! ¿Què ès lo que dus?

—Carn sensa ossos, diu ell. Ni cap que no’n té. Paupau-la veureu.

Sa mare, com prou va haver esqueinat, diu:

—No res, tu l’has duita; tu l’hauràs de fer neta. Ves-te’n a mar a fer-le-hi.

En Pere se’n hi va. Arriba, i frega qui frega, pero per defora no més.

Mentres tant, una barca saupà àncores, issà veles, i se’n anava ben atacada per endins.

En Pere, cansat de fregar, se posa a cridar amb tota sa forsa.

—¡Mariners de la barca, tornau a terra! ¡Mariners de la barca, tomau a terra!

Tant va cridar, que es mariners, creent-se que aquell homo tenía un denou, giren sa proa cap a terra. Quant foren a sa vorera, En Pere, mostrantlos sa butza, digué:

—¿Que ès neta, vos pareix?

Los va caure tan tort aquesta sortida, que un parei salten a terra, i li donaren una ablanida, que se pensaven haver fet llarc.

—Idò ¿què havia de dir? damanà En Pere.

—Deu vos do bon vent, li contestaren.

Se posa sa butza dins sa faldriguera, i ja ès partit cap a la vila. Comensa a moure-se vent. Troba dos picapedrers que enteulaven una casa nova, i es vent los prenia ses teules. En Pere los afina, i com passava per baix d’ells, los enfloca:

—¡Deu vos do bon vent!

—¡Bon vent, i si’n feia un poc més, pegariem abaix! s’exclamen ells; i ja davallen i n’hi donaren de galletes més que no’n volgué.

—Idò ¿què havia de dir? damanà En Pere.

—Deu vos aferr, li contesten es picapedrers.

L’homo seguí cap envant, i en troba dos que se baraiaven.

—¡Deu vos aferr! los diu per tota escomesa.

—¡Ja estam aferrats demés! i, en lloc de departir-mos, te’n vens amb aquestes? digueren.

I ja se varen esser desferrats, s’aborden a ell, i xisclet vé xisclet va, fins que s’hagueren espassada tota sa rabia que duien.

—Idò ¿què havia de dir? los damanà s’aubarcoc.

—Deu vos departesca! digueren aquells dos.

L’homo seguí cap envant, i en troba dos que venien de casar-se.

—¡Deu vos departesca! los diu tot remolest.

—¡Ara mateix venim de casar-nos, i ja damanes que mos departem! digueren ells.

S’hi afuaren novii i novia, i n’hi donaren de bescuit tot lo que va esser bo:

—Idò ¿què havia de dir? demana En Pere tot atzufat.

—Que pogueu estar molts d’anys plegats, digueren es noviis.

L’homo seguí cap envant, i en troba dos que eren romasos sembrats dins un encallador, i un acabava de sortir i aidava a s’altre, pero no’l poria treure en via ninguna.

—¡Que pogueu estar molts d’anys plegats! diu En Pere, com los ès devora.

—¿En lloc d’aidar-mos a sortir diu es quiera fora, te’n vendràs amb aquestes?

Deixa s’encallat, i pega fua an En Pere; i matalofada vé i matalofada va, amb un poc més l’esbalteix.

—Idò ¿què havia de dir? demana s’atupat.

—Que així com ès sortit un, que surta s’altre, diu aquell.

En Pere seguí cap envant. Troba un tort, i ja li diu:

—¡Així com ès sortit un, que surta s’altre!

—¡Un que’n tenc, encara’l me planys! s’exclama aquell; i ja li ha entaferrada mansiula iaitra, i n’hi deixa un bon esplet damunt ses costelles.

—Idò ¿què havia de dir? demana En Pere.

—Deu el vos conserv! diu es tort.

L’homo seguí cap envant, i com entrava dins la vila, en troba un amb un bony com es dos punys su’s mig des front.

—¡Deu el vos conserv! li digué ben rabent.

Li va caure tan avall an es bonyarrut, que l’agafa p’es coll, i, si no le hi prenen, l’aufegava.

En Pere com se va veure llibert, ja no volgué demanar pus: ¿Idò què havia de dir? Se trobava aprop de l’esglesia, i anant de la banda de la banda, així com pogué, s’hi aficà, per que no li arribassen pus.

Va caure que feien es sermó de la santa bul·la; i es predicador, bul·la d’un vent, bul·la de s’altre; sempre tenía la bul·la dins sa boca.

En Pere, que, amb tantes de planissades com se’n havia duites, ni hi sentia ni hi veia de cap bolla, sempre que es predicador deia bul·la, se creia que deia butza.

—Ja la me deu haver afinada! deia ell; i s’agotzonava tant com poría, i no decantava ses mans d’allà on tenía sa butza.

I es predicador, que, com més anava, més anomenava la bul·la, i En Pere que més se creia que la hi havia afinada. A la fi, no pogué suportar-ho pus, i cridà ben fort:

—¡Malangra sa butza i qui prega per sa butza! ¡Velataquí, si la voleu!

La tira en mig de sa gent, pegà damunt es cap d’una dona, s’esclata tota, n’aixumorà una partida, i foren com a picades d’aranya. S’aubarcoc fuig, li pitgen totes darrera, l’assoliren una passa allà dessà’s portal, i amb sa primera fitorada el fan anar de copès; s’hi tiren totes damunt, i el se cuidaren a menjar a picades.

El deixaren per mort. I un parei de bones persones el se carregaren i el se’n dugueren a sa mare, que l’esperava que vengués amb sa carn sensa ossos neta, per fer una vega d’aquelles d’aquelles.

Sa mare, com va veure allò, no tengué més remei que colgar-lo; i de rabia el feu jeure amb sos talons darrera. I encara hi jeu, si no s’ès aixecat.

Sa Punta, Agost de 1895.