—La me contá en Toni Garrit, de Sant Llorens des Cardessar, que fa de paredador. En sab moltes i les conta de lo més bé.—
AIXÒ era un taconer que fogia de fam i de feina, i s’estimava més quatre festes seguides que un dia fener.
Havia nom Martí. Una vegada taconava defora, an es sol, i repará un bolic de mosques aficades a un capoll de figa seca que havía tirat.
Amb sa forma los encivella mansiula, i va veure que n’havía mortes quatre i baldades vuit.
—¿Així va això? diu ell. ¿Es a dir que amb un cop n’he morts quatre i baldats vuit? No vui jo fer pus feina. An el Rei vui anar a contar-ho.
Va vendre ses formes, sa sola, tots ets ormetjos de l’ofici; se compra un vestit nou, i tot mudat, ja va esser partit cap a ca’l Rei.
E-hi arriba, s’hi presenta, i li diu:
—Senyor Rei, vemet-aqui. Venc a fer-li a sebre que som un homo que m’anomèn Don Martín Tacón, que amb un golpe en mat cuatro i en balt ocho.
—¿Aquesta m’és vera? diu el Rei.
—Passa de vera! diu En Tacó.
—Idò a tu t’havía mester! diu el Rei.
—Estic a son manar! diu En Tacó.
El Rei lo endemá dematí el crida, el fa berenar, i li diu:
—E-hi ha un animalot com tres bous, que d’en tant en tant se’n entra dins la Ciutat; i no’s pot dir sa destrossa que’m fa. No sé es compte de gent que’m mata cad’any. Tot es meu poder no ha bastat per llevar-lo des mig; i, des que som rei, m’hi pec. Tu idò que éts tan valent, quedes encarregat da matar-lo; amb so ben entés que, si a’s vespre no l’has mort, te matarern a tu. Pren sa forsa que vulgues, i ja pots esser partit.
Vos assegur que En Tacó no’n tenia cap de riaia; pero no s’atreví a recapitolar, per por de sa por.
Després de pensar-hi bé, s’exclama:
—Morir per morir, m’estim més provar-me amb s’animal, i será lo que Deu voldrá.
Pren coranta soldats, i diu:
—¡En davant ses atxes!… ¡Allá on caplleva s’animalot tenim ses feines!
—Hala idò, digueren es soldats i partiren.
P’es camí li contaren ses proeses de s’animal, que amb cada brúfol tomava un homo d’esquena; i, en estar cansat d’engolir-se gent, com tenia una banyota de dues brasses a’s mig desfront, se’n hi duia ponxits nou o deu, per etzibar-los-se, en revenir-li sa talent.
En Tacó no hi veia de cap bolla des retgiró que duia.
Quant varen haver caminat un bon tros, entraren dins un pinar molt gran, que feia un pujol lluny; i digueren an En Tacó.
—Don Martín, veis aquell pujol?
—Si-fa! diu ell.
—Idò allá es s’animal! diuen es soldats.
Cop en sec senten uns bramuls lo més forts i esglaiadors.
—¡Ès ell! ¡ès ell! cridaren es soldats, i giraren en coa; i tots, ¡cametes me valguen!
Don Martín fogia amb ells tot-d’una. Llavò se returá, i diu:
—Pero ¡bestia de mí! ¿a on me’n vaig? A ca’l Rei per que’m matin? Ja vaI més esperar s’animal, i será lo que Deu voldrá!
S’animal havía sentida s’olor; duia rusca ferm, i havía arrancat de córrer cap an En Tacó. Se’n venía ben acanalat, amb set pams de boca uberta, i amb cada estravada, si feria un pi, el rompía en sec.
Don Martín, quant el se va veure damunt, prová de fogir; pero com més anava, més li reprenía s’animal. L’homo, perdut de tot, se posa darrera sa soca d’un pi. S’animal amb sa fua que duia, no’s pogué returar; amb sa banyota pega an aquella soca, i la s’hi aficá un forc i míg, i va romandre enrocat.
Don Martín se treu un guinavet, i ¡guinavetades a s’animal p’es pits i per sa panxa! Al punt el va tenir mort; li va rompre sa banyota amb una pedra.
Es soldats s’eren aturats damunt un turó, i se creien que es taconer ja era roegat i mig paït.
Assetsuaixí senten crits i crits. Tot-d’una no sabíen qui era. Des cap d’un poc, un diu:
—Que’m tiren d’una passa, si això no es Don Martín que mos crida!
Ell e-hu va esser.
Era partit correns, cridant-los com un desesperat.
—¡Veniu, veureu! deia ell. Veniu! que l’he mort! Veniu, i el veureu!
—¡Això no pot esser! deien es soldats, ¡no pot esser, Don Martín!
Tornaren arrera i anaren amb ell an es lloc de la feta, i trobaren s’animalot amb sa banyota rompuda, i tot guinavetetjat, dins una bassa de sang.
—¡Pero, Don Martín! s’exclamaven es soldats, ¿i com dimoni l’heu mort?
—L’he agafat per sa banyota, i bones ¡guinavetades! deia ell; i es soldats que s’exclamaven:
—¿I com dianxa teniu tant de pit i tant de braó?
—Si voltros no’m coneixeu! deia ell. ¡Si som un homo que amb un golpe en mat cuatro i en balt ocho.
Taiaren es caparrot a s’animal, per que el Rei el ves.
Don Martín el volgué dur, i el duia p’es tros de banyota que era quedat.
El Rei, quant el va veure, quedá amb sos cabeis drets.
Sa noticia s’escampá per tota la ciutat, tot-hom botava d’alegria, tots volien veure Don Martín, i el passetjaren amb triumf per plasses i per carrers.
I tot-hom que li deia:
—¡Pero, Don Martín! ¿i que sou vos que l’heu mort?
—¡Veiam, deia ell, si sereu voltros, cuques molles! ¡Ell no’m coneixeu no! ¡Si jo som un homo que amb un golpe en mat cuatro i en balt ocho!
El Rei el carregá de dobles de vint.
Tant gros era es viatge, que li vengué ben just arribar a ca-seua.
Se posá a fer vida de senyor, i feia raig i roi per allá on passava.
—¡Es doblers! (deia ell, quant qualcú li aconseiava que no gastás tant). Ell les feren redons a posta per que redolin.
I no feia més que anar de festes i bauxes.
Així passá un parei d’anys.
I heu de creure i pensar que a sa ciutat a on el Rei estava, e-hi va comparèixer un altre animalot, més ferest que aquell primer, i que tenía set caps.
Es seu amagatai era un barranc molt fondo; i, en tenir fam, sortia, i se’n anava allá on veia que havía de fer més maig, i tot e-hu arregussava: homos, dones, al·lots, bestiar. No deixava res per vert. Cuantra ell no hi valíen armes, ni tropes, ni forces humanes.
Tota la ciutat era un dol.
El Rei, apurat de tot, fa fer unes dictes que es qui matás aquell drac, sa casaria amb sa seua fia.