EN JOANET DE L'ONSO
Això era un fadrí vei, tan poc afectat de feina com un ca de garrotades, però que es pedaç no li bastava per poder fer la vida del canot. Duia genoieres com ets ases, era lo més toixarrut.
Un amic seu li digué:
—Jo, si fos tu, armaria una vaca: te faria un vedell, que el pories vendre, i llavò te mantendria de llet.
Armà sa vaca, que li va fer un vedell. La menava a pasturar, la monyia, i vénguen bones escudelles de llet!
—Sobretot —arribà a dir ell—, jo faç hora per llego; estic com un patriarca. Me pens que encara em convendria casar-me.
Cercà una al·lota jove, ben jove i s'hi casa.
Es mateix dia de casats, l'envia a pasturar sa vaca.
S'al·lota no s'hi era vista mai, i la perd dins un uiastrar.
Cerca qui cerca, no la pogué trobar en via ninguna.
Se'n va tota desconsolada a ca seua; i com es seu homo la sent, li diu:
—I has tenguda cara per venir-te'n sense sa vaca? Toca, toca, ara mateix a cercar-la! I no torns que no la mens!
La pobreta no tengué més remei que pendre es tapinets cap an aquell uiastrar, plora qui plora.
Li surt un onso i la se'n du dins una cova, sense malmenar-la gens, fent-li afalagadures.
Tot d'una que foren dins sa cova, tapa sa boca amb una gran pedra, que no hi havia cap persona nada que la pogués moure.
I passà aquella nit, i un dia i un altre dia, i una setmana, i un mes i un altre mes, i aquella al·lota sempre dins sa cova.
S'onso cada dia se n'anava a fer volta per dur-li que menjar; però sempre deixava sa boca de sa cova tapada amb sa gran pedra, i no hi havia que pensar de fogir.
D'es cap de temps ella tengué un nin.
Vaja quin nin més gros i més abrinat!
Com féu set anys diu a sa mare, un dia que s'onso no hi era.
—I sempre hem d'estar dins aquesta cova?
—Fins que s'onso vulga, fii meu.
—No i jo ja començ a estar-ne cansat.
—Idò t'hauràs de quedar amb so cansament, perquè veiam: com se'n va, sempre deixa sa boca tapada amb aquesta pedrota.
—I si la decantàvem?
—Poríem fogir. Però aquí està es re: an es decantar-la.
S'al·lotó s'aborda a sa pedra, i amb una sempenta la féu botir un tros enfora.
Ell i sa mare, com a coets, cametes me valguen cap a la vila.
S'homo d'ella va esser mort, i se posaren a una caseta.
S'al·lotó havia nom Joan, i tothom al punt li digué En Joanet de l'onso.
Anava a escola; i un dia d'estiu es mestre el se'n mena amb sos altres al·lots a rentar-se a mar.
Com se despuiaven per tirar-s'hi, que En Joanet se va treure sa camia, veren que ja tenia es braços i es pits plens de pèl.
—Oh En Joanet que és de pelut! —digueren tots—. Ell pareix un onso…! Elei! Elei…! Just un onso!
—Jo vos ne donaré, d'onso i mig! —diu ell, amb totes ses formigues an es cap d'es tió.
Ensivella xisclet an es que tenia més avinent, i el deixa estès; etziba a un altre, i li passa per ui sa post d'es pits.
Fins a cinc n'envià a veure sant Pere.
Es mestre se'n tem, i se n'hi va brandant ses corretjes, i dient:
—Ah polissó! Jo t'he de fer blau! Jo t'he de matar! No en fas altra!
—Mestre, no pegueu! —deia En Joanet—. No pegueu, que són estats ells que m'han insultat, i m'han dit elei!
—No pegueu? —deia es mestre—. No, ell jo t'he d'atzufar!
I ja hi està afuat, i corretjada ve i corretjada va.
En Joanet se vola, s'hi tira damunt, l'embraona, li pega estreta, li acopa ses costelles, i mort.
No tirà cap coça.
El deixa estès amb sos altres cinc, i se'n va a ca seua es més descansat del món.
Allò va esser una bomba dins la vila.
Tothom s'alça, i amb sa Justícia davant-davant se'n van a can Joanet. Es pares i mares, germans i germanes, cosins i cosines i demés parents, amics, coneguts i benefactors d'es sis morts anaven fora corda: el se volien menjar frit; i sa por que tenien, que no hi hauria espipellada perhom, i no se'n porien assaciar.
—Per què has fetes aquestes sis morts? —li demana es batle.
—Cinc —diu ell—, perquè m'han dit pelut i m'han cridat elei; s'altra, perquè m'ha envestit, i sa defensa és natural.
—Ah pelut del dimoni! Pelut i re-de-pelut! —cridaren aquí tots es pares i mares, germans i germanes, cosins i cosines i demés parents, amics, coneguts i benefactors d'es sis morts.
—Parlau poc i bé —diu En Joanet—, que jo no em pos amb voltros.
—Mirau es polissó! —digueren aquells—. I encara s'alça reo! Ah pelut del dimoni! Tots quants de pèls tens damunt es teu cos, i tota sa pell, i tota sa carn, i tots ets ossos han de venir dins aquestes ungles!
I tots les hi mostraven fent flamadeta, tirant llamps i pestes i gotes corals.
—Callau! —deia es batle—. Callau tots, dic!
A força de forces los arriba a fer callar una mica, i diu:
—Joanet, així mateix has fet un poc llarg, just per haver-te dit allò.
—No, jo encara he fet curt.
—Sobretot, t'haurem de posar dins sa presó abans de més raons.
—Dins sa presó? Cap feina hi tenc. Jo no em pos amb ningú: ara qui em demana de noves, troba sabata de son peu.
—Ses raons sien acabades —diu es batle—: passa-mos davant!
—Serà massa dejorn! —diu En Joanet sense bategar-se i en to de fisconada.
Es batle fa senya an es saig i demés força que menava de que li posen ses mans damunt, i ells ja hi estan abordats.
Però en Joanet agafa es saig p'es garrons i, fent-lo servir de garrot, se posa a pegar a dreta i a esquerra, i vénga ventai i altre ventai, i sardonaia i altra sardonaia, que no hi havia qui hi paràs. Allà ont feria, feia portell. Hi va haver ventim i bescuit per tota la Justícia, i p'es pares i mares, germans i germanes, cosins i cosines i demés parents, amics, coneguts i benefactors d'es mort, tant com en volgueren.
En Joanet pegà fins que tengué tros de saig i gent davant.
Com no n'hi hagué que l'esperassen, encalçava es qui fogien.
Es carrer estava ple d'homos i dones estesos, atracats a sa paret i de corbeu. N'hi havia de mig esbaltits, d'estormeiats, d'arrenyonats, amb s'ansa d'es coll rompuda, amb sa post d'es pits passada an el dimoni. Hi havia a l'uf caps xapats, ceies que penjaven, nassos esclafats, escal·lèbits, breverols, ossos fora d'es lloc, costelles i cuixes rompudes, braços cedats, peus engrunats, i un sens fi de peladures i cops blaus.
Qui pagà la festa fonc es saig, que romangué tot bocins; i es demés, qui va tenir mal, l'hagué de guardar, perquè ni a batles ni a altri vengueren ganes de demanar pus de noves an En Joanet de l'onso.
Però es revetler sortia es vespres per vila i, en trobar fadrí, ja li tocava s'arnès; i si eren un parei, los ajustava un vestit nou perhom que los feia dir: Oli m'hi és caigut.
Veient això, la Justícia crida tot es poble, i tiren junta per veure què n'havien de fer, d'aquell dimoni d'al·lot: perquè estava ben vist que guanyava de massa a tothom, i que los escabetxaria a tots es primer dia que s'ho passàs per s'escudeller.
Com prou se varen haver buidat es carabassot tirant plans i discutint, digueren:
—Ja no porem fer cosa millor que donar-li lo que deman, i que se'n vaja d'es poble, i que no torn.
El criden, i li diuen:
—A veure què vols, i te n'aniràs d'es poble per a sempre!
—Què vui? —diu ell—. Una barra de ferro de cent quintars i un pa de dotze barcelles.
—Feta està sa barrina! —clamaren tots—. Dins tres dies tendràs sa barra i es pa!
Llavò se perpensaren, i digueren d'amagat d'ell:
—Ja li bastarà sa barra de cent roves i es pa de dotze aumuds!
L'hi enllesten així; i es dia que feia tres l'hi entreguen.
—I això és un pa de dotze barcelles? —diu ell tot enrabiat—. Ni de dotze aumuds!
L'agafa i los ho tira per sa cara.
Llavò pega grapada a sa barrota, i diu:
—I això són cent quintars? Ni cent roves! Ell no la'm trob dins ses mans! Sabeu què és això? Una caramutxa.
La tira a l'aire, i sa barrota per amunt i per amunt. Llavò pren sa fua per avall i per avall… Sabeu que l'atravessava de bé, a s'aire.
Com pegà abaix, quedà sembrada set braces dins sa terra.
Aquí veren que no hi havia altre remei que donar-li lo tractat.
Li fan sa barrota de cent quintars i es pa de dotze barcelles; i l'homo amb sa barrota an es coll i es pa davall xella surt tot xarpat d'es poble, i de d'allà a descobrir món.
Tothom botava d'alegria, manco sa mareta, que s'escabeiava tota plorant.
—Bon viatge, i que no torn fins que l'enviem a demanar! —deien uns.
—I si prova de tornar, que no trob es camí! —deien altres.
—I si el troba, que torn girat com ets odres! —deien aquells que encara duien cap, cuixa o braç embenat o anaven ranca-sega d'es vespre de sa planissada.
Camina caminaràs, En Joanet troba un llenyater amb un ase que duia una bona somada de llenya, i el tenia dins un encallador, encallat tai de panxa, que no se poria atxafegar, per bé que malavetjàs.
—Germanet —digué es llenyater—, ¿no m'aidaríeu a treure aquest ase, per amor de Déu i Maria Santissimeta?
—No em costarà gaire —diu En Joanet.
Se n'entra dins s'encallador, se posa amb s'esquena davall sa panxa de s'ase, pega envestida, i treu bístia i somada, lo mateix que si fos estat un paner de caragols buits.
Es llenyater quedà amb sos cabeis drets.
—Germanet —arribà a dir—, jo no sé com pagar-vos aquest favor! Jo n'estic com un beneit, de sa proesa que vos he vista fer! Vós no teniu sa força mesurada; safalcaríeu un gigant, n'estic segur.