EN MARTÍ TACÓ

—La me contá en Toni Garrit, de Sant Llorens des Cardessar, que fa de paredador. En sab moltes i les conta de lo més bé.—

AIXÒ era un taconer que fogia de fam i de feina, i s’estimava més quatre festes seguides que un dia fener.

Havia nom Martí. Una vegada taconava defora, an es sol, i repará un bolic de mosques aficades a un capoll de figa seca que havía tirat.

Amb sa forma los encivella mansiula, i va veure que n’havía mortes quatre i baldades vuit.

—¿Així va això? diu ell. ¿Es a dir que amb un cop n’he morts quatre i baldats vuit? No vui jo fer pus feina. An el Rei vui anar a contar-ho.

Va vendre ses formes, sa sola, tots ets ormetjos de l’ofici; se compra un vestit nou, i tot mudat, ja va esser partit cap a ca’l Rei.

E-hi arriba, s’hi presenta, i li diu:

—Senyor Rei, vemet-aqui. Venc a fer-li a sebre que som un homo que m’anomèn Don Martín Tacón, que amb un golpe en mat cuatro i en balt ocho.

—¿Aquesta m’és vera? diu el Rei.

—Passa de vera! diu En Tacó.

—Idò a tu t’havía mester! diu el Rei.

—Estic a son manar! diu En Tacó.

El Rei lo endemá dematí el crida, el fa berenar, i li diu:

—E-hi ha un animalot com tres bous, que d’en tant en tant se’n entra dins la Ciutat; i no’s pot dir sa destrossa que’m fa. No sé es compte de gent que’m mata cad’any. Tot es meu poder no ha bastat per llevar-lo des mig; i, des que som rei, m’hi pec. Tu idò que éts tan valent, quedes encarregat da matar-lo; amb so ben entés que, si a’s vespre no l’has mort, te matarern a tu. Pren sa forsa que vulgues, i ja pots esser partit.

Vos assegur que En Tacó no’n tenia cap de riaia; pero no s’atreví a recapitolar, per por de sa por.

Després de pensar-hi bé, s’exclama:

—Morir per morir, m’estim més provar-me amb s’animal, i será lo que Deu voldrá.

Pren coranta soldats, i diu:

—¡En davant ses atxes!… ¡Allá on caplleva s’animalot tenim ses feines!

—Hala idò, digueren es soldats i partiren.

P’es camí li contaren ses proeses de s’animal, que amb cada brúfol tomava un homo d’esquena; i, en estar cansat d’engolir-se gent, com tenia una banyota de dues brasses a’s mig desfront, se’n hi duia ponxits nou o deu, per etzibar-los-se, en revenir-li sa talent.

En Tacó no hi veia de cap bolla des retgiró que duia.

Quant varen haver caminat un bon tros, entraren dins un pinar molt gran, que feia un pujol lluny; i digueren an En Tacó.

—Don Martín, veis aquell pujol?

—Si-fa! diu ell.

—Idò allá es s’animal! diuen es soldats.

Cop en sec senten uns bramuls lo més forts i esglaiadors.

—¡Ès ell! ¡ès ell! cridaren es soldats, i giraren en coa; i tots, ¡cametes me valguen!

Don Martín fogia amb ells tot-d’una. Llavò se returá, i diu:

—Pero ¡bestia de mí! ¿a on me’n vaig? A ca’l Rei per que’m matin? Ja vaI més esperar s’animal, i será lo que Deu voldrá!

S’animal havía sentida s’olor; duia rusca ferm, i havía arrancat de córrer cap an En Tacó. Se’n venía ben acanalat, amb set pams de boca uberta, i amb cada estravada, si feria un pi, el rompía en sec.

Don Martín, quant el se va veure damunt, prová de fogir; pero com més anava, més li reprenía s’animal. L’homo, perdut de tot, se posa darrera sa soca d’un pi. S’animal amb sa fua que duia, no’s pogué returar; amb sa banyota pega an aquella soca, i la s’hi aficá un forc i míg, i va romandre enrocat.

Don Martín se treu un guinavet, i ¡guinavetades a s’animal p’es pits i per sa panxa! Al punt el va tenir mort; li va rompre sa banyota amb una pedra.

Es soldats s’eren aturats damunt un turó, i se creien que es taconer ja era roegat i mig paït.

Assetsuaixí senten crits i crits. Tot-d’una no sabíen qui era. Des cap d’un poc, un diu:

—Que’m tiren d’una passa, si això no es Don Martín que mos crida!

Ell e-hu va esser.

Era partit correns, cridant-los com un desesperat.

—¡Veniu, veureu! deia ell. Veniu! que l’he mort! Veniu, i el veureu!

—¡Això no pot esser! deien es soldats, ¡no pot esser, Don Martín!

Tornaren arrera i anaren amb ell an es lloc de la feta, i trobaren s’animalot amb sa banyota rompuda, i tot guinavetetjat, dins una bassa de sang.

—¡Pero, Don Martín! s’exclamaven es soldats, ¿i com dimoni l’heu mort?

—L’he agafat per sa banyota, i bones ¡guinavetades! deia ell; i es soldats que s’exclamaven:

—¿I com dianxa teniu tant de pit i tant de braó?

—Si voltros no’m coneixeu! deia ell. ¡Si som un homo que amb un golpe en mat cuatro i en balt ocho.

Taiaren es caparrot a s’animal, per que el Rei el ves.

Don Martín el volgué dur, i el duia p’es tros de banyota que era quedat.

El Rei, quant el va veure, quedá amb sos cabeis drets.

Sa noticia s’escampá per tota la ciutat, tot-hom botava d’alegria, tots volien veure Don Martín, i el passetjaren amb triumf per plasses i per carrers.

I tot-hom que li deia:

—¡Pero, Don Martín! ¿i que sou vos que l’heu mort?

—¡Veiam, deia ell, si sereu voltros, cuques molles! ¡Ell no’m coneixeu no! ¡Si jo som un homo que amb un golpe en mat cuatro i en balt ocho!

El Rei el carregá de dobles de vint.

Tant gros era es viatge, que li vengué ben just arribar a ca-seua.

Se posá a fer vida de senyor, i feia raig i roi per allá on passava.

—¡Es doblers! (deia ell, quant qualcú li aconseiava que no gastás tant). Ell les feren redons a posta per que redolin.

I no feia més que anar de festes i bauxes.

Així passá un parei d’anys.

I heu de creure i pensar que a sa ciutat a on el Rei estava, e-hi va comparèixer un altre animalot, més ferest que aquell primer, i que tenía set caps.

Es seu amagatai era un barranc molt fondo; i, en tenir fam, sortia, i se’n anava allá on veia que havía de fer més maig, i tot e-hu arregussava: homos, dones, al·lots, bestiar. No deixava res per vert. Cuantra ell no hi valíen armes, ni tropes, ni forces humanes.

Tota la ciutat era un dol.

El Rei, apurat de tot, fa fer unes dictes que es qui matás aquell drac, sa casaria amb sa seua fia.

Es drac feia tanta de feredat a tot-hom, que negú tengué pit per sortir a combatre amb ell.

Cap n’hi hagué que no s’afluixás de sa fia del Rei.

El Rei, veent que negú’s presentava, i de cada dia es drac feia més destrossa, s’esclama:

—No hi ha més remei que enviar a demanar Don Martín Tacón. Ell que ès tant valent, ell que matá s’altre, que mat aquest.

Dit i fet, envía un parei de criats a cercar-lo.

—Partiu ara mateix, digué, i no torneu que no’l meneu.

Es criats partiren, i cerca qui cerca Don Martín Tacón. A la fi l’arribaren a trobar.

—Don Martín, li digueren: el Rei vos envía a demanar.

—¿Que dimoni vol? diu ell.

—Anem amb noltros, i hu sabreu de sa seua boca, digueren es criats.

E-hi va; i el Rei, que l’esperava amb prou devoció, li digué:

—Si no te dic per que t’he enviat a demanar, no hu sabrás.

I li contá des drac, de sa molta de gent que matava, de tot lo que havíen provat per llevar-lo des mig, ses dictes que havíen fetes, que negú s’era presentat; i acabá per dir-li:

—T’he enviat a damanar per que tu que éts tan acorat, tu que matares s’altre, matis aquest. Si’l mates, te cases amb sa meua fia; si no’l mates a ell, ell ja se cuidará de matar-te a tu. Pren idò es soldats que vulgues, i parteix ara mateix.

En Tacó, quant senti aquestes comendassions, poreu pensar, romangué sense polsos. Llavò va rompre en flastomíes, i se posa a dir:

—¡Oh! ¡Mal no haguessen trobat es camí es criats que vengueren a cercar-me! ¡Mal no l’hagués trobat jo, quant vaig venir s’altra vegada! I ¿qui m’ha fet a mí matador d’animals ferosos? ¡Que vaig matar s’altre! ¡I com no l’havía de matar, si va quedar amb sa banyota aficada dins sa soca des pi? I si no té sa desgracia d’aficar-la-s’hi, ¿què n’hauría fet de sa meua còrpora? Lo que’n fará aquest drac… No, i diuen que té set caps per falta d’un.

I l’homo va prendre aquest cap de fil, i no hi va haver flastomía que no se tirás, fins que a la fi s’exclamá:

—Es conversar es per demés. No han d’esser ses paraules, sino ses obres que m’han de treure de dins es fanc. Qui té es ball, balla, i foris. Mal camí passar-lo prest, i lo que s’ha d’empenyorar, que se venga.

L’homo pren coranta soldats.

—¡Hala cap an es drac! digué, i es soldats, de males retranques ferm, partiren amb ell.

Quant foren un quartet lluny des barranc a on solía capllevar es drac, es soldats digueren:

—Don Martín! vet-allá es barranc. Seguiu camí camí, i no vos poreu perdre. A veure si tornau gendre del Rei.

—A poc a poc! diu En Tacó. Ell m’heu d’acompanyar!

—No será ver! diuen ells. Ja hem fet prou i massa de mostrar-vos es barranc.

—En que’l dimoni en pas, m’acompanyareu! s’exclamá En Tacó.

Mentres estaven amb aquestes, sentiren uns bramuls lo més esquerdats i aixordadors per sa part des barranc.

—¡Es drac! ¡es drac! cridaren es soldats, i giraren en coa, i fogiren carrera uberta.

En Tacó, sense sebre que’s feia, fogia també. Llavò se returá, i va dir:

—¡Pero bestia de mí! que he de fer de fogir? Si fuig des foc, m’he de tirar dins ses brases. Més en meresc; no m’ho hagués cercat. I sobre tot, d’homoscovardos no se’n canten romansos. Cap an es drac s’ès dit! i será lo que Deu voldrá!

Encara no havía acabades aquestes paraules, quant li resplandiren dins es cap un parei de bramuls més forts i més aborronadors que’s primers.

Era que’s drac l’havía aglapit de dins es barranc, i se’n venía com la bala. Treia foc p’es caixals, i pegava uns brúfols que feien arrissar es cabeis.

En Tacó hu doná a ses cames; i vos assegur que, si no los remenava més aviat an es galindons, era perque no poria pus; pero es drac li reprenía cada vegada més.

L’homo, perdut de tot, afina un grandiós forn de cals, buit i ubert, i se posá a voltar-lo, i volta qui volta. Es drac desiara li arribava a sa roba i per ses anques, pero no’l poria aturar perque En Tacó feia s’espès tot quant sabía. Enrabiat de tot es drac, per trencar-li el devant i sortir-ne d’una vegada, pega fua i llongo tot dret. No pogué arribar a s’altra vorera, i cau dins es fondal.

En Tacó tot-d’una ja es partit a tirar-li pedres i pedres i més pedres; es drac s’enfilava per sa paret, pero era tan closa que no poria aferrar; i, sí aferrava qualque mica, tornava a caure, porque En Tacó no parava de fer-li ploure una calabruixada de pedres damunt. Tantes n’hi tirá, que l’arribá a estormeïr, i li va esclatar tot quants de caps tenía.

Parteix correns a veure si agafaria es coranta soldats, per donar-los sa bona nova.

Los va veure que fogien, i se posa a cridar-los com un desesperat.

Es soldats el sentiren, s’aturaren, i l’esperaren, dient:

—¡El dimoni ès Don Martín! ¡Ell ès ell que se’n vé! ¡Ja l’haurá mort! ¡ja hu veureu!

Quant Don Martín arribá i los ho digué, no s’ho poríen creure.

Per treure-se es gat des sac, se’n anaren an es forn de cals, i veren es drac estès i fet una coca.

Quedaren en sos cabeis drets.

En Tacó ja tornava esser tan fanfarró com sempre, i prou se guardá de dir que es drac fos caigut de desgracia dins es forn de cals.

—Pero, ¿que dimoni heu fet? deien es soldats.

—¿Que he fet? ¡L’he mort! diu En Tacó.

—Pero ¿com e-hu heu fet? li damanen es soldats.

—Ell m’ha envestit, diu En Tacó, i jo me som posat a tirar-li pedres, i n’hi he tirades fins que ha haguts aixamplats es potons.

—¡El dimoni sou! s’exclamaven es soldats tots admirats.

—Si voltros no’m coneixeu! tornava dir En Tacó. ¡Si jo som un homo que amb un golpe en mat cuatro i en balt ocho!

Taiaren es set caps an es drac, los enfilaren a una corda, i En Tacó volgué presentar-se carregat amb s’enfilai an el Rei! i s’hi presentá.

El Rei no se’n poría avenir; no se’n poría avenir negú. Al punt la ciutat estigué alta, i tot-hom volía veure Don Martín, i no hi havía boca que no cridás ¡viva Don Martín!, i el passetjaren en triumf per totes ses plasses i carrers.

—¿I vos sou que heu mort es drac? li deien.

—¡Idò, veiès qui será si no som jo! deia ell. I ¡si no’m coneixeu! ¿Sabeu que sou voltros, tots plegats, per molt que vos arromangueu? ¡Quatre quigolles! ¡quatre paparrers! ¡quatre galines orbes! ¿Sabeu que’m pareixen? Formigues. Si vos posava ses mans damunt, no vos veurien pus. ¿I que no m’heu mirat bé? ¡Aquí hi ha pit qui no recula! ¡Si jo amb un golpe en mat cuatro i en balt ocho! I si no, ¡que en venguen d’animalots amb banyotes a’s mig des front! ¡que en venguen de dracs amb set caps! ¡veiam si es temps de dir un pare nostro no serán tots benes!

I la gent que com el sentien parlar tan granat, no hi posaven cap dupte de que era més capaç de fer-ho que de dir-ho, i no s’aturaven de cridar ¡¡¡viva Don Martín!!! ¡¡¡vivaaa!!!

El Rei li digué:

—Paraula de Rei no pot mentir. Has mort es drac: t’has de casar amb sa meua fia.

—¡Ell que hu véssem! va dir En Tacó.

Lo endemá se casaren, se feren unes grans nosses i sarau per llarc; i tot-hom:Don Martín per aquí, i Don Martín per allá, i Don Martín per allá-dassá, i tot eraDon Martín.

El Rei i sa seua fia no eren res devora ell.

Pero Don Martín era un homo tan estrambòtic, que fumava amb pipa, i treia foc amb una pedra foguera i esca; i dins es llit li pegava per fumar, i tot anava esca, i soiava es llansols, ses coixineres, i hu soiava tot.

Sa fia del Rei estava ben apurada, i no hi havía que dir-li res, perque sempre sortia amb aquestes:

—I a on me veniu? ¡I si jo som un homo que amb un golpe en mat cuatro i en balt ocho!

Sa fia del Rei aguantà un parei de mesos, fins que no pogué pus, i hu conta a son pare que no hi havía qui hi habitás amb Don Martín.

—No res, va dir el Rei, després de pensar-hi una estoneta; el matarem. Anit mateix faré posar quatre soldats devall es llit, i quant roncará, sortirán, i l’enllestirán.

El Rei passa aquesta orde a quatre soldats.

Don Martín aquell dia se passetjava més inflat que un lleu amb ceba, i vos assegur que en duia de vent a sa flauta. Una doneta veia s’hi acosta i diu:

—¡Don Martín, escoltau! ¡escoltau, Don Martín!

Don Martín tant sols no s’hi girá.

Des cap d’una estona sa veieta, que li anava sogueu sogueu, li torna dir:

—¡Don Martín, escoltau per amor de Deu! ¡No hi som per mi! ¡E-hi som per vos, Don Martín!

—¡Que tant de martinetjar! diu ell. ¡Si no’m das compte a Deu, amb una cossa vos esbudellava! ¿No sabeu que jo som un homo que amb un golpe en mat cuatroi en balt ocho?

Aquella doneta calla, pren per un altre carrer, i fa de topar-lo, i se posa a dir-li:

—¡Don Martín, jo hi som p’es vostro bé! No vos enfadeu; ascoltau-me, per amor de Deu. Vos ne penedireu, si no m’escoltau; ¡mírau quina hora vos ho dic,Don Martín!

—¡Veiam que llamp voldrá aquest dimoni de dona! s’esclamá ell, i s’atura.

Aquella doneta li diu:

—Anit vos han de matar en estar adormit. E-hu sé des quatre soldats que d’orde del Rei s’han de posar davall es vostro llit; i, en sentir-vos roncar, vos han de fer botir es cap de damunt es coll!

Don Martín va prendre sa seua, i en lloc d’ajeure-se, s’asseu damunt es llit, i fuma qui fuma, i bones pipades; i venga esca i més esca.

—¿I ara no t’ajeurás? deia sa dona.

—¡Sabs que’n tenc de poca de jeguera! diu ell.

—Idò fes de tenir-ne, que ja ès ben hora! diu ella.

—¡Ell ès prest ferm! diu ell. ¡I si jo som un homo que amb un golpe en matcuatro i en balt ocho!

—Ja hu saben! contestava ella ben enfadada.

I ell xucla qui xucla, i venga esca i més esca, i crits i renou.

—Pero ¿i no veus que no deixes dormir una criatura? deia sa fia del Rei.

—¡I si jo m’anomèn Don Martín! deia ell.

—¿Don Martín? ¡Don carabassenc! diu ella.

—¿Que dius que farás? ¡Amb un golpe en mat cuatro i en balt ocho, ¡alerta mosques! s’exclama En Tacó.

I no’l treien d’aquí, i com més anava, més estabeig movía.

Des cap d’un parei d’hores diu:

—Aqui dins e-hi qualcú. Jo sent alens.

—Deus sentir es teus i es meus, digué sa dona.

—Sent es teus i es meus i es d’altri! diu ell.

—¡Som noltros dos tot-sols, beneit! diu ella. ¡Es que somíes!

—Te dic que aquí dins e-hi ha qualcú! diu ell. ¿I ara no sents aquests alens?

Aquí un soldat digué an ets altres:

—No aleneu tan fort! que mos sent.

I alenaren tot lo més petit que saberen, per que no les sentissen poc ni gens.

Don Martín torná a sucar ets ais sobre que sentia alens, i sa fia del Rei que le hi negava.

A’s cap derrer ell diu:

—Encén es llum, i mirarem devall es llit.

—Jo no’m moc, digué ella.

—Ja’m mouré jo, diu ell.

Volta cama, encén es llum, alsa sa davantera, i me troba aquells quatre malanats, qui tremolaven com una fuia de poll.

—¡Re-cent mil llamps! digué ell. ¿I que feim aquí davall, no-ninguns, més que no-ninguns? ¿No hu deia jo que aquí dins e-hi havía qualcú?

—¡Don Martinet, misericordia! ¡misericordia, Don Martinet! li deien es soldats, plorant com a nins petits.

—¡No! deia ell. ¡No hi ha misericordia que hi valga! ¡Tots sou difunts!

—¡Don Martinet! deien ells. ¡Si no mos ho haguessen manat, no hu hauriem fet!

—¡Ah no! deia Don Martín. ¡Qui la’m fa, la’m paga! ¡De mí no s’escapen ni ses rates! ¡I si amb un golpe en mat cuatro i en balt ocho!

A forsa de pregaries i més pregaries, de súpliques i més súpliques, per amor de Deu i per amor de sa Mare, deixa fugir aquells quatre malanats, que fogiren com cent mil diables.

El Rei, quant va sebre es pas, digué a sa seua fia:

—Fieta meua, aquest homo teu es el reverent dimoni. ¿Soia es llensols d’esca? Paciencia! ¿No hi ha qui li vaja en torn? Paciencia! ¿Li pega per fumar tota la santa nit? Paciencia! que tal quin ès l’haurem de sofrir.

Sa fia del Rei hu va fer aixi, i de llavò ensá va viure de lo més a pler amb Don Martín; i com son pare va esser mort, reinaren ells dos una mala fi d’anys amb molta de pau i concordia i alegría des seus vasalls; i encara son vius, si no son morts.

Palma, Maig de 1895.