EN MIRANDO

La me contá Na Maria Maca de Maria de la Salut.

Escrit en ses normas gramaticals de 1935

Aixó era un fadrí i una fadrina, enamorats un de s'altre fins a ses rels des cabeis, que no porien pus.

Ell cau soldat i se'n va a servir, i ella se n'hi va darrera ell, d'amagat de ca-seua, i tota sola.

Com és darrera s' Aujub des Lleters, des camí de Manacor, devers una hora lluny de Ciutat, repara dins una bassa de fang, ran des camí, una jaia encallada, que demanava ajuda a la gent que passava, i a negú li llevia donar-n'hi, perque deien:

-¿Que hi havia de reprémer dins sa bassa aquesta pertefè? ¡No hi fos entrada! Ell aqueixes veiardes tot ho volen tocar amb so nas! ¡Just Sant Tomas, que hi volia posar ses mans dins ses nafres del Bon Jesús!

Aquella al.lota que seguia ses petjades de s'enamorat, veu aquella• malanada, se'n compateix, s'hi acosta i li allarga sa ma. Sa jaia s'hi aferra; sa jove pega tirada i treu sa jaia fora de sa bassa.

-¡Per amor de Déu sía, fieta meua dolca estimada des meu cor! diu sa veieta.  ¡Oh, quin favor, i quin favor tan gros i tan gros  que m'has fet! ¡Jo el te vui pagar!

-¡Ca! diu sa fadrina.  És  un favor que no ho paga es parlar-ne, de poca cosa que ésl

-Per mi, diu sa jaia,  és ben gros, i el te vui agrair,

Sa jaia se posa ma a sa butxaca, se treu dues cintes que feien ses colors de s' Are de Sant Martí, i les dona a sa fadrina dient:

-Jas, fieta meua estimada des meu cor, aquei xes  cintes.  Guarde-les bé, i alerta a perdre-les!

I sempre que et veges estreta… i apurada, les aga fes amb ses dues mans i me crides amb tot es teu cor, i jo t'assistiré a l'acte.

An aquella fadrina alló li vengué molt de nou.

Agafa aquelles dues cintes i les se posa dins sa butxaca, dient:

-Germaneta, tantes de grácies d'aquest do, i que Déu vos 'ho pag.

Se despedeix de sa jaia, i cap a Ciutaf manca gent.

Hi arriba; se'n va a ca un taiador de cabeis i se fa taiar sa coa. Llavó li estreny a ca un sastre i li prenen mida per un vestit d'homo; le hi fan, el se posa, i ja és partida, com si fos un fadrí d'aquells més abrinats.

Se presenta en es corter a apuntar-se per soldat. El volien regoneixer, i digué que no importava, perqué  era ben condret de tot es cos. L'admeten, li donen es vestit de soldat, el se posa totd'una. Demana  per veure s'enamorat, dient que era paísá seu; le hi deixen veure; pero lo en- dema els embarquen tots dos: a s'enamorat l'envien a les mars perdudes, i a ella l'envien a ca'l rei, per guardar allá on fos necessari.

Li demanen què ha nom, i diu Juanet.

La reina el veu, i digué que el volia per fer sentinela a sa cambra reial; pero En Juanet digué que s'estimava més fer-la en es portal de da- vant, en es carrer.

A la reina allo no li agrada, i se posa a dur contrari En Juanet; i sempre portava llegots d'ell an el rei, tot coses que la reina se treia des carabassot, maldament mai fossen veres.

Un dia diu an el rei:

-¿Que no saps que diu En Juanet?

-¿Que diu? demana el rei.

-Diu, respon ella, que es donaría amb coratge de fermar En Mirando!

En Mirando era un animal ferest que capllevava dins un bosc; mai hi havia hagut negú que li pogués fer res, i se menjava tots es qui s'hi arrambaven.

El rei, com sent allo, ell que tenia tan mal a pler aquell animalot, crida En Juanet i li diu:

-Mira, se fa precís que t'espitxes a tal bosc, que hi ha un animal així i així, que li diuen En Mirando: el fermes ben fermat i él menes aquí, i el tancarem dins un estable, i tu li tendrás esment. Aixó sera tot es teu quefer.

En Juanet comprengué que era ben debades anar a treure capítols contra aquella orde del rei, i li digué:

-Vossa Reial Majestat, supos que deixará anar-me'n a enllestir una mica, abans de partir.

-Prou, prou! digué el rei. Enllestí't tot quant vulgues, i llavò li coparas cap an aqueix bosc; i a veure si el mos menes, an aquest gran diantre de Mirando!

En Juanet no tengué altre remei que anar-se'n a tancar dins sa seua cambra, se treu ses dues cintes, les agafa amb ses dues mans i s'exclama amb tot es seu cor:

-¡Oh germaneta que vaig treure de dins s'en- callador!

Vos qui me donareu aqueixes cintes i me diguéreu que en veure'm  apurada vos cridas i compareixeríeu allá on fos, ¡veiam si veniu més que depressa a donar-me un camí per sortir de s'encallador a on m'ha tirat el rei amb aqueixa comanda d'En Mirando!'

Encara no hagué acabades aqueixes paraules, com ¡zas! ja compareix sa jaieta de ses dues cintes, dient tota remolesta:

-¿M'has cridada? Ido  ¡ve-me-t'aquí! Ja pots esser partida a dir-me coses. ¿Que és aixo d'En Mirando?

En Juanet li diu sa comanda del reí, i li dema- na com se n'havia de desfer.

Sa jaieta li diu:

-¡No hages por, dona! Vetaquí lo que has de fer:

Demanes an el reí un mirai de sa teua alcada, una ensaimada com un garbell, un ribell d'aigo i un dogal d'or; te'n vas amb tot aixó an es bosc on caplleva En Mirando, i li presentes totd'una es mirai; en veure ell es mirai i veure-s'hi dedins,  s'amansira a l'acte;  tu llavó  poses s'ensaimada  dins es ribell d'aigo; En Mirando totd'una.s'hi acabussará  i ¡bones bocinades, d'afamegat que estará!

Tu aleshores li passes es dogal  d'or pes coll; i com s'haurá acabada s'ensaimada, l'estires pes dogal i el poràs menar cap aquí, i te soguíra com un xotet de cordeta.

-¿I sera vera aqueixa? diu En Juanet, badant uns uis com uns salers.

-¡Ja ho veurás! diu sa jaia. ¡Hala depressa a demanar  an el reí ses coses que t'he dites! i Ilavo, ¡cap a menar En Mirando falta gent!

En Juanet se'n va a demanar an el rei un mirai tan alt com ell, una ensaimada com un garbell, un ribell d'aigo i un dogal  d'or, per anar a menar En Mirando. El rei mana an es criats que li donin tot allo, le hi donen, i En Juanet  amb.aquelles coses ¡cap an es bosc d'En Mirando!

Hi arriba i s'hi afica manades fetes. En Mirando l'afina i  ja és partit cap an En Juanet, i En Juanet cap an En Mirando, presentant-li aquell mirai tan alt com ell.

Com En Mirando s'hi veu dedins,  s'amanseix a l'acte. En Juanet li planta es ribell  davant i hi tira s'ensaimada com un garbell. En Mirando s'hi acabussa totd'una, i bocinada ve i bocinada va, no donant-se raó a ses barres. En juanet aleshores li passa pes coll es dogal d'or, sense que s'animal fes cap escaravit ni se bategas, perque a lo que tenia compte ell era a acabar-se s'ensaimada. Al punt la s'hagué acabada i llavò se begué tota s'aigo des ribell.

Com se veu amb so dogal d'or pes coll, se cala a riure. En Juanet prova d'estirar-lo pes dogal, En Mirando sogueix, i En Juanet ¡de d'alla, cap a ca'l  rei! I En  Mirando darrera darrera, com un xotet de cordeta.

Pes camí troben una taringa de gent que se'n duien a enterrar un infant mort.  Aquell  infant era del rei, que estava, poreu pensar, tot atribulat, i plors i descabdell tota  la cort, fora un sentinela de sa cambra reial, que li pegava per cantussetjar. I aquí En Mirando se torna calar a riure.

En Juanet arriba a la fi a ca'l rei amb En Mirando; com el rei i tota la cort veren allo, tothom se n'esglaià i la gent se'n feia creus i no se'n porien avenir.

El rei mana an En Juanet que se'n men En Mirando dins un estable, que le hi tanc ben tancat i que se cuidi d'ell En Juanet, i que no se cuidi de res pus més que de tenir esment an En Mirando a fi que no li falt res d'aquesta vida.

Quant En Juanet mena En Mirando a s'estable, s'animal se torna calar á riure.

Tothom  romangué a pler i satisfet  d'aquella feta d'En Juanet; tothom fora la reina, que no el poria veure amb uis que tengués an En Juanet, pero ben alerta que hi ana va a dir gens perqué era que el duia tan en vencól

¿I que me'n direu? Ell no para la reina de posar-li mal davant el rei, dient:

-¡Ell En Juanet se deixa dir que seria capac de fer parlar en Mirando!

El rei s'ho arriba a creure, i crida En Juanet:

-Escolta, li diu. Me diuen que tu te deixes dir que series capac de fer parlar En Mirando.

-Jo no he dita una tal cosa, senyor reil  diu En Juanet.

-Es qui m'ho ha dit, diu el rei, no crec que m'engan. Per lo mateix,  l'has de fer parlar, i foris! Així comte saberes enginyar per agafar-lo an En Mirando i per menar-lo aquí com un xotet de cordeta, l'has de fer parlar, surta des llevant, surta des ponent. I ses raons sien acabades:

“Paraula de rei no pot mentir,

isa meua ha d'esser així”.

Com En Juanet vé el rei tan enfabiolat, digué:

-¡Per amor de Déu,  no s'enfad, senyor rei!

Deman per favor a Vossa Reial Majestat que me deix mitja hora per pensar com ho he de fer per treure ses paraules an En Mirando.

-No mitja hora, sino una hora sencera te don per pensar-hi. I si vols més temps, digue-hu.

-Me basta mitja hora, diu en Juanet.

Se'n va a tancar-se dins sa seua cambreta, se treu ses dues cintes, les agafa amb ses dues mans i s'exclama amb tot es seu cor:

-¡Oh germaneta que vaig treure de dins s'encallador!  Vós qui me donáreu aqueixes dues cintes i me diguéreu que en veure'm apurada vos cridás i compareixeríeu, fos allá on fos: veiam si veniu més que depressa a donar-me un camí per sortir d'aquest altre encallador a on m'ha tornar tirar el rei amb aquesta comanda sobre En Mirando.

Encara no ho hagué acabat de dir, com ¡zas! ja compareix sa jaieta de ses dues cintes,  dient tota rernolesta:

-¿M'has cridada? Ido ve-me-t'aquí. Ja pots esser partida a dir-rne coses. ¿Quina  és s'altra  comanda que t'ha donada el rei sobre En Mirando?'

En Juanet li conta fil per randa  sa comanda del rei, i llavò li diu que En Mirando havia rigut tres vegades mentres el menava a ca'l rei. Sajaieta s'escoltà bé En Juanet i llavo li diu:

-Mira, escolta bé lo que et dic:

Diràs an el reí que, per fer parlar En Mirando. has menester un gaiatet amb un cap d'or i un de plata. Tu llavò agafes aquell gaiatet  pes cap de plata i pegues amb so cap d'or damunt es cap d'En Mirando dient-li: ¿Per que te calares a riure sa primera i sa segona i sa tercera vegada, com te menava a ca'l rei?   En Mirando t'ho dira, i ja veuras quin ball s'armará amb ses tres contestes que En Mi- rando fara. An En Mirando, sempre que el preguntaras, li has de dir: -¡Mirando, Mirando!

-I ell te contestara:

-¿Que mana, missenyor Predicando?

-¿M'ho assegurau, germaneta, que me dira bé, tot aixo que me cómanau? diu En juanet.

-T'ho assegur! diu sa jaieta.

-Ido, ¡Déu vos pag la caritat, germaneta! diu

En Juanet.  Poreu fer sa vostra via i jo faré sa meua! An el rei me'n vaig més que depressa.

En Juanet  se'n va an el rei, li demana es gaiatet amb un cap d'or i s'altre cap de plata, el rei le hi fa fer i l'entrega an En Juanet, i fa unes dictes:

-Que tothom que vulga sentir parlar En Mirando, que comparega.

Compareix tota la ciutat, i En Juanet  se presenta amb En Mirando fermat amb so dogal d'or pes coll davant el rei i tofa la cort i tota la ciutat.

-¿Que porem comencar, senyor rei?  diu En Juanet.

-Sí fa,  diu el rei.  ¡Hala,  espedeix!  i sortiguem-nel

Aquí En Juanet  agafa  es gaiatet  pes cap de plata, i pega amb so cap d'or an En Mirando pescap, dient:

-¡Mirando, Mirando!

—¿Que mana, missenyor Predicando? respon totd'una s'animal.

-¿Per que te calares a riure quan dins es bosc te vaig passar es dogal d'or pes coll i vaig començar a estirar-te cap a ca'l rei?

-¿I qui no hauria rigut, allá on tants d'homos com eren venguts no eren estats capaces de fermar-me, i haver hagut de venir una donzella a posar-me es dogal?

I tothom s'exclarná:

-¡Mirau! ¡I li ha dit donzella, i és donzell!

En Juanet pega altre cop an En Mirando su es cap, amb so gaiatet pes cap d'or, dient:

-¡Mirando, Mirando!

-¿Que mana, missenyor Predicando? respon s'animal.

-¿Per que te calares a riure, demana En Jua- net, quan toparem aquell infant del rei que duien a enterrar?

-¿I qui no hauria rigut, diu En Mirando, de veure que es qui no era son pare plorava, i es qui ho era cantussetjava?

-Pero ¿i que no era el rei, qui plorava?

-Lo que he dit, dic, i no em desdic! Respon En Mirando.

-¡Mirau que ha dit! —s'exclama tothom—. ¿I s'infant mort era del rei i de la reina?

Aquí tothom se posa a fer pensaments sobre lo que poria esser sa dita d'En Mirando.

Pero En Juanet torna pegar cop devés es cap d'En Mirando amb so cap d'or des gaiatet,  dient:

-¡Mirando, Mirando!

-¿Que mana, missenyor Predicando? diu s'animal.

-¿I per que te calares a riure, diu En juanet, com te vaig menar dins s'estable del rei?

-¿I qui no hauria  rigut? diu En Mirando.  El rei, que és un horno tan destre i tan trempat per totes ses coses,  allá  on se creu tenir criats, té criades; i allá  on se creu tenir criades, té criats.

-Juanet, diu el rei, fe-li explicar aquest misteri ara mateix an En Mirando.

En Juanet aquí entaferra cebaiol devés es cap d'En Mirando amb so cap d'or des gaiatet, dient:

-¡Mirando, Mirando!              ,,

-¿Que mana, missenyor Predicando? diu s'a- nimal.

-Que expliquis es misteri d'aqueixes paraules que has dites.

-Que regoneguen ses sentinelles de sa cambra de la reina i te regoneguen a tu.

El rei a l'acte mana que es faca tal regoneixement.

El feren, i resulta que aquelles sentinelles no eren fadrines,  com volia demostrar es vestit que duien, sino fadrins vestits  de dona, i En Juanet no era cap donzell, com volia demostrar es vestit de soldat que duia, sino una donzella  ben garrida i ben taiada de totes ses parts des seu cos. Tot- hom en romangué esglaiat i amb sos cabeis drets.

Era la reina, d'amagat del reí, que feia anar desfressats de  dona ses sentinelles de sa seua cambra, per fer amb ells coses que no pertocaven poc ni gens.

El rei no en va taiar més: fa fermar la reina a ses coes  de quatre cavalls i fa altre tant amb totes ses sentinelles de sa cambra reial. Cada cavall d'aquells pren per son vent i cadascun se'n dugué  un tros d'aquelles córpores  pecadores, i les rossegaren fins que en queda cap bocinet.

En Mirando resulta esser una anima encantada per amor des pecats de la reina; i amb sa sentencia del rei, romangué desencantada i se n'aná allá on el Bon Jesús va dispondre.

Ara En Juanet, vist de tothom que no era juanet sinó juaneta, el rei se casa amb ella. Se feren unes noces de pinyol vermei i un ball ben vitenc, i fes tes per llarg.

I encara deuen  ballar i fer festa, si no se són aturats, ni se són morts.

I al cel mos vegem tots plegats. Amen. Ciutat de Mallorca, 8 de Marc de 1930.