EN PERE DE SA BONA ROBA
La’m contà Don Pere Orlandis i Despuig, al cel sia, que la sabia de la madona Magdalena Rullan, de can Pentnat de Soller.
Això era un pare i una mare, de Sóller, que només tenien un fii, que nomia Pere.
Vos assegur que anaven prims de lloms i que se'n floria poc, de pa, dins aquella casa.
Tot es seu cabal eren tres peces de roba molt bona, que no sabien d'on les eren vengudes, i n'estaven tan enamorats, que més tost que esberarles, consentien morir-se de fam.
Però heu de creure i pensa, que tanta corredisa de rates arribaren a sentir per dins sa panxa i tant los petxucà sa talent, que sa dona, mes de mig desmaiada, digue a s'homo:
—¡Això no va pus! Ses tres peces de roba hem de vendre, i que faça ui el mon!
S'homo les se carrega aixi com pot, i tastanetjant de fam, pren un carrer i un altre cridant:
—¡Hala dones, la bona roba! ¡Hala qui la'm compra! ¡Hala dunetes, ara que n'hi ha!
Bé en va córrer de carrers i bé s'esgargamellà cridant, però tot de bades.
Cansat i mort, se'n torna a ca-seva.
—¡Veiam jo si en sábré més que vós! —diu En Pere.
Se carrega una peça i surt en es carrer cridant a la desesperada:
—¡Hala dones, la bona roba! ¡Hala depressa, qui la'm compra! ¡Hala, fora son, dunetes!
Y de d'allá per c'as patró Cudony de sa Volta i cap avall per davant ca'n Tamanyó i per sa Recturia.
En es pont de sa plaça troba un esbart d'al-lots qui senduien un moix, fent gran lulea.
—¿A on el vus ne duis? —los demana.
—A tirar en es turrent. —li reponen.
—¿El me beratau am aquesta peçe de roba? —Diu ell.
Ets al-lots no anaven de roba; peró justament pasarren ses mares de dos betzos d'aquells, qui com sentiren de roba, s'hi mesclaren, i les feren fer barrina. En Pere dóna se peçe i li entreguen es moix, i el se'n du a ca seva.
Poreu fer comptes què degueren dir son pare i sa mare com el veren amb aquella endèria, i sobre tot com varen sebre es barat que havia fet.
Ventura que tenien es génit molt pastat, i llavò que se fam no los deixava alçar la veu, i tot se va resoldre amb un arrefoll i mala cara.
Lo endèma En Pere se carrega una altre peça de roba, i ja és pertit p'es mateis pasos del dia abans, cridant a la desesperada:
—¡Hala dones, la bona roba, qui la'm compra! ¡Hala depressa, dunetes! ¡Hala, qui la'm compra! ¡fora son!
Tothom el deixava passar de llis.
En es carrer de Sa Lluna troba un estol d'al-lots que se'n duien un ca, fent gran lulea.
—¡Uei! diu en Pere, ¿i a on el duis?
—¡A tirar-lo a mar! —li responen.
—¿El me baratau amb aquesta peçe de roba?
—¡Ara és hora de roba! —diuen ets al-lots, fisconant-se'n.
Justament hi hagué un parei de mares d'aquets per allà, i ja ho crec que el s'escoltaren an En Pere, i l'agafaren de la paraula. Elles se quedaren am sa peça de roba i En Pere amb so ca, tot content i satisfet.
Se'n va a ca-seva amb s'animal, i com son pare i sa mare saberen sa pasada, si sa talent no los hagués teunguts tan dessustats, el se menjaven a picadas.
—¿A ne qui? deien ells. ¡Si no hi ha per umplirmos es gavatx naltrus tres tutsulets, ¿com hi ha d'haver per umplir-ne dos mes?
—Anau malament, responia En Pere. Estigau segurs que com més són, mancu por tenen! I no el treien d'aquestes.
¿Qué me'n direu?
Ell lo endemà, d'amagat de ca-seva, se carrega sa derrera peça de roba, i ja és partit de d'allà p'es carrers de Sóller, cridant a la desesperada:
—¡Hala, dones, la bona roba! ¡Hala, dunetes, depressa, si la'm cumprau! ¡Hala, fora son, qui la'm compra!
A mitjan carrer de Sa Ma el topa una dona, molt ben enllestida, i ja li diu:
—¿Qué és açó que passetges?
—La bona roba! diu En Pere.
—La te compr.
—La vus venc.
—Entra dò.
Aquella dona tenia ca-seva su allà. Es seu homo era un patro de barca, que acabava d'arribar. Li havia duites moltes de coses, sobre tot un anell d'or i diamants que valia uis per mirar i que ja li lluia a un dit.
S'homo se n'era anat a jeure, de son que tenia i cansat que estava des viatge, i li havia comanat:
—M'has de fer camies, i si no són de la bona roba, no les vui.
Per això fonc tant promta d'escometre En Pere i de ferlo entrar; i li diu, tot d'una que ha vista sa peça:
—¡Ja pots dir qué en vols!
En Pere aqui li afina aquell anell que es patró havia duit, i diu:
—¡Que en vui? Aquest anell que duis en aqueix dit!
—S'anell, —diu ella— no el venc ni el don. S'homu el m'ha duit.
—¡Dò no tendreu la bona roba! —respon En Pere. Ella se perpensa i diu:
—Tantes de coses m'ha duites, bellament me puc afluixar d'aquesta per trubar-li la bona roba!
Sobre tot, feren barrina. Ella se quedà amb sa peça de roba, i En Pere a ca-seva amb s'anell.
Son pare i sa mare, com el veren, ja no grunyiren tant, comprenguent que de s'anell en podrien fer doblers.
A on foren ses raons va esser a c'as patrò, qui, com se despertà i sa dona li mostrava la bona roba que li havia trobada per camies, li demana:
—¿I què te n'han deixat pagar?
—Veiam si hu endevines.
—¡Nu'm faces cluquetjar es cap! —Diguehu
—Dò, s'anell.
—¿S'anell d'or i diamants? —esclamà l'homo, tot esglaiat.
—Si, fiet. —diu ella— Per trovar-te la bona roba, me son afluixada de s'anell.
Aquell homo romangué fred, sense paraula.
—¿Però què tenia aquest anell? —demana ella, tement haver-ne feta qualcuna de grossa.
—¡Què via de tenir! —exclama ell— Una tal virtud, que fa surtir tot lu que li demanen.
—¡Què me dius!
—Lu que sents sobre tot, ¿i que el cuneixeries an aquest que t'ha venuda sa roba?
—¡No l'he de cunèixer! més que es mal temps!
—Dò, anem-hi a l'acte a cercar-lo.
Se n'hi van, i el troben; però En Pere no anà d'aglans.
—¡Creu-me! —li deya es patró— turnem arrera sa barrina!
—¡Eh no! —deia En Pere.
—¿Vols un quern d'unces? Demana qualsevol cosa!
—¡Que no, dic!