EN JUANET I ES SET MISSATGES

—La me contaren a Manacor ma mare, una cosina meua, la madona Antònia Vallespir de Son Boga, i el sen Pere Gotze, un homonet vei que en sap i me n´ha contades una bona partida.—

AIXÒ era un Rei que no més tenía una fia. Era molt desxondida; i, quant va esser casadora, son pare va fer unes dictes que es joves que tenguessen ganes de casar-se amb ella, se presentassen, i es qui li guanyaría a dir una mentida grossa, aquell s’hi casaría; i tots es qui no li guanyassen, dos criats los acompanyaríen amb una verga de bou llarga, i los pegaríen fins que los arribassen.

N’hi anaren una mala fi; pero tots acabaven per haver de córrer ses vergades, i es criats del Rei ja estaven cansats d’encalsar fadrins dant-los a tastar sa verga de bou.

Sa fia del Rei donava set voltes a tots, i no hi havía que dir tornau.

Se’n arriba a tèmer un pollastrell d’una possessió de Manacor, que havía nom juanet, un poc geperut i que caminava a la xisclera. I ¿que fa ell?

Pren un pa i una sobrassada, se posa ses cames an es coll, i ja es partit cap a Ciutat per veure si amb una mentida grossa se feia gendre del Rei.

Camina caminaras, com va esser a ses basses de Vilafranca (Aquestes basses i es demés llocs que s’anomenen a continuació, se troben quant un va de Manacor a Ciutat p’es camin real), en troba un qui se travava.

—¡Alabat sia Deu!

—Per a sempre.

—¿I ara que fas, si no es massa preguntar?

—Me trau.

—¿I a on treu cap travar-te?

—Perque su aquí hi ha una llebre an es jas, i la vui agafar; i, si no’m travas, li guanyaría de massa a córrer.

—¿I aquesta es vera?

—Ara mateix e-hu veurás.

Acaba de travar-se; botant botant, s’acosta an es jas, i fa:

—¡Xo!

Sa llebre s’alsa, i de d’allá, com la bala; pero aquell travat pega un parei de llongos, i ja la tengué.

—El dimoni éts, s’exclama En Juanet. ¿I que’t diuen a tu?

—En Corrim.

—¿Que’t vols llogar amb mí?

—Si’ns avenim des preu.

—¿Que has de guanyar?

—Cinquanta lliures i un vestit.

—Fe ta esta sa barrina.

—Feta esta idò, i manau feines.

—Anem cap a Ciutat, digué En Juanet.

I seguiren cap envant.

A sa costa de So’n Comelles en troben un que estava tombat, amb una oreia a sa terra.

—¡Alabat sia Deu! li digueren.

—Per a sempre, va respondre.

—¿I que fas, si no es massa preguntar?

—Escolt; amb una oreia sent lo que diuen fins i tot es condamnats de l’infern i amb s’altra ets angels del cel, que canten Sant Sant! Sant!

—¿I que’t diuen a tu? li demana En Juanet.

—N’Escoltim.

—¿Que’t vols llogar amb mi?

—Si’ns avenim des preu.

—¿Que has de guanyar?

—Cinquanta lliures i un vestit.

—Feta esta sa barrina.

—Feta esta idò, i manau feines.

—Anem cap a Ciutat, digué En Juanet.

I seguiren cap envant.

Quant foren an es pla de Montuïri, en troben un que feia una gaveta voltant sa torre d’un molí de vent.

—Alabat sia Deu, digueren.

—Per a sempre, va respondre.

—¿I ara que feim, si no es massa preguntar?

—Aquest molí té es vents xerecs, i li fas aquesta gaveta per desllorigar-lo i dur-lo-me’n demunt aquell puig.

I apunta an es Coll de sa grava.

Ell amb quatre xadades va haver acabada sa gaveta; tira s’eina, abraona sa torre des molí, li pega estreta, l’alsa en pes, i, tris-tras tris-tras, la se’n du demunt es puig que havia dit.

—¡El dimoni éts! s’esclama En Juanet. ¿I que’t diuen a tu?

—En Forsim, va respondre ell.

—¿Que’t vols llogar amb mí?

—Si’ns avenim des preu.

—¿I que has de guanyar?

—Cinquanta lliures i un vestit.

—Feta esta sa barrina.

—Feta esta idò, i manau feines.

—Anem cap a Ciutat, digué En Juanet.

I seguiren cap envant.

Qüant foren devora Algaira, en troben un amb un arc i una grapada de fletxes, i en tenia una a s’arc, apunta qui apunta.

—Alabat sia Deu, li digueren.

—Per a sempre.

—¿I que fas, si no es massa preguntar?

—Apunt a ún mosquit posat a un uiastrell demunt es puig de Randa.

—¿I el ferinís?

—Me pareix que no picara ningú pus.

Ell li despara, pugen an es puig, s’en van a s’uiastrell, i trobaren es mosquit en terra, xapat p’es mig i sa fletxa devora amb una mica de sang a sa punta.

—¡El dimoni éts! s’exclama En Juanet ¿I què’t diuen a tu?

—En Fletxim.

—¿Que’t voldries llogar amb mi?

—Si’ns avenim des preu.

—¿I que vols guanyar?

—Cinquanta lliures i un vestit.

—Feta esta sa barrina.

—Feta esta idò, i manau feines.

—Anem cap a Ciutat, digué En Juanet.

I seguiren cap envant.

Quant foren baix de Costes, devant s’Hostal des pla, en troben un abordat a una paret d’esquena d’á (Una paret que, en lloc d’esser plana damunt, acaba en dues cares que fan carena, lo mateix d’una esquena d’ase. Per aixó se diu paret d’esquena d’á o d’ase. En el primer cas, se perd la síl·laba derrera, lo mateix que an aquella altra espresió; perdre s’a(se) i ses magranes, equivalent a perdre sa xaveta), ben gruixada, que roegava ses pedres que feien gens de regruix.

—¡Alabat sia Deu! Li digueren.

—Per a sempre, va respondre.

—I ¿que fas, si no’s massa preguntar?

—M’esmol ses dents un poc.

—¿I quin es s’ofici teu?

—Llavorar parets.

—¡Ai de bo!

—Ara mateix e-hu veureu, digué aquell homo.

I se posa amb ses barres rac-a-rac rac-a-rac an aquella paret, i al punt li va haver fet un forat que hi podíen passar tres homos.

—¡El dimoni éts! va dir En Juanet. I ¿que’t diuen a tu?

—En Llavorim.

—¿Que’t voldríes llogar amb mí?

—Si’ns avenim des preu.

—¿Que vols guanyar?

—Cinquanta lliures i un vestit.

—Feta esta sa barrina.

—Feta esta idò, i manau feines.

—Anem cap a Ciutat, digué En Juanet.

I seguiren per evant.

Quant foren an es torrent de Bárbara, notaren que a l’en-dreta des camí venía ben ple, i a l’esquerra no duia gens d’aigo.

—¿Que seá això? s’exclamaren tots. Aquí hi ha cosa de lo alto.

Se posen a mirar arreu, a veure si afinarien es per què d’aquella cosa tan estranya; i afinaren devall es pont un homo agotzonat i boca badada que se bevia tota s’aigo que duia es torrent. Tots quedaren amb sos cabeis drets.

—¡Alabat sia Deu! digueren quant los va haver espassat s’esglai.

—Per a sempre, va respondre ell.

—¡El dimoni éts! s’esclama En Juanet. ¿I a on te poses tota aquesta aigo?

—Jo la m’envií, i no m’importa sebre a on se en va.

—¿I que’t diuen a tu?

—En Bevim.

—¿Que’t vols llogar amb mí?

—Si’ns avenim des preu.

—¿I que vols guanyar?

—Cinquanta ll iures i un vestit.

—Feta esta sa barrina.

—Feta esta idò, i manan feines.

Tot-d’una que En Bevim no pará pus amb sa boca, conversant amb En Juanet, s’aigo des torrent va pendre sa fua cap a mar, i al punt e-hi va esser.

Es missatge nou i ets altres seguiren derrera l’amo, camí camí. Devora la Soledat en trobaren un qui bufava cap an es Molinar, més encès que un pebre de cirereta, amb unes galtes més inflades que unes xeremíes, i amb uns pits tan estufats i un pantaix tan fort que era, lo meteix d’unes manxes d’un ferrer.

—¡Alabat sia Deu! li digueren.

—Per a sempre, va respondre.

—¿I que fas, tant de bufar, si’s pot sebre?

—Fas moldre aquesta partida de molins de vent. ¿Que no los veis? N’hi ha més de cinquanta, tots afilarats.

Tot-d’una que aquell homo s’atura de bufar, es molins, un després s’altre, s’aturaren de moldre.

Figurau-vos quins uis devien badar, quant e-hu veren, En Juanet i es seus missatges.

—Per que vegeu que som jo que los fas moldre, digué aquell, esperau un poc.

I se torna inflar, i bufa qui bufa; i veren que tots es molins des Molinar tornaren a moldre tan depressa, que era l o mateix que si haguessen perduda sa nadía.

—¡El dimoni éts! digué En Juanet. ¿I a tu que’t diuen?

—En Bufim.

—¿Que’t vols llogar amb mí?

—Si’ns avenim des preu.

—¿Que vols guanyar?

—Cinquanta lliures i un vestit.

—Feta esta sa barrina.

—Feta esta idò, i manau feines.

—Anem cap a Ciutat, digué En Juanet. M’engana que a noltros vuit ningú la mos fassa, que no la mos pac.

Arribaren a Ses Enramades.

—Al·lots, va dir En Juanet, un sac buit no’s serva. Aturem-mos a un hostal d’aquests, i pegarem una bocinada.

—Bé parla l’amo, digueren tots.

I posaren forqueta devant Ses Enramades.

Una hostalera los enllestí dinar amb quatre grapades, i pegaren tots lo que es diu una panxada de voltor.

Capell alt, bras sonant i oreia fumant, entraren per sa porta de Sant Antoni, i la gent los feia amples, i no s’aturaven de mirarlos-se.

—¿A on anau, valents joves? los demanaven.

—A veure si guanyarem a sa fia del Rei a dir una mentida grossa, responía En Juanet.

—No hi aneu, los deien, que vos faran córrer ses vergades. Així los ne pren a tots es que hi van.

—Sa por, de prop, no es res, si la volen veure, deia En Juanet, i no s’aturava mai de passar envant.

Arriba a la fi a ca’l Rei, i demana per parlar amb sa seua fia.

Ella surt, i se troba devant s’estampa d’En Juanet i En Corrim, En Forsim, En Fletxim, n’Escoltim, En Llavorim, En Bevim i En Bufim, que l’enrevoltaven.

—¿Tots vuit vos voleu provar amb mí? los demamá.

—No senyora, va dir En Juanet, no més som jo: aquests son es meus missatges.

Quant ella el se va haver mirat bé, i el va veure tan revescós i geperut, encara que’s creia que el safalcaría, com ets altres; li va fer mals averanys, i los deixa en banda.

En Juanet se presenta an el Rei, i li conta es desaire que li havía fet sa seua fia, i el Rei diu:

—Paraula de Rei no pot mentir. Ses dictes se son fetes, ses dictes s’han de cumplir, surta des llevant, surta des ponent.

Reuneix tota la cort i fa venir sa seua fia.

—Hala! va dir, ¡a veure qui guanya!

—Que comens ell! va dir la Princesa.

—Això sí que no hu faré, diu En juanet, rodetjat des set missatges ¡Un foraviler com jo, haver de parlar primer que Vostra Real Altesa! ¡Per cap vent del mon! No’m toca!

—Aqueix homo té raó, va dir tot-hom, i el Rei trobà lo mateix.

La Princesa no tengué més remei que comensar, i greu ferm que li sabía.

—A l’hort del meu pare, digué; e-hi ha una col tan grossa que dins el gost a punt de mig dia fa tanta d’ombra, que hi sesten setcents moltons i no se senten ni’s veuen.

—¿I no son sords ni cegos? va dir una veu.

—Senten es trapitx d’una formiga i veuen es vent volar, va respondre ella.

—¡Si que hu es grossa aquesta! va dir tot-hom. ¡Pobre geperut! ¡No’l se’n tornará an es gep! ¡Apareiau ses vergues!

—A poc a poc, va dir En juanet. No passeu s’arada davant es bous. Deixau-me dir primer, i llavò ja xerrareu.

—¡Amolla-li! digué el Rei, tot impacient.

I En Juanet se destirá d’aquesta.

—Si a l’hort de Vostra Real Altesa e-hi ha una col tan grossa, vos fas a sebre que a ca-nostra hi ha una caldera tan gran, que s’altre día la varem haver d’estanyar, i varen haver d’esser setcents calderers, i cada un picava amb so seu martell, i per fort que picassen, no se sentíen ni’s veien un amb altre.

El Rei, sa seua fia, tots es de la Cort romangueren com abil· lats, sensa sebre que dir davant aquella sortida d’En Juanet.

Sa fia del Rei, perque era un pebre allò que li feia coure ets uis de casta forta, arriba a obrir boca, demanant a mitja veu.

—¿I per que es aquesta calderassa?

—Per cuinar aquella colassa, respongué tot xetest En Juanet.

Tot-hom va quedar de pedra.

Des cap d’una estona, de totes ses boques sortí aquesta veu:

—No h i ha apel·lació, sa calderassa per forsa ha d’esser més gran que sa colassa.

I el Rei que digué:

—Paraula de Rei no pot mentir. Fieta meua, t’ha guanyat, t’haurás de casar amb ell.

La pobreta va rompre en plors; i cuidava a fer u i de pensar no més que havfa de caure amb aquella faristea, corbo i geperut.

Se va haver d’ajeure des sentiment, i no li treien altra paraula de sa boca si no que estava fet d’ella.

Son pare, apurat de tot, va resoldre posar tots ets emperons que pogués an es casament.

En Juanet i es set m issatges li donaren un aferratai; perque no hi havia qui los anas entorn: maltractaven tots es qui los feien un poc es perque, i es éarrers i ses plasses los eren estrets per passar.

El Rei dona orde que los prenguen. Però ningú s’hi atrevía, tanta de por los menaven.

A la fi, un vespre, quant tots dormíen, los agafen i los tanquen dins s’olla d’un castell.

Des cap d’una estona que hi eren, los envest un brant d’aigo com es cos d’un homo.

Al punt s’aigo los arriba per sa cinta; i com més anava, més aigo venía.

—Bevim, diu En Juanet, fes lo que sabs fer.

En Bevim bada sa boca, pega unes quantes xuclades, i se va beure tota s’aigo que hi havía, i amb sa mateixa seguida posa se boca baix des brant, i no’n deixava caure una gota en terra.

Així pàssaren tot un día, sensa que hi anás ningú a veure que feien, ni a dar-los res.

—¿I que mos hem de podrir aquí dins? digué a la fi En Juanet. Llavorim, fes lo que sabs fer.

En Llavorim s’aborda a sa paret amb ses barres; i clavada vé, clavada va; i venguen mitjans p’en terra i pols per llarc.

¿Que me’n direu? Amb una estoneta va haver fet un forat ben gros, i pogueren sortir peu pla.

I En Juanet davant davant, i es set missatges derrera derrera, cap a ca’l Rei falta gent.

—Senyor Rei, digué En Juanet, tot-d’una que el va veure. Pactes son pactes; he guanyat a sa seua fia, m’he de casar amb ella. Es meua i l a vui, cadascú que tenga lo que es seu.

—Homo, digué el Rei, tot apurat, no sies guixa. Ja s’arreglara tot. Demá en parlarem de prop.

El Rei, sa seua fia i es de la Cort se posaren pensa qui pensa, a veure com se desfarien d’aquells trumfos.

¡Vaja quina: una que se’n pensaren! La Princesa era moU corredora: es dies que hi havía corregudes, solía sortir an es cós, i guanyava an ets homos i tot. Casi totes ses joies se’n duia ella.

—En Juanet, varen dir, corbo i geperut, ha de tenir mal córrer ferm. Lo m i llor es dir-li que aquí hi ha sa costum de que dos, per casar-se, s’han de provar a córrer abans; i que, si s’homo no guanya a sa dona, no’s pot fer es casament.

Lo en dema matí el Rei crida En Juanet, i li diu:

—Mira, aquí hi ha una costum: que, en haver-se de casar dos, s’han de provar a córrer, i si ell no guanya, no’s pot fer es casament. Vos provareu idò tu i sa meua fia.

—En voler, diu En Juanet.

—Idò no res, digué el Rei. Partireu de Ses Enramades, es cós sera es camí de Manacor fins a sa font de Xorrigo. Tu te’n duras una carabasseta, i l’has de tornar plena de s’aiga de sa font. Ella durá un brot de s’eura que hi ha devora. Si tu arribes primer, vos casau; si no, te’n haurás d’estrènyer es cap.

Se’n va tota la Cort a Ses Enramades. En Juanet e-hi compareix amb sos set missatges. Se posa un bal·le de cós, es bal·le senya una retxa en terra, i hi fa posar es peu de davant a sa fia del Rei i an en Juanet.

—¿Estau? va dir.

—Estam, digueren tot dos.

—A la una, a les dues, a les tres, i sus! va dir es bal·le.

I ells dos de d’alla, tant com ne podíen treure.

Al punt los varen haver perduts de vista.

Vos assegur que tant un com s’altra se’n anaven tan atacats com podíen; e-hu feien de tot, un per casar-se, s’altra, per no haver-se de casar.

I heu de creure i pensar que En Juanet comensa a prendre ventatge i més ventatge. Ell quant sa fia del Rei arribá a sa font de Xorrigo i abastá a s’eura, En Juanet ja tenia sa carabasseta plena i ja tornava cap a Ciutat.

La dona, quant se va veure perduda, se posa a cridar:

—¡Juanet, Juanet, Juanet!

—¡Que tant de juanetjar! digué ell, girant-se derrera.

—Escolta, digué ella. Tampoc no es cosa de que hagem de caure morts. Si tu me guanyes, mos casarem, i es mal sera mort. Al cap i a la fi, tu éts un homo de bé i desxondit, i me pareix que en més males mans podría caure.

An En Juanet li agrada tant aquell sò, que se aturá.

—Acoste’t, homo, li digué ella. Ara que ningú mos veu, reposem una mica. Dassa, t’esplugaré.

S’aubarooc e-hi consentí, per dar-li gust.

Li posa es cap damunt sa falda, i ella espluga qui espluga, i al punt el tengué més adormit que un tronc.

A poc a poc li posa’s cap en terra, li pren sa carabasseta, i la hi buida dins sa font.

Es set missatges estaven allà a Ses Enramades ben uis espolsats, perque no los fessen cap engallada.

N’Escoltim s’era posat amb una oreia en-terra, escolta qui escolta.

Cap petjada havía perduda a sa fia del Rei ni an En Juanet. Havía conegut quant arribaven a Xorrigo, quant En Juanet omplía sa carabasseta, i fins i tot es glec-glec que feu s’aigo, quant sa fia del Rei la hi buidá.

—Al·lots, digué an ets altres. Aquí hi ha cosa. No es possible que l’amo nostro buit sa carabasseta després d’haver-la omplida. Corrim, ves a veure que ès això.

En Corrim al acte pega llongo, i cap a Xorrigo s’ha dit.

Tanta de via va fer, que, quant e-hi va esser, sa fia del Rei no més havia tengut temps de partir i pegar set o vuit passes. Despertá En Juanet, ompliren sa carabasseta, i cap a Ciutat tot dos, camèetes me valguen.

Sa fia del Rei a tin tròs curt guanyava a molts, i s’havía figurat que a un tros llarc seria lo meteix. Lo que li succeí fonc que, si de molt li havía guanyat En Juanet a s’anada, de més li guanya a sa venguda.

Quant ell arribava a Ses Enramades, ella encara era devers La Soledat.

—Senyor Rei, digué l’homo, aquí no h i ha sperite tuó: mos hem de casar, i s’ès acabat.

El Rei no sabia per on prendre.

—Aqueix homo parla bé, deia tot-hom. Lo que es seu, donar-te-hi.

El Rei, per llevar-lo-se de devant, diu:

—Anem an es Tresor, i te’n durás tots es doblers que vulgues.

—Tots es que se’n podra dur aquest, digué, apuntant an En Forsim.

—Corrent, s’esdama el Rei, figurant-se que En Juanet amb aquells doblers se donaria per satisfet.

En Forsim agafa un llensol ben gruixat, en fa un sac, e-hi cus una partida de cordes per que fos més fort; i amb En Juanet i es demés missatges, cap a ca’l Rei.

El Rei los mena an es Tresor, i los mostra un caramull de dobles de vint que feia por.

—Me pareix que no les vos ne dureu totes, los digué; i crida un criat per que mesurás.

En Forsim para es sac; es criat sa posa a tirar-hi senaies de dobles de vint.

Ell es caramull ja havía minvat l a mitat, i es sac encara no era ple, i En Forsim que sempre deia:

—¡Venguen més senaies!

—Pero que no veus, deia el Rei, que no te’n ho podras dur? Ses cames te faran figa.

—Deixau estar s’ansia per mí, deia En Forsim.

—A la fi es sac arriba a esser ple. En Fonsim el ferma ben fort, l’abraona, i el se carrega.

En Juanet i ets altres missatges, que ja estaven convenguts, tot amb u, peguen grapada a sa fia del Rei, l’asseuen demunt es sac, i la hi subjecten, i ja li han estret derrera En Forsim.

El Rei i tots es de la Cort quedaren de pedra davant tal atreviment. Va durar una bona estona que no’s donaven compte de lo que los passava.

Quant el Rei torna en sí, se pegava amb so cap per ses parets; ses criades de sa seua fia s’arrebassaven es cabeis, i feien uns plors i uns crits que entraven dins es cervell; alsaren ca’l Rei, sortiren per plasses i carrers, i posaren tota la Ciutat en revolt.

El Rei crida totes ses tropes, fa armar tot-hom, i surt a veure si agafaría aquells desenfreïts que li havíen presa sa fia.

Los destriaren devora s’Hostal des pla.

Quant En Juanet va colombra tanta de gernació i tanta de tropa que ja los era demunt, va dir:

—Al·lots, estam perduts, si no feim de la guerra pota. Fletxim, treu sa teua habilidat; i tu, Forsim, fes lo meteix, posa es sac i sa fia del Rei en-terra; i voltros, Bevim i Llavorim, teniu-hi compte. Hala, Bufim, tu que feies moldre es molins des Molinar, a veure si atures aquest delobí de gent!

Allá devora hi havía un gran pinar.

En Forsim s’arromanga, s’aporda an es pins, i grapada vé i grapada va, amb cada grapada en tirava un en-terra.

Al punt n’hi va haver una estesa fora mida.

Arriben ses tropes, s’afiquen per dins aquells pins; es cavalls no podíen donar passa, ets soldats de peu quedaven com a sembrats. En Fletxim se posa a desparar-los fletxes, i no n’hi falla cap: amb cada una deixa un soldat estès. En Forsim agafa un pi per sa rama, i pega qui pega amb sa soca; i allá a on fería, no més quedava la pols. Sa tropa així com pogué, deixa es pinar; pero comensa a pegar-los pe’sa cara un vent tan fort, que no los deixava avansar una passa; los prenía ses berretines, los aturava s’alè, los tomava d’esquena.

Era En Bufim que bufava a les totes.

El Rei no tengué més remei que tornar-se’n a Ciutat amb ses poques tropes que li quedaven.

En Forsim se torna carregar es sac de ses dobles de vint i sa fia del Rei; i amb En Juanet i es demés missatges, hala qui hala cap a Manacor.

Quant e-hi arribaren, foren ses bones.

Tots volien sa fia del Rei, perque cada un deia que, si no fos estat per ell, hauríen fets ets ous en-terra.

—Si jo no’m bec s’aigo que mos queia dins s’olla des castell, deia En Bevim, tots mos seríem aufegats.

—I si jo no atur ses tropes, deia En Bufim, en cara mos agafaven i en feien una coca.

—I si jo, no llavor i forat sa paret des castell, deia En Llavorim, ¿com en sortíem? Tot mos hi seríem morts de fam.

—I si jo, deia N’Escoltim, no me tem de quant sa fia del Rei buidava sa carabasseta, ¿com li hauría guanyat l’amo nostro?

—I si jo, deia En Corrim, no hi vaig correns a despertar-lo; ¿de que hauría servit es teu escoltar?

—I si jo, responía En Forsim, no hagués duit es sac d’unces i sa fia del Rei, i no hagués feta aquella solada de pins i de soldats, ¿que seria estat de tots noltros?

—I si jo, deia En Fletxim, no hagués tengut tan bon dret amb ses fletxes que he tirades, ¿com mos ne desfèiem de tanta de tropa?

A la fi En Juanet va pendre sa paraula.

—Al·lots, va dir: tots vos sou tractats bé; heu fet Jo que vos pertocava; pero teniu present que sou missatges meus, i que vos tenc llogats, no perque fasseu feina per vol tros, si no per mf. Mentres sieu missatges meus, sa feina que feis es meva; i, en haver-vos pagada sa soldada, estam cabals. Ara mateix la vos vui pagar. Vos havia de dar cinquanta lliures i un vestit: vos donaré cinquanta dobles de vint, i una dobla més p’es vestit.

—L’amo parla bé, i sa raó livessa per demunt es cap, digueren tots.

En Juanet los paga així com havfa dit, i cadascú va prendre p’es seu vent.

Sa fia del Rei va veure que no s’escaparia d’haver-se de casar amb En Juanet; que ell era un homo de bé i ben desxondit; i que, si era corbo i geperut de còs, no hu era d’anima; i acaba per donar-li es sí.

I se casaren.

El Rei, com no ten fa altra cosa més que aquella fia, veent que ella hi havía allargat es coll i que estava ja tota elevada amb En Juanet, perque era s’homo més desxonqit, més comportívol i més considerat que se pogués trobar, i llavò que no tenía mal dia mai, i feia riure per ses butxaques tot-hom, deixá tota sa betzerria, li espassá tota sa malicia, feren ses paus; i visqueren molts d’anys plegats amb salut i alegría; i encara son vius, si no son morts.

Manacor, Janer de 1890.