—La’m contaren mon pare, N’Antonina Cordero, de So’n Servera. I En ToniGarrit, de Sant Llorens des Cardassar.—
EN aquell temps que ets animals parlaven… com ses roques ara, una raboa i un erissó varen prendre plegats una escarada de taiar carts. Varen cloure sa barrina per quinze lliures, sensa altra agatge que una gerreta de mel, que los ho havíen de donar tot-d’una.
Los ho donaren, i s’erissó digué:
—¿Sabs què havía pensat? Que l’estojássem p’es dia de ses acabaies.
Vas malement, diu sa raboa. Peguem-li ara que ès fresca, no fos cosa que llavò rancietjàs!
—¿Com ha de rancietjar, si s’escarada no més son quatre díes? diu s’erissó. I sobre-tot, si la mos menjam ara, ¿què menjarem es dia de ses acabaies?
—No res, diu sa raboa, després de pensar-hi una mica. ¿Vols que l’estogem? Estogem-la, ¡no’n rallem pus.
L’estojaren dins una soca d’uiastre, i lo endemà a punta d’auba se’n van an es carts, i se posen en feina.
S’erissó feia s’aviona ferm, però lo que es diu ella s’hi penjava tant com poría. Dues hores es sol alt, li entrà una vessa d’allò més maleit. Assetsuaixí se fa un poc enfora, i se posa a cridar:
—¡Què mana! ¡què mana! ¿què voleu? ¿què teniu? ¿què hi ha de nou?
—¿Què ès això? diu s’erissó.
—¡Què ha d’esser! diu sa raboa. Una veinada d’una germana meua, que me crida. M’hi acostaré, veiam que vol.
Camina unes quatrecentes passes, i torna.
—¡Fiet, diu a s’erissó, sa meua germana que ha tengut un infant! i ara m’envía a damanar, per que fassa es fiol! Jo li deia a sa veinada que no hi poría anar per amor de s’escarada, que estava empegueïda de tu; i ella m’ha dit: Mira-t’hi bé! ¡no li fasses aquesta a sa teua germana, que no s’ho mereix! Desda ara’t dic que hu prendrà ben tort!
—¡Toca! diu s’erissó. Ves-hi ben descansada! Jo no mir tan prim tampoc. I sobre-tot, jo’m poría trobar an es mateix cas, i no crec que’t sabés gens de greu a tu si jo hi anava.
—¡Vols callar! diu sa raboa. Ben contenta que me faríes! No res, e-hi aniré idò.
Allà on se’n anà sa polissona, tot-dret, va esser a sa gerreta de sa mel. La se posa an es morros, i, xucla qui xucla, li pega un mal entretoc.
Trià una ombra que li agradava, s’hi ajassa, i va jeure fins que es sol se ponía de tot.
Llavò s’aixeca, fa uns quants d’estiraments, i cap a s’erissó s’ès dit.
El va trobar que no se donava raó a ses barres, taia qui taia carts, i n’havía feta una estesa fora mida.
—¿Fins ara? li va dir s’erissó, com la va veure.
—¡O fiet, no me’n parls! diu ella. Venc amb sa fel sofregida! ¡No’m fii de no tirar malaltía llarga de sa rabiada que he presa! ¡O quina gent més enfadosa! Jo bé los deia que frissava, que feia falta, que no poría estar pus; però ells: —Tira, no sies guixa, un dia a l’any que vens! ¡I jo que me fonía! A la fi, he dit: Feis-vos trons! i som fuita. ¡Com som raboa, que no m’hi tornaràn traginar a fer un fiol!
—¿I quin nom li han posat? diu s’erissó.
—Na Comenselis, diu sa raboa. Es una femelleta.
—¡Vaja quin nom més esquerrà! diu s’erissó.
—¡Un nom que li escau de lo miller! contesta sa raboa.
—¡Na Comenselis! deia s’erissó entre ell mateix. ¡No li veig es demble!
¡Quin rebumbori hauría mogut si se tem que lo que havía comensat era sa gerreta de sa mel a fer-se avall!
Lo endemà se’n tornen a s’escarada. Se posen en feina; i, si poc fenera estava sa raboa es primer dia, manco hi estigué es segón.
S’erissó cuidava a fer ui de tant poc que se planyía; ara ella los menava por ferm an es carts, i li sabía un greu de l’ànima haver-los de fer gens de mal. Dues hores es sol alt, sa vessa la doblegà de tot; i va dir petit, que s’erissó no la sentís:
—¡Que’n fassen es beneits de feina, que jo no’n som pus!
Cop en sec se posa a cridar!
—¿Què mana? ¿O què mana? ¿Què teniu, tant de cridar? ¡Ja vos sent!
—¿I ara? diu s’erissó.
—Una veinada d’una cosina meua, que me crida! diu sa raboa. M’hi acostaré veiam que vol.
Se fa unes quatrecentes passes enfora i torna.
—¿Què es estat? diu s’erissó.
—¡Què ha d’esser estat! diu ella. Un altre enganx: una cosina meua que s’ès casada, i me convida a noces. Jo he dit a sa veinada: Ja li diràs que tot està per rebut; que no hu prenga tòrt si no hi vaig. Es que no pot esser per cap vent del mon! Tenc una escarada, i no puc deixar. Ja he abusat massa des companyó; i ¡bona som jo per fer fer sa somereta a ningú, i per menjar-me ses flors i no voler ses agostenques! Però, fiet meu dols, sa veinada s’ès posada a dir: —¡Mira, no li fasses aquest despreci a sa teua cosina, que no’l se mereix! I ¡quina ès ella! Prou que hu ha dit: ¡Que venga! Si no vé, que no’m torn mirar pus a sa cara! Ja la hi diràs!
—No tendràs altre remei que haver-hi d’anar! diu s’erissó.
—Però, diu sa raboa ¿i que ès just que tu hages de palancatjar aquí com un negre amb sos carts, i jo me’n haja d’anar de ses meues?
—Però es una cosina, i an es parents los han de fer obsequi! diu s’erissó. Sobre-tot, ja hu rescabalaràs un altre dia.
—No res, si no’t sab greu, e-hi aniría idò! diu sa raboa.
—Ves-hi descansada! diu s’erissó.
Allà on se’n anà sa polissona va esser a sa gerreta de sa mel. La se posa an es morros, i, xucla qui xucla, la va fer més de mitja. Sa torca, s’ajassa a una ombra, i jeu qui jeu, no li bastava cor per aixecar-se. Hora baixa de tot, diu:
—¡Es cotri! que es sol s’enrama de tot, i s’erissó me menjarà.
S’aixeca, fa un parei d’estiraments, i cap a s’erissó s’ès dit.
El va trobar suant tanta gota, taia qui taia carts, cansat i mort.
—¿Fins ara? diu s’erissó com la veu.
—¡O fii meu dols! no me’n parls! diu ella. No havía presa cap rabiada tan grossa mai! No m’escap d’una encòliga! Per forsa m’ha d’esser caigut còme plom lo poc que he menjat. No hi tornaré pus a nosses. ¡Vaja quina mort! ¡I venguen príncipis i més principis, un bo i s’altre millor! ¡I allà te movíen un renou, si no preníes de tots! I tasta això, pren això altre, una espipelladeta no més; veuràs que es de gustós. I hala, no fasses s’empegueït! Tu no hu deus trobar bo! ¡I jo que deia: ¿I això que ha d’esser un mai acabar? ¿Que vos feis comptes que es meu ventre es un avenc? I llavò venguen nous, i mel·les torrades, i oreianes, i bunyols amb mel, i llavò es ball. I no ballis tu! i ja la tendreu armada! I jo que me fonía! Sobre tot, e-hi ha hagut d’haver un estira-muixell ferest, per poder-me’n desllapissar.
—¿I que li diuen an aquesta cosina teua, tan enfadosa? diu s’erissó.
—Na Mitgelis.
—¡Vaja quin nom més desivers! deia s’erissó entre ell mateix.