EN JUANET DE L´ONSO

EN JOANET DE L'ONSO

 

Això era un fadrí vei, tan poc afectat de feina com un ca de garrotades, però que es pedaç no li bastava per poder fer la vida del canot. Duia genoieres com ets ases, era lo més toixarrut.

Un amic seu li digué:

—Jo, si fos tu, armaria una vaca: te faria un vedell, que el pories vendre, i llavò te mantendria de llet.

Armà sa vaca, que li va fer un vedell. La menava a pasturar, la monyia, i vénguen bones escudelles de llet!

—Sobretot —arribà a dir ell—, jo faç hora per llego; estic com un patriarca. Me pens que encara em convendria casar-me.

Cercà una al·lota jove, ben jove i s'hi casa.

Es mateix dia de casats, l'envia a pasturar sa vaca.

S'al·lota no s'hi era vista mai, i la perd dins un uiastrar.

Cerca qui cerca, no la pogué trobar en via ninguna.

Se'n va tota desconsolada a ca seua; i com es seu homo la sent, li diu:

—I has tenguda cara per venir-te'n sense sa vaca? Toca, toca, ara mateix a cercar-la! I no torns que no la mens!

La pobreta no tengué més remei que pendre es tapinets cap an aquell uiastrar, plora qui plora.

Li surt un onso i la se'n du dins una cova, sense malmenar-la gens, fent-li afalagadures.

Tot d'una que foren dins sa cova, tapa sa boca amb una gran pedra, que no hi havia cap persona nada que la pogués moure.

I passà aquella nit, i un dia i un altre dia, i una setmana, i un mes i un altre mes, i aquella al·lota sempre dins sa cova.

S'onso cada dia se n'anava a fer volta per dur-li que menjar; però sempre deixava sa boca de sa cova tapada amb sa gran pedra, i no hi havia que pensar de fogir.

D'es cap de temps ella tengué un nin.

Vaja quin nin més gros i més abrinat!

Com féu set anys diu a sa mare, un dia que s'onso no hi era.

—I sempre hem d'estar dins aquesta cova?

—Fins que s'onso vulga, fii meu.

—No i jo ja començ a estar-ne cansat.

—Idò t'hauràs de quedar amb so cansament, perquè veiam: com se'n va, sempre deixa sa boca tapada amb aquesta pedrota.

—I si la decantàvem?

—Poríem fogir. Però aquí està es re: an es decantar-la.

S'al·lotó s'aborda a sa pedra, i amb una sempenta la féu botir un tros enfora.

Ell i sa mare, com a coets, cametes me valguen cap a la vila.

S'homo d'ella va esser mort, i se posaren a una caseta.

S'al·lotó havia nom Joan, i tothom al punt li digué En Joanet de l'onso.

Anava a escola; i un dia d'estiu es mestre el se'n mena amb sos altres al·lots a rentar-se a mar.

Com se despuiaven per tirar-s'hi, que En Joanet se va treure sa camia, veren que ja tenia es braços i es pits plens de pèl.

—Oh En Joanet que és de pelut! —digueren tots—. Ell pareix un onso…! Elei! Elei…! Just un onso!

—Jo vos ne donaré, d'onso i mig! —diu ell, amb totes ses formigues an es cap d'es tió.

Ensivella xisclet an es que tenia més avinent, i el deixa estès; etziba a un altre, i li passa per ui sa post d'es pits.

Fins a cinc n'envià a veure sant Pere.

Es mestre se'n tem, i se n'hi va brandant ses corretjes, i dient:

—Ah polissó! Jo t'he de fer blau! Jo t'he de matar! No en fas altra!

—Mestre, no pegueu! —deia En Joanet—. No pegueu, que són estats ells que m'han insultat, i m'han dit elei!

—No pegueu? —deia es mestre—. No, ell jo t'he d'atzufar!

I ja hi està afuat, i corretjada ve i corretjada va.

En Joanet se vola, s'hi tira damunt, l'embraona, li pega estreta, li acopa ses costelles, i mort.

No tirà cap coça.

El deixa estès amb sos altres cinc, i se'n va a ca seua es més descansat del món.

Allò va esser una bomba dins la vila.

Tothom s'alça, i amb sa Justícia davant-davant se'n van a can Joanet. Es pares i mares, germans i germanes, cosins i cosines i demés parents, amics, coneguts i benefactors d'es sis morts anaven fora corda: el se volien menjar frit; i sa por que tenien, que no hi hauria espipellada perhom, i no se'n porien assaciar.

—Per què has fetes aquestes sis morts? —li demana es batle.

—Cinc —diu ell—, perquè m'han dit pelut i m'han cridat elei; s'altra, perquè m'ha envestit, i sa defensa és natural.

—Ah pelut del dimoni! Pelut i re-de-pelut! —cridaren aquí tots es pares i mares, germans i germanes, cosins i cosines i demés parents, amics, coneguts i benefactors d'es sis morts.

—Parlau poc i bé —diu En Joanet—, que jo no em pos amb voltros.

—Mirau es polissó! —digueren aquells—. I encara s'alça reo! Ah pelut del dimoni! Tots quants de pèls tens damunt es teu cos, i tota sa pell, i tota sa carn, i tots ets ossos han de venir dins aquestes ungles!

I tots les hi mostraven fent flamadeta, tirant llamps i pestes i gotes corals.

—Callau! —deia es batle—. Callau tots, dic!

A força de forces los arriba a fer callar una mica, i diu:

—Joanet, així mateix has fet un poc llarg, just per haver-te dit allò.

—No, jo encara he fet curt.

—Sobretot, t'haurem de posar dins sa presó abans de més raons.

—Dins sa presó? Cap feina hi tenc. Jo no em pos amb ningú: ara qui em demana de noves, troba sabata de son peu.

—Ses raons sien acabades —diu es batle—: passa-mos davant!

—Serà massa dejorn! —diu En Joanet sense bategar-se i en to de fisconada.

Es batle fa senya an es saig i demés força que menava de que li posen ses mans damunt, i ells ja hi estan abordats.

Però en Joanet agafa es saig p'es garrons i, fent-lo servir de garrot, se posa a pegar a dreta i a esquerra, i vénga ventai i altre ventai, i sardonaia i altra sardonaia, que no hi havia qui hi paràs. Allà ont feria, feia portell. Hi va haver ventim i bescuit per tota la Justícia, i p'es pares i mares, germans i germanes, cosins i cosines i demés parents, amics, coneguts i benefactors d'es mort, tant com en volgueren.

En Joanet pegà fins que tengué tros de saig i gent davant.

Com no n'hi hagué que l'esperassen, encalçava es qui fogien.

Es carrer estava ple d'homos i dones estesos, atracats a sa paret i de corbeu. N'hi havia de mig esbaltits, d'estormeiats, d'arrenyonats, amb s'ansa d'es coll rompuda, amb sa post d'es pits passada an el dimoni. Hi havia a l'uf caps xapats, ceies que penjaven, nassos esclafats, escal·lèbits, breverols, ossos fora d'es lloc, costelles i cuixes rompudes, braços cedats, peus engrunats, i un sens fi de peladures i cops blaus.

Qui pagà la festa fonc es saig, que romangué tot bocins; i es demés, qui va tenir mal, l'hagué de guardar, perquè ni a batles ni a altri vengueren ganes de demanar pus de noves an En Joanet de l'onso.

Però es revetler sortia es vespres per vila i, en trobar fadrí, ja li tocava s'arnès; i si eren un parei, los ajustava un vestit nou perhom que los feia dir: Oli m'hi és caigut.

Veient això, la Justícia crida tot es poble, i tiren junta per veure què n'havien de fer, d'aquell dimoni d'al·lot: perquè estava ben vist que guanyava de massa a tothom, i que los escabetxaria a tots es primer dia que s'ho passàs per s'escudeller.

Com prou se varen haver buidat es carabassot tirant plans i discutint, digueren:

—Ja no porem fer cosa millor que donar-li lo que deman, i que se'n vaja d'es poble, i que no torn.

El criden, i li diuen:

—A veure què vols, i te n'aniràs d'es poble per a sempre!

—Què vui? —diu ell—. Una barra de ferro de cent quintars i un pa de dotze barcelles.

—Feta està sa barrina! —clamaren tots—. Dins tres dies tendràs sa barra i es pa!

Llavò se perpensaren, i digueren d'amagat d'ell:

—Ja li bastarà sa barra de cent roves i es pa de dotze aumuds!

L'hi enllesten així; i es dia que feia tres l'hi entreguen.

—I això és un pa de dotze barcelles? —diu ell tot enrabiat—. Ni de dotze aumuds!

L'agafa i los ho tira per sa cara.

Llavò pega grapada a sa barrota, i diu:

—I això són cent quintars? Ni cent roves! Ell no la'm trob dins ses mans! Sabeu què és això? Una caramutxa.

La tira a l'aire, i sa barrota per amunt i per amunt. Llavò pren sa fua per avall i per avall… Sabeu que l'atravessava de bé, a s'aire.

Com pegà abaix, quedà sembrada set braces dins sa terra.

Aquí veren que no hi havia altre remei que donar-li lo tractat.

Li fan sa barrota de cent quintars i es pa de dotze barcelles; i l'homo amb sa barrota an es coll i es pa davall xella surt tot xarpat d'es poble, i de d'allà a descobrir món.

Tothom botava d'alegria, manco sa mareta, que s'escabeiava tota plorant.

—Bon viatge, i que no torn fins que l'enviem a demanar! —deien uns.

—I si prova de tornar, que no trob es camí! —deien altres.

—I si el troba, que torn girat com ets odres! —deien aquells que encara duien cap, cuixa o braç embenat o anaven ranca-sega d'es vespre de sa planissada.

Camina caminaràs, En Joanet troba un llenyater amb un ase que duia una bona somada de llenya, i el tenia dins un encallador, encallat tai de panxa, que no se poria atxafegar, per bé que malavetjàs.

—Germanet —digué es llenyater—, ¿no m'aidaríeu a treure aquest ase, per amor de Déu i Maria Santissimeta?

—No em costarà gaire —diu En Joanet.

Se n'entra dins s'encallador, se posa amb s'esquena davall sa panxa de s'ase, pega envestida, i treu bístia i somada, lo mateix que si fos estat un paner de caragols buits.

Es llenyater quedà amb sos cabeis drets.

—Germanet —arribà a dir—, jo no sé com pagar-vos aquest favor! Jo n'estic com un beneit, de sa proesa que vos he vista fer! Vós no teniu sa força mesurada; safalcaríeu un gigant, n'estic segur.

—Ca! Això no és res.

—No, ell passa la mida d'un bon tros! Sobretot: veiau què importa.

—Que estigueu bo, i alerta a no encallar s'ase un altre pic.

—I ho deis de bo, que no voleu res?

—I tant de bo!

—Idò almanco digau-me qui sou, per poder tenir es vostro nom dins es meu cor.

—Me diuen En Joanet de l'onso.

—Idò Déu vos do vida, i vos guard de perill! —diu es llenyater, seguint sa seua via amb s'ase.

—Amèn, i amb Déu siau! —diu En Joanet, prenent es bobiot de bell nou.

Camina caminaràs, passa per un pinar, i me troba un homo que arrabassava pins, i amb cada tirada n'arrabassava un.

S'hi acosta i l'escomet:

—Alabat sia Déu!

—Per a sempre alabem-lo!

—I què feim de bo?

—Ell no feim gaire. Sa dona m'ha dit que havia mester quatre encenais p'es fogó, i he dit: me'n vaig a dur un feixet de llenya; i he trobat que em convenia carregar ací.

—Idò digau que en teniu, de força!

—No men por a ningú, en no esser an En Joanet de l'onso.

—I què vos diuen a vós, si es pot sebre?

—N'Arrabassa-pins.

—Idò que vos voleu llogar amb mi?

—Si ens avenim d'es preu.

—I què voleu guanyar?

—Quatre sous i pa.

—Feta està sa barrina —diu En Joanet.

—Vaja per feta! —diu N'Arrabassa-pins.

I tots dos hala per envant!

Camina caminaràs, passen per sa vorera de mar, i me'n troben un que a cops de puny escardava ses penyes.

S'hi acosten, i En Joanet li diu:

—Alabat sia Déu!

—Alabem-lo per a sempre!

—Què li feim de bo?

—No li feim gaire. Avui no tenia jornal, i he dit: me'n vaig a esclafar tantes puntes, bonys i regruixos com fan ses penyes de mar, i així no hi haurà aquella mala petja, que el dimoni hi perdria una ànima.

—Idò sí que s'ho poren dir, granats, aquests punys vostros! Sí que n'heu de tenir, de força!

—No men por a ningú, en no esser an En Joanet de l'onso.

—I què vos diuen a vós, si es pot sebre?

—N'Escarda-penyes.

—Que vos voleu llogar amb mi?

—Si ens avenim d'es preu.

—I què voleu guanyar?

—Quatre sous i pa.

—Feta està sa barrina! —diu En Joanet.

—Vaja, idò, per feta! —diu N'Escarda-penyes.

I tots tres hala per envant!

—Sobretot —diu En Joanet—, ja és grandia, i hauríem de veure aont mos feim ses sopes avui.

—Mos bastaria una barraca o una cova —digueren ets altres dos.

—Idò a veure si en trobam cap, que cercant cercant troben Roma.

Camina caminaràs i cerca qui cerca ben arreu, en troben un qui llaurava de bous, i eren uns bovots qui feien por.

S'hi acosten, i En Joanet li diu:

—Alabat sia Déu!

—Alabem-lo per a sempre!

—Com va sa llaurada?

—Va bé, si agrada a Déu i a l'amo.

—¿I no sabríeu cap casa que no hi estiga ningú o cap cova per noltros habitar-hi?

—Sí que en sé unes, de cases, i ben grans, i que no hi està ningú.

—Aquestes seran bones!

—Però hi surt por.

—Por! Millor, i per ventura hi haurà qualque negret. Sabeu que mos hi vendrien, de bé, unes quantes aufabies de dobles de vint! No res, digau-mos per amor de Déu aquestes cases aont devers mos cauen.

—No em costarà gaire —diu es pareier—. Damunt aquesta muntanya que tenim davant. Vetlestallà!

I en lloc d'apuntar amb so dit, agafa fort es mantí, i apunta amb s'arada, alçant-la de braó i en pes, i alçant també es parei.

Era ver que se n'hi colombraven unes, de cases rotges, damunt aquella muntanya.

Aquells tres no les veren, astorats com quedaren d'es braó d'aquell pareier.

En Joanet va rompre es de davant dient:

—Re-cent mil carreranys de carretades de senaions de guimes, germanet, quins braons que teniu vós! Sí que ho deveu esser, esforcegat!

—No men por a ningú, en no esser an En Joanet de l'onso.

—¿I què vos diuen a vós, si es pot sebre?

—N'Apuntera-pareis.

—Vos voleu llogar amb mi?

—Si ens avenim d'es preu.

—I què voleu guanyar?

—Quatre sous i pa.

—Feta està sa barrina! —diu En Joanet.

—Vaja, idò, per feta —diu N'Apuntera-pareis.

—Sobretot —diu En Joanet—: ho haurà d'esser, de pèl arreveixinat, i n'haurà de tenir, de reguinyols, es qui mos embrut sa pesquera a noltros quatre i mos menj sopes damunt es cap!

—Sí que deis ver, l'amo! Sí que deis ver! —exclamaren N'Arrabassa-pins, N'Escarda-penyes i N'Apuntera-pareis.

I tots quatre ja li varen haver envelat cap an aquelles cases rotges de dalt sa muntanya; i vos assegur que hi anaven, envidats, i que l'hi duien alt, an es capell: ni s'hi haguessen tenguts milenars de corteres de xeixa venal.

Com foren a ses cases, troben tancat, i de ferro que eren ses portes, i ben gruixades.

—Com deu esser això? —diu N'Apuntera-pareis—. No sé es compte de vegades que som passat per aquí, i sempre veia obert.

—Que serà cosa que se sien temuts de noltros? —diu N'Arrabassa-pins.

—Fiau-vos-ne! —respon N'Escarda-penyes.

—No res, no res —diu En Joanet—: obriguem abans de més raons. Hala tu, Arrabassa-pins, ja hauries d'haver obert!

Aquell se posa a pegar sempentes i costerades a ses portes; i sempenta ve i costerada va, amb tota sa força. Arribà a tornar blau; feia roi de suor. Com més anava, més granat pegava. Tot resplendia, ses parets tremolaven, ses portes croixien, però no ho provaren, d'obrir-se gens.

—No res —arriba a dir En Joanet, veent allò—; aborda-t'hi tu, Escarda-penyes, veam si faràs una mica més de bretxa!

N'Escarda-penyes s'hi aborda amb so puny, i hala bones punyades! Oh quins xisclets més a ferir que eren aquells! Tota la casa resplendia, ses parets tremolaven, ses portes croixien, però se'n guardaren prou, d'obrir-se gens ni mica.

—No res —arriba a dir En Joanet—: aferra-t'hi tu, Apuntera-pareis, veam si en sortirem.

N'Apuntera-pareis s'hi aferra, i empeny qui empeny, un cop amb s'esquena, un cop amb sos pits, un cop de costat. Va fer servir es puny; hi pega culades, coces, carabassotades i tot. Tota la casa resplendia, ses parets tremolaven, ses portes croixien, però s'aturaren an es croixits, i no los va lleure gens obrir-se.

—Sobretot —arriba a dir En Joanet—, m'heu enganat de dalt a baix. Me pensava tenir tres missatges de primera, uns homos d'homos, i ara veig que sou tres molletes, tres figues flors, tres mosquits… Decantau, ja obriré jo!

Alça sa barrota, etziba ventova a ses portes, i sentiren es forreiat que botí a s'enfront de la casa: ses portes quedaren obertes de bat en bat.

Aquells tres se miraren ells amb ells, tots esglaiats, i exclamaren:

—Ningú és capaç de fer aquesta proesa, en no esser En Joanet de l'onso.

—Per aquest me tenc!

—Què vol dir? Vós sou En Joanet de l'onso?

—A la fresca!

—Cap com aquesta! No és estrany que mos hàgeu guanyat de tant.

Entren dins la casa; la rastretgen tota, sense deixar forat ni alberjó aont no aficassen es nas. No hi trobaren ningú, ni senya de que hi habitassen.

Dinaren d'es pa d'En Joanet; ja era horabaixa de tot, passaren el Rosari, i a jeure s'ha dit!

Lo endemà ben dematí s'aixequen, i En Joanet diu:

—Arrabassa-pins, tu queda per guardar. En venir grandia, comença foc, i posa-hi una olla amb aigo. Noltros mos n'anam a caçar, i lo que agafem l'hi tiram dedins, i veureu quina dinada!

Ells tres ja són partits de d'allà, i N'Arrabassa-pins, grandiet, comença foc, i hi posa una olla amb aigo.

Al punt s'entrega un jai, peu-rossec peu-rossec i acalat acalat, amb una pipa an es morros.

Se n'entra sense dir «Alabat sia Déu» ni «Ave Maria Puríssima», i cap dret an es fogó.

—Uei! —diu N'Arrabassa-pins—. ¿I això és manera d'entrar dins una casa, sense dir ase ni bèstia? Un poc de política és bona.

—És que he mester una brasa per sa pipa —diu es jai.

—Ai heu mester una brasa? I ja sabeu si la vos volen dar? L'hauríeu de demanar primer!

—I tu que voldràs fer de porcell curt ferm?

—Amb ses coses meues, sí.

—I que és teu es foc?

—Veam si serà vostro!

—Per manco de dos doblers te faria ses feines dins s'olla, per repropi!

—Un quern vos ne regal, si la'm feis, an aquesta! Vaja!

—Un quern? Sense res i tot —diu es jai.

I què me'n direu? Ell se desfà es calçonets, i casi li omplí s'olla.

N'Arrabassa-pins, volat de tot, s'hi aborda; però es diantre d'es jai li empara es cop amb sa pipa, i li envest amb ella, i nespla i altra nespla, i li dóna una planissada del dimoni.

El deixa en terra, estès com una verdolaga; s'acosta an es fogó, posa una brasa damunt sa pipa, i se'n torna peu-rossec peu-rossec i acalat acalat, tot dient:

—Ja hi tornaràs una altra volta, a fer-te dolent per una mica de foc!

Damunt les onze s'entrega En Joanet amb sos altres dos, i me troben N'Arrabassa-pins estès a's mig de la casa i tot copetjat, i aquell recapte dins s'olla.

Lo que los va caure més avall, haver hagut d'esser un jai que los fes aquella endemesa.

Lo endemà En Joanet diu:

—No res, Escarda-penyes, queda avui tu. Comença foc també, i posa-hi s'olla amb aigo; i ho he de veure, si te'n pendrà per l'estil de N'Arrabassa-pins!

—No tengueu ànsia, l'amo. Anau-vos-ne descansat.

Se'n van, i ell queda. Grandiet, comença foc, i hi posa s'olla amb aigo.

Al punt s'entrega aquell mateix jai, peu-rossec peu-rossec, acalat acalat, amb sa pipa an es morros.

Se n'entra sense dir ase ni bèstia, i cap dret an es fogó.

—Uei, estornell! I aont tiram?… ¿Això és manera d'entrar a casa externa, sense dir «Alabat sia Déu» o «Ave Maria Puríssima»? Així mateix poríeu tenir un poc més de política!

—És que he mester una brasa per aquesta pipa —diu es jai.

—Ai una brasa! I que ja sabeu si la vos volen dar?

—Una cosa tan mònica no se demana.

—Es qui tenen poca criança no la demanen!

—En tenc més a s'ungla d'un peu que tu en tot el cos.

—Sabeu què teniu vós? Poca alatxa ferm.

—I per una mica de foc tant d'estufornetjar? Jo som capaç de fer-te ses feines dins s'olla!

—Ell no vos hi atansareu!

—No? —diu es jai—. Idò jas!

Se desfà es calçonets, i casi li omplí s'olla.

N'Escarda-penyes, fet un Nero, s'hi afua; però es diantre d'es jai li surt a l'enquantre amb sa pipa, i cirera ve i cirera va, i xisclet i altre. Què me'n direu? Ell n'hi donà fins que en volgué.

El deixà estès en terra, s'arramba an es fogó, posa una brasa damunt sa pipa, i se'n va peu-rossec peu-rossec i acalat acalat, tot dient:

—Ja hi tornaràs una altra volta, a fer-te dolent per una misèria de foc!

Damunt les onze se'n vénen En Joanet i ets altres dos, i me troben N'Escarda-penyes més blan que un cotó, tot copetjat, i aquell recapte dins s'olla.

Ja los hi va caure, avall, aquesta endemesa, i sobretot que los ho hagués feta un vei!

Lo endemà dematí En Joanet diu:

—No res, Apuntera-pareis, roman tu avui; i ho he de veure, si també et deixaràs atupar d'un jai! Ho he de veure!

—No tengueu ànsia, l'amo! Anau-vos-ne descansat!

Se'n van, i ell queda.

Grandiet, comença foc, i hi posa s'olla amb aigo.

Al punt s'entrega aquell mateix jai, peu-rossec peu-rossec, acalat acalat, i amb sa pipa an es morros.

Se n'entra sense dir «Alabat sia Déu» ni «Ave Maria Puríssima», i cap dret an es fogó.

—Uei, estornell de beurada! —diu N'Apuntera-pareis—. ¿Que vos heu figurat que això sia cap boal i que no hi haja cristians, que vos n'entrau sense dir ase ni bèstia? Això no és manera d'entrar a una casa honrada!

—És que he mester una brasa per sa pipa —diu es jai.

—Just! L'heu mester, i la preniu sense veure si la vos volen dar. Això se diu tenir política!

—En tenc més corteres que tu aumuds!

—Així, gallet, i tocs per sa cresta! Mirau que si no fósseu un jai, i no n'hagués de dar compte a Déu, amb una morma vos esbaltiria.

—Saps que hi vas, d'errat! Jo som capaç de fer-te ses feines dins s'olla.

—Vaja, idò, provau-ho!

—Prompte seràs servit —diu es jai.

Se desfà es calçonets, i casi li omplí s'olla.

N'Apuntera-pareis cuidà a fer es tro, i ja hi està afuat: però es diantre de jai li surt a camí amb sa pipa, i ja li entaferra ventova i altra, i vénguen serves i més serves, tan espesses com a calabruix. Què me'n direu? Ell n'hi donà més que no en volgué.

El me deixa en terra ben estès; s'acosta an es fogó, posa una brasa damunt sa pipa, i se'n va peu-rossec peu-rossec i acalat acalat, tot dient:

—Ja hi tornaràs una altra volta, a fer-te dolent per una misèria de foc!

Damunt les onze se'n ve En Joanet amb sos altres dos, i me troben N'Apuntera-pareis mig estormeiadot i aquell recapte dins s'olla.

Oh que los va caure d'avall, sobretot an En Joanet! No hi sabia donar volta.

—An-a qui? —deia ell—. Això no és sofridor! Un jai haver-me d'amaçolar d'aquesta manera es meus tres missatjes…! I jo no sé tampoc què dimoni féieu voltros! Deixar que un jai amb sos morros per sa terra vos safalc! Jo em faria taiar… es nas! Sobretot, demà quedaré jo; i ho veurem, si me'n farà menjar, de terra, a mi o si jo n'hi faré menjar a ell!

Lo endemà dematí se'n van a caçar es tres missatges, i queda ell.

Grandiet comença foc, i hi posa s'olla amb aigo.

Al punt se presenta es jai, peu-rossec peu-rossec, acalat acalat, i amb sa pipa an es morros.

Se n'entra sense dir ase ni bèstia, i cap dret an es fogó.

—Uei, bergant de So N'Ametler! —diu En Joanet—. En aquesta casa per entrar se diu «Alabat sia Déu» o «Ave Maria Puríssima». Arrere a dir-ho!

—No ho paga: només vui una brasa, i me'n torn —diu es jai.

—Voleu? I que estau segur de que la vos vulguen dar?

—No me n'empatx.

—Idò, acostau-vos-hi, an es fogó, veam què vos succeirà!

—Vaja si m'hi acostaré! I te faré ses feines dins s'olla per afegitó.

—Ai de bo? Mostrau com.

—Així, fiet! Així! —diu es jai.

I ja s'ha desfets es colçonets, i li amolla; però no tengué temps d'acabar sa funció, perquè En Joanet li pega grapada, i va esser com que agafar un llagost: el rebat amb s'olla dins es fogó, l'atzufa, en fa una coca.

Ben segur de que era mort i re-de-mort, el ferma amb una corda p'es garrons, i el penja a una estaca de darrere sa porta.

Torna compondre es foc, hi posa una altra olla amb aigo, i va a tirar a defora es tests de sa rompuda.

Damunt les onze se presenten N'Arrabassa-pins, N'Escarda-penyes i N'Apuntera-pareis amb una bona caçada.

Me troben En Joanet damunt es portal, tot xerevel·lo, i ja l'escometen:

—Alabat sia Déu, l'amo!

—Per a sempre sia alabat, al·lots!

—Que no ho veis, que no duim es frare?

—Sí que heu topat!

—I a vós, com vos ha dit? Que no és vengut es jai?

—Vaja si és vengut; però no se n'és tornat! Ja no té cap os que li faça mal!

—Què vol dir? L'heu mort?

—A la fresca. Només és estat una grapada. Entrau, i el veureu, que el tenc penjat a una estaca.

Los entra per mostrar-los-ho darrere sa porta; i què me'n direu?

Ell es jai ja no hi va esser, a s'estaca.

Lo que hi hagué en terra, en aquell endret, una bassa de sang, i llavò un carrerany de gotes i gleves fins a un racó aont hi havia un gran forat. Veren que era sa boca d'un pou sense coll.

—El dimoni és ell! —digueren tots—. Per aquí mos és fuit es bergant!

—Sí que ho ha d'esser, el dimoni, per força! Però jo no sé com puga esser estat això!

—És que no devia esser mort de tot, i deu haver cobrat, es dimoni.

—No res —diu En Joanet—, dinem; i, en haver dinat, miram dins es pou.

Dinaren, i mira qui mira pertot si hi hauria gens de corda, en troben un rest com una roda de carro i de més de deu paums d'alt.

—A veure qui hi amollam! —diu En Joanet.

—Amollau-m'hi a mi —diu N'Arrabassa-pins.

Li donen un corn, i li diuen:

—En no haver d'amollar pus corda, pegues una cornada; en haver-te de treure, en pegues dues.

El fermen ben fermat per sa cinta, i l'amollen dins es pou i ell per endins i per endins; i aquells corda i més corda, i ell per endins i per endins.

D'es cap d'una bona estona pega cornada, i s'aturen d'amollar. Pega dues cornades, i estiren.

Estira qui estira, l'arriben a treure damunt.

Estava més blanc que la paret: ses barres li havien pres es tremolor.

—I què és estat? —diu En Joanet.

—Què ha d'esser estat! Que no he vist més que fosca, una fosca que la porien taiar a espasades, una fosca corgeladora.

—I no ets arribat abaix?

—Ni d'un bon tros! Jo diria que travessa a l'infern. Sobretot, ja m'envestia una fumassa que m'aturava s'alè.

—Vaja quina passada! —diu En Joanet—. No res, t'hi amollarem a tu, Escarda-penyes, veam si faràs més portell.

—Amollau-m'hi idò.

El fermen ben fermat per sa cinta, i li donen es corn.

—En no haver d'amollar pus, una cornada; en haver d'estirar, dues.

Comencen a amollar-lo: i ell per endins i per endins; i aquells corda i més corda, i ell per endins i per endins.

D'es cap d'una bona estona senten una cornada, i s'aturen d'amollar. Llavò en senten dues, i estiren.

Estira qui estira, l'arriben a treure damunt.

Estava més blanc que la paret: ses barres li havien pres es trot.

—I què és estat? —diu En Joanet—. Que també véns de buit?

—I tan de buit! Res pus que fosca he vist! Res pus, res pus. I una fosca qui gelava, que la porien taiar a espasades.

—I no ets arribat abaix tampoc?

—Que he d'esser arribat, Déu! ¿Que no veis que s'atravessa amb l'infern? No hi poseu dubtes! Ja sentia sa calentor per ses cames, i sa fumassa m'entabanava de tot.

—Vaja quina passada! —diu En Joanet—. No res, veam tu, Apuntera-pareis, si faràs més carrera!

—Jo en tenc ganes. Amollau-m'hi a l'acte.

El fermen ben fermat per sa cinta, i li donen es corn, i li diuen:

—En no haver d'amollar pus, una cornada; en haver d'estirar, dues.

Comencen a amollar-lo i ell per endins i per endins, i aquells corda i més corda, i ell per endins i per endins.

D'es cap d'una bona estona senten una cornada, i s'aturen d'amollar. En senten dues, i estiren.

Estira qui estira, l'arriben a treure.

Aquest sí que les havia perdudes, a ses colors: pareixia un sentenciat, tot es cos li tremolava. Com que tengués mal espaumatiu!

—Vol dir també véns amb ses mans buides tu? —diu En Joanet.

—No me'n parleu, l'amo! Que em tiren d'una passa, si he vist res pus que fosca! Però quina fosca, germanets! Gela es cor!

—I tampoc no ets arribat abaix?

—Abaix, m'heu dit? I que no veis que tira fins a l'infern?

—I aquesta serà vera?

—Jo lo que vos puc dir que no sols m'entabanava sa fumassa i me sentia sa calentor per ses cames, sinó que ja sentia es dimonis i es condemnats que deien: «Deixa'm es sedasset». Però lo més ferest és estat com he cornat, que m'han sentit; i una partida ja han hagut pegat bot i altre, i amb ses ungles ja m'arribaven p'es peus, i amb sa forca devers ses anques. Sobretot, si no estirau tan de pressa, m'assolien. No sé amb quin sant he tengut bo!

—Jo ho crec poc —diu En Joanet— que aquest pou arrib a l'infern i que hàgeu sentides aquestes coses que deis! Quigolles que sou tots tres, i més porucs que coniets que comencen a sortir de sa lloriguera! Vaja! No sou bons per res… Ni s'aigo vos guanyau!

Com prou hagué renyat, diu:

—Sobretot, amollau-m'hi a mi, i com més cornaré, més corda amollau. En no tenir-ne pus i sentiu cornar, estirau.

El fermen per sa cinta ben fermat, i comencen a amollar-lo, i ell per endins i per endins, i bones cornades, i aquells corda i més corda; i En Joanet per endins i per endins, i corna qui corna.

D'es cap d'una bona estona s'aturen d'amollar-li corda. Ja la hi havien amollada tota.

Allarga ses puntes d'es peus, i troba fort: era an es fons.

Se desferma; destria una clarura a una banda, s'hi acostà, i va esser una mina. Hi pren, i de d'allà.

Sa clarura augmentava, augmentava, i sa mina s'engrandia, s'engrandia.

Com se'n tem, se troba dins un jardí sa cosa més preciosa: tot eren redols de tarongers, pomeres i pereres, amb una tòria fora mida, tots carregats de taronges, pomes i peres; es rosers, clavellers, aufabegueres i vauma-roseres se tocaven, i no vos poreu pensar floreta hermosa ni herba de bones olors que allà no n'hi hagués a rompre.

En Joanet no se'n poria avenir, d'allò.

Cuidaven a botir-li ets uis de tant que mirava, i no se'n poria assaciar.

Tresca qui tresca, m'afina baix d'una perera una fadrineta d'una quinzena d'anys, hermosa com un sol.

Li clava la vista, i queda amb un peu alt, com un ensensat.

Oh que la hi trobava, de gentil i de garrida! Com que la s'hagués de menjar amb sos uis.

—Jovenet, bon jovenet! —arribà a dir ella—. No t'entretengues gaire per aquí, si no tens sa vida avorrida!

—Sa vida? Jo no la voldria, si no t'hagués de veure a tu.

—No em veuràs gaire temps. Fuig, si no vols morir tot d'una; perquè has de sebre que som una fia de rei encantada, i n'hi ha tres que me guarden, que no s'aturen mai de voltar aquest jardí, un darrere s'altre, perquè no hi haja ningú que los engan. Jo no sé com has pogut arribar viu aquí: i, si no trompitxes fort, no te n'hi tornaràs.

—I qui són aquests tres?

—Una serp de foc, un bou de foc, i un jai.

—Idò mos veurem ses caretes!

—Jesús, jovenet, que vas de tapat! No t'ho cregues, poder-t'hi posar amb ells! Jo no sé es compte d'es que són venguts, es més esforcegats del món, i tots han feta fetxida.

—Idò ho veurem, si en faré jo!

—Jovenet, per amor de Déu, lleva-t'ho d'es cap! Fuig abans de pus remor!

—Jo fogir? Tu no em coneixs, segons veig. Som En Joanet de l'onso, i En Joanet de l'onso no és fuit mai. Hi vui un arrap, amb sa serp de foc i es bou de foc, i sobretot amb so jai: que si és qui em sospit, haurà topat a mala mata amb mi, jo t'ho assegur!

—Mira, idò —diu sa fadrineta—, si és que t'hages de provar amb ell, te menarà dins una cambra plena d'espases ben lluentes, perquè en triis una: tu no n'has de voler cap, en no esser una de veia i roveiada que veuràs a un racó. Ses altres són de canya, enc que paresquen tot lo món.

Encara sa fadrineta tenia sa darrera paraula a sa boca, com comencen a sentir uns siulos que feien alçar es cabeis d'es cap i un renou d'escata sa cosa més escarrufadora.

Era sa serp de foc, que s'era temuda d'En Joanet, i se'n venia cap a ell ben acanalada.

En Joanet no l'esperà: li surt a camí brandant sa barrota de cent quintars.

Com la tengué a bon dret, li entaferra ventai devers es cap, i l'hi esclafa, però ben esclafat.

Li etziba altres set ventoves, i sa serpetota quedà tota bocins.

Tot amb u s'entrega, corrents de quatres, es bou de foc, que havia sentit es talabastaix. Amollava uns bramuls que gelaven sa sang dins ses venes. Era un bovot com un elefant, amb un recoll com un cossi, amb unes banyes que duien tres braces d'orde. Treia foc p'es queixals, foc p'ets uis, foc per tot el cos.

En Joanet no l'esperà gens. Li surt a l'enquantre, brandant sa barrota de cent quintars.

Li ensivella ventai devers es cap, i n'hi fa una coca.

S'animalot pega grufada en terra, tira quatre coces, i eixampla es potons.

Aquí compareix es jai, peu-rossec peu-rossec, acalat acalat. Era aquell mateix dimoni de jai, i diu, fent sa fel:

—Ah, gran polissó! ¿A dins ca meua i tot vendràs a fer-me aquesta destrossa? No te n'escapes aquest pic! Però no et cregues que te vulga escabetxar usant de traïdoria. Tu amb una espasa i jo amb una altra; i un d'es dos hi ha de quedar. I seràs tu que hi quedaràs, mira quina hora t'ho dic! Anem-hi ara mateix, i triaràs sa que vulgues!

—Ja hi hauríem d'esser! —diu En Joanet.

Se'n van dins aquella cambra, i ses parets estaven totes plenes d'espases. N'hi havia de llargues, de curtes, de mitjanceres, de voltades, de dretes, de totes ses classes que vos pogueu pensar; però totes ben lluentes, noves, flamants, amb un tai que pareixia que se n'havia de dur un cabei a l'aire.

—Vaja! —diu es jai—. Tu mateix tria sa que vulgues.

En Joanet mira qui mira, afina sa veia i roveiada a un racó, i ja la tengué amb ses mans.

—Aquesta és sa que jo vui —diu ell.

—I aquesta aniràs a pendre, que no té tai ni un fòtil mort? —diu es jai.

—Què voleu que vos diga? És sa que m'agrada més.

—No res, del teu se pagarà, si la prens. Això has d'esser tu. Jo ja he dit massa! A mi em convé que la prengues.

Ja en va fer es polissó, de revolteries, i n'embolicà, de fil, perquè no la prengués, però En Joanet no en volgué altra, i arribà a dir:

—Ses raons sien acabades: jo ja he triat. Triau vós de pressa, o si no vos envest.

Es jai no tengué altre remei que despenjar una d'aquelles espases tan lluentes.

Se posen un davant s'altre, peu envant peu enrere; i ja són partits, espasades d'un vent i espasades de s'altre. Vos assegur que tots dos treien s'estam de bona manera, i que el se vetlaven, an es ble, i que s'hi pegaven, a ferir.

Però com s'espasa d'es jai era de canya, maldament ferís, no feia gaire mal. Ara sa d'En Joanet ja eren altres cinc-centes: allà ont tocava feia matx. Si es jai no fos estat tan bon esgrimador, si no hagués botat tan falaguer, amb sa primera En Joanet l'arronsava. Al punt estigué ple de traus i escarrinxades que brollaven sang a la vela.

A la fi, veent-se perdut de tot de tot, ho dóna a ses cames per no esser-hi de més.

En Joanet li pitja a darrere. Anava a ensivellar-li su-a's mig de sa closca: s'espasa li recatxa, li aplega una oreia i la se'n du neta.

Es jai aquí pega fua, i fonc com un llonzí: no en veren la pols.

En Joanet aplega aquella oreia i la se posa dins sa butxaca.

Compareix botant i saltant d'alegria, cuidant a fer ui de contenta, sa fadrineta encantada, cridant com una loca:

—Ja estic lliberta! Joanet, tu m'has salvada! Anem a ca mon pare, i mos casarem! Tu m'has guanyada, m'has feta teua; i teua he d'esser, surta d'ont surta!

No vos dic res, si li agradà aquest so an En Joanet.

De content que estava no cernia de son sedàs.

A la fi diu:

—Fieta, a veure per ont prenim!

—Per aquí ont tu ets vengut.

Se'n van cap a sa mina, s'hi afiquen, i, com foren an es fons d'es pou, paupant paupant troben sa corda, i ell diu:

—Veus, fieta, ara mos trobam an es fons d'un pou. Aquí dalt hi tenc tres missatges, que, en fer-los senya amb aquest corn, estiraran, i mos trauran. Te pujaran a tu primer.

—Idò mira —diu ella—, per lo que puga succeir, jas aquesta sabateta meua, tota d'or, i aquesta mitja pera, també tota d'or. Guarda-ho bé per un si-acàs.

En Joanet pren sa sabateta i sa mitja pera, les s'amaga ben amagades, ferma sa fadrineta per sa cinta; i se posa a cornar, i bones cornades.

Es missatges senten es corn, i se posen a estirar.

Estira qui estira i estira qui estira, acaben sa corda, i me veuen pujar aquella al·lota tan guapa i tan guapa.

No n'havien vista cap mai que li arribàs de cent llegos.

Si agradava ben re-de-molt a un, agradava re-de-molt més a s'altre.

No se'n porien assaciar, de mirar-la-se.

—¿Vol dir sou voltros —diu ella— es missatges d'es qui m'ha desencantada?

—Sí, senyora, per servir-la i dar-li gust —diuen ells.

—Ah fiets! De bones me som escapada! Som sa fia del rei i pobila, i no sé es compte d'anys que estava encantada, sense gens d'esperança de que em desencantassen mai.

Figurau-vos quins uis devien badar aquells com la sentien.

Ja l'hi trobaven gros, tot allò!

Tot amb u senten cornar de bell nou.

Era En Joanet que ja estava fermat, i los feia senya.

Ja són partits a estirar, estira qui estira.

Com ja tenien la mitat de corda defora, tots tres s'avengueren d'es pensament.

—Amollem-li —digueren—, ara que el tenim tan amunt, i caurà mort; i traurem busca quin de noltros tres se casa amb aquesta. Es qui s'hi cas, en tenir sa corona, ha de fer ets altres dos generals de mar i terra.

Dit i fet, amollen a sa corda, i peguen crit:

—Re-cent mil dimonis! Mos ha escapat…! Cap com aquesta…! Bona nit, amo nostro! Ja l'ha feta…! A l'hora d'ara ja és tot trossos…! Pobre homonet! Re-cent mil dimonis!

Com sa fadrineta veu allò, sa pena l'estrangola, torç es coll, i cau tan llarga com era, lo mateix de morta.

Aquells tres la se carreguen, i la se'n duen a cal rei.

Com som pare i sa mare la veren, cuidaren a fer ui de plorar.

Per una part estaven contents de veure-la salvada, allà ont se creien ja no haver-la de veure pus; per s'altra part, sa pena los matava de que les ho haguessen duita d'aquella manera.

Aquells tres polissons digueren que com no eren caiguts morts d'es malaveig que havien hagut de fer per desencantar i salvar la princesa, ja no hi caurien mai; i que esperaven que los donarien es premi que s'havien guanyat.

—Voltros tres la m'heu duita —digué el rei—. Un de voltros tres la tendrà, si ella hi consent. Traureu busca. An ets altres dos los farem cosa grossa. No vos queixareu de mi.

A la fi la princesa cobra es sentits, i conta tot lo que havia passat.

Es tres polissons negaven com l'ànima de Judes, jurant i perjurant que era així com ells deien, i que aquella al·lota anava malament d'es cap; que, amb sa carta gallega que havia haguda de córrer per sortir de s'encantament, es seu seny per força havia d'haver patit una mica; i que, sobretot, ells eren tres i ella només era una, i es testimoni de tres valia més que es d'un, sobretot essent aquest dona.

El rei estava apurat de tot: no sabia per ont pendre.

Ara anem an En Joanet de l'onso.

Com aquells li amollaren i va veure que se n'anava cap avall, entravessa sa barrota an es paredat d'es pou, i hi queda eixancat.

—Què dimoni serà estat això? —diu ell tot confús—. Vaja quin perboc…! I sa corda i tot que m'han amollada! Per esser de desgràcia, tanmateix seria molt. Per esser fet a posta… Oh si ho haguessen fet a posta…! Sia com sia, jo estic aquí dins, i ells… Déu sap aont són! Déu sap què és d'aquella hermosura meua!

Podeu pensar quin cap de fil degué pendre, quin sementer faria En Joanet, eixancat damunt sa barrota, dins aquell pou, a les fosques, sense cap esperança de sortir ni d'atènyer mai aquell tresor, aquell gran tresor que encara no l'havia trobat, com ja li era fuit de ses mans!

D'es cap d'un parei de dies, sa fam el comença a patxucar fort; però encara sa ràbia el sobreguetjava més que sa fam.

Paupant-se, sense sebre per què, ses butxaques, se troba aquella oreia d'es jai; i ja li pega clavada per menjar-la-se.

Encara no li hagué clavades ses dents, com sent una veu que diu:

—Què mana, mi amo?

—Què man? —diu En Joanet—. Que me tregues d'aquí dins més que de pressa.

Tot d'una sentí que agafaren sa barrota per cada cap, i per amunt i per amunt, amb un sant-i-amèn va esser dedalt.

Se carrega sa barrota an es coll, i cap a cal rei manca gent.

Com feia un parei d'hores que caminava, li va ocórrer:

—Ben mirat, així mateix és gros que amb una clavada an aquella oreia haja pogut sortir d'es pou. Si amb una altra me plantava davant cal rei, ja m'hi diria, en popa!

Dit i fet, se treu s'oreia, li ensivella clavada, i sent una veu:

—Què mana, mi amo?

—Esser davant cal rei.

Encara no ho va haver dit, com sent que l'embraonen i, zeee!, de d'allà, lo mateix d'una bala qui surt d'es canó, sense tenir temps de reparar gens per ont passava, com se'n temé fonc davant cal rei.

—Bono! —va dir aquí—. A veure quina la feim ara! Si me present an el rei i li dic que som jo que li he desencantada sa fia, lo primer que em dirà: «¿I ella aont és? L'has desencantada, i no la dus?» I jo ¿què li he de dir: la m'han presa? M'enviarà a fregir ous de lloca, i farà bé; i jo me n'hauré de tornar sense res en es fus, cul batut i cara alegre.

Pensa qui pensa què faria, què no faria, a la fi diu:

—Sobretot, barca aturada no guanya nòlits, i de qualque cap hem de fer estelles… No res, donem temps an es temps. Me llogaré a qualque part p'es pa, fins que trobem portell per desfer-mos d'aquests trumfos.

Se lloga a ca un ferrer que tenia una partida de mossos.

Ja ho crec que En Joanet guanyava a tots d'un bon tros. Manetjava es mai com si fos una paia, i es mestre estava tot alabat amb ell.

Com venia una feina aont havien de pegar fort de tot, ell agafava sa barrota, i amb un parei de cops en sortia.

Sabeu quins uis que feien es mestre i es mossos i es veinats que se n'adonaven!

Li menaven una por que no és de dir.

Bé filava aquell capet seu; però no en sabia sortir en via ninguna, d'aquell marruell aont se trobava; fins que, apurat i fent-se trons de tot va dir:

—No res, deixem-ho córrer: ja ho veurem, En Gelat aont se jaurà.

Ara tornem a la princesa.

Cansada la pobra de dir per cosa certa que es qui l'havia desencantada no era cap d'aquells tres alexandres que juraven i perjuraven que eren ells, arribà a dir, per llevar-los-se de davant:

—No em casaré, en no esser amb un qui em present mitja pera d'or com una mitja que jo en tenc i una sabateta d'or com una que me'n falta.

Aquí el rei fa unes dictes que es qui present mitja pera d'or i una sabateta d'or així i així, se casarà amb sa seua fia.

Bona la va haver dita el rei: tots ets comtes, marquesos, prínceps i reis fadrins se presentaven amb mitges peres i sabatetes d'or; però les posaven devora ses de sa fia del rei, i no n'hi havia cap que fos gens consemblant.

Aquell ferrer un dia conta davant es mossos això que passava, i En Joanet de l'onso diu:

—Jo em donaria amb coratge de fer aquesta mitja pera i aquesta sabateta.

Tots se'n rigueren d'ell, i n'haurien fets tres dies si no haguessen menada tanta por an es seus punys.

—I ho dius de bo, que les faries? —li demana es mestre.

—I tant de bo.

—Idò, jo hi pos ses bestretes.

—Idò, vénga un flasco d'aigordent, una panera de nous i un martell, i tancau-me dins una cambra amb un llit per jeure; i d'es cap de tres dies m'obrireu.

Ho feren tot així com ell los havia dit.

Ell se colga, i cada instant esclafava un parei de nous amb so martell, se menjava es bessons i se calava una bona tímbola d'aigordent.

—Ja serà el dimoni, si les fa! —deien es mestre i es mossos, ben creguts que aquells tocs eren que trebaiava a la vela.

Passats es tres dies, obrin, i el troben amb sa mitja pera d'or i sa sabateta d'or en ses mans.

Quedaren amb sos cabeis drets.

L'acompanyen a cal rei, presenta sa mitja pera i sa sabateta, les posen devora ses de la princesa, i foren justifet justifetet. Ja no porien esser pus consemblants.

—Tu seràs es venturós —li diu el rei.

El presenta a la princesa a l'acte.

—Aquest és! —diu ella, botant d'alegria tot d'una que el veu—. Aquest és qui m'ha desencantada! D'ell som i de ningú pus.

Ni el rei ni ningú hi posà cap dubte.

A N'Arrabassa-pins, N'Escarda-penyes i N'Apuntera-pareis los perdonaren la vida, amb un tal que se n'anassen a matar moros, i no s'acostassen pus devers la cort.

Sa fia del rei i En Joanet de l'onso se casaren, i varen viure com Josep i Maria fins que foren morts. I al cel mos vegem tots plegats.

 

Torre Nova, agost de 1897.