—La me contá una al·lotella manacorina, Na Juana María Ganxe—
AIXÒ era un homo que li deien Juanet. Ell, sa dona i set infants seus, de pobrets que eren, estaven dins una gerra.
Un dia passá un homo amb una garba de faves, i li cau una bajoca dins aquella gerra. Per agafarla, e-hi hagué tantes sempentes i grapades entre ets al·lots d’En Juanet, que l’esfloraren tota, i perderen un bassó, que va romandre tapat de terra.
Aquell bassó tregué, i sortí una favera, que se va fer tan bona i tant va créixer, que al punt arribá an el cel.
Un dia sa dona va dir an En Juanet.
—Enfile’t per sa favera, puja-te’n an el cel, i demana an el Bon Jesús que mos don una barraca, i no estaríem tan estrets dins aquesta gerra.
—Ben pensat! va dir ell.
I ja estigué enfilat per sa favera, i per amunt per amunt. Arriba a ses portes del cel, i toc! toc!
—¿Qui ès? va dir Sant Pere.
—En Juanet de sa gerra! diu ell.
—¿Què demanau? diu Sant Pere.
—Una barraqueta, diu En Juanet, perque sa dona troba que estam massa estrets dins sa gerra.
—Esperau un poc! diu St. Pere, veiam el Bon Jesús que hi diu.
Sant Pere al punt torna amb sa resposta:
—Está concedit lo que demanau.
—Per amor de Deu sia! va dir En Juanet.
Quant va esser abaix, troba sa barraqueta que havía demanada; i, més content que un pasco, s’hi muda amb sa dona i ets infants.
Des cap d’una temporadeta sa dona diu:
—¡Torna-te’n an el cel, i diguès an el Bon Jesús que mos concedesca una caseta! Que aquesta barraca, per porcellins i tot, ès comuna, quant i més per cristians.
En Juan ja estigué enfilat, i per amunt per amunt. Arriba a ses portes del cel, itoc! toc!
—¿Qui ès? diu Sant Pere.
—En Juanet de sa gerra! diu ell.
—¡Ja vos conec! diu St. Pere i ¿que demanau?
—Una caseta, perque aquella barraca li fa poquet a sa dona! diu En Juanet.
—Esperau una mica! diu St. Pere, veiam el Bon Jesús que hi diu.
Sant Pere al punt torna amb sa resposta:
—Está concedit lo que demanau.
—Per amor de Deu sia, diu En Juanet. Quant va esser baix, troba sa caseta, feta de bell nou. S’hi muda amb tota sa niarada; i no hi cabíen de satisfacció.
Des cap d’una temporadeta sa dona diu:
—¡Toma-te’n an el cel, que aquesta casa ès massa petita, i no hi ha qui hi habit! Demana una casa gran, amb balcons i persianes, cambres espaioses i mobles bons.
En Juanet ja estigué enfilat; i per amunt per amunt. Arriba a ses portes del cel, itoc! toc!
—¿Qui ès? diu Sant Pere.
—En Juanet de sa gerra! diu ell.
—¡Altre pic! diu St. Pere. I ¿què demanau?
—Una casa gran, amb balcons i persianes, cambres espaioses i mobles bons! diu En Juanet.
—¡Donau-li fil a s’estel! diu St. Pere. No res, veurem el Bon Jesús que hi diu.
Sant Pere al punt torna amb sa resposta:
—Está concedit lo que demanau.
—Per amor de Deu sia! s’exclama En Juanet.
Quant va esser baix, troba sa casa que sa dona volía. S’hi mudaren, botant i ballant de s’alegria que teníen.
Des cap d’una temporadeta sa dona torna dir:
—Torna-te’n an el cel, i demana que’t fassen a tu metge, a mi metgessa i an ets al·lots metjons. Perque es ver que tenim una bona casa; pero ¡sabs que’m feim de poc de paper! Tant com En Palou a Sa-Pobla.
En Juanet s’enfila per sa favera; i per amunt per amunt. Arriba a ses portes del cel, i toc! toc!
—¿Qui ès? diu Sant Pere.
—En Juanet de sa gerra! diu ell.
—No poria esser altre! diu Sant Pere. l ¿que demanau?
—Sa dona troba que feim poc paper; i demana que’m fasseu a mi metge, a ella metgessa i ets al·lots metjons, diu En Juanet.
—¿Nou metges en casa? ¡Será ferest! diu Sant Pere. No res, aniré a veure el Bon Jesús que hi diu.
Sant Pere al punt torna amb sa resposta, i diu:
—Está concedit lo que demanau.
—Per amor de Deu sia, s’exclama En Juanet.
Quant fonc abaix, ja va esser metge, i sa dona metgessa i ets al·lots metjons.
S’escampá sa noticia per tot, i aviat aquella casa va esser com un jubileu. Tots es malalts los demanaven, i tots ets escotifats s’hi volíen mostrar; i no hi havía qui hi parás.
Sa dona aviat n’estigué fins an ets uis de tant de malaveig, i digué ben resolta an En Juanet:
—Ves-te’n an el cel, i que mos donin un altre ofici; que aquest, maldement trega qualque cosa, ès massa sobrat. Diguès que’t fassen a tu bal·le, a mi bal·lessa i an ets al·lots bal·lons.
En Juanet no tengué altre remei que enfilar-se per sa favera, i per amunt s’ès dit. Arriba a ses portes del cel i toc! toc!
—¿Qui ès? diu Sant Pere.
—En Juanet de sa gerra! diu ell.
—¿Que ja tornau a demanar? diu St. Pere.
—Es sa dona que troba que s’ofici de metge es massa sobrat, diu En Juanet.
—Ella sí que hu ès! diu St. Pere. I ¿quin vol?
—Diu que’m fasseu a mi bal·le, a ella bal·lessa i ets al·lots bal·lons! diu En Juanet.
—¡Ai de bo! diu St. Pere. Sobre tot, si’l Bon Jesús no fos es qui ès, ja vos hauría enviats allá on no hi plou. No res, aniré a veure que hi diu.
Sant Pere al punt torna amb sa resposta:
—Está concedit lo que demanau. ¡Ara hu tenc de veure si encara tornareu a gremoletjar!
Quant En Juanet va esser abaix, ja fonc bal·le, sa dona bal·lessa i ets al·lots bal·lons; i ¡venguen retgidors i municipals i caminers! i ¡hala a sa Casa de la Víla! i ¡questions d’un vent, i assuntos de s’altre, i feines per llarc! Allá hauríeu vist navegar es bal·le, esqueinar sa bal·1essa i capbuitetjar es bal·lons.