EN PERE DE SA BONA ROBA

EN PERE DE SA BONA ROBA  

La’m contà Don Pere Orlandis i Despuig, al cel sia, que la sabia de la madona Magdalena Rullan, de can Pentnat de Soller.

Això era un pare i una mare, de Sóller, que només tenien un fii, que nomia Pere.

Vos assegur que anaven prims de lloms i que se'n floria poc, de pa, dins aquella casa.

Tot es seu cabal eren tres peces de roba molt bona, que no sabien d'on les eren vengudes, i n'estaven tan enamorats, que més tost que esberarles, consentien morir-se de fam.

Però heu de creure i pensa, que tanta corredisa de rates arribaren a sentir per dins sa panxa i tant los petxucà sa talent, que sa dona, mes de mig desmaiada, digue a s'homo:

—¡Això no va pus! Ses tres peces de roba hem de vendre, i que faça ui el mon!

S'homo les se carrega aixi com pot, i tastanetjant de fam, pren un carrer i un altre cridant:

—¡Hala dones, la bona roba! ¡Hala qui la'm compra! ¡Hala dunetes, ara que n'hi ha!

Bé en va córrer de carrers i bé s'esgargamellà cridant, però tot de bades.

Cansat i mort, se'n torna a ca-seva.

—¡Veiam jo si en sábré més que vós! —diu En Pere.

Se carrega una peça i surt en es carrer cridant a la desesperada:

—¡Hala  dones, la bona roba! ¡Hala depressa,  qui la'm compra! ¡Hala, fora son, dunetes!

Y de d'allá per c'as patró Cudony de sa Volta i cap avall per davant ca'n Tamanyó i per sa Recturia.

En es pont de sa plaça troba un esbart d'al-lots qui senduien un moix, fent gran lulea.

—¿A on el vus ne duis? —los demana.

—A tirar en es turrent. —li reponen.

—¿El me beratau am aquesta peçe de roba? —Diu ell.

Ets al-lots no anaven de roba; peró justament pasarren ses mares de dos betzos d'aquells, qui com sentiren de roba, s'hi mesclaren, i les feren fer barrina. En Pere dóna se peçe i li entreguen es moix, i el se'n du a ca seva.

Poreu fer comptes què degueren dir son pare i sa mare com el veren amb aquella endèria, i sobre tot com varen sebre es barat que havia fet.

Ventura que tenien es génit molt pastat, i llavò que se fam no los deixava alçar la veu, i tot se va resoldre amb un arrefoll i mala cara.

Lo endèma En Pere se carrega una altre peça de roba, i ja és pertit p'es mateis pasos del dia abans, cridant a la desesperada:

—¡Hala dones, la bona roba, qui la'm compra! ¡Hala depressa, dunetes! ¡Hala, qui la'm compra! ¡fora son!

Tothom el deixava passar de llis.

En es carrer de Sa Lluna troba un estol d'al-lots que se'n duien un ca, fent gran lulea.

—¡Uei! diu en Pere, ¿i a on el duis?

—¡A tirar-lo a mar! —li responen.

—¿El me baratau amb aquesta peçe de roba?

—¡Ara  és  hora de roba! —diuen ets al-lots, fisconant-se'n.

Justament hi hagué un parei de mares d'aquets per allà, i ja ho crec que el s'escoltaren an En Pere, i l'agafaren de la paraula. Elles se quedaren am sa peça de roba i En Pere amb so ca, tot content i satisfet.

Se'n va a ca-seva amb s'animal, i com son pare i sa mare saberen sa pasada, si sa talent no los hagués teunguts tan dessustats, el se menjaven a picadas.

—¿A ne qui? deien ells. ¡Si no hi ha per umplirmos es gavatx naltrus tres tutsulets, ¿com hi ha d'haver per umplir-ne dos mes?

—Anau malament, responia En Pere. Estigau segurs que com més són, mancu por tenen! I no el treien d'aquestes.

¿Qué me'n direu?

Ell lo endemà, d'amagat de ca-seva, se carrega sa derrera peça de roba, i ja és partit de d'allà p'es carrers de Sóller, cridant a la desesperada:

—¡Hala, dones, la bona roba! ¡Hala, dunetes, depressa, si la'm cumprau! ¡Hala, fora son, qui la'm compra!

A mitjan carrer de Sa Ma el topa una dona, molt ben enllestida, i ja li diu:

—¿Qué és açó que passetges?

—La bona roba! diu En Pere.

—La te compr.

—La vus venc.

—Entra dò.

Aquella dona tenia ca-seva su allà. Es seu homo era un patro de barca, que acabava d'arribar. Li havia duites moltes de coses, sobre tot un anell d'or i diamants que valia uis per mirar i que ja li lluia a un dit.

S'homo se n'era anat a jeure, de son que tenia i cansat que estava des viatge, i li havia comanat:

—M'has de fer camies, i si no són de la bona roba, no les vui.

Per això fonc tant promta d'escometre En Pere i de ferlo entrar; i li diu, tot d'una que ha vista sa peça:

—¡Ja pots dir qué en vols!

En Pere aqui li afina aquell anell que es patró havia duit, i diu:

—¡Que  en  vui?  Aquest anell que duis en aqueix dit!

—S'anell, —diu ella— no el venc ni el don. S'homu el m'ha duit.

—¡Dò no tendreu la bona roba! —respon En Pere. Ella se perpensa i diu:

—Tantes de coses m'ha duites, bellament me puc afluixar d'aquesta per trubar-li la bona roba!

Sobre tot, feren barrina. Ella se quedà amb sa peça de roba, i En Pere a ca-seva amb s'anell.

Son pare i sa mare, com el veren, ja no grunyiren tant, comprenguent que de s'anell en podrien fer doblers.

A on foren ses raons va esser a c'as patrò, qui, com se despertà i sa dona li mostrava la bona roba que li havia trobada per camies, li demana:

—¿I què te n'han deixat pagar?

—Veiam si hu endevines.

—¡Nu'm faces cluquetjar es cap! —Diguehu

—Dò, s'anell.

—¿S'anell d'or i diamants? —esclamà l'homo, tot esglaiat.

—Si, fiet. —diu ella— Per trovar-te la bona roba, me son afluixada de s'anell.

Aquell homo romangué fred, sense paraula.

—¿Però què tenia aquest anell? —demana ella, tement haver-ne feta qualcuna de grossa.

—¡Què via de tenir!  —exclama ell— Una tal virtud, que fa surtir tot lu que li demanen.

—¡Què me dius!

—Lu que sents sobre tot, ¿i que el cuneixeries an aquest que t'ha venuda sa roba?

—¡No l'he de cunèixer! més que es mal temps!

—Dò, anem-hi a l'acte a cercar-lo.

Se n'hi van, i el troben; però En Pere no anà d'aglans.

—¡Creu-me!  —li deya es patró—  turnem arrera sa barrina!

—¡Eh no! —deia En Pere.

—¿Vols un quern d'unces? Demana qualsevol cosa!

—¡Que no, dic!

Es patrò arribà a veure que no hi havia res que fer, i que de s'anell se n'hauria d'estrènyer es cap.

Se'n va tot mostii i me deixa en Pere mirant-se s'anell, amb so moix damunt es genois afalangat-lo, i amb so ca assegut an es peus remenant sa coa i fent-li xicota.

Aquì es moix obri boca i diu:

—Bé as fet, Pere, de no vuler turnar arrera sa barrina.

—¿Vol dir sabia què feia es patrò, de vuler que li hi turnàs? —demana es ca.

—¡Massa que hu sabia! .—diu es moix— ¡Figuret que aqueix anellet te tal virtud, que fa surtir tota cosa qui li demans!

—¿Que me dius? —respon es ca.

—¿Ai de bo? —exclama en Pere com lo sent.

—¿Pruve-hu, veuràs! —diu es moix— Y mira, ¡alerta que no el te prenguen! Si el perds, o el te prenen, se'n turnarà a sa qui n'es senyora: la reina Pumereta.

—La reina Pumereta! —diu En Pere— ¿I per on caplleva aquesta reina?

—No hu has de mester sebra. —diu es moix— Nu res, pruve'l a s'anellet, veuràs.

—¿I que li hem de dir que trega? —diu En Pere.

—Una taula de bon concert, homu, i que tots mus poguem treure sa fam que duim! —va dir es moix.

An En Pere li agrada ferm s'idea, i diu:

—¡Anellet, que surta aqui a's mig una taula de cuncert, que per molt que rueguem, un mus hu puguem acabar!

I a l'acte sorti una taula amb una partida de plats grans a caramul d'arròs engrogat, capons farcits, porcelles rostides i llangonisses i botifarrons torrats.

¡No vos dic res, En Pere i son pare i sa mare s'hi abordaren i en llevaren de concert des vent!

Es moix i es ca s'atapiren de llangonissa i botifarrons fin que n'estigueren farts.

Sobre tot, ell a ca'n Pere ja no hi hague pus fam.

Cada dia a s'hora de berenar, dinar i sopar, se posaven en taula, i es moix i es ca que anaven ben alerta a decantar-se'n gens. I en Pere que se treia s'anell, i deia:

—Anellet! que surta aqui a's mig tal cosa i tal cosa.

I a l'acte aquella cosa sortia, i ja poreu crreure que mai sortien faves ni pa de mestai ni d'ordi ni quatre figues segues plenes de xelico ni olives corcades, perque en Pere anava ben alerta a demanar-ne mai, sinò ous estrellats, truites d'ous amb xuia y sobrassada, arròs amb aucelons o amb pollastre, escaldums ded moltó i de bou, capons farcits, porcelles rostides, sobrassada amb mel, llom i botifarrons torrats.

I tot quan sortia, ho llevaven des cent aquells cinc cossos d'aquella casa; i era ben mal de dir quin tenia es barram més sà i es ventrei més a prova de bomba.

Al punt neguns no caberen en pell.

La gent se'n va temer, i no sabent explicar-se aquella mudança, entraren en sospites i se malpensaren si haurien pegat salt a part o banda o si tendrien part amb el dimoni.

Justament en aquell entremitg feren un robo molt gros a una casa, i bé cercà la Justicia, però no pogueren haver es lladrres ni rastre.

—¡Ja deuen esser es de ca'n Pere! —digué un mal intencionat, i tothom va repetir:

—¡Ja es segur que ho són!

La Justicia no en taìa pus, se'n van a ca'n Pere i diuen a son pare i sa mare:

—¡Vaja, no ho negueu! ¡Sou coltrus que heu fest aquest robu! ¿Do'n treurieu, si no fos així, tant de bon cuncert com vus empassolau?

—Senyurets, digueren aquell homo i aquella dona, no hi ha res d'aixo, pe la vera creu! ¡Es que aquest fii nostru mus ha duit un anellet, i aquest anellet fas surtir lu qui li demanan!...Tan cert com ha dita missa avui!

Es de la Justicia no s'ho creien, i aqui En Pere, per desengañar-los, se treu s'anell, i li diu:

—¡Hala,  anellet, una taula de bon cuncert per la Justicia!

I a l'acte hi hagué allà una taula, a on no hi faltava un amèn en matèria de bones menges.

Aquells de la Justicia s'atapiren fort. I llavò s'ensumaren, i varen dir:

—¿I aquest tros de carn batiada ha de tenir aquest anell i li ha de custar tan poc umplirse es gavatx? ¡Ca! ¡ca! Lu millor es saupar-le-hi, i llavò tancar-lo, i llavò penjar-lo, i ja se n'anaria a penedir a Roma.

Dit i fet, el m'agarroten, li prenen s'anell, i el tanqen dins sa presó.

Però, ¿que m'endireu?

Ell s'anell los va descompareixer, i no el veren pus.

Just los passà per dins ses mans per anar-se'n, cap dret dins ses de la reina Poemereta, que no havia tenguda tanta alegria pus des que li hi havien pres amb una mala fi d'embuis.

La dona, perque no li tornassen prende, el se posá dins sa boca, i sempre le hi duia.

—¡Ja seran el dimoni, deia ela, si aixi tot encara el me tornen fer sauvatge!

Mentres tant es de la Justicia taiavan claus de veure que s'anell lo hagués descomparegut, i el cercaven com rabiosos, i ¡que havien de trobar, ells!

I En Pere tancat dins sa presó, i ben estret, i no li passaven més que un poc de pa i aigo, i gràcies que hi pensaven.

Quins feien sa viona eren es moix i es ca, que estavan devall sa taula com es de la Justicia componien de prendre s'anell an en Pere i penjar-lo.

No los varen perdre mitja parauleta.

Tot d'una que veren que agarrotaven en Pere, prengueren ets atapins, i cap an es port s'ha dit.

En es Camp de Sa Ma troben una carabassa, la xapen, la buiden, fan una barca, li posen un timó de fuia de moro, la tiren a la mar, i ells dedins.

Es ca amb ses cames de davant remava com un desesperat, i es moix agontava es timó, i de d'allà cap an es reinat de la reina Pomereta.

¿Que m'en direu?

Ell com se'n temeren, destriaran terra, amb una exhalaciò foren a sa vorera, i justament hi trobaren un ca i un moix que tenien unes completes de nyc-i-nyec altes de punt ferm, sobre una mica de coní que havien assolit.

—Cumpare en Moix —va dir es Moix.

—Cumpare en Ca —va dir es ca— ¿no'ns dirieu quina terra ès aquesta?

Aquells dos deixaren ses completes una estona i digueren:

—Això ès es reinat de la reina Pomereta.

Es ca i es moix de sa barca quedaren esgaliats, no se'n porien avenir de tanta de sort.

—¿I què cercau per aqui? —los digueren es de ses completes.

—¡S'anell de la reina Pomereta, fiets! —diuen es de sa barca.

—Idò vos ne poreu torna per aqui on sou venguts. —diuen aquells— Ella el té tan gelós i ben gordat, que el du sempre dins sa boca, perque no li hi torniguen prendre.

—¿Que le hi havien pres?

—Si-fa, i no hi ha gaire que l'ha tornat haver.

—¿I do sabeu de bona tinta? —demanen es de sa barca.

—No ho hem de sebre! reponen aquells, ¡si noltrus ho som, de ca-la Reina!

—¿I ara, on la truberiem?

—Dins es jardi, davall un grandiós taronger que hi ha a's mig, a on pren la fresca. Sobre tot, vetlauli bé es ble, que té uns arrambatges del dimoni.

Es moix i es ca salten a terra, posen sa barca a redòs i ¡cap an es jardi de la Reina, manca gent!

Ells no tengueren aturai fins que hi foren dedins.

Al punt afinaren la Reina davall es taronger, qui prenia la fresca.

—Cumpare en ca, —diu es moix— ara és hora de fer-ho de tot. Te toca a tu fer sa fantasia, te'n vas davant la Reina, fas com que vuler dunar del cos, i jo faré la resta.

Es ca ho fa aixi, i prem i qui prem.

La reina, com el me veu, se vola de ràbia, perque tenia un geniò com a foc, i sense pensar si s'anell li poria botir, pega crit amb tota sa força:

—¡Fora d'aqui, gran brutanxo! ¡fora d'aqui, dic!

I ho digué tota l'anima, i s'anell li boti un tros lluny. Es moix, que el vetlava com si fos estat una rata, ja no el deixà arriba en terra, l'engospà a l'aire, i ja li ha estret com cent mil llamps cap a sa barca, i es ca derrera ell, tant com en porie treure.

Arriben a sa barqueta, s'hi tiren dedins, i es ca, ¡hala qui hala remant com un desesperat! i es moix en es timó, que no deixava perdre punt a sa barca, i per endins sa dit, i de d'allà cap an es port de Sòller!

—¡No puc pus! —deia es ca

—¡Fe de purer! —deia es moix, que per venture en Pere ja ès damunt la forca, i merexeriem matar si no arribavem a temps, allà on el arribar per salvar-nos a naltrus.

I es canet que feia més que no poria.

¿Que me'n direu?

Ell com s'entemeren, foren dins es port de Sòller.

Salten a terra, i cap a la vila, carrera oberta!

Com arribaren a sa plaça, En Pere ja estava dalt la forca i li tenien es dogal pasat pes coll.

Es moix, just una fletxa, s'afica p'es mig de ses cames de sa gent, s'enfila a la forca, i per ses cames d'En Pere, i li entrega s'anell.

Com En Pere se veu amb s'anell dins ses mans, cuidà a esclatar d'alegria.

Ja ho crec que tod'una digue:

—Anell meu, que es dugal que tenc jo p'es coll, se despàs des meu i estrenga es de tots es de la Justicia i des butxi, fins que jo diga basta!

I encara no ho haguè acabat de dir, com aquell dogal se despassa des seu coll, i ja hagué embolicats tots es colls des qui componien la Justicia i desbotxi, i a l'instant los tengué tots amb un pam de llengo defora i aufegats, perque En Pere mai digué, ¡basta! sinó que se n'ana saltant i botant d'alegria, aferrat amb so moix i es ca, donat-los aferrades pes coll i besades, i lo mateix feren son pare i sa mare plorant de goig com a nins petits, com el veren escàpol.

Ningú pus se posà amb ells, i visqueren tots plegats una mala fi d'anys, i encara deuen eser vius si no són morts, i al cel mos vegem tots plegats. Amén.

18 de febrer de 1900